Per l’Eusebi

“Albert Om: què en penses dels toros?

Albert Serra: sobretot sento fascinació pel seu valor, que és molt important. 

Em sembla que és una qualitat una mica depreciada avui dia, 

però no es pot fer res d’interessant en aquesta vida, encara que sigui en les esferes més petites… 

El mateix fet de fer aquesta pel·lícula: s’ha de tenir una mica de valor… 

A mi tothom em deia: ‘per què fas ara una pel·lícula de toros?’ 

Pel tipus de públic que jo tinc… Molt a perdre, res a guanyar… 

Ni hi ets aficionat, ni tampoc t’interessa defensar-ho… 

Doncs sí, per què no? 

La curiositat, la fascinació una mica genuïna per veure què hi ha darrera, 

i el que les càmeres revelaran, que és quelcom molt més inaccessible que el que veuen els ulls humans”

Entrevista a Albert Serra, Diari ARA, 2025

Agafar embranzida

Al començament de Matrix, Neo es desperta davant de l’ordinador quan Choi, així com la seva parella Dujour, piquen a la porta per demanar-li un programari il·legal que li havien encarregat. Quan el nostre protagonista va a buscar els seus disquets piratejats, veiem que els guarda en una còpia buidada de Simulacres i simulació, de Jean Baudrillard. És l’única referència filosòfica explícita de tota la pel·lícula: i ara seguirem aquest conill blanc fins a la seva llodriguera… No obstant això, avui dia se sol (mal) interpretar aquest llibre de Baudrillard, així com La societat de l’espectacle, de Guy Debord –ambdues obres de rabiosa actualitat–, com que el “món de les aparences” ha substituït l’autoritat abans atorgada a la “realitat objectiva”. Això recentment s’ha anomenat “post-veritat” –en la imparable tendència de la nostra filosofia actual d’afegir el prefix “post-” davant de tot, creient que així explica alguna cosa… Però aquest no és l’argument més fi i sofisticat que rau darrere de conceptes tan subtils com “espectacle” o “simulacre”, els quals més aviat apunten a que ambdós pols d’aquella vella dicotomia se n’han anat a norris. Certament, l’ “aparença” és un concepte tan metafísic com el de “veritat” i, caigut un, també arrossega pel braç a l’altre cap al precipici.

Una cosa similar, vull argumentar, els hi ha passat a les virtuts considerades “cardinals”. En un llibre meravellós (malauradament avui poc llegit), titulat Sobre els deures, Ciceró va assentar les quatre principals virtuts a l’Antiguitat: la prudència (que és més aviat considerada com una “saviesa pràctica”), la fortalesa (o valentia), la justícia i la temprança. Les dues últimes a vegades ballen d’un autor a l’altre del món grecollatí: la tercera, perquè la “justícia” moltes vegades és vista com una virtut més política que no pas ètica; i la quarta, perquè la “temprança” sovint es considera depenent a determinats contextos aristocràtics –em reservo un altre article només dedicat la pèrdua també d’aquesta virtut, doncs sense temprança, al menys en política, no es va enlloc… Però les dues primeres, la “saviesa” i la “valentia”, es van convertir, almenys des de La República de Plató (la qual Ciceró segueix), en les dues principals virtuts que tot grec o romà tenia constantment a la boca, per resoldre qualsevol situació difícil: la virtut del governant, i la de del soldat; la raó d’estat, i la de la guerra. Té sentit que això fos així: doncs la valentia sense saviesa és estúpida, i la saviesa sense valentia és impotent. En el deliri elitista de Plató, del que es vol assegurar, sobretot, és que no siguin els ignorants els que prenen les decisions, ni covards els que lliuren les batalles. Intel·ligent ha de ser el cap que pensa, així com fort el braç que executa. 

Amb el naixement de la democràcia, avui ja no podem compartir la seva definició de “justícia” com que “cadascú faci allò que li correspon”. La Modernitat és, justament, la capacitat de dir no a que “la virtut de cadascú és complir la funció social que li ha sigut assignada” (al naixement). Òbviament, el problema de La República és que Plató es vol assegurar de que el carnisser faci de carnisser, i l’educador, d’educador, sense que hi hagi cap tipus de dubte sobre a què es dedica cadascun. Tot ben net i polit, i cadascú a la seva caixeta, sense que ningú molesti a l’altre… Però amb l’aigua bruta de l’ “aristocràcia” també hem llançat el nen de les “virtuts cardinals”, la saviesa i la valentia, i això no era necessari, doncs es tracta de coses diferents. Avui la saviesa ja no és una virtut. Això és així, i un no s’ha de tornar nostàlgic ni reaccionari per aquest fet, simplement acceptar-lo. La gent avui té d’altres preocupacions: la salut, la felicitat, la feina… etc. Però almenys percebem la seva absència, i ens queixem d’ella quan assistim constantment a l’espectacle vergonyós a Twitter de que algú que porta tota la seva vida estudiant una cosa, un altre li etziba: “bé, aquesta serà la teva opinió…” Però el meu punt és un altre: la caiguda de la “valentia” ni la percebem ja que, tan obsessionats com estem amb la pèrdua de “saviesa”, ni ens adonem que amb ella s’ha endut pel penya-segat també a la seva fidel companya, la “valentia”. En l’egoisme avui imperant, on se sobreentén que cadascú ha de “fer el que més li convingui”, rara vegada sentim ja a un amic utilitzar la “covardia” com un defecte o una crítica. 

Aquesta qüestió, que pot semblar “antiga”, és tant més important per quant avui dia a l’esquerra (que és l’únic que m’interessa) se la percep més sàvia que valenta. Ningú discuteix que nosaltres som més llegits i tenim millors anàlisis de la situació actual que l’adversari. Aquest no és el problema. La qüestió és que no es percep que estiguem disposats (potser, com abans) a pagar el preu per les idees en que creiem. Per aquesta raó el poble d’esquerres sembla identificar-se quan percep un mínim de “valentia” (com abans potser la van encarnar Pablo Iglesias i Ada Colau, o avui Gabriel Rufián), fins i tot al risc de que puguin semblar una mica xulos –em reservo per després la reflexió sobre l’independentisme, on la qüestió és més complexa. Per assajar una interpretació psicoanalítica de la figura del líder, un líder simplement és aquella persona que, davant d’un grup on tothom dubta, té el seu desig més clar que ningú, perquè està disposat a anar fins al final. Amb això, ja ens donem compte d’un primer aspecte de la “valentia”. Des d’un punt de vista materialista, és un tipus particular de desig; un desig tan fixat i solidificat, que és capaç de pagar el preu per allò en què creu.

En la ressignificació feminista de determinats conceptes tradicionalment associats a la “masculinitat” que estic intentant des de fa un temps, m’agradaria continuar la reflexió que vaig començar a Catarsi mateix sobre la força a l’esquerra. Certament, la valentia és un tipus particular de força. Normalment, se sol entendre la valentia des de la imatge de la guerra. Per contra, en aquest article m’agradaria que penséssim què és la valentia segons el model del salt. La tesi forta és que els moments interns de la “valentia” es corresponen perfectament amb els d’un salt: agafar embranzida, impulsar-se, titubejar i saltar. Així, abans de començar, un ha d’estar completament convençut de que vol saltar. Aquí ens trobem amb la definició paradoxal de la “llibertat” per part de Schelling, on un és lliure, no quan pot triar entre moltes coses diferents, sinó quan un no podria actuar d’una altra manera. En determinats moments a la vida, un és conscient de que si no fa el “salt” d’actuar com pensa, s’hauria de convertir en una persona diferent. El dubte neuròtic en aquest cas seria letal: molt millor quedar-se fermament a terra, que començar a titubejar a l’aire. Quan un ha de saltar d’un lloc a l’altre, quedar-se “entremig” pot ser fatal. Així, havent fixat la nostra atenció en l’objectiu, agafem embranzida per saltar. 

Impuls

Plató li va dedicar un dels seus diàlegs de joventut a la qüestió de la “valentia”: el Laques. Allà Sòcrates es troba amb el general Laques en tant que dos pares preocupats per l’educació dels seus fills. La pregunta inicial és si s’hauria d’educar als joves en el noble art de l’esgrima, però ràpidament es converteix en un diàleg sobre la natura de la valentia. Laques proposa una primera definició: la valentia seria l’absència de por, que és ràpidament descartada per Sòcrates, doncs això seria més aviat la temeritat: “inconsciència sense por i coratge no són la mateixa cosa” (197b). Aquí ja ens adonem de quelcom important: com veurem després, la valentia no és l’absència de por, sinó que l’integra com un dels seus necessaris moments interns. Aquesta definició, ja en sí una gran troballa, aplanarà el camí perquè més tard Aristòtil defineixi la “virtut”, en general, com el punt mig entre dos extrems: in medio virtus. La valentia, llavors, seria el punt mig entre la covardia i la temeritat. 

De totes les crítiques que s’han fet a la Modernitat a la “valentia”, i que han conduit a la seva desaparició de l’arsenal conceptual que tenim per manejar-nos a les nostres vides, l’única que ens ha d’interessar aquí és la que ha fet el feminisme. I no és per menys, doncs l’etimologia de “valentia” (andreia) ve d’ “homenia”. Valentia literalment volia dir “virilitat”. Algunes feministes de l’ètica de la cura, com Sara Ruddick a Maternal Thinking. Toward a Politics of Peace (New York: Ballantine, 1990, pp. 143 i ss.), han criticat, i amb raó, que l’ideal de la “valentia” grecollatí estava basat en el mite heroic de la “guerra”. Ara bé, davant d’aquest fet, tenim dues possibilitats. La primera seria creure que la “valentia” és un concepte irressignificable, per seguir massa tacat de la masculinitat heroica d’una societat aristocràtica, i llançar el nen de la “valentia” amb l’aigua bruta del món antic. La segona –que és la que defenso jo– seria democratitzar-la. Aquest no seria un exercici de “ressignificació” merament tàctic i deliberat sinó que, ara ens adonem (retroactivament) que, en realitat, els proletaris i les dones (així com tots els oprimits del món) ja sempre ho han fet, donant molts més exemples d’autèntica “valentia” que els seus amos. Certament, és més fàcil apostar i jugar-se-la quan un té la vida solucionada; però molt més difícil és quan un arrisca la seva vida i la de la seva prole. Com ja deia Clara Zetkin, tot això dona compte: “d’una llarga història de treball constant, de devoció, de coratge i d’entusiasme; en una paraula, de totes les virtuts socials de la ciutadania que la lluita per l’emancipació de la classe obrera exigeix tant a les dones com als homes”. 

La meva intuïció, però, és que sovint l’opció que solem escollir a l’esquerra (encara que sigui de manera inconscient) és la primera, i l’únic que vull afegir és que, si triem aquesta, comporta com a mínim tres problemes. El primer (teòric) és que, creient que ens alliberem d’un concepte passat, no fem més que reificar-lo encara més en el present. Al renunciar a la disputa pel sentit compartit de les paraules comunes (que és la veritable política), la “valentia” segueix existint (doncs és una qualitat humana), però ara sobreviu amb el seu antic significat intacte, tornant-lo encara més essencialista. El més difícil en aquesta vida és mantenir dos pensaments diferents alhora i, així, a l’esquerra a vegades li costa sostenir algunes idees (que no són moralistes, almenys en el seu origen), sense acabar-les moralitzant. La manera típica de pensar d’una persona d’esquerres sol funcionar amb un sil·logisme de caire cristià. 

Sigui: 

A: un concepte dominant com la “valentia”, la “temprança” o la “fortalesa”

B: el seu suposat oposat, com la “dolçor”, la “suavitat” o la “tendresa”

Llavors:

Si A està tacat (de capitalisme, patriarcat, o el que sigui), A és dolent; 

ergo, no-A és bo; 

per tant, B. 

El problema d’aquesta manera de pensar és que cap de les conclusions se segueix de les premisses i no es dona compte de que, volent escapar de la dicotomia (de gènere), l’acaba reforçant encara més. Llavors la (legítima) crítica feminista a conceptes tradicionalment associats amb la masculinitat tals com la “valentia”, la “temprança” o la “fortalesa” es converteix ràpidament en el seu descart absolut, així com en la substitució pels seus suposats oposats: la “dolçor”, la “suavitat” i la “tendresa”. Tal és el risc de qualsevol pensament (fins i tot els més anti-moralistes com els d’inspiració nietzscheana o derridiana) d’acabar convertint-se en una “nova moral”. A més, testimonia d’una manera de pensar no hegeliana: el que s’ha de fer és veure que A és també no-A i, per tant, B; així com B és també no-B i, per tant, A. Un acte que fos tan valent com suau, o un gest tan fort com tendre, heus aquí quelcom que sí seria interessant! (La potència de la dolçor és, justament, el títol d’un meravellós llibre de l’Anne Dufourmantelle). 

Que el lector o lectora disculpi per aquesta petita digressió lògica, però tot això no seria important si no fos perquè aquest primer problema teòric també n’implica dos de més pràctics. El segon és que, al fugir desesperadament en l’oposat de la “valentia”, alhora que aquesta segueix existint, es dona una reacció furibunda del seu sentit original intacte, sense disputar. Així és com assistim al patètic espectacle d’homes que –perduts entre les cures d’una casa que encara no acaben d’entendre i la nostàlgia per una guerra que mai ja no tornarà, i a la qual tampoc voldrien allistar-se– intenten ressuscitar l’antic mite heroic de la “valentia” aristocràtica masclista, i bèl·lica. Només que, com que les condicions socials i històriques han canviat, ara la vella disciplina militar consisteix bàsicament en “aixecar-se a les 5 del matí”, fer burpees i posar-se davant de l’ordinador a especular amb l’habitatge de la gent. Primer com a tragèdia, després com a farsa. En aquest clarobscur apareixen els gymbros i els criptobros, a qui he dedicat ja sengles articles. Llavors, entre memes de Gladiator i d’El senyor dels anells, l’extrema dreta s’aprofita d’aquest anhel, i ocupa aquest buit. Per això el tercer i últim problema és el més polític: què passa si li regalem conceptes com la “valentia” a la masculinitat tradicional i la dreta? Doncs que passa a encarnar-los una dona d’extrema dreta: Sílvia Orriols. 

Titubeig

Tots els papers sobre populisme del món asseguren dues coses. La primera és que el populisme (ja sigui d’extrema dreta o esquerra) creix més quan té una aparença de “novetat” ja que, sense fer gairebé res, li permet situar-se com a outsider i representant negatiu del status quo. La segona és que sol interpel·lar algun aspecte del que aquí estic anomenant com a “valentia”. La meva tesi forta és que, sobre el primer aspecte, no hi podem fer res. També la CUP, Podem, Ciutadans i Vox van créixer exponencialment quan van néixer, així que no ens podem sorprendre quan ara ho fa Aliança Catalana. Només podem esperar a que la inevitable decadència del temps faci la seva feina en política. A més, en aquest cas podem esperar que aquesta decadència sigui especialment accelerada en un partit que empesta a corrupció d’una hora lluny, ja que recorda massa fàcilment aquella escena de la pel·lícula Novecento en que els burgesos passen la gorra per finançar el feixisme amagats clandestinament en una església. 

En canvi, la meva proposta és que sí que podem fer alguna cosa si disputem la segona raó que explica el seu auge: i és l’apropiació de la “valentia” per part de Sílvia Orriols. Certament, l’emergència de qualsevol tipus de populisme  té a veure amb la valentia de “dir el que tothom pensa però ningú s’atreveix a dir”, només que la diferència rau en l’enemic a qui se li etziba aquesta “veritat”: pel populisme d’extrema dreta és als “immigrats”, i pel d’esquerra, és als “poderosos”. Però l’espardenya de David Fernández, o Pablo Iglesias preguntant-li a Marhuenda quantes matrícules té, tenen en comú allò que Foucault, recuperant un concepte grec, va anomenar parrhesia: el coratge d’acusar a la plaça pública, assumint el cost personal que això comporta. Encara que Butler és avui dia (falsament) considerada una icona woke, ja va avisar fa uns anys que, si l’esquerra es convertia en un Super-ego moralitzador, despertaria l’inconscient de “parlar lliurement”. Això és Trump. També sol passar desapercebut el fet de que el mateix nom del partit feixista espanyol tingui a veure amb la “veu”: Vox (populi). El populisme (ja sigui d’extrema dreta o esquerra) sempre té a veure amb una “majoria silenciosa”, callada, que ha de recuperar la seva veu mitjançant el coratge.

Aquest fet és agreujat a Catalunya pel fet que no només es tracta del coratge de dir, sinó també de fer. Certament l’opressió de Catalunya no només té a veure amb l’opressió simbòlica que senten els red necks de Trump, sinó que a tots nosaltres ens van pegar l’1 d’Octubre de 2017. Per això, es busca en la figura de Sílvia Orriols no només el coratge de “dir” una veritat, sinó també de fer-la. Acta non verba. Però és impossible aconseguir la independència sense saber què va fallar exactament en el cicle polític anterior. En aquest sentit, una part de l’independentisme té raó i és legítim que se senti ressentit, decebut, i fins i tot traït, pel “procés”. En la impossibilitat que sembla tenir l’esquerra avui dia per connectar amb el seu poble sense sentir-se superior a ell, ha creat per aquest propòsit la figura del “Josep Maria”. Ara bé, en Josep Maria no té raó en una cosa (i no és només en el racisme, el masclisme i la LGTB-fòbia que el lector s’espera). És aquí on entra la valentia, no del polític (inevitablement lligada a la recerca del poder), o del periodista (no menys lligada al control d’aquest mateix poder), sinó del filòsof: la parrhesia del qual consisteix en dir (una) veritat, encara que costi d’acceptar. I aquesta veritat (que tothom ja sap, en el fons, doncs és una obvietat, encara que sigui difícil de pair) és que: a pesar dels mil exemples de valentia individual i col·lectiva durant el “procés” anterior, com a poble, no vam saber com anar fins al final. 

El “procés” va portar la demanda de sobirania de Catalunya més lluny que en tota la seva història, i com a tal representa un avenç indiscutible. Però es tracta encara d’un estadi entremig, de transició, doncs el poble encara va mostrar certes dosis d’ingenuïtat al dipositar la seva natural ànsia de llibertat en el “pla” (quin pla?) de 14 polítics escollits que l’havien de conduir a la independència pacíficament. Però no hi ha hagut mai cap procés d’independència, des dels Estats Units fins a la Índia, que es pugui delegar d’aquesta manera. L’emancipació del poble català ha de ser l’obra del poble català mateix. En els diferents intents històrics, el poble prova i assaja si està preparat per la seva pròpia autodeterminació al comprovar si és capaç d’autoritzar-se a si mateix. La valentia, per cert, no és la valentia de treure la vida (això no és més que covardia), sinó la d’arriscar la pròpia. Així, la valentia de l’adversari està necessàriament lligada a l’obediència (militar); la nostra, a la des-obediència (civil). Els líders poden aparèixer en aquest procés (i no molesten), sempre que siguin un efecte, no un prerequisit a qui demanar permís, o de qui queixar-se histèricament. 

Aquí ara toquem la clau del nucli afectiu d’en Josep Maria: en realitat, no està ressentit amb els 19 polítics escollits (ells, almenys, van anar a la presó o es van exiliar: què va fer ell?), sinó amb si mateix. Fins que el país no processi aquesta “veritat”, estem condemnats a seguir en l’espectacle vergonyós a Twitter de que algú des del sofà li diu “traïdor” a algú que va anar a la presó. Com en el cas de Judes amb Jesús, el problema del marc mental de la “traïció” és que s’espera la salvació per part d’un Altre. Aquest conflicte no es pot “pacificar”, com vol el PSC –com es pot “pacificar”, justament, un conflicte?–, sinó que només es pot resoldre, curant la ferida, perquè el poble recuperi la seva potència d’obrar, deixant enrere el ressentiment (amb si mateix), fins a un nou embat. Si el poble català és un poble messiànic, encara ha d’aprendre que no pot esperar la salvació de cap líder escollit (i menys de tots, l’Orriols), sinó que l’únic Messies és ell mateix. Aquest és, per cert, també el problema d’Alhora: on hi ha un elitisme que frena el creixement exponencial que d’una altra manera podria tenir en aquest moment; la gent no vol un altre partit, amb un líder llampant, i una fèrria jerarquia, sinó un grup ampli on el poble es pugui trobar, i recuperar la potència d’obrar.

Per això, el discurs d’Orriols que –jo proposo– està basat latentment sobre el concepte de valentia té un problema, una falla, que l’esquerra pot flanquejar. Abans he mencionat el Laques de Plató, però malauradament acaba en aporia pel que respecta la valentia, com tants altres diàlegs socràtics de joventut. Per això, la millor definició de la valentia curiosament no s’ha de buscar al Laques, sinó a la més madura República, on és definida com “el poder de conservació, en tota circumstància, de l’opinió legítima i correcta” (430b). Aquí ens adonem d’una cosa molt important: la valentia ha de tenir algun tipus de relació amb el Bé. “Ser valent” amb el dèbil és un contrasentit: doncs no és valentia, sinó covardia. El ressentiment del penúltim contra l’últim, així com el discurs contra el “califat”, mina cada dia, en els seus propis termes, la potència coratjosa que d’una altra manera podria tenir la veu d’Orriols. Aquí l’esquerra simplement no s’ha de deixar intimidar i recordar el que ja sap: que una sola paraula seva contra els poderosos és més valenta (per més arriscada) que mil actes vandàlics seus contra els immigrants. La proposta de centrar-se en disputar el concepte de “valentia” té l’enorme avantatge secundari a més –crec jo–, de desplaçar el focus de la immigració i la seguretat –temes sobre els quals l’esquerra ha de tenir una posició sòlida, com en tots els temes del món, però on no hi té res a guanyar, i molt a perdre, doncs s’escapa del seu “marc mental”–, així com d’atacar directament el nucli (afectiu) de l’extrema dreta. 

Salt

Ha arribat el moment de saltar. Ja hem dubtat, però hem decidit agafar embranzida i ens hem impulsat cap endavant. Com he dit abans, el dubte en aquest cas seria letal: molt millor quedar-se fermament a terra, que començar a titubejar a l’aire. “L’acte –diu Lacan– li arranca a l’angoixa la seva certesa”. El problema del discurs d’Orriols no es pot resoldre “discursivament”, perquè no depèn tant de paraules, com d’accions. Aliança Catalana només pot créixer en un moment de transició en que el país ha perdut la capacitat d’actuar. Ara bé, faci’s una vaga general de lloguers, una ocupació per Palestina o qualsevol tipus de desobediència civil per la qüestió nacional, i veurem com Orriols –amb cada vegada més lligams foscos amb grans empresaris– queda enrere, fins a quedar relegada a un petit punt a l’horitzó. 

Lacan posa només un exemple de com seria la “destitució subjectiva” al final d’una psicoanàlisi: la novel·la El guerrer aplicat de Paulhan, que tracta d’un soldat que, simplement, fa el que ha de fer, sense cap èpica heroica, ni entrar en una querella amb l’Altre. “Never complain; never explain”, proposava com a màxima per a la política el Primer Ministre britànic, Benjamin Disraeli. Un altre bon exemple podria ser The Thin Red Line, de Terrence Malick. En l’escena final de la pel·lícula, el soldat Witt (Jim Caviezel) queda rodejat per les tropes enemigues, però no decideix córrer ni rendir-se, sinó sacrificar-se perquè els seus companys tinguin temps d’escapar. Sol, en silenci, sense que ningú el miri: el més curiós de tot és que aquest acte de valentia no produeix “ni por ni tremolor, sinó una certa calma”, com assenyala Simon Critchley en una meravellosa ressenya de la pel·lícula. Potser per això diu Heidegger a “Què és metafísica?” que “l’angoixa del temerari no admet cap contraposició a l’alegria o a l’agradable plaer d’un tranquil ‘anar vivint’. Es troba, més enllà d’aquestes oposicions, en secret vincle amb la serenitat i temprança del desig creatiu”.

Ara bé, a pesar del moment de veritat que poden tenir totes aquestes referències, les quals ens revelen que hi ha una serena alegria en la valentia, no deixen de ser exemples bèl·lics. Per això, en aquest article hem pres la decisió de ressignificar la valentia, no en termes bèl·lics, sinó a partir del model del “salt”. Tothom ha hagut de saltar d’un lloc a un altre en algun moment de la seva vida, i pot recordar l’angoixa, el dubte i el titubeig que corroeixen el moment previ, així com l’alleugeriment que segueix si tot surt bé. En aquest sentit, Anne Dufourmantelle pot dir, en el seu extraordinari Elogi del risc: “volem la intensitat sense el risc. És impossible. La intensitat és el salt al buit, la part d’inèdit, el que encara no s’ha escrit i però que en nosaltres està en espera, de precisament això”. No per causalitat “coratge” ve de “cor”. Certament, així com avui es parla tant de que hi ha diferents tipus d’intel·ligència també hi hauria diferents tipus de valentia. Hi hauria, per acabar, també una valentia afectiva: la valentia d’enfrontar-se amb els dimonis, de no fugir de l’angoixa sinó de travessar-la, d’estimar sense garanties, de viure amb la incertesa, de suportar el buit, i de no cedir davant del desig. Potser per això Lacan deia que “la tristesa és covardia moral”. Doncs no es tracta només de parlar, sinó també de saltar.