Temps històrics i ritmes polítics

A 10 anys de la mort de Daniel Bensaïd, publiquem una reflexió del tot vigent a l'hora de pensar l'acció política en un cicle que es tanca

Temps històrics i ritmes polítics

Temps històrics i ritmes polítics

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

A 10 anys de la mort de Daniel Bensaïd, publiquem una reflexió del tot vigent a l'hora de pensar l'acció política en un cicle que es tanca
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Membre de la Juventut Comunista Revolucionaria (JCR) francesa el 1966 i després de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), animador estudiantil de Maig del 68, Daniel Bensaïd (25 de març de 1946-12 de gener de 2010) fou a la vegada militant i teòric compromès. Des de finals dels anys vuitanta va desenvolupar una extensa obra, de Moi, la Révolution (1989) al seu llibre postum Le Spectacle, stade ultime du fétichisme de la marchandise (2011). Centrada essencialment en la discusió estratègica la reflexió de Bensaïd articula de manera original i personal autors de la tradició marxista clásica com Marx, Lenin o Trotsky amb figures herétiques com Walter Benjamin, August Blanqui, o Charles Péguy. Deu anys després de la seva mort la seva obra ens ajuda a seguir pensant estratègicament el present.

Al contrari del que molts suposen, Marx no és un «filòsof de la història». És més aviat – i molt abans que la segona Consideració intempestiva de Nietzsche, L’Eternitat pels Astres de Blanqui, el Clio de Péguy, les tesis «Sobre el concepte de la història» de Walter Benjamin, o el llibre pòstum de Siegfried Kracauer, La Història – un dels primers en haver trencat categòricament amb les filosofies especulatives de la història universal: providència divina, teleologia natural, o odissea de l’Esperit. Aquesta ruptura respecte a les «concepcions veritablement religioses de la història» està segellada per la formulació definitiva d’Engels en La Sagrada Família : «La història no fa res!». Aquesta constatació lapidària deixa de costat tota representació antropomòrfica de la història com un personatge totpoderós que mou els fils de la comèdia humana d’esquenes als éssers humans reals. Això està desenvolupat i expressat moltes vegades en La Ideologia alemanya.

La història no fa res

Marx i Engels rebutgen aquesta visió apologètica de la història segons la qual tot el que passa devia necessàriament produir-se perquè el món sigui avui el que és i perquè nosaltres esdevinguéssim el que som: «gràcies a artificis especulatius, se’ns pot fer creure que la història de l’avenir era la meta de la història passada». Aquesta fatalització de l’esdevenir històric enterra per segona vegada «els possibles laterals» (segons l’expressió de Pierre Bourdieu) que, no obstant això, no són menys reals (en el sentit d’un Reale Möglichkeit) que el fet consumat resultant d’una lluita incerta.

Foto: Wikipedia

Aquesta crítica marxiana de la raó històrica i de la ideologia del progrés, anticipa la crítica despietada feta per Blanqui al positivisme com a ideologia dominant de l’ordre establert. En les seves notes de 1869, en vespres de la Comuna de París, l’indomable insurrecte escrivia, en efecte: «En el judici del passat davant el futur, les memòries contemporànies són els testimonis, la història és el jutge, i la sentència és gairebé sempre una iniquitat, ja sigui per la falsedat de les declaracions, per la seva absència o per la ignorància del tribunal. Afortunadament, la convocatòria segueix oberta per sempre, i la llum de nous segles, projectada des de lluny sobre els segles passats, denuncia els judicis tenebrosos». De la mateixa manera que no és un deus ex-machina, ni un demiürg, la història no és tampoc un tribunal. I quan pretén ser-ho, no és realment més que un cenacle de jutges que es valen de falsos testimonis.

«La història no és res més que la successió de generacions que venen unes després d’unes altres». Donar-li sentit és assumpte dels homes i no dels déus.

En efecte, el recurs al judici de la història condueix, com va escriure Massimiliano Tomba, a bloquejar la qüestió de la justícia. És el que constatava ja Blanqui : «De la seva pretesa ciència de la sociologia, així com de la seva filosofia de la història, el positivisme exclou la idea de justícia. No admet cap altra llei que la del progrés continu, fatalitzada. Cada cosa és excel·lent en el seu moment perquè ocupa el seu lloc en la successió de perfeccionaments. Tot és millor sempre. Cap criteri per a apreciar allò que és bo d’allò que és dolent». Per a Blanqui, el passat continua essent doncs un camp de batalla en el qual el judici de les fletxes, la sort de les armes i el fet consumat no proven res pel que fa a la discriminació del que seria just o injust: «Com que les coses van seguir aquest curs, no haurien pogut seguir un altre. El fet consumat té una potència irresistible. És la destinació mateixa. L’esperit s’aclapara i no s’atreveix a rebel·lar-se. Terrible força per als fatalistes de la història, adoradors del fet consumat ! Totes les atrocitats del vencedor, la seva llarga sèrie d’atemptats, es transformen fredament en una evolució regular ineluctable, com la de la naturalesa».

Però «l’engranatge de les coses humanes no és fatal com el de l’univers»: és modificable a cada moment». Perquè, afegirà Benjamin, cada minut és una estreta porta per la qual pot sorgir el Messies.

Al culte que fa de la Història una simple forma secularitzada de l’antic Destí o de la Providència, Marx i Engels oposaven, des de La Ideologia alemanya, una concepció radicalment profana i desencantada: «La història no és res més que la successió de generacions que venen unes després d’unes altres». Donar-li sentit és assumpte dels homes i no dels déus.

Lògicament, aquesta crítica de la Raó històrica implica una crítica del concepte abstracte de progrés. Després de La Ideologia alemanya, en molt poques ocasions Marx va fer consideracions generals sobre la història. La «crítica de l’economia política» és en acte, en la pràctica, aquesta «altra escriptura de la història», aquesta escriptura profana anunciada. Amb prou feines es troben, al llarg de la seva obra, algunes consideracions disperses referents a això; en particular, algunes notes telegràfiques incloses en la introducció als Grundrisse. Es tracta de notes de treball personals (un «Nota bene», escrivia Marx), un tipus de pensament «en brut», no elaborat sinó per a ell mateix, bolcat sobre el paper en un estil succint i a vegades enigmàtic. Dues d’aquestes vuit breus observacions mereixen una atenció especial. En la sisena, Marx recomana: «el concepte de progrés no ha de ser concebut de la manera abstracta habitual», sinó tenint en compte «el desenvolupament desigual» entre les relacions de producció, les relacions jurídiques, els fenòmens estètics; tenint en compte, per tant, els efectes del contratemps i la no contemporaneïtat. En la setena, de forma encara més lapidària, recorda que la seva concepció de la història «es presenta com un desenvolupament necessari» (subratllat per ell mateix), encara que precisa immediatament «Però justificació de l’atzar. Com. (Entre altres coses, també de la llibertat). Influència dels mitjans de comunicació. La història universal no sempre va existir; la història com a història universal és un resultat)» [1]. Es tracta de dialecticalitzar efectivament la necessitat en la seva relació amb allò contingent, sense la qual cosa no hi hauria ja ni història ni esdeveniment. La història universal ja no és doncs una teodicea, sinó un esdevenir, una universalització efectiva de l’espècie humana, a través de la universalització de la producció, la comunicació, la cultura, com ho afirma ja el Manifest del Partit comunista.

Foto: Wikipedia – E. Capiro

Aquesta problemàtica resulta novament confirmada en la famosa carta de 1877 de resposta als crítics russos, en la qual Marx rebutja «una teoria històrico-filosòfica general la suprema virtut de la qual consisteix a ser suprahistòrica»[2]. En efecte, aquesta suposició d’un sentit de la història que se superposaria a la història real, a les seves lluites i les seves incerteses, guardava continuïtat amb les grans filosofies especulatives, amb les quals havia trencat molt de temps abans. I aquesta ruptura teòrica no deixa de tenir conseqüències pràctiques. En una història oberta, ja no existeix una norma històrica preestablerta, ni un desenvolupament «normal», que puguin ser oposats a anomalies, desviaments o malformacions. Ho proven les cartes a Vera Zassoulitch, sotjant per a Rússia diversos desenvolupaments possibles que li evitessin recórrer el calvari del capitalisme occidental. Són cartes que obren pas a l’estudi de Lenin sobre El desenvolupament del capitalisme a Rússia i a les tesis de Parvus i Trotsky sobre el desenvolupament desigual i combinat.

En contra de la direcció de les filosofies especulatives de la Història universal i la seva temporalitat «homogènia i buida», la crítica de l’economia política – des dels Manuscrits de 1844 fins al Capital, passant pels Grundrisse – es presenta doncs com una conceptualització del temps i els ritmes immanents a la lògica del capital, com una escolta del pols i les crisis de la història. Marx, segons resumeix Henryk Grossman, «ha de forjar en primer lloc totes les categories conceptuals relatives al factor temps : cicle, rotació, temps de rotació, cicle de rotació»[3].

Marx rebutja «una teoria històrico-filosòfica general la suprema virtut de la qual consisteix a ser suprahistòrica»

Aquesta crítica radical de la raó històrica va continuar sent no obstant això parcial, propícia llavors als malentesos i fins i tot els contrasentits als quals a vegades poden donar peu les expressions contradictòries del mateix Marx. Aquests equívocs provenen en gran manera de la gran qüestió estratègica irresolta: Com és que els proletaris, sovint descrits en El Capital com a éssers mutilats física i mentalment pel treball, podrien transformar-se en classe hegemònica en la lluita per a l’emancipació humana? La resposta sembla residir en una aposta sociològica, segons la qual la concentració industrial implicaria el corresponent creixement i concentració del proletariat, amb un nivell creixent de resistència i organització, que es traduiria en una elevació del nivell de consciència fins que la «classe política» arribaria finalment a unir-se amb la «classe social», passant de classe-en-sí a classe-per a-sí. Aquesta seqüència lògica permetria a la «classe universal» resoldre l’enigma estratègic de l’emancipació.

Però el Segle XX no va voler confirmar aquesta visió optimista que va permetre a nombrosos intèrprets atribuir-li a Marx una teoria determinista de la història. La seva argumentació es va recolzar principalment en :

– El formalisme dialèctic tal com apareix en el penúltim capítol del Llibre I del Capital sobre la negació de la negació. Va donar lloc a tantes simplificacions que en l’AntiDühring Engels degué corregir-les (i no solament les interpretacions abusives, sinó en certa manera el seu mateix esperit) : «…quin paper juga en Marx la negació de la negació ? […] no se li passa pel cap demostrar-ho mitjançant aquest argument com un fenomen de necessitat històrica. Per contra: és després d’haver provat històricament que el fenomen ha ocorregut ja, en part, i en part ha hagut necessàriament d’ocórrer quan el defineix com un fenomen subjecte en la seva execució a una determinada llei dialèctica»[4]. Tal comentari de text sembla, però, molt forçat. Més endavant és més clar : «Què és, doncs, la negació ? Una llei extraordinàriament general, i per això extraordinàriament eficaç i important que regeix el desenvolupament de la naturalesa, de la història i del pensament […]. Queda dit que quan dic que el procés que recorre, per exemple, el gra d’ordi des que germina fins que mor la planta que el llança és una negació de la negació, no prejutjo per a res el contingut concret d’aquest procés». Clar que si ella «consisteix en aquesta puerilitat d’escriure en una pissarra una a per a després ratllar-la, o a dir que una rosa és una rosa per a afirmar de seguida que no ho és, no pot sortir res, com no sigui la idiotesa del qui es lliuri a tals operacions»[5].

Foto: Wikimedia Commons

– La controvèrsia remet també al concepte de necessitat de tal manera que pot ser interpretat, sobretot a partir de la «Introducció» de 1859 com a necessitat mecànica, mentre que en bona lògica dialèctica és indissociable de la contingència que l’acompanya com la seva ombra; però és un fet que a vegades resulta difícil establir si Marx utilitza el concepte de necessitat en un sentit predictiu o en un sentit performatiu.

El gran gir

Per a discriminar entre aquestes interpretacions, els escrits polítics sobre la lluita de classes a França, la colonització anglesa a l’Índia, les revolucions espanyoles, o la Guerra de Secessió, són més útils que les especulacions lògiques. El caràcter central de la lluita de classes i els seus incerts desenllaços exigeix, en efecte, una part de contingència i un concepte no mecànic de causalitat; una causalitat oberta, les condicions inicials de la qual determinen un camp de possibles, sense determinar mecànicament quin triomfarà. La lògica històrica s’emparenta llavors més amb el caos determinista que amb la física clàssica: no tot és possible, però existeix una pluralitat de possibilitats reals, entre les quals la lluita decideix.

El desenllaç de la lluita i no una norma preestablerta determina llavors la racionalitat del desenvolupament

També aquí és necessari recórrer al Blanqui de l’Eternitat pels Astres, per a qui després de les derrotes recurrents de 1832, 1848 i 1871 «només el capítol de les bifurcacions» està «obert a l’esperança». El terme «bifurcació», poc utilitzat en aquesta època, tindria un brillant futur en el vocabulari de la física quàntica i en el de les matemàtiques de la catàstrofe de René Thom.

En l’època de les guerres i les revolucions, aquesta concepció d’una història en la qual el passat condiciona el present sense determinar-lo mecànicament, es va reforçar en el període que va de la Primera a la Segona Guerra Mundial amb desenvolupaments teòrics paral·lels de Gramsci i Benjamin. El primer subratlla : «realment, no es pot preveure científicament sinó la lluita, i no els seus moments concrets». I afegeix : «Tan sols la lluita, i no el seu resultat immediat, sinó aquell que s’expressa en una victòria permanent dirà el que és racional o irracional». El desenllaç de la lluita i no una norma preestablerta determina llavors la racionalitat del desenvolupament. Però aquest desenllaç no es limita al resultat immediat, a les victòries i a les derrotes, que poden revelar-se, a llarg termini, com a simples episodis. No pot establir-se sinó retrospectivament, a la llum «d’una victòria permanent». Què és llavors la victòria permanent en una història oberta, en una lluita que, a diferència dels jocs en la teoria del mateix nom, no té «final del joc»? Què és vèncer per sempre si, com diu Blanqui, «la convocatòria està sempre oberta»?

Foto: Flickr – Marco Verch

Per Benjamin, per a acabar amb els amanyacs anestesiants de la història, amb els engranatges i les rodes dentades del progrés, amb el judici final del tribunal de la història, la relació entre història i política és definitivament invertida. Es tracta des d’ara d’abordar el passat «ja no com abans, de manera històrica, sinó de manera política, amb categories polítiques». I més lacònicament: «la política precedeix des d’ara la història». La frase sembla fer-se eco, traient les conseqüències, d’aquella d’Engels dient que la història no fa res. La resultant és un radical reordenament de la semàntica dels temps històrics. El present ja no és una baula efímera i evanescent en l’encadenament del temps. El passat ja no conté en germen el present, així com el futur tampoc és ja la seva destinació. El present és el temps per excel·lència de la política, el temps de l’acció i la decisió, on es juga i torna a jugar-se permanentment el sentit del passat i el del futur. És el temps del desenllaç entre una pluralitat de possibles. I la política que des d’ara precedeix la història és precisament aquest «art del present i el contra-temps» (Françoise Proust), dit en altres paraules un art estratègic de la conjuntura i el moment propici.

Història i estratègia

Aquesta inversió que restableix la primacia de la política sobre la història, no diu però què passa amb la seva relació invertida. Amb l’ajuda de la polvorització postmoderna dels relats i també del temps històric, certs discursos teòrics retenen la idea d’una política desarrelada de totes les determinacions i condicions històriques, que es reduiria des d’ara a una juxtaposició d’accions dia rere dia, de seqüències flotants, sense vincle lògic ni continuïtat. Aquest estrenyiment de la temporalitat política al voltant d’un present efímer contínuament reiniciat, porta com a conseqüència l’exclusió de tot pensament estratègic, d’una manera simètrica a la forma en què ho van fer les filosofies de la història.

És l’època del zàping, del quick, del fast, de tot allò ràpid i instantani. El temps estratègic es desgrana i es fragmenta en episodis anecdòtics.

Gran aficionat als escrits i jocs estratègics, Guy Debord va subratllar amb energia el vincle entre una temporalitat històrica oberta i un pensament estratègic capaç de desplegar-se de manera duradora, i d’integrar als seus càlculs probabilístics una part irreductible d’esdeveniments contingents. Afirmava així que un partit o una avantguarda amb un projecte que sofrís un greu dèficit de coneixements històrics ja no podria orientar-se o «ser conduït estratègicament».

Les derrotes acumulades en «el segle dels extrems» van enfosquir l’horitzó de l’espera i van congelar la història en la desgràcia. És l’època del zàping, del quick, del fast, de tot allò ràpid i instantani. El temps estratègic es desgrana i es fragmenta en episodis anecdòtics. La saludable rehabilitació del present es transforma així en el culte a allò transitori i allò perible, en una successió de fets sense passat ni futur: «Un etern present s’imposa, fet d’instants efímers que brillen amb el prestigi d’una il·lusòria novetat, però no fan més que substituir cada vegada més ràpidament, el mateix amb el mateix.» (Jérôme Baschet).

Foto: Wikipedia – Goldshtein G.

El fet és que les resistències immediates a la Contra-Reforma liberal manquen sovint d’interès i de cultura històrica. Ja la moda estructuralista dels anys 60 havia conduït a tractar el relat històric com el parent pobre de les «ciències humanes». El gest platònic reivindicat avui per Alain Badiou tendeix a absolutitzar l’esdeveniment per a fer-lo l’acte fundador d’una «seqüència» autònoma, tancada per un «desastre», sense antecedents ni conseqüència. L’imperatiu categòric d’una resistència estoica a la moda s’encarrega llavors d’eximir-nos d’interrogants sobre les cites fallides de la història passada així com de projectes i somnis cap endavant. Carpe diem. No futur. «Point de l’endemanin», ja escrivien els llibertins del segle XVIII (en aquest cas, Dominique Vivant de Senar).

L’esperança en un esdeveniment absolut i el «radicalisme passiu» del vell socialisme «ortodox» de la II Internacional poden llavors unir-se inesperadament

A la pretensió «de fer la història» (de contribuir, dit d’una altra manera, a la realització d’una fi programada), Hannah Arendt oposava la incertesa de l’acció política. Als seus ulls, en efecte, la substitució de la història per la política eludia a la responsabilitat de l’acció enfrontada a «la contingència deplorable del fet particular». La des-fatalització de la història, provocada a partir de la Primera Guerra Mundial per l’enfonsament dels mites del progrés, podia no obstant això revestir diverses formes: la de la decisió incondicional d’Schmitt; la de la irrupció messiànica de Benjamin ; i finalment la de l’esdeveniment miraculós d’Arendt: «Només una espècie de miracle permetrà un canvi decisiu i saludable». Tots cauen en la temptació d’absolutitzar l’esdeveniment.

L’événementialité va tornar amb força, en les retòriques post-estructuralistes, però a l’espera d’un esdeveniment redemptor, incondicionat, sorgit del Buit o el no-res (de l’eternitat?) es relaciona més aviat amb el miracle de la Immaculada Concepció. L’esperança en un esdeveniment absolut i el «radicalisme passiu» del vell socialisme «ortodox» de la II Internacional poden llavors unir-se inesperadament: la revolució, com deia Kautsky, no es prepara, no es fa.

Simplement ocorre quan arriba l’hora, segons una llei gairebé natural, com un fruit madur, o com una divina sorpresa événementialle. Molt lluny de les exigències de la revolució permanent o de la continuïtat estratègica en l’acció partidària de Lenin, l’escassetat de política en autors com Badiou o Rancière és el corol·lari de l’escassetat de tals irrupcions.

El temps truncat de l’estratègia

La revolució en la revolució, associada al nom de Lenin, empeny per contra fins a les seves últimes conseqüències la ruptura amb la representació del temps de rellotge, «homogeni i buit», segons el qual se suposa que marxa l’engranatge del progrés. El temps estratègic està ple de nusos i de girs, d’acceleracions sobtades i sensibles detencions, de salts cap endavant i salts cap endarrere, de síncopes i contra-temps. Les agulles del seu quadrant no sempre giren en el mateix sentit. Es tracta d’un temps truncat, compassat per les crisis i els instants per aprofitar (com ho testimonien les notes de Lenin a l’octubre de 1917 urgint als dirigents bolxevics a prendre la iniciativa de la insurrecció demà o demà passat, perquè després seria massa tard), sense la qual cosa la decisió ja no tindria sentit i el paper del partit es reduiria al d’un pedagog que acompanya l’espontaneïtat de les masses, i no al d’un estrateg organitzant la retirada o l’ofensiva segons els fluxos i refluxos de la lluita. Aquesta temporalitat de l’acció política té el seu propi vocabulari: el període, concebut en les seves relacions amb l’abans i el després dels que es distingeix; els cicles de mobilització (a vegades a contra-temps dels cicles econòmics); la crisi en la qual l’ordre fracturat deixa escapar un ventall de possibilitats; la situació (revolucionària) en la qual es preparen els protagonistes de la lluita; la conjuntura o el moment favorable que ha de captar «la presència d’ànim» necessària en tot estratega. La gamma d’aquestes categories permet articular, en comptes de dissociar, l’esdeveniment i la història, allò necessari i allò contingent, allò social i la política. Sense tal articulació dialèctica, la idea mateixa d’estratègia revolucionària quedaria buida de sentit, i no restaria més que «el socialisme fora del temps» (Angelo Taverna), tan car a les Pénélopes parlamentàries.

Rèquiem pel temps present

D’on venim ? D’una derrota històrica, és necessari admetre-ho i apreciar la seva dimensió, de la qual la contra-ofensiva liberal de l’últim quart de segle és tant causa com conseqüència i corol·lari. Alguna cosa es va acabar amb el canvi de direcció del segle, entre la caiguda del Mur de Berlín i l’11 de setembre. Alguna cosa… Però que? El «curt segle vint», i el seu cicle de guerres i revolucions? El temps de la modernitat? Cicle, període, o època?

Foto: Pixabay

Fernand Braudel distingeix tres tipus de durada :
– L’esdeveniment, que és «el més capritxós i enganyós», inagafable (impensable?) per a les ciències socials;
– La «llarga durada» dels moviments econòmics, demogràfics, climàtics;
–El cicle o la conjuntura, aproximadament decennal, que establiria un vincle entre l’esdeveniment i l’estructura, el temps llarg i el temps curt.

Aquesta temporització té l’inconvenient d’establir en una mateixa temporalitat històrica una pluralitat de temps socials discordants, sense explicitar altres modalitats de temps més enllà de la simple descripció de les seves combinacions i connexions. Aquesta unificació del temps històric tendeix així a anul·lar els efectes de contra-temps i no contemporaneïtat.

l’abast d’aquest canvi que està en curs només es determinarà a la llum d’allò que, confusament, està començant

Llavors: fi del «curt segle vint» o fi del «segle dels extrems» ? Canvi de període o canvi d’època? Derrota històrica de les polítiques d’emancipació o simple alternança dels cicles de mobilització? Hans Blumenberg destaca que només l’època Moderna es va pensar com a època, segons la nova «semàntica dels temps històrics» analitzada per Reinhardt Koselleck. Perquè de cap manera és la història mateixa – que, ho recordo per última vegada, no fa res – la que marca el final, retalla el temps o data l’esdeveniment, sinó qui l’observa a posteriori: «Un gir d’època és un límit imperceptible que no està vinculat a cap data o esdeveniment destacat». L’home fa la història, però no fa l’època. Representació construïda d’una seqüència històrica, la delimitació d’una època continua estant doncs indefinidament en litigi, tal com ho il·lustren les diferents datacions de la «modernitat». Pel que fa «a la fràgil unitat d’un període», Kracauer la compara amb la sala d’espera d’una estació, on no s’estableixen sinó trobades atzaroses o aventures passatgeres. Més que emergir del temps, instaura una relació paradoxal entre la continuïtat històrica que representa i les ruptures que implica.

Canvi d’època, de període, o de cicle, l’abast d’aquest canvi que està en curs només es determinarà a la llum d’allò que, confusament, està començant. Després de la «Belle époque», del període d’entre-guerres i la «guerra civil europea», dels «Trenta gloriosos» i la Guerra freda, de la Restauració liberal… què ? Una reorganització política es dibuixa.

Foto: Wikipedia – Romaine

La globalització mercantil i la guerra infinita produeixen noves escales espacials, una nova configuració de llocs i llocs, nous ritmes de l’acció. Un nou paradigma potser, al qual no convé certament dir postmodern, perquè la paraula sembla inscriure’s en una successió cronològica i la mania estèril dels «post-ismes».

No és doncs més que el principi d’alguna cosa que encara a penes percebem, entre el fràgil «ja no més» i  l’«encara no». Serà llarg, anunciava el profeta Jeremies… Però «el futur dura molt temps». Un altre món és necessari. És urgent fer-ho possible abans que el vell món ens destrueixi i arruïni el planeta.

Article originalment publicat al número 40 d’Herramienta


[1] H. Arendt, ¿Was ist Politik?, Munich, 1993, pp. 28, 31.

[2] F.Furet, The Passing of an Illusion, Chicago, 1999, p. 502.

[3] H.Arendt, opcit., p. 146.

[4] K. Marx y F.Engels, Collected Works, vol. 27, Londres, 1975, p. 59.

[5] Anti-Duhring, pags. 146-148.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Filòsof i militant marxista. Director de Contre-temps i autor de diversos llibres i texts de contingut anticapitalista.

Comentaris

Temps històrics i ritmes polítics

  Notificacions  
Notificació per rebre
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.