Tàctica i estratègia: una lectura dels nous indults presidencials a Veneçuela

A partir de l'anàlisi del context dels indults atorgats pel president Maduro a activistes antichavistes, es situa l'estat actual del clima polític veneçolà.

Tàctica i estratègia: una lectura dels nous indults presidencials a Veneçuela

Tàctica i estratègia: una lectura dels nous indults presidencials a Veneçuela

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

A partir de l'anàlisi del context dels indults atorgats pel president Maduro a activistes antichavistes, es situa l'estat actual del clima polític veneçolà.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El quadre polític a Veneçuela està presentant una evolució accelerada durant aquests dies, ara, mitjançant l’indult que el president Nicolás Maduro ha fet a més de 100 dirigents i activistes antichavistes que han estat excarcerats, o estaven sent requerits per la justícia veneçolana i fins i tot alguns que es declaraven «perseguits» sense causes penals en contra, alguns en l’exterior.

Donant per entesos els detalls d’aquesta mesura, és evident que, de nou, el chavisme apunta a crear zones de distensió amb els opositors, sota una consigna de «reconciliació», però que va amb l’objectiu de mobilitzar el major nombre de voluntats antichavistes possibles a les pròximes eleccions del parlament.

La rèplica de l’estratègia de diàleg amb els opositors, com la que fou executada el 2017, aquesta vegada té noves particularitats. Ha ocorregut entre bastidors, hi ha factors externs al país involucrats, concorre enmig d’un ferri bloqueig econòmic i amenaces bèl·liques frontals i la crisi de partits és transversal i profunda, a causa d’una fragmentació gairebé total de l’oposició, la qual cosa fa més difícil la consolidació d’acords amb una part d’ells.

El chavisme, d’altra banda, ha dividit la seva opinió. D’una banda hi ha suport i, de l’altra, estupor i indignació.

Per a Maduro l’aposta és superior i s’inspira en els resultats que aquesta estratègia va generar en anys anteriors, la qual cosa li dona viabilitat política. Expliquem l’assumpte panoràmicament.

El resultat de les distensions anteriors

El 2017 Veneçuela estava al límit d’una guerra civil i l’oposició, en plenitud del seu ímpetu, prometia aconseguir Miraflores amenaçant l’estabilitat nacional i intentant fracturar la institucionalitat.

La rèplica de l’estratègia de diàleg amb els opositors, com la que fou executada el 2017, aquesta vegada té noves particularitats

El chavisme va triar a l’Assemblea Nacional Constituent (ANC) per a preservar la institucionalitat, però va haver-hi diàlegs oberts i tancats amb l’oposició. Els seus dirigents, en veure’s immersos en una estratègia de cop fallit, van haver de maniobrar el seu retorn a la política. Van exigir que es desmantellés l’ANC, Maduro no va cedir, encara que sí que ho va fer en altres ítems, com l’alliberament de criminals detinguts.

Juan Guaidó en una marxa antichavista de febrer del 2019. Foto: Wikimedia Commons – Alex Cocopro

Aquests diàlegs van pacificar al país, es van acordar eleccions consecutives, i l’escenari pre-bèl·lic i d’alta inestabilitat es va diluir en eleccions regionals i municipals que el chavisme va capitalitzar de manera indiscutible, brindant-li al chavisme una governança que era impensable durant els primers mesos d’aquest any.

L’oposició que formidablement havia guanyat les eleccions parlamentàries de 2015, i que es veia unida en la violència de 2017, es va desarticular. La catàstrofe va ser en primer terme narrativa, perquè van prometre un cop i es van domesticar en diàlegs en veure que el seu cop va fracassar. Els seus seguidors, decebuts, els van abandonar. Seguidament, el naufragi es va traduir en vots i els resultats ja els sabem.

Aquella estratègia, de diàlegs, alliberaments i eleccions, va tenir altres desencadenants a mitjà i llarg termini. El pitjor saldo que van collir va ser la seva divisió, que ha perdurat, malgrat la coronació imaginària de Guaidó el 2019.

La resta de la història ja la sabem, amb els estatunidencs entomant obertament el que Mike Pompeo va declarar que era molt difícil d’unir: l’oposició veneçolana.

És sabut que el chavisme ha hagut de calibrar en la política profunda els seus costos, articulant estratègies i aplicant, contra moltes probabilitats, concessions en el tauler del polític, això sí, sempre exercint la seva posició de domini i afermant-se en el seu centre de gravetat política. Per al chavisme, el diàleg funciona com a mecanisme polític i, avui, de manera indiscutida, continuem sent beneficiaris dels resultats d’aquella estratègia del 2017.

Els elements avui en el tauler

Els moviments que avui veiem tenen en el costat antichavista a Henrique Capriles, qui ha resultat ara ser un articulador dels partits i, a més, dels alliberaments i indults que han tingut lloc. Això no prové del no-res. Capriles va assumir l’esborrany d’allò que Guaidó va deixar refredar per ordres estatunidenques, que és el full de ruta d’Oslo a Barbados.

En dies recents Josep Borrell, a càrrec de la diplomàcia europea, va afirmar estar dialogant amb el chavisme i l’oposició la possibilitat de crear «noves garanties electorals», precisament perquè part de l’oposició avui, sumada a l’estratègia de l’abstenció, vagi a eleccions.

És sabut que el chavisme ha hagut de calibrar en la política profunda els seus costos, articulant estratègies i aplicant, contra moltes probabilitats, concessions en el tauler del polític

Les possibilitats que el G3 (el G4 sense Voluntat Popular) acudeixi a eleccions s’han incrementat, precisament des que la Conferència Episcopal Veneçolana (CEV) cridés els antichavistes a assumir una estratègia diferent a l’abstenció i la resignació, estratègia demostradament fallida el 2005. Això no va ocórrer de manera fortuïta, les partions tàctiques de l’antichavisme tenen tal nivell de profunditat que el clergat va reaparèixer en el seu rol d’actor polític precisament per a allunyar-se de Guaidó. Tant les gestions de Borrell, com la postura de la CEV, no són en cap cas inconnexes.

Henrique Capriles. Foto: Wikimedia Commons – Jamez43

Tots aquests moviments en el taulell guarden entre si una licitació d’intencions i interessos més enllà d’allò aparent i les frases buides. En el antichavisme es dona un aprofundiment dels seus antagonismes i té lloc just ara, la presa com a carronya de les restes de Juan Guaidó.

Aquests esdeveniments prenen lloc a partir de Capriles intentant afermar-se com a líder d’una oposició captiva i paralitzada i, d’altra banda, amb María Corina Machado tancant la porta a la cara a Guaidó per a intentar consolidar-se com la favorita dels estatunidencs, o almenys així ho va intentar abans que Elliott Abrams es referís al seu «realisme màgic» en un brevíssim termini.

En la disputa interna de l’antichavisme, és Capriles qui té més probabilitats d’afermar-se. Sabem des de maig que treballa per això. És qui lídia la fúria dels opositors furibunds, està assumint els costos, perseguint un objectiu major.

Però Capriles no és ingenu, ni actua només. Compta, després de bastidors, amb el suport d’altres antichavistes que no volen col·locar-se com a dialogants en l’escena oberta, perquè són factors que entenen el cost polític d’això, però que entenen també l’impredictible resultat de mantenir-se fora de l’arena electoral.

Quan els estatunidencs van decidir declarar anticipadament nul·les les pròximes eleccions a Veneçuela, van declarar que la «presidència» de Guaidó a l’AN i, en conseqüència, del país, seria per «temps indefinit». És evident que moltes forces de l’antichavisme no volen perpetuar la presidència imaginària de Guaidó, ni encara menys volen estar sent mandoneados per Leopoldo López, qui des de l’ambaixada espanyola pretén mantenir a Guaidó com a control remot per a capitanejar-los.

La catàstrofe va ser en primer terme narrativa, perquè van prometre un cop i es van domesticar en diàlegs en veure que el seu cop va fracassar

Les partions tàctiques de l’antichavisme també es decanten en interessos econòmics, al punt que només un grup de diputats del seguici de Guaidó són els beneficiaris de la continuïtat de l’actual situació, el d’una oposició que es projecta a l’exili i que capta recursos a l’estranger, mentre una oposició interna queda relegada.

Al antichavisme convé respondre histèricament en contra dels indults. Ho hem vist per les reaccions de diversos dels beneficiats i les seves estripades de vestidures. És lògic que ho facin, especialment els qui diuen que no reconèixer els indults passa per continuar no reconeixent a Maduro.

No volen exposar-se en públic com a domesticats, ni volen afluixar l’agenda de donar-li més vida a Guaidó i al seu flux de dòlars estatunidencs. Així que aquest altre factor en el tauler té ple sentit.

Són factors que temen veure’s sobrepassats pels antichavistes que aniran a eleccions, així que cal entendre aquestes narratives no com atacs unidireccionals a Maduro: són també atacs als qui dialoguen i van a l’arena electoral.

Tàctica i estratègia

Un dels principis fonamentals de tota guerra és el reconeixement de l’adversari. Vegem aquesta asseveració en profunditat. El reconeixement de l’adversari no parteix del reconeixement només de la seva existència i de les seves fortaleses i febleses, sinó de les gravitacions i condicions que ell i el context imposen. L’exercici de la política seria molt fàcil si pogués fer-se només des dels cops a la taula i les vísceres, però no. Fer política Real (amb R majúscula) demanda sospesar costos, a vegades molt alts, per a recalibrar el tauler.

Els indults que han tingut lloc han estat ben rebuts pels europeus, els qui estan en una clara partió de l’agenda estatunidenca per a Veneçuela. Això implica la ruptura dels consensos entre ells i els EUA i obre possibilitats superiors per a un reconeixement de les pròximes eleccions.

Foto: Flickr – Luis Carlos Diaz

Es trenquen obertament els consensos opositors, creats artificialment al voltant de Guaidó. La realitat i el cessament de l’actual període parlamentari arriba fins l’antichavisme, tal com n’és d’inevitable el lapse d’avui fins al gener. Davant de Guaidó, les seves estratègies fallides i una invasió estatunidenca que no acaba d’arribar, és evident que tal daltabaix irremeiablement empeny a diversos partits a la política. Això fa indispensable les distensions que avui es donen en el caldejat quadre polític.

El chavisme té com a objecte, pel que fa a la tàctica, que més sectors de l’antichavisme concorrin a les eleccions per a donar-los legitimitat, per a així maniobrar la seva denúncia per al desmantellament del bloqueig integral contra el país, per a així reconstituir la institucionalitat i enfortir l’espai parlamentari com a component de la governança, que serien els seus objectius estratègics.

Si fem memòria, des de 2017 ens consta que les distensions han servit per a guanyar terreny, a vegades cedint «molt», però guanyant molt més

En donar casa per presó a Juan Requesens, qui va participar de l’intent de magnicidi de 2018, és evident que el mateix Maduro és qui més cedeix per a aconseguir un objectiu superior. És qui més es sacrifica en les seves postures, en detriment del seu propi dret a la justícia, per a anar a favor d’una regularització del quadre polític nacional, per a anar a nous consensos i per a continuar sedimentant el bloqueig i als factors adversos que intenten desmantellar la nació des de l’estranger.

Com poques vegades, aquests esdeveniments demanden un nivell superior d’enteniment, sense arravataments i sense vísceres a l’aire, assumint que la política veneçolana per la seva complexitat ens ha ensenyat que no hi ha esdeveniments fortuïts i, menys encara, gratuïts. Que en política tot és una aposta i que per a apostar cal col·locar les cartes sobre la taula. Si fem memòria, des de 2017 ens consta que les distensions han servit per a guanyar terreny, a vegades cedint «molt», però guanyant molt més. Això ens fa suposar que poden venir més anuncis, alguns difícils d’empassar i fins i tot més difícils de digerir. Però tot això és també part del quadre d’excepcionalitat política que breguem. Els càlculs, els esdeveniments, la tàctica i l’estratègia, són el que defineix els resultats polítics, i aquests encara estan per veure.

Article originalment publicat a Misión Verdad
Traducció d’Arnau Barquer
Foto de portada: Flickr – Jeso Carneio
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Sociòleg i membre de Misión Verdad

Comentaris

Tàctica i estratègia: una lectura dels nous indults presidencials a Veneçuela

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.