Tot el que cal saber sobre les protestes a l’Iraq

El moviment de protesta que està commocionant l’Iraq és una revolta heroica impulsada per aturats i treballadors informals i precaris. Té per objectiu capgirar el sistema polític sencer, que per a la immensa majoria d’habitants del país no ha generat sinó violència i pobresa.

Tot el que cal saber sobre les protestes a l’Iraq

Tot el que cal saber sobre les protestes a l’Iraq

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El moviment de protesta que està commocionant l’Iraq és una revolta heroica impulsada per aturats i treballadors informals i precaris. Té per objectiu capgirar el sistema polític sencer, que per a la immensa majoria d’habitants del país no ha generat sinó violència i pobresa.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El moviment de protesta que està commocionant l’Iraq és una revolta heroica impulsada per aturats i treballadors informals i precaris. Té per objectiu capgirar el sistema polític sencer, que per a la immensa majoria d’habitants del país no ha generat sinó violència i pobresa.

El 22 de setembre un petit grup d’activistes va convocar una protesta per a l’1 d’octubre. No tenien ni idea de la mena de rebel·lió que encendria aquella guspira.

La convocatòria va córrer per les xarxes socials, inspirada en part per la crida de l’empresari egipci Mohamed Ali a favor d’una revolta contra la corrupta dictadura d’Abdel Fattah al-Sisi. La convocatòria dels activistes iraquians va ser secundada per l’al-Hikma, una organització política xiïta, que feia èmfasi en la necessitat d’una protesta contra «la mala gestió del govern».

Les reaccions dels partits tradicionals van ser diverses. Els baasistes van anunciar que tornarien al poder, aprofitant l’avinentesa de la imminent protesta. El clergue dissident Muqtada al-Sadr va dir que el govern actual tenia els dies comptats. El Partit Comunista dels Treballadors de l’Iraq va advertir les masses que no participessin en unes protestes que considerava organitzades pels partits islamistes.

La convocatòria dels activistes iraquians va ser secundada per l’al-Hikma, una organització política xiïta

En vigílies de l’1 d’octubre regnava la confusió sobre qui hi havia darrere la convocatòria.

La protesta s’havia adiat per al dimarts a les 10 h, una data senyalada a propòsit per diferenciar l’acció de les reunions dels divendres organitzades pel Moviment Sadrista i per alterar la normalitat d’un dia feiner (el divendres és festiu a l’Iraq). La plaça Tahrir de Bagdad va viure amb calma les primeres hores de la manifestació mentre s’hi anaven aplegant uns pocs centenars de persones. La majoria eren membres de la tribu del general Abdul-Wahab al-Saadi, el popular excomandant de les forces antiterroristes, enrabiats per la decisió governamental de relegar-lo a una categoria inferior.

Foto: Wikipedia – FPP

Aviat, però, la plaça es va anar omplint. Al migdia el govern havia començat a reprimir violentament els manifestants, primer amb canons d’aigua i amb gas lacrimogen, després amb munició real. Aquell mateix dia van esclatar manifestacions en altres zones del sud de l’Iraq. Milers de persones, esgarrifades per aquest ús sense precedents de la violència contra els manifestants, van sortir al carrer en un munt de ciutats: Nasiriya, Misan, Diwaniyah, Babel, Kerbala i Najaf.

Les milícies àrabs xiïtes finançades per l’Iran van unir-se a les forces de seguretat del govern i van disparar indiscriminadament contra els manifestants. Els esquadrons de la mort van enfrontar-se a manifestants desarmats i en van matar dotzenes dia rere dia. El govern va bloquejar Internet i les xarxes socials i va anunciar tocs de queda en diverses ciutats. Els manifestants, que no es van deixar intimidar, van desplaçar les protestes als districtes populars, van aixecar barricades i van cremar pneumàtics per evitar que les milícies i les forces governamentals entressin als seus barris. La batalla continuava. Una de les milícies finançades per l’Iran, Asa’ib Ahl al-Haq, controlava l’accés principal a la plaça Tahrir, la plaça central de Bagdad, i va obrir foc contra els manifestants que intentaven arribar-hi. Saraya al-Khorasani, una milícia de nova formació que també compta amb el suport del país veí, va atacar el districte d’al-Ghazaliya, va bombardejar un hospital i va assassinar persones que estaven a casa seva.

L’Iraq és un estat capitalista rendista regit per una «democràcia consociacional» basada en un repartiment del poder entre filiacions religioses i nacionals.

El 6 d’octubre dotzenes de dones i infants van ser assassinats a Sadr City, el districte més empobrit de la capital. Altres ciutats també van convertir-se en camps de batalla. Els manifestants van calar foc a les seus dels partits xiïtes a Misan i Nasiriyah, i van proclamar aquesta última ciutat lliure de partits dirigents. Lluny de desencoratjar els manifestants, la violenta repressió del govern (i la seva denúncia d’influències estrangeres en les protestes) va fer augmentar el nombre de persones que van sortir al carrer. Els manifestants van decidir convocar una nova onada de mobilitzacions per al 25 d’octubre per fer honor a les víctimes.

L’economia política de l’Iraq

L’Iraq és un estat capitalista rendista regit per una «democràcia consociacional» basada en un repartiment del poder entre filiacions religioses i nacionals. Cada grup està fracturat internament i tots competeixen entre si pels recursos econòmics, començant pels que controlen la producció de petroli del país. Els líders de les milícies d’aquestes formacions van crear cercles clientelars que van fer fortuna ocupant càrrecs directius i controlant els ports, les fronteres, els camps de petroli, el comerç, etc.

La ciutat de Bàssora és un bon exemple d’aquest funcionament. El Partit de la Crida Islàmica, xiïta, controla els jaciments petrolífers d’al-Burjisiya, els camps de gas de Sheeba i al-Muthanna, l’Aeroport Internacional de Bàssora i el port d’Umm Qasr. El bloc polític al-Fatih, proiranià, integrat per les milícies Asa’ib Ahl al-Haq i Badr, té el port d’Abu Flous i el ferrocarril. El Moviment Sadrista, encapçalat per Muqtada al-Sadr, té poder sobre l’estadi de la ciutat i el pas fronterer amb l’Iran de Shalamcheh. Al-Hikma, un bloc xiïta, controla la meitat nord del camp de petroli de Rumaila, el port d’al-Maqtal i el pas fronterer amb Kuwait de Safwan. Altres recursos, com són el port de Khor al-Zubair o la seu central de la Universitat de Bàssora, estan sota el control de tribus, com ara l’al-Battat.

Flickr – Royal Hashemite Court

Els contractes comercials només són per a qui té connexions amb els partits dirigents i les seves milícies. La corrupció és generalitzada i l’aplicació de la llei és del tot inexistent. Els grups prosperen gràcies als ingressos públics, que utilitzen per finançar les seves empreses, que poden anar des de la indústria i l’agricultura fins al turisme, passant per la banca islàmica o l’educació privada. Els contractes estatals amb interessos privats estrangers passen pels partits i les milícies que controlen els ministeris.

Les empreses de propietat estatal, que segueixen sent el sector amb més ocupació del país (550.000 treballadors) fins i tot després de les reformes neoliberals, són disfuncionals. N’hi ha que s’han reconvertit en empreses autofinançades. El sector privat continua sent relativament discret; en el sector del petroli, per exemple, l’ocupació representa només l’1 % del total de treballadors. Dels onze milions de persones que es calcula que formen la població activa de l’Iraq, quatre tenen feines precàries temporals o informals. Els treballadors de la funció pública no tenen dret a organitzar-se, i els seus homòlegs del sector privat ho tenen encara més magre: la majoria no tenen seguretat social, pensions de jubilació, etc. Estan dividits i molt desorganitzats.

A més del malestar econòmic, el teixit social iraquià va quedar estripat i fet miques arran de la invasió del 2003, encapçalada pels Estats Units

Si bé no és fàcil obtenir xifres fiables sobre l’atur, el Fons Monetari Internacional calcula que la desocupació juvenil és més del doble del 20% que cita el govern. És especialment greu entre els llicenciats universitaris, la majoria dels quals busquen feina en el sector públic atesa la feblesa del sector privat. Cada vegada hi ha més casos de patologies socials associades a l’atur, com poden ser el suïcidi, la drogodependència o la depressió. La desocupació ha alimentat el crim organitzat i ha empès molts nois a unir-se a les milícies.

A més del malestar econòmic, el teixit social iraquià va quedar estripat i fet miques arran de la invasió del 2003, encapçalada pels Estats Units. L’ocupació del país va agreujar els danys produïts per la Guerra del Golf del 1991, les campanyes de bombardejos dutes a terme pels EUA i el Regne Unit durant la dècada dels noranta i els embargaments econòmics imposats des del 1990.

I, malgrat aquesta realitat tan pessimista, és el jovent de l’Iraq qui esperona les protestes.

Una revolta protagonitzada per la joventut treballadora

El motor principal de les mobilitzacions del 2011, les del 2018 i fa poc també les del 2019 han estat joves a l’atur o amb feines informals i precàries. Exigeixen treball, serveis públics i la fi de la corrupció i el repartiment de poder que ha enfonsat milions de persones en la pobresa. Les crides a manifestar-se solen fer-les al Facebook i altres xarxes socials.

Flickr – Alrafidain TV

En els mesos previs a les massives manifestacions d’octubre grups de titulats universitaris van organitzar segudes en diversos ministeris a Bagdad, convocatòries que sovint van ser secundades per llicenciats vinguts d’altres ciutats. Les forces de seguretat van disparar canons d’aigua calenta contra un grup de doctors universitaris que reclamaven treball en una seguda que van mantenir des del juny fins al setembre.

Les autoritats no van cedir davant cap de les demandes del jovent, sinó que van iniciar una campanya de demolició en què van enderrocar les cases i les botigues de persones d’aturats i treballadors pobres que s’havien construït en terrenys de propietat estatal situats en ciutats del sud del país. Centenars de milers de persones van quedar-se sense casa, algunes de les quals havien comprat les parcel·les a milícies o a funcionaris corruptes. La majoria havien esgotat tots els estalvis, s’havien endeutat o havien recorregut a l’ajuda de les seves famílies i amistats.

Des de l’esclat d’octubre, els manifestants han bloquejat l’accés als camps de petroli de les ciutats meridionals de Bàssora, Nasiriyah i Misan, i han tancat les carreteres principals que duen als ports per paralitzar el comerç. El 2 de novembre, el bloqueig del port d’Umm Qasr, per on sol entrar el gruix d’importacions del país, havia suposat per al govern un cost de prop de sis mil milions de dòlars.

Quan els manifestants demanaven menjar, les famílies, els propietaris dels restaurants, els botiguers i altra gent vinguda de fora del campament acudien en massa per omplir les tendes d’aliments.

El 25 d’octubre, els manifestants i les forces de seguretat van enfrontar-se al pont d’al-Jumhuriya de la capital i en dos altres ponts que travessen el riu Tigris i que menen a la Zona Verda, on s’aglomeren les ambaixades i els edificis governamentals rere murs de formigó. Els manifestants que provaven d’avançar de la plaça Tahrir a la Zona Verda van ser rebuts amb una violència extrema: les forces governamentals van utilitzar gas lacrimogen, granades de fum i munició real. Segons Amnistia Internacional els projectils de gas lacrimogen, que en molts casos han perforat el crani dels manifestants, arriben a ser fins a deu cops més pesants que els que s’acostumen a fer servir per dispersar les multituds.

La valentia i la creativitat que hem pogut veure són dignes d’esment. Els conductors de tuk-tuks, vehicles de tres rodes que funcionen com a taxis, duien els ferits de la plaça Tahrir als hospitals propers. Diverses entitats de la societat civil, sindicats i grups polítics van instal·lar tendes a la plaça per oferir suport logístic, atenció mèdica, menjar i beguda, cascos per protegir-se i sessions educatives, entre d’altres. Doctors, infermers i estudiants de medicina ofereixen assistència nit i dia amb bates de laboratori. Quan els manifestants demanaven menjar, les famílies, els propietaris dels restaurants, els botiguers i altra gent vinguda de fora del campament acudien en massa per omplir les tendes d’aliments. Aturats, gent amb discapacitat, membres de tribus de Bagdad i rodalia, acadèmics, el Partit Comunista dels Treballadors de l’Iraq, el Moviment Sadrista, organitzacions de dones, membres de l’oposició del Parlament, el Partit Comunista Iraquià… Tots participen en aquestes mobilitzacions multitudinàries.

Foto: Wikimedia Commons

Ni tan sols la renúncia del primer ministre Adil Abdul-Mahdi, una ostensible concessió a les demandes dels manifestants, no ha aconseguit amainar el moviment. Poca cosa i massa tard, insisteixen. El que demanen és tot un nou sistema polític, no la destitució d’una sola persona.

El paper dels sindicats en la revolta

Els sindicats han estat presents en les protestes, però generalment en un segon pla.

Mesos abans que brotés la revolta, els treballadors del sector públic de les regions central i meridional de l’Iraq, entre els quals hi havia treballadors del tèxtil de Diwaniyah, funcionaris municipals de Muthanna i treballadors de la indústria del cuir de Bagdad, van reclamar millores de salaris i de condicions laborals, habitatge segur i treball estable. Aquestes demandes, però, van quedar al marge en començar les mobilitzacions.

En un míting a la ciutat de Bàssora el 28 d’octubre, es va formar una comissió integrada per sindicats d’advocats, professors i altres treballadors amb la finalitat d’instar els sindicats a donar suport als punts que es reclamaven en les protestes més que no pas als seus objectius sectorials. El que havien de fer els sindicats, argumentaven, era solidaritzar-se amb els manifestants i no pas liderar una revolta històrica com aquella.

Els marxistes i altres militants d’esquerres que participen en el moviment hauran d’insistir en la necessitat dels treballadors d’organitzar-se políticament

La majoria de sindicats, si no tots, van emetre comunicats de premsa donant suport al moviment. La Federació General de Sindicats de Comerç Iraquians, actualment l’única federació oficial del país, dominada pel Moviment Sadrista, va fer una crida a «solidaritzar-se» amb la revolta, però no va demanar als treballadors que participessin en les manifestacions. Recomanava als manifestants que «protegissin la propietat pública i que mantinguessin una bon tracte amb les forces de seguretat». La Federació General de Sindicats de Treballadors de l’Iraq va condemnar la violència emprada pel govern i va muntar piquets a l’entrada de les refineries i empreses petrolieres a Bàssora, Nasiriyah i Misan, i va organitzar manifestacions a Bagdad i Babel. Així mateix, va instal·lar tendes de campanya a Nasiriyah per oferir menjar i beguda als manifestants.

En una multitudinària assemblea celebrada a la companyia petroliera de Bàssora, els treballadors van exigir la fi de la repressió. Tanmateix, la secció local va prometre mantenir la producció i impedir que els treballadors bloquegessin l’accés a les instal·lacions. Per això, l’acció més militant la duen a terme els aturats i els pobres, no pas els treballadors del petroli, que s’enfronten a severes sancions si fan vaga.

Els principals reptes als quals s’enfronta el moviment obrer iraquià

Les protestes de l’Iraq, una heroica revolta protagonitzada pels aturats i pels treballadors precaris i informals, presenta, tanmateix, uns quants defectes:Una actitud «antiorganització», això és, un rebuig general vers l’estructura i una insistència en l’espontaneïtat. És comprensible, considerant la por dels manifestants que els partits polítics dominants puguin apropiar-se de les mobilitzacions. «No als partits polítics», diu un famós eslògan. Els marxistes i altres militants d’esquerres que participen en el moviment hauran d’insistir en la necessitat dels treballadors d’organitzar-se políticament contra l’estat burgès, les elits econòmiques i els partits polítics dirigents si volen garantir la seva independència.

Foto: Wikipedia

Un discurs «patriòtic», resumit en el famós mantra «Vull una pàtria». Els manifestants branden la bandera de l’Iraq, canten l’himne nacional i mostren pancartes contra el sectarisme i contra el servilisme de la classe dirigent davant els països veïns, sobretot l’Iran. Remarquen la seva pertinença al país més que no pas a les sectes religioses, un pas positiu si ho comparem amb la política dels partits islàmics, però, així i tot, aquesta filiació tendeix a desdibuixar la dimensió de classe treballadora que té la lluita.

La confiança en els actors internacionals, que ha portat a determinades persones a demanar la pressió dels EUA a favor seu, malgrat que el gruix dels iraquians fan responsable la potència nord-americana de les condicions catastròfiques en què viuen. Hi ha activistes que s’han reunit amb la representant especial del secretari general de les Nacions Unides, Jeanine Hennis-Plasschaert, per demanar-li l’ajuda de l’ONU. Altres activistes posen la mirada en la Unió Europea. Mobilitzar el suport internacional no és una estratègia del tot desencertada, però centrar-se en la intervenció de poders externs en comptes de confiar principalment en la força del moviment és un error.

La classe treballadora haurà de tenir un paper molt més destacat si volen guanyar un estat que realment satisfaci les seves necessitats.

La manca d’una organització política recognoscible que pugui presentar les demandes del moviment amb independència de les forces burgeses. En el meu pas per la plaça Tahrir, on vaig poder conversar amb sindicats, formacions polítiques i associacions de professors, acadèmics, artistes i doctors, vaig veure que hi ha una «elit» que actua pel seu compte, sense fer cas de les forces principals que van generar l’espurna del moviment: els aturats i els treballadors precaris i informals, com els conductors sindicats dels tuk-tuks.

Finalment, la divisió que encara hi ha entre pobres i treballadors. A la plaça Tahrir han sorgit bàsicament dues tendències: una de patriòtica, que es posiciona contra el sectarisme i que demana a l’ONU que intervingui en el conflicte i que convoqui eleccions, i una altra d’islàmica xiïta i nacionalista, encapçalada pel Moviment Sadrista, que té quatre ministres i cinquanta-quatre membres al Parlament i malgrat tot assegura representar les classes pobres. A Bagdad són molts els manifestants que han demanat que els sadristes abandonin la plaça, perquè la gent s’està revoltant precisament contra el govern dels partits islàmics. Els marxistes, també el Partit Comunista dels Treballadors de l’Iraq, remarquen que el moviment dels treballadors ha d’actuar i intervenir en les mobilitzacions com a força política independent i s’han organitzat amb aquesta finalitat.

Fins ara, qui més s’hi ha jugat el coll han estat les persones més precàries. Els pobres, els aturats, la gent que no hi té res a perdre, aquests són els manifestants que trobem a primera línia, els que s’enfronten als antidisturbis, a les milícies i fins i tot a les forces paramilitars iranianes. Si hi ha res que ens pugui ensenyar la història, però, és que la classe treballadora organitzada haurà de tenir un paper molt més destacat en el moviment si els manifestants volen guanyar un estat que realment satisfaci les seves necessitats.

Article publicat originalment a Jacobin
Traducció de L’Entrellat
Foto de portada: Flickr – Atheer Ali

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Doctora en ciències socials i polítiques. La seva recerca se centra en ONG, violència sectària, el moviment obrer iraquià i milícies i partits polítics xiïtes.

Comentaris

Tot el que cal saber sobre les protestes a l’Iraq

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.