Suïcidi digital, suïcidi revolucionari

Les xarxes han imposat el seu ritme a la política, alhora que han generat distància entre l'activista de classe mitjana i el moviment que diu representar. Ens podem plantejar abolir-les dels espais polítics?

Suïcidi digital, suïcidi revolucionari

Les xarxes han imposat el seu ritme a la política, alhora que han generat distància entre l'activista de classe mitjana i el moviment que diu representar. Ens podem plantejar abolir-les dels espais polítics?

“La tasca consisteix a transformar la societat.
Només la gent pot fer-ho.
Ni herois ni celebritats ni estrelles.”
Huey P. Newton

Les xarxes socials 2.0 són un artifici tecnològic recent que ha revolucionat el paradigma cultural i s’ha inserit, com només ho fan les grans revolucions tecnològiques, en la nostra quotidianitat.

Aquesta eina es desenvolupa de manera vertiginosa, de tal manera que és impossible conèixer quines són les transformacions profundes que implicarà a llarg termini en nosaltres. No obstant això, sempre a rebuf de les seves actualitzacions, van apareixent estudis crítics sobre les conseqüències del seu ús. I aquests són prou alarmants en diverses àrees, des de l’atenció o la paciència fins a l’empatia i la qualitat democràtica, passant pel benestar psicoemocional o els processos reflexius. Tal és el nivell d’alerta pública sobre aquestes qüestions que fins i tot ha aparegut un subgènere d’ex-dirigents conversos de Silicon Valley, el màxim exponent del qual és el documental de Netflix El dilema de las redes sociales (2020).

No obstant això, són encara tímides les aproximacions als efectes nocius de les xarxes socials en els espais de militància política i pràcticament inexistents els abordatges col·lectius de la qüestió. Aquesta omissió crítica pot estar molt relacionada amb el grau en què ja s’han infiltrat les dinàmiques de les xarxes als espais polítics i la influència que hi tenen els individus privilegiats —si se’n pot dir així— per l’ús que es fa d’aquestes.

Per tal d’entomar aquest debat però, cal abans pensar el fet tecnològic.
A Técnica i tecnología (2021) Adrián Almazán descriu que: «quan un nou objecte tècnic de certa complexitat apareix en una societat el que tenim no és l’antiga societat més l’objecte nou sinó una societat diferent» i li ressenya el filòsof Santiago Alba Rico: «això vol dir dues coses: la primera, que els objectes tècnics —i molt més els tecnològics— neixen en contextos econòmics i socials als que són, d’alguna manera, funcionals; la segona que, per això mateix, la ‘societat’ no pot disposar d’ells a la seva sencera voluntat i, molt menys, desenganxar-los voluntàriament del context civilitzacional en el què han sorgit. Però això vol dir, alhora, que els ‘objectes tècnics’ estan investits d’una certa autonomia des de la que determinen, parcial o holísticament (en el cas de les tecnologies capitalistes)», la vida i la consciència dels seus usuaris». Recordant l’etern Manuel Sacristán: no hi ha un ús no-capitalista del cotxe privat.

Altres autors que han abordat la problemàtica com César Rendueles (Sociofobia, 2014) o Richard Seymour (The twittering machine, 2020) assenyalen aquest factor contextual en el desenvolupament de les xarxes socials en el neoliberalisme, en la fragmentació social i la pèrdua d’un horitzó emancipador, i són escèptics pel que fa a les explicacions tecno-biologistes dels algoritmes i les descàrregues de dopamina, que encara que són certes, no poden explicar el fenomen en la seva profunditat:

«Encara que descriguis el procés químic de quelcom […], això no et diu res sobre el significat del que passa. Hi ha una lectura social darrere. En les darreres dècades hi ha hagut un declivi de la interacció social. La gent ja anava menys als ‘pubs’ abans del confinament. Succeeix també amb l’ús de drogues socials o fins i tot les cites i el sexe. Ens hem aïllat. Atomitzat, diria que és el terme. Estem més deprimits i decebuts amb les relacions socials, quelcom que també té a veure amb la baixada de la despesa pública i de disponibilitat d’infraestructures rere anys de neoliberalisme i retallades. És un paisatge empobrit», explica Seymour.

Els investigadors australians Susie Khamis, Lawrence Ang i Raymond Welling, relacionen la inestabilitat i fluctuació a l’àmbit laboral amb l’aparició dels Social Media Influencers i conceptes com el self-branding que exacerben l’autopromoció, el caràcter transaccional de les relacions socials i la responsabilitat personal assumida en cas de fallida.


Jorge Jiménez, investigador de la Universidad de Sevilla i participant del congrés internacional sobre moviments socials i TIC ‘Move.net’, també refereix que és aquest el context en què apareix la participació massiva a les xarxes socials filtrades del clima ideològic de Silicon Valley a mig camí entre la contracultura i el tecnoutopisme empresarial i amb el seu punt essencial en la recerca d’un estatus social en un clima altament competitiu. (4)

Sobre la centralitat de l’estatus en aquesta tecnologia també reflexiona Seymour: «La màquina està obsessionada amb l’estatus. La condició de participació en aquesta indústria és que tu ets tu mateix, tu ets una micro-celebritat. Cadascú empra la màquina individualment i en funció dels seus objectius, però l’objectiu és perseguir likes i shares, no té molt sentit ser-hi si no tens l’atenció d’altres persones. I aquest mercat de l’atenció és volàtil i fràgil.»

Foto: pxhere.com


Sobre l’individualisme implícit de la tecnologia, Jiménez desenvolupa que «la logística de les xarxes socials pressuposa un individualisme implícit en la construcció de perfils com a registres de capital social d’un individu. Quan aquestes formes de capital simbòlic es converteixen en quelcom mesurable (via likes, shares i reacts com unitats mínimes d’expressió) la competició per acumular aquest capital social s’acaba tornant molt més visible. […] L’acumulació de capital social i la generació de monopolis d’opinió han d’entendre’s des del propi format d’una xarxa social centrada en tècniques per a la recerca d’estatus, llurs estratègies d’autopresentació es troben directament relacionades amb la filosofia del lliure mercat en posicionar l’usuari com una mercaderia i les xarxes socials com mitjans per adquirir més atenció i visibilitat.»

El concepte de «capital simbòlic» fou desenvolupat pel sociòleg francès Pierre Bourdieu en la seva teoria dels camps socials i es desdoblava alhora en «capital cultural» i «capital social».
El primer implica la interiorització i incorporació de referències culturals per un individu derivades per una predisposició «determinada per les circumstàncies de la seva primera adquisició»i que a més entren en un joc de «control i desaprovació»que regularitzaria el valor que posseeixen. Aquest capital cultural, alhora, pot servir per a l’acumulació de capital social, que seria «la totalitat dels recursos potencials o actuals associats a la possessió d’una xarxa duradora de relacions més o menys institucionalitzades de coneixement i reconeixement mutus».Això, explica Jiménez, és problemàtic ja que l’acumulació ampliada del capital a vegades se serveix de la desintegració d’aquestes xarxes o grups en benefici de membres concrets que poden reapropiar-se’n alhora que fomenten la creació de subgrups de representants capaços d’exercir poder en nom de tot el col·lectius.

Jiménez conclou que l’ús que fa determinat activisme de les xarxes socials constitueix un medi òptim per a l’acumulació de capital social. És a dir, l’estructura de les xarxes socials acaba conformant una espècie de ‘capital social-activista’, acumulable i altament beneficiós per tal d’adquirir certes posicions de poder a la xarxa i conformar monopolis d’opinió que poden inclús traduir-se en oportunitats laborals.

L’era del ciberactivista d’esquerres

La crisi financera global de 2008 va anar acompanyada d’esclats de malestar arreu del món que eren seguits immediatament per les xarxes socials per milions de persones arreu del planeta. Amb aquests processos, va aparèixer tota una generació d’activistes ciber-entusiastes, que insistien en què en el simple desenvolupament tecnològic ja hi ha batalles polítiques guanyades, que això implica certs avenços polítics, que a la xarxa s’hi ha creat un espai públic amb certes característiques positives que suposen una millora. Però, com Rendueles valora, això és una il·lusió perniciosa. Del mateix parer és Philip Mirowski, qui exclama que «De fet, a l’esquerra li han fet creure que totes les rebel·lions que estan sorgint al món es deuen a les xarxes socials! I no és així! Es tracta d’una anàlisi mediocre del que està succeint. Les eines de les xarxes socials en realitat fan que la gent no comprengui a fons la naturalesa d’allò amb el què estan disconformes. Aquestes són les conseqüències, i el motiu pel qual moltes de les rebel·lions com ‘Occupy’ no van tenir efecte. És una història molt diferent de la que ens expliquen tota l’estona, i no és casual. Per què ens expliquen aquesta història tota l’estona? Perquè ens estan ficant aquesta porqueria de perspectiva neoliberal!(5)»

Seymour explica com en aquesta darrera dècada «hem anat del ciber-idealisme al ciber-cinisme, dels intents d’organització col·lectiva des de la xarxa cap afora a l’autoconsciència i el perfeccionament de la veu digital pròpia.»

El 1970, la feminista nord-americana Jo Freeman, reflexionava a La tirania de la manca d’estructures sobre la qüestió dels lideratges i les estructures al Moviment d’Alliberament de les Dones i sobre «el caràcter inevitablement elitista i exclusivista de les xarxes de comunicació informal» al voltant de les quals, deia, «s’erigeixen les elits informals». (6) «Totes les elits informals adopten normes per les quals sols poden passar a ser-ne membres [dones] que tenen determinades característiques materials o personals. Aquestes normalment són: procedència de classe mitjana (malgrat tota la retòrica existent sobre relacionar-se amb la classe treballadora), […], tenir entre 20 i 30 anys, haver estudiat a la Universitat o tenir com a mínim cert nivell educatiu, ser marginal però no ser massa marginal, tenir una postura política o reconeixement de ‘progre’…». Davant aquestes figures, que podríem assenyalar com autèntiques “estrelles” de l’activisme, els moviments populars no diposen de cap mecanisme de fiscalització, estan lligats de mans. Segons Freemman, «és impensable posar traves al poder» de les estructures informals. El poder que des d’allí exerceixen les elits informals « passarà a ser arbitrari» si aquestes no s’acoten mitjançant estructures formals.  Cinquanta anys més tard, sembla assenyat pensar que les xarxes socials són una gran «xarxa de comunicació informal» en la qual existeix un sistema «d’estrelles» (i per més versemblança, veiem com aquells usuaris influents a Twitter són popularment anomenats twitstars).

La maleïda classe mitjana


Després d’un llarg cicle d’acceleració política, el balanç sembla clar. La subordinació a la dinàmica d’acumulació ampliada de capital social per part d’individus ha comportat tot sovint la imposició de la immediatesa i curt-terminisme de les xarxes socials sobre la necessària mirada llarga estratègica de les lluites. S’han malmès projectes i espais per conflictes agreujats per la degradació empàtica de la comunicació online. S’ha estès el descrèdit pels espais de participació per la sensació que les qüestions a treballar, i la manera i el ritme en què fer-ho, han estat traçades prèviament o poden ser modificades posteriorment per direccions nebuloses. La modulació del debat polític —de les seves confrontacions i aliances— s’ha condicionat als interessos particulars d’individus-estrella. S’han succeït les ingerències, les filtracions i fins delacions que comporten l’espectacularització de la política i la centralitat de la «viralització». Els espais deliberatius i la reflexió en sí mateixa s’han empobrit per la dinàmica polaritzant de les xarxes i s’ha imposat una falsa sensació d’incidència i la facilitat per adoptar biaixos cognitius. I el predomini del sorollós i sord enunciar virtual —unidireccional— sobre el transformar —bidireccional— que demana negociació, escolta, confrontació, co-dependència i corporalitat…

Com és possible, doncs, que l’ús d’una tecnologia que entranya tants perjudicis per als cossos, els col·lectius i la societat i que ha fet aportacions tan qüestionables a les institucions i eines de lluita de les classes populars estigui tan poc polemitzat als espais polítics?
No sembla descabellat pensar que tal vegada és perquè les dinàmiques de les xarxes socials —definides per Seymour com «una combinació de borsa 24hores, i panòptic suavitzat amb cert clima de rusc»—, així com els seus «sistemes d’estrelles», n’han pres, en bona mesura, el control.

Les subjectivitats més minvades sovint troben a les xarxes socials, i més concretament a l’ús que en fa l’activisme identitari, una il·lusió de completesa mitjançant la producció d’una imatge del Jo i la inserció en una xarxa virtual que poden ser anticipades al marge de la vida real. Aquestes xarxes aporten codis propis de pertinença, estatus i sentit en societats cada vegada més fragmentades, inintel·ligibles i absurdes.


D’altra banda, també en l’acumulació de capital social-activista i la seva valorització a les xarxes socials, la nova generació de la classe mitjana culta i polititzada, esperonada per la proletarització, hi ha trobat el vèrtex per disputar posicions en institucions públiques, ONGs, partits polítics o mitjans culturals.

Aquestes subjectivitats esclaten en una situació de crisi generalitzada en la què els destins dels sectors de la població jove que esperen la seva participació dins el sistema a través de l’adopció de la via de la meritocràcia queden truncats. En un moment de fallida dels sistemes de reproducció de la classe mitjana (mitjans d’opinió, espais professionals, funcionariat, etc.) les xarxes han esdevingut un espai de valorització del capital social d’aquesta joventut, sustentat sobre el mite de la meritocràcia. Això és una conseqüència generacional directa de la crisi del 2008 i la ruptura del cicle econòmic de la financerització (com expliquen Emmanuel i Isidro Lopez a Fin de Ciclo). L’ús insistent en les xarxes socials fa referència a estratègies individuals de promoció personal a partir de coneixements, codis i habitus que afegeixen valor a la marca personal que es presta a vendre’s en el suculent mercat on participen les esquerres integrades, sempre àvides de la captació de talent.

Foto: pxhere.com


S’adduirà que les xarxes també han ofert escletxes perquè altres perfils, tradicionalment exclosos, hi puguin medrar; però això no és cert. És una revàlida del mite de la igualtat d’oportunitats. Una creadora brillant però de família humil que a través d’Instagram troba públic i reconeixement no hauria de ser un exemple de superació que exemplifiqués el potencial democratitzador de les xarxes socials. En el fons estem parlant de mecanismes d’integració que premien el talent individual i que posen l’èmfasi en què tothom parteixi d’un mateix terreny però amb l’objectiu a diferenciar-se. Com diu Rendueles a Contra la igualdad de oportunidades, l’objectiu ha de ser l’igualitarisme, no punts de partida idèntics.


Ni els uns ni els altres renunciaran mai a l’ús de les xarxes socials adduint-ne certes virtut que sovint no són exclusives d’aquesta pràctica i que, en cap cas, tenen prou pes com per justificar-la.

Sols la militància de base pot encetar un debat sobre l’ús individual de les xarxes socials i de les dinàmiques que se’n deriven. Sols enfortint les estructures formals de deliberació, decisió i comunicació es pot posar fi a la tirania de la manca d’estructures i els sistemes d’estrelles que engendra.  Només des dels espais de base es pot plantejar quines fórmules de participació en les xarxes socials són realment útils als moviments populars. Cal entomar les xarxes socials com una front de batalla més per l’opinió pública en l’era de la crisi de la premsa i de l’intel·lectualitat com la coneixíem al segle XX? O bé cal renunciar a un espai on s’hi reprodueixen determinats perfils que a la llarga poden acabar amb la necessària democràcia interna i deliberació igualitària que requereix tota organització política? La conclusió del suïcidi digital com a via d’alliberament no és res nou. Des de 2010, hi ha hagut iniciatives que han plantejat com alliberar-se de les xarxes socials. No tant potser des d’un plantejament revolucionari, sinó per recuperar una personalitat i individualitat constantment violada per la màquina.

Una via pot ser aquesta, la prescripció de la projecció individual a les xarxes socials, reivindicant el suïcidi digital com un suïcidi revolucionari.

Foto de portada: pxhere.com
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

Suïcidi digital, suïcidi revolucionari

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.