Totes les capes d’Alcarràs (II): símptoma i proposta

La primera part d’aquest article es dedicava a analitzar poèticament la pel·lícula dirigida per Carla Simón i reflexionava sobre les principals qüestions temàtiques que s’hi representen. Amb aquesta segona part, propose eixir fora de la pel·lícula, mantenint-hi un peu a dintre, per fer una ullada a qüestions sociolingüístiques, econòmiques i polítiques, així com per llançar propostes crítiques.

Totes les capes d’Alcarràs (II): símptoma i proposta

La primera part d’aquest article es dedicava a analitzar poèticament la pel·lícula dirigida per Carla Simón i reflexionava sobre les principals qüestions temàtiques que s’hi representen. Amb aquesta segona part, propose eixir fora de la pel·lícula, mantenint-hi un peu a dintre, per fer una ullada a qüestions sociolingüístiques, econòmiques i polítiques, així com per llançar propostes crítiques.

És l’èxit d’Alcarràs producte d’una voluntat exhibicionista de la diferència local? Aquest debat també ha acaparat algunes crítiques a la pel·lícula. I no és d’estranyar si ens situem en una indústria cultural global on l’excepcionalitat local és molt susceptible de ser mercantilitzada. Si bé crec que Simón sap retindre poèticament i formal el temptador afany ostensiu de la singularitat local d’Alcarràs com a estratègia de mundialització, és cert que els modes de circulació del film són totalment incompatibles amb aquesta proposta. Aniré per parts.

Alcarràs com a símptoma

En primer lloc, crec que Alcarràs té moltes zones que no són traduïbles, que no són llegibles des de fora, i això és un gran mèrit de la pel·lícula. No només em referisc ací a usos lingüístics autòctons, sinó també, per exemple, a processos que tenen a veure amb el treball al camp, que són fonamentals per donar profunditat al relat i que passen desapercebuts a l’espectador forà. En aquesta idea d’intraduïbilitat hi ha la reivindicació de la singularitat de les llengües i les seues variants, així com dels contextos concrets en què es desenvolupen; estratègia que fa front a la tendència de reforçar tant l’homogeneïtzació cultural com la celebració de la diferència identitària (ara nínxol de mercat). Allò intraduïble resisteix a una mirada que no siga local, i això probablement vol dir, per tant, ni nacional, ni estatal, ni internacional. En aquesta resistència de la forma hi ha la resistència a la cooptació fàcil, crec, d’aquestes mirades. A tall d’exemple, la pel·lícula ha posat en evidència el centralisme lingüístic a què està sotmès el català, tal i com explica millor Marta Rojals en l’esmentat article. El problema de la nitidesa del so amb què s’ha justificat l’ús de subtítols no és tal quan el que es prioritza en molts moments són els murmuris, les converses familiars, la Pepita i la memòria alcarrassina, els sorolls de la maquinària, les reunions de pagesos a la cooperativa o les seues manifestacions. Qüestions que remeten a una noció del col·lectiu, del treball i de la comunitat i que no passen per la individualització. Per aquells que reivindiquen que no s’entén bé: forma part de la poètica de la pel·lícula.

Avalon|Alcarràs

Però, evidentment, ens situem en el camp de la indústria cultural de l’audiovisual, on la mundialització demana subtitulació o doblatge. Crec que en aquest acte de traducció es perd indubtablement part del potencial ideològic de la pel·lícula. Si Alcarràs haguera aspirat a circular en circuits més independents, probablement haguera passat com amb Estiu 1993; un cop guanyat l’Os d’Or, però, la posada en marxa de la pel·lícula en circuits internacionals sembla resultar inevitable. Ara bé, què ocorre quan la traducció (per subtitulació o per doblatge) es produeix a territoris de parla catalana? La decisió de la productora de distribuir aquestes traduccions a cinemes principatins (o de la mateixa Simón: «Hi ha gent que no entén el català. Per què no s’hauria de subtitular?») o d’algunes grans exhibidores com el Grup Balañá o Yelmo d’optar o exigir-ne la subtitulació, sens dubte, és pèssima, incompatible amb la proposta de la pel·lícula i, sobretot, no fa sinó evidenciar que el català és el primer perjudicat per i subjugat a les lògiques d’acumulació del mercat cultural.

La batalla per la subtitulació es traslladava al País Valencià a la batalla per la versió original. En la majoria de sales, la pel·lícula s’ha projectat doblada al castellà, en molt poques s’ha pogut veure en català subtitulada en castellà (com als Babel de València; o als Sucre de Vila-real i els Yelmo d’Alacant i de València, que alternaven versions), i són escassos els espais on s’ha pogut visionar en versió original: fins on he estat capaç de saber, al Cine Club Utiye d’Ontinyent i al Tívoli de Burjassot (on, precisament, l’associació Ca Bassot, després de la negativa de l’ajuntament a la projecció de La mort de Guillem, porta temps pressionant per la programació en valencià). Sens dubte, Alcarràs s’ha convertit, de forma més evident al País Valencià, en un dramàtic símptoma de la situació del català en general, i en el món audiovisual en particular.

Però permeteu-me també acompanyar aquest arraconament del català amb una última reflexió. En la primera part de l’article, començava assenyalant l’atenció pel “món rural” de la cultura catalana dels darrers anys. Més que no caure en lamentacions i entonar el cant de l’eterna derrota, crec que és un bon moment per tornar-nos a preguntar per les vicissituds històriques que han acompanyat el sorgiment d’aquesta tendència actual, i per a això torne a les propostes culturals que he anat comentant: unes narratives locals que parlen des de llocs diferents als dels centres cosmopolites i administratius, que evidencien les violències perpetrades al territori per convertir-lo en acumulador de capital amb pràctiques no agràries (la indústria, el turisme, el totxo, la distribució o la «nova cultura energètica»). Aquestes ficcions interrompen la pretesa i aconflictiva continuïtat històrica del progrés —ara metonímicament desplaçat pel discurs greenwashing i la banal sostenibilitat—, assenyalen el sector primari com a imprescindible, recorden la condició de classe treballadora de qui conrea aquestes terres i les seues precarietats (i ací Simón podia haver amplificat la situació dels migrants), i inciten a pensar en alternatives sistèmiques i pràctiques transformadores. Unes propostes culturals que suposen una bona oportunitat per pensar i qüestionar les complexitats, contradiccions, dependències, singularitats i sobiranies a què un projecte territorial i de país s’ha d’enfrontar.

Avalon|Alcarràs

Coda: altres maneres de fer crítica

Dit això: a Alcarràs li falta una proposta política ferma? Potser: és una de les repetides crítiques que se li han fet. El film, però, no conta estrictament el decurs d’una lluita de pagesos. Això pot ser l’argument per a una altra pel·lícula, o d’una novel·la com l’esmentada de Rafecas. No obstant això, el que no es pot desmerèixer del film és que visibilitza complexament la lluita al camp, que analitza exhaustivament una petita realitat, sense anul·lar, per això, potencialitats polítiques i humanes. La seua criticada «manca de proposta», al meu parer, no fa sinó evidenciar que les respostes col·lectives, en tant que tals, no es negocien únicament entre una directora (i el seu equip) i l’audiència. Crec que això és encara més evident en les produccions literàries, i molt més limitant: entre una escriptora i una lectora. Les respostes no es produeixen senzillament en l’acte de lectura de l’obra en si mateixa, sinó teixint discussions posteriors entre diverses propostes culturals i amb altres sectors. La gent que treballa la terra ja està sensibilitzada amb aquestes qüestions: què en fem, la resta? La pel·lícula ha estat molt ben rebuda en general pels sectors mobilitzats del món agrícola, a pesar de ser sobradament coneixedors de la realitat que representa. Què fem el sector cultural al respecte?

A tall d’exemple, crec que podem amplificar fructuosament les propostes que no es desenvolupen en la pel·lícula. No podem demanar-li-ho tot a un sol producte cultural. I tampoc es pot fer una crítica a la manca de proposta sense una proposta. La nostra tasca, entre d’altres, no és sols assenyalar les mancances d’un film: és identificar els criteris que permeten deslligar el destí d’un dispositiu cultural de les determinacions més evidents, posem per cas, del mercat. Dit d’una altra manera: la crítica pot ajudar a que la ruralitat no siga una nova moda, pot representar un contrapès al mercat, no alinear-se amb les seues pautes de selecció, canonització i consagració (sempre, clar, que el producte en si ho permeta). I qui diu mercat, diu estat: la crítica pot assenyalar la celebratòria recepció espanyola de la pel·lícula, el seu renovat interès pel món rural català i la seua possible tendència homologatòria entre camps culturals i realitats rurals catalanes i espanyoles (imprescindible ací l’article de Pablo Pesado a Clara Corbelhe sobre els nous casticismes culturals).

Es tracta, en aquest sentit, de fer una lectura crítica que ressalte, també, els significats més rellevants de la iniciativa cultural, saber-ne llegir les propostes de desorganització, desequilibri, transformació i conflicte. L’esmentat festival MOT, per exemple, volia ser un espai on discutir de quina manera la literatura està confrontant i fent complex el món rural. Un altre benvingut exemple és la recent publicació L’altre món rural (Tigre de Paper), que visibilitza tant la diversitat com la capacitat discursiva d’aquests entorns i que, per sobre de tot, enfronta, des de multitud d’iniciatives i amb determinació, els reptes que se li han presentat i se li presenten. Un article excel·lent de Violeta Tena vinculava la pel·lícula a lluites agrícoles actuals arreu dels Països Catalans. Fonamentalment, doncs, es tracta de posar col·lectivitzar unes demandes i teixir una proposta de productes culturals i d’iniciatives socials i polítiques que, de manera enxarxada, es complementen entre si.

Foto de portada: Avalon|Alcarràs

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Aina Vidal-Pérez és investigadora en literatura comparada especialitzada en novel·la contemporània i representacions de l'espai.

Comentaris

Totes les capes d’Alcarràs (II): símptoma i proposta

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.