Transiberisme o espanyolisme soft

En comptes de treballar per resoldre els greus problemes de sobirania i de manca d’autodeterminació que hi ha a les nacions sotmeses per l’Estat espanyol els intel·lectuals d’esquerres d’adscripció espanyolista recuperen plantejaments residuals que s’allunyen les reivindacions de les nacions negades.

Transiberisme o espanyolisme soft

Transiberisme o espanyolisme soft

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

En comptes de treballar per resoldre els greus problemes de sobirania i de manca d’autodeterminació que hi ha a les nacions sotmeses per l’Estat espanyol els intel·lectuals d’esquerres d’adscripció espanyolista recuperen plantejaments residuals que s’allunyen les reivindacions de les nacions negades.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Fa pocs dies arrel de la celebració del 90è aniversari de la proclamació de la Segona República espanyola i també de l’efímera República catalana per Francesc Macià s’han donat una sèrie d’articles i manifestos de commemoració. El més sonat ha estat el del diputat i membre de la mesa del Congreso Gerardo Pisarello ¿Un republicanismo trans-ibérico? a CTXT que sota un repàs històric (o millor anecdotari)  a partir dels plantejaments d’alguns autors del que podríem anomenar «iberisme» (això és, una concepció que cerca integrar en una mateixa unitat juridicopolítica Espanya i Portugal, s’entesta a entroncar-ho amb una certa genealogia republicana que arribaria fins als nostres dies. Primer de tot, cal dir que l’«iberisme» en cap cas va constituir en cap moment un moviment polític enlloc sinó una idea utòpica de superar l’Espanya imperial i monàrquica. S’ha de dir que tret d’unes declaracions provocadores i fantasioses de Saramago, qui estava en tot el dret del món a fer, des de la desfeta del 39 a «Ibèria» ningú més s’ha atrevit a plantejar qualsevol idea d’iberisme si es que mai la idea d’iberisme no va ser tan sols l’intent de pensar una Espanya habitable i defensable. Fins i tot fa un temps un intel·lectual d’esquerres gramenenc parlava, parafrasejant Espriu, de Sefarad i fa menys participava de les mobilitzacions de Societat Civil Catalana contra l’independentisme.

Pisarello, en el seu article, no pot fer una genealogia de pensadors iberistes des de Portugal, perquè simplement això no ha existit més enllà de l’anècdota. A tall d’anècdota recordarem aquella trobada que a mitjans dels 80 van tenir les direccions dels partits comunistes portuguès i català on el llavors secretari general del PCP Alvaro Cunhal recordava que per l’atzar de la història, i que gràcies als catalans, el poble portuguès tenia la seva independència arrel dels aixecaments populars que van sacsejar el 1640 la Península i on la Monarquia hispànica va haver de triar on enviar les tropes: si a Barcelona o a Lisboa.

Iberisme o imperialisme

En tot l’article Pisarello no ens parla de com seria aquest iberisme i a nosaltres ens agradaria recordar que durant els anys 20 i 30 a l’Estat espanyol algunes organitzacions van utilitzar el terme Iberia a les seves sigles o publicacions (per exemple la FAI o les JCI) sovint com a sinònim d’Espanya i amb la idea de construir una Espanya nova, fraternal i habitable. Cal recordar que gran part dels exemples de la genealogia iberista que ens proposa no són espanyols/castellans i que a l’esquerra mesetària poc o gens li ha interessat aquesta qüestió, hem estat catalans, gallecs i en menor mesura bascos qui l’ha plantejada, pensant que hi havia una possibilitat d’estructuració federal o confederal de les Espanyes. Però aquesta Espanya no hi és i no se l’espera. En canvi, hi ha, això sí, una Espanya realment existent que just aquests dies es mostrava a les xarxes al voltant del debat sobre si parlar català, gallec o èuscar havia de ser requisit per poder treballar en alguns dels territoris on es parlen aquestes llengües (ho destaquem perquè eren perfils d’esquerres que defensaven la supremacia lingüística del castellà) o també hem vist la vergonyosa i galdosa actuació de la Biblioteca Nacional demanant disculpes per si algú s’havia sentit ofès per fer una exposició de textos medievals en català, bé, en «lenguas vernáculas de la Corona de Aragón».

Evidentment que no pensem què qui va escriure l’article tingui plantejaments supremacistes directament, en canvi sí que pensem que hi ha un espanyolisme imperialista soterrat, una mena de riu subterrani. Quin és aquest  espanyolisme soft? En primer lloc situa que hi ha dos subjectes a la Peninsula ibèrica (Espanya i Portugal) no ho diu però se’n desprèn (o ho dona per fet). En altra banda idees com la dels 600 milions i 260 milions de parlants són elements defensats pel supremacisme hispànic i lusòfon, no es comprèn que dintre d’aquests territoris la diversitat de llengües, pobles i nacions és impressionant, aquest concepte del marc lingüístic i del mercat únic lingüístic és el que porta a què malgrat els mercats hispanoamericans o brasilers són més grans, l’epicentre cultural segueix sent Madrid i Lisboa, no Buenos Aires, Bogotà o São Paulo. L’article per més inri planteja incorporar les antigues colònies espanyoles i portugueses al projecte de l’«iberisme». On és l’iberisme doncs? On és el projecte fraternal si es basa en un passat colonial i imperialista? On hi ha el republicanisme? Potser haurem de recuperar les paraules de Toussaint Louverture a l’Assemblea Nacional el 1792 «Som negres, és cert, però digueu-nos, gentils homes, que sou tan prudents, quina és la llei que diu que l’home negre ha de pertànyer i ser propietat de l’home blanc?». Aquí se’ns dirà que es planteja des d’una òptica d’igualtat i fraternitat, però perquè aquestes puguin prevaldre la plena sobirania s’ha d’exercir.

Des de la responsabilitat de govern en que està el partit de l’articulista a hores d’ara no s’ha trobat cap via cap al diàleg, l’amnistia, el respecte al dret a existir com a nació ni la d’una resolució dialogada i autodeterminista al conflicte nacional català (i al de les altres nacions sense estat) per això es fa difícil veure una articulació de nacions i pobles sense tenir por a una supeditació i sotmetiment superior a l’actual. Només cal veure com han acabat els somnis de l’esquerra cosmopolita amb la Unió Europea.

És curiós que els conceptes de sobirania (un cop) i el d’autodeterminació ni estan ni se’ls espera. Ell mateix diu que actualment només els sectors més reaccionaris del nacionalisme més ultra a dreta i a esquerra defensen aquestes idees de l‘iberisme, els podem resumir en DENAES i els seguidors de Gustavo Bueno.

Foto: Wikipedia

L’esquerra espanyola i la portuguesa: dues resolucions de la qüestió nacional

L’esquerra portuguesa podríem dir que és el mirall al que no es vol mirar l’esquerra espanyola perquè li destapa les seves vergonyes. El text ens parla de la Revoluçao dos cravos i de Grândola Vila Morena de Zeca Afonso qui per cert era un gran coneixedor de Galícia i defensor del seu dret a l’autodeterminació. Però el text no ens parla de com l’esquerra espanyola i l’esquerra portuguesa han afrontat les qüestions nacional i colonial. Mentre els comunistes portuguesos durant les guerres d’alliberament d’Angola o Moçambic demanaven als soldats que participessin de les files del MPLA o del FRELIMO desertant de l’exèrcit portuguès, des dels ‘30 l’esquerra espanyola ha mantingut un silenci estrepitós sobre la qüestió colonial o meres declaracions formals. Només cal veure la reacció poc valenta que hi ha hagut amb la reactivació militar del conflicte sahrauí els darrers mesos.

En la qüestió nacional, els portuguesos han estat la imatge que l’esquerra espanyola mai ha donat, des de sempre el partit comunista ha mantingut relacions bilaterals amb BNG, PCC o HB sobretot amb els gallecs amb qui els uneix una llengua comuna, però tenim també declaracions des de fa molts anys sobre l’autodeterminació de les diferents nacions sense estat i per la resolució dialogada dels diferents conflictes. També el Bloco d’Esquerda va enviar observadors l’1 d’octubre de 2017 al referèndum d’autodeterminació. Això és una esquerra fraternal que treballa des dels subjectes nacionals amb sobirania i reconeixement, no podem dir el mateix de l’esquerra espanyola que va decidir posicionar-se al costat del bloc format pel constitucionalisme espanyol negant la pròpia legitimitat de realització del referèndum.  

Una altra pregunta és: aquesta idea d’iberisme o trans-iberisme, se li ha demanat als portuguesos què en pensen? i ja la part més sonada, i als llatinoamericans o africans? Hem vist en els darrers anys com els dirigents llatinoamericans eren menyspreats per empreses o autoritats com la monarquia amb el famós «¿por qué no te callas?». Si bé l’esquerra espanyola s’ha emmirallat sovint amb els avenços populars del cicle progressista llatinoamericà, no han après incorporat determinades lliçons pel que fa a aquesta qüestió..

Cal mencionar també que amb les complexitats culturals que estan vivint les nostres societats i l’auge de les discriminacions supremacistes i racistes allò que cal perquè no guanyi l’extremadreta és ser com l’extrema dreta i reconèixer els subjectes colonials, descolonitzar el pensament i tan de bo articular una esquerra mesetaria que reconegui altres subjectes des de la sobirania i pugui articular fronts de lluita que no facin supeditar-se a les agendes (i sobretot als cants de sirena) de l’esquerra nacionalista espanyola.

Aliats, subjugats o fraternals

Per construir un front comú entre els diferents pobles de l’estat ara mateix cal plantejar el trident de l’amnistia, l’autodeterminació i els drets socials, no hi ha dubte. Però si realment  volem resoldre els conflictes nacionals i construir un espai geogràfic lliure d’opressions, ple de sobiranies i sense els conflictes que ens travessen, l’esquerra espanyola ha de fer un exercici de reconstrucció nacional assumint el seu passat de suport implícit i explícit a les opressions nacionals. Deconstruir el que s’ha estat fins ara i pensar la construcció nacional d’Espanya sense la resta de nacions, pensar com articular això amb un pensament descolonial que situï el passat colonial des de l’autocrítica i la reparació per construir un futur republicà i fraternal amb tots els pobles del món. No és cert que Espanya sigui irrecuperable com sectors del nacionalisme conservador català ens volen fer creure, una altra Espanya ha de ser possible però no pot estar carregada a les esquenes d’altres pobles, assumir la pròpia història i transformar-la passa per descolonitzar Espanya. No podem imaginar quimeres com el transiberisme, cal entomar els reptes i potser tornar a començar.

Foto de portada: BNE
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Editor de Tigre de Paper, soci de Gramsci.cat i membre del Comitè de redacció de Catarsi Magazín

Comentaris

Transiberisme o espanyolisme soft

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.