Nikos Poulantzas: ‘Estat, poder i socialisme’

Nikos Poulantzas: ‘Estat, poder i socialisme’

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

L’obra de Nikos Poulantzas té el mèrit d’obrir una reflexió sobre «l’estatisme autoritari» en temps de crisis i d’Estats d’excepció. Aquesta ressenya feta el 1980 per Stuart Hall entre les pàgines de la New Left Review ofereix una visió crítica del conjunt del pensament de Poulantzas prenent com a pretext la seva darrera obra: Estat, poder i socialisme. Gràcies a l’autorització de la New Left Review i a la col·laboració del seu editor, Carlos Prieto del Campo, ha estat possible traduir al català aquesta ressenya originalment traduïda al castellà per la revista La Penúltima i l’Instituto de Estudios Culturales y Cambio Social. Traducció al català per Albert Portillo.

La inesperada i tràgica mort de Nikos Poulantzas, a París, l’octubre d’aquest darrer any ha pres a la teoria marxista i al moviment socialista a un dels seus més distingits camarades. A desgrat de morir amb tan sols 43 anys, Poulantzas ja s’havia assegurat per si mateix una justa reputació com a teòric d’una excepcional i original estatura. També era, per aquells privilegiats que el conegueren, una persona que infonia respecte i afecte, sobretot pel seu profund compromís amb la lluita en la pràctica i en la teoria. Nascut a Grècia, fou actiu en el moviment estudiantil grec a la dècada de 1950, quan es va unir a l’Esquerra Democràtica Unida (EDA, d’acord amb el seu acrònim grec) una forma legal d’ampli espectre del llavors proscrit Partit Comunista de Grècia. Després d’estudiar Dret Poulantzas es traslladà a França i en aquell moment s’uní a aquest partit esmentat. Al 1968, després d’una escissió interna d’aquest, conseqüència del cop d’Estat dels Coronels, es va unir al Partit Comunista Grec de l’Interior en el qual romandria militant posteriorment. En una entrevista que li vam fer Alant Hunt i jo mateix poc abans de la seva mort ens va dir que durant els seus primers anys de militància li resultava pràcticament impossible aconseguir els textos clàssics de Marx i Engels, així que es va introduir al marxisme principalment mitjançant la filosofia francesa, especialment la de Sartre[i] . La seva tesis doctoral en Filosofia del Dret tractà de desenvolupar una concepció del dret basada en Goldmann i Lukács. Es publicà el 1964, quan ja estava començant a percebre les limitacions d’aquesta orientació dins del marxisme. Fou llavors quan es trobà, i llegí, a Gramsci per primera vegada. Un primerenc article publicat a Les Temps Modernes cridà l’atenció d’Althusser, fet que encetà la seva incorporació al destacat contingent de joves marxistes, entre els quals s’hi trobava Balibar, Macherey, Rancière i Debray, que constituí el nucli del grup d’«Althusser».

Entre 1968 i 1979, al fil d’una sèrie de grans intervencions mitjançant les qual es guanyà la reputació internacional d’intel·lectual marxista, Poulantzas deixà una empremta reconeguda en alguns dels debats més profunds i enrevessats, que travessaven llavors la teoria marxista: en concret, els pertinents a les classes socials, a l’Estat i a l’anàlisi de «lo polític». Mitjançant l’abastament del seu abordatge d’aquests temes i gràcies al rigor analític característic del seu pensament, Poulantzas es va imposar no sols en els debats existents en el si del marxisme i entre marxistes, sinó també en el territori molt més recalcitrant de la ciència política «convencional». El debat «Miliband/Poulantzas», iniciat en un primer moment en les pàgines de la New Left Review, s’ha esdevingut en un punt de referència de tota teorització posterior al voltant de l’Estat capitalista modern. Poulantzas feu seu aquest tema, que presentava simultàniament la major ressonància política i intel·lectual. És correcte, doncs, que el seu llibre més recent hagi estat traduït a l’anglès, perquè en ell Poulantzas aborda de nou, de manera fonamental aquest tema cabdal; també perquè es tracta d’un llibre sorprenent en explorar noves qüestions alhora que assegura i desenvolupa posicions fermament establertes.

Desxifrar l’Estat

Aquest no és el moment ni el lloc adequat per a realitzar una valoració exhaustiva de la seva obra. Però si que és necessari, encara que sigui breument, situar L’État, le pouvoir, le socialisme (1978) [ed. cast.: Estado, poder y socialismo, 1979] en el context del seus primers treballs tant per a identificar la seva originalitat com per a ubicar l’evolució i els «girs» que representa aquest nou llibre en el seu pensament. Pouvoir politique et classes sociales (1968) [ed. cast.: Poder político y clases sociales en el Estado capitalista, 1972] fou el seu text més deliberadament althusserià: Lire le capital [ed. cast.: Para leer el capital, 1969] és citat a peu de pàgina des de la primera pàgina de la «Introducció». Aquest llibre s’ubica fermament dins del marc althusserià com a un estudi regional d’una instància política. En el seu primer capítol, duu a terme una discussió en profunditat de les classes i de l’Estat, situada estrictament en el marc de la teoria althusseriana de les «instàncies» i de la causalitat estructuralista. Poulantzas intentà en aquesta obra fonamentar la definició de la classe com el conjunt «d’efectes complexos i sobredeterminats de la unitat dels nivells de l’estructura» (p. 75). Al mateix temps, intentà atorgar protagonisme, dins d’aquest marc, a l’efecte constitutiu de «la lluita de classes». Això ja suposava una mena de correcció de l’hiperestructuralisme que caracteritzava Lire le capital i del funcionalisme integral d’alguns aspectes dels «aparells ideològics de l’Estat» (on la lluita de classes, tot i que constantment invocada, no està integrada en l’estructura de l’argument i, per tant, segueix sent en gran mesura «gestual»). Molts argumentarien que això generava una tensió entre «estructura» i «pràctica» en el treball de Poulantzas que no es resolgué en aquest llibre i que continuà obsessionant la seva feina posterior. A Pouvoir politique et classes sociales hi ha un doble marc per a cada qüestió i així cada element apareix dues vegades: una com a «efecte de l’estructura», l’altra com a «efecte de la pràctica». Aquesta tensió pot explicar, en part, un altre aspecte d’aquest treball, això és, la seva tendència al formalisme de l’exposició de la que el conjunt de la seva obra no en resta exempta. Aquesta tendència també és present en el seu llibre posterior, Les classes sociales dans le capitalisme aujourd’hui (1974) [ed. cast.: Las clases sociales en el capitalismo actual, 1977], el qual arrenca d’un punt molt diferent -la cadena imperialista- per a després, tanmateix, intentar treballar formalment des d’aquest nivell global fins als seus efectes d’intersecció sobre les classes dominants de formacions socials particulars. El problema del «formalisme» persisteix en el seu llibre més explícitament polític, La crise des dictatures: Portugal, Grèce, Espagne (1975) [ed. cast.: La crisis de las dictaduras: Portugal, Grecia, España, 1976], que és una aplicació el mateix esquema a les crisis conjunturals particulars registrades en aquests tres països, que resultaren en l’enderrocament de les seves respectives dictadures. Aquí, també, el que es guanya en claredat -per exemple, en l’explicació del fraccionament de la burgesia portuguesa efectuada des del punt de vista de la «crisi de la valorització» global -es perd quan s’apropa als elements més conjunturals que jugaren un efecte decisiu tant en la generació de les «crisis de les dictadures», com en la naturalesa limitada dels «sistemes» que les substituïren.

Tot i aquestes mancances, tantPouvoir politique et classes sociales com Les classes sociales dans le capitalisme aujourd’hui foren, des de diferents vessants, intervencions teòriques fonamentals. Pouvoir politique et classes sociales fou especialment innovador. És interessant que «l’Estat» no aparegui en el títol, ja que actualment la seva concepció és, amb tota raó, la contribució més important en aquesta àrea. Les seccions cabdals sobre «les característiques fonamentals» i «l’autonomia relativa» de l’Estat són els capítols esmentats més sovint. Ja que en aquell moment Poulantzas es desmarcava tant de la concepció «instrumental», com de la «tècnico-econòmica» de l’Estat. Poulantzas elaborà la seva posició a partir d’una lectura particular del que ambiguament anomenà «la problemàtica del marxisme científic» (p. 127).  Mitjançant una successió d’exegesis audaces desenvolupà una concepció de l’Estat capitalista fundada en Marx, Engels, Lenin i Gramsci. En els seus raonaments al voltant de la separació entre «lo econòmic» i «lo polític», la funció de l’Estat en la organització del bloc de poder i en la desorganització de les classes dominades, i en la dislocació de la lluita de classes mitjançant la construcció d’un «interès general» i l’efecte-aïllament (la constitució del ciutadà jurídico-individual), Poulantzas clarament tractà de dotar al concepte «d’hegemonia» de Gramsci d’una formulació més sistemàtica i teoritzada, encara que el seu deute explícit amb Gramsci (admès amb generositat arreu) desperta constantment en ell una profunda ambigüitat: Gramsci no és mai elogiat sense ser criticat també. Això assenyala un problema, que escomet la cerca per part de Poulantzas de consistència i «ortodòxia», així com la seva construcció retrospectiva d’un llinatge marxista impecable que reapareix en una forma diferent en el nou llibre que comentem més exhaustivament a continuació. Les formes ‘excepcionals’ de l’Estat proporcionaren més tard les bases per al volum Fascisme et dictature, la IIIe Internationale face au fascisme (1970) [ed. cast.: Fascismo y dictadura: la Tercera Internacional frente al fascismo, 1973], que inclou casos històrics més detallats i esmola les distincions existents entre «feixisme», «cesarisme» i «bonapartisme».

Ambdós llibres, Pouvoir politique et classes sociales i Fascisme et dictature, foren criticats en el seu moment per la seva tendència a «hiperpolititzar» l’Estat. Poulantzas resistí fermament a aquesta crítica en el seu moment, malgrat que des de llavors (i de nou en el llibre objecte d’aquesta ressenya) reconegué parcialment la seva força. Acceptés o no aquesta crítica, el cas és que, en la seva altra gran obra teòrica, Les classes sociales dans le capitalisme aujourd’hui, adoptà un marc d’anàlisi més contundentment «econòmic». Comença amb la «cadena imperialista». Encara que en les seves seccions centrals Poulantzas aborda la qüestió de la relació existent entre l’«Estat i la burgesia», les contradiccions presents en els nivells de «lo global» i de l’«Estat-nació» són abordades a través del marc de les interrelacions. El llibre és segurament més conegut per la seva contribució a un altre tema molt diferent, encara que relacionat: la polèmica qüestió de la delineació de les fraccions de classe dins de la teoria marxista. La tesis de Poulantzas sobre la «nova» i la «vella» petita burgesia i al voltant del treball productiu i improductiu, han subministrat des de llavors un punt de referència cabdal per a un debat permanent (al qual Braverman, Carchedi, Gorz, Erik Olin Wrightm Hunt i d’altres autors també hi han contribuït). Les complexitats d’aquestes discussions impedeixen que ens hi aturem més en elles.

El que resulta significatiu és la manera en la que aquests debats profundament teòrics, i sovint abstractes, esdevenen cada cop més polititzats. Si analitzem, per exemple, com Poulantzas reprèn la discussió al voltant de la «nova petita burgesia» tres o quatre anys més tard en la seva aportació a Class and Class Structure[ii], és ben clar que el problema «d’especificar els límits de la classe treballadora» no és «una simple qüestió teòrica; implica una qüestió política de la major importància sobre el rol de la classe treballadora i de les aliances en la transició al socialisme» (p. 113). Aquest tema aporta a aquest darrer text una claredat en la formulació i una força que es troba a faltar en les seves primeres obres. A partir d’aquest moment, Poulantzas comença a treballar en el nexe teoria/pràctica d’una manera més adient i directa. En part això indica la seva resposta als esdeveniments conjunturals: la desintegració de les velles dictadures, l’experiència xilena, l’emergència de corrents «eurocomunistes» a Europa, el seu compromís més proper amb els prolegòmens i els dilemes del «Programa Comú» a França, l’evolució contradictòria del «compromís històric» del Partit Comunista Italià. De manera significativa, tot això atragué, de diferents maneres a d’altres membres del «grup» original d’Althusser: Althusser mateix, Balibar, Rancière i Debray. Però en el cas de Poulantzas (i potser també en el d’altres) ha de ser considerat com a simptomàtic d’un «gir» molt més profund en la seva obra. La crisi de l’Estat capitalista s’esdevé un fet molt més urgent: simultàniament, les obertures a l’esquerra apareixen com a alternatives històriques reals: sobrevola, malgrat tot, l’ombra de l’estalinisme i del gulag. El socialisme torna a estar a l’agenda: en la mateixa mesura que ho fa «la crisi del socialisme»/«la crisi del marxisme». L’entrevista crítica a Poulantzas duta a terme per Henri Weber, que aborda l’Estat i la democràcia en el context de «la transició al socialisme», assenyala un canvi de perspectiva, una nova agenda i n’introdueix un nou toc d’urgència política[iii]. També es verifica una clara dissolució d’algunes certeses apuntalades en «l’ortodòxia» de la seva feina prèvia. Aquesta «obertura» a nous temes és sostinguda en l’entrevista publicada a Marxism Today a la que m’he referit prèviament. L’Estat capitalista és caracteritzat no sols en termes de contradiccions, sinó també de «crisi». Tanmateix, alguns dels punts de referència fixats en el seu discurs anterior -per exemple, el leninisme, la «dictadura del proletariat»- són fortament qüestionats. La nova falca del seu univers teòric es desplaça. Estat, poder i socialisme és ara -ai las!- l’enunciat més complet/incomplet, que se’ns atorga per a copsar la seva posició en procés de canvi. Això constitueix la importància, la ressonància -tot i que també el patetisme- del llibre a la llum de la seva mort intempestiva.

Foucault i la materialitat del poder

«Obertura» i «ortodòxia» són dos termes que requereixen un aclariment ulterior. El primer és un valor que, en el context del clima sectari que desfigura la cultura intel·lectual marxista a Gran Bretanya, és difícil de sobrevalorar. Tanmateix, si ens prenem els problemes teòrics tan seriosament com sempre feu Poulantzas, veiem que no es tracta d’un «bé» autoevident o que s’expliqui per si mateix. En un moment en el que tot i qualsevol cosa reclama l’aixopluc de moda del «materialisme», un bri d’ortodòxia contribueix notablement a concentrar el pensament. No es tracta d’assumptes menors: es refereixen directament a la formació i deformació de la cultura marxista i de la política del treball intel·lectual. Els diferents tipus «d’obertura» que Estat, poder i socialisme evidència no són difícils d’especificar des d’un punt de vista general. Poulantzas considera i aborda tota una sèrie de posicions i d’arguments en els que l’aparició contradictòria de Foucault en el text n’és sols l’exemple més significatiu. Alguns d’aquests nous conceptes comencen a modular el seu propi discurs i Poulantzas es mostra «obert» en algunes de les qüestions centrals de la «transició al socialisme». El resultat de deixar pas a aquestes profundes incerteses sobre qüestions que el «vell» Poulantzas hauria deixat per resoltes deu haver constituït en si mateixa una experiència personal i intel·lectual profundament pertorbadora. Resumint, tot això condueix a que en Estat, poder i socialisme, per una banda, el descobriment d’una rica veta de conceptes i idees no sotmeses a la seva habitual tendència al tancament ortodox; per l’altra banda, a certes fluctuacions de to i plantejament i a una continuada oscil·lació discursiva que transmet la clara impressió d’un treball (tràgicament) inacabat.

La «Introducció» d’Estat, poder i socialisme ofereix en tres breus apartats, un resum dels punts principals que seran examinats en l’obra. El primer d’ells avança l’argument de que «no pot trobar-se en el marxisme clàssic una teoria general de l’Estat» (p. 20). Paradoxalment, donada la tendència prèvia de Poulantzas d’invocar una tradició «clàssica» coherent, el plantejament del que es descriu com «la teoria marxista-leninista de l’Estat» és ara declarada d’un «extraordinari dogmatisme». La distancia de Poulantzas de «l’economicisme i l’estructuralisme» implícits en la contribució de Balibar inclosa en Lire le capital i assenyalada en primer lloc en una nota a peu de pàgina vertaderament important continguda en la pàgina que obre Les classes sociales dans le capitalisme aujourd’hui, s’amplia encara més per a incloure la posició «formalista-economicista»; també la representació topogràfica de «base» i «superestructura»; i la «totalitat social […] concebuda en forma d’instàncies o nivells»; més endavant Poulantzas també s’allunya de l’excel·lent defensa de Balibar de la «dictadura del proletariat». De forma característica, aquest aigualiment dels llaços que l’unien amb l’althusserianisme «clàssic» i l’interrogant retrospectiu que ha de col·locar-se sobre les seves anteriors ortodòxies no són completament examinades, com tampoc són arranjats els deutes corresponents amb els seus efectes teòrics. La reticència de Poulantzas forma part de la fluctuació de to i discurs comentada anteriorment. En aquest punt, a més a més, s’aborda un altre «enemic»: els «nous filòsofs», la presència activa dels quals en l’escena intel·lectual francesa i la seva amenaçadora expropiació de Foucault és present en el conjunt del text d’Estat, poder i socialisme (i no són els únics fantasmes eloqüents presents entre bastidors). S’avança la tesi (i es tracta, segurament, del darrer intent per part de Poulantzas de resoldre el problema de la relació existent entre lo «econòmic» i lo «polític» en la seva teoria de l’Estat) de que, tot i que l’Estat és el lloc en el que es verifica la condensació política de les lluites, aquest no és aliè a les relacions de producció, sinó que està travessat per elles i n’és, a més a més, constitutiu. El segon apartat desafia la noció de que l’Estat pugui ser correctament conceptualitzat com a «coerció més consentiment». Aquí, el treball de Foucault fa la primera de les seves molt pertinents i contradictòries aparicions. Foucault és present com a teoria desafiant que ha de ser objecte de crítica, però també com a nova influència essencial sobre el mateix discurs de Poulantzas: ara Poulantzas parla, en primera persona, de «discursos burgesos», de «disciplina», «d’ordre corporal» i de «tècniques de coneixement». De nou, els efectes teòrics d’aquests préstecs no s’aborden de manera directa. El tercer apartat tracta sobre el concepte de «poder», sobre el qual Poulantzas ha escrit anteriorment. En aquest cas el nostre autor es preocupa, quasi en exclusiva, pel «diagrama abstracte de poder» present en Foucault i per l’actual tendència a diluir i dispersar el poder en una «pluralitat de micropoders», que Poulantzas veu correctament com a cobertura per als «nous filòsofs» en la seva clara oscil·lació des d’un plantejament llibertari d’esquerres, propi de 1968, a un plantejament llibertari de dretes construït a partir de l’Estat-gulag, propi de 1979. El poder com a derivació de posicions objectives, arrelades en la divisió del treball, es proposa com a una teoria més adequada que la tesis de Foucault sobre la dispersió per arreu del poder.

La part principal del llibre està també dividida en tres capítols, que tracten sobre els processos de l’Estat capitalista, de l’Estat i les lluites polítiques, i de l’Estat i l’economia. Cadascun d’ells proposa una tesi provocadora. El primer insisteix en la «materialitat institucional» de l’Estat com a complex d’aparells. El segon desenvolupa la proposició de que, en relació a les lluites polítiques, l’Estat ha de ser concebut com a una «condensació de les relacions de força [de classe]». Aquest tema, present ja en el treball de Poulantzas d’una manera més subliminal, desplaça aquí la seva concepció prèvia de l’Estat com a «ciment» de la formació social. El tercer revisa les funcions econòmiques de l’Estat en el context de l’argument de que l’Estat no sols reprodueix les «condicions generals externes de producció» (una frase seleccionada de l’Anti-Dühring d’Engels), sinó que participa en la constitució de les relacions de producció. Cadascun d’aquests capítols representa, de manera diferent, un desplaçament diferent, un desplaçament ja sia respecte a l’èmfasi, ja sia respecte a la tendència respecte del seu treball anterior.

El més instructiu, en molts aspectes, és el capítol dedicat a la «materialitat institucional», l’interès del qual rau no sols en la inherent novetat de la proposta (que requereix una exploració major), sinó en la manera en la que els arguments de Poulantzas estan contínuament modulats i també ben sovint desviats i interromputs pel debat en trànsit amb Foucault. La «materialitat institucional» va més enllà del simple farcit sobre la importància concedida anteriorment per Althusser als aparells, ja que els processos materials de l’acció de l’Estat han estat transformats en aquest cas pels conceptes de Foucault. Així doncs, la manera en que l’Estat n’articula la divisió intel·lectual i manual del treball és transformada arran de la importància concedida per Foucault al vincle existent entre «coneixement» i «poder». Poulantzas postula ara la «supremacia pràctica del coneixement i del discurs». Al mateix temps, el diagrama abstracte del «poder» conceptualitzat per Foucault és criticat per la seva incapacitat a l’hora de reconèixer la cristal·lització de coneixement i poder en «l’estructura organitzativa» de l’Estat. Hi ha moltes propostes cridaneres i idees fèrtils en aquestes pàgines i, a desgrat d’això, la manera en la que són emprades i desenvolupades no acaben de ser satisfactòries. I per aquest cantó les fluctuacions teòriques són ben notables. Els termes, els conceptes i les formulacions clau són «préstecs» de Foucault, el quals afegeixen noves dimensions al pensament de Poulantzas. Tanmateix, l’efecte teòric general d’això en el que pertoca a la modificació no sols de la superfície discursiva, sinó de la problemàtica en la que Poulantzas ha estat treballant, no és adequadament examinat en cap lloc, fet que es deu a que Foucault no està, després de tot, embastant simplement un conjunt d’idees noves, sinó que està desenvolupant una problemàtica diferent, que, en molts punts cabdals, és incoherent amb el marc del «marxisme clàssic» en el que s’insereix Poulantzas. Foucault no està simplement assenyalant, en casos particulars, la proliferació dels discursos, sinó que està duent a terme una teoria de la seva necessària heterogeneïtat. De manera semblant, el «diagrama abstracte del poder» de Foucault, present sempre en la cara positiva del poder i en les microestructures de les relacions socials de tota mena, es contraposa explícitament al concepte de poder irradiat des d’un centre complex. L’Estat capitalista es troba en gran mesura absent d’aquest esquema no de manera involuntària, sinó per definició. Per això, Poulantzas no pot assumir teòricament aquests conceptes simplement «corregint-los» per a reintegrar-los en un concepció més convencional de l’Estat, del poder de l’Estat i de les relacions de classes, tenint tot plegat l’efecte, en el discurs de Poulantzas, de tornar a un conjunt de «veritats» més inclusives, que són, simplement, afirmades. Foucault és, a continuació, guardonat per les seves intuïcions analítiques, però cancel·lat i posat en solfa mitjançant el corresponent procés de rectificació marxista. No estic promovent un argument dogmàtic sobre l’absoluta incompatibilitat dels paradigmes teòrics, sinó prevenint contra un procediment de fusió selectiva. Això es deu, en part, perquè, encara que les empremtes de Foucault es trobin per tot arreu, no hi ha una exposició integrada i una crítica del seu plantejament, com, per exemple, si que trobem en el recent i lúcid article de Peter Dews sobre «The nouvelle philosophie and Foucault»[iv]. És cer que part del projecte de Poulantzas sembla ser rescatar les idees vàlides del treball de Foucault respecte de l’apropiació indeguda pel camp dels «nous filòsofs», però resulta necessari preguntar-se abans si, diferències reals de perspectiva política apart, no hi ha, després de tot, una convergència consistent aquí, que ha de ser exposada des del punt de vista de la seva problemàtica, abans que determinats conceptes particulars puguin ser prestats i transformats. Foucault si que considera la parella coneixement/poder (savoir/pouvoir) implicada en el fet mateix de la institucionalització. Cada regulació és una exclusió i cada exclusió una operació de poder. No es dibuixa cap distinció, com mostra Peter Dew, entre «un silenci imposat políticament i un silenci de l’absència, que és simplement el revers de la positivitat d’una formació cultural donada» (p. 148). El poder, per a Focault, és  una «màquina abstracta», l’acció de la qual es troba per tot arreu, el qual és assumit amb anterioritat a la seva concreció en un camp particular donat (Estat, poder i socialisme, p. 68). Com que el poder és omnipresent, la resistència és, en última instància, un concepte sense llar: no hi ha cap mena de raó teòrica per la qual hauria d’aparèixer, cap explicació de les seves aparicions, i res permet verificar la seva funció simplement com un altre aspecte de la «positivitat» del poder, això és, «coextensiva i contemporània» del mateix. És sabut que, deixant de banda la qüestió de la relació existent entre el canvi en la modalitat de «disciplina», que Foucault dibuixa a Vigilar i castigar, i d’altres relacions que ocorren al mateix temps, sovint això condueix a Foucault, per part seva, a un pronunciat descens a un «vulgar» economicisme. Però no es tracta d’un simple oblit, perquè Foucault roman explícitament agnòstic al voltant d’aquesta mena de convergències per a preservar així la seva tesi sobre la necessària heterogeneïtat de les instàncies. El «poder» en Foucault es dispersa precisament per a que no pugui, teòricament, ser remès a una simple instància organitzadora com «l’Estat». Això buida la qüestió de lo econòmic precisament perquè no pot, en opinió de Foucault, ser cristal·litzat en cap conjunt de relacions globals, com per exemple, les relacions de classe. L’«anarco-llibertarianisme» implícit de Foucault, amb les seves oscil·lacions característiques -poder/cos; poder/resistència-, no és, com a vegades afirma Poulantzas, simplement l’efecte del seu «discurs epistemològic de segon ordre» (p. 68). Això no significa que les seves idees no puguin ser traslladades a un marc diferent però si que significa que els intents de Poulantzas de dur a terme una síntesi s’aconsegueixen massa ràpidament, deixant descobertes a la llum del dia inconsistències evidents.

Una altra conseqüència de la interrelació amb Foucault, per dir-ho així, és que Poulantzas no s’atribueix a si mateix l’espai necessari per a desenvolupar les seves pròpies intuïcions innovadores i positives. Per exemple, el monopoli del coneixement per part de l’Estat podria ser conduït amb èxit cap a una discussió molt més desenvolupada sobre el rol dels «intel·lectuals orgànics de l’Estat». El mateix ocorre si tornem al capítol de l’Estat i la lluita política. L’argument de que l’Estat ha de ser concebut com la condensació de les relacions de força entre les classes i que aquestes relacions contradictòries no són externes a aquest, sinó que estan inscrites en la seva pròpia materialitat i en la seva funcionalitat, és una elaboració benvinguda respecte, per l’altra part, de la imatge universal de l’Estat que podem extreure de Pouvoir politique et classes sociales. Aquests són alguns dels passatges més cridaners i innovadors d’Estat, poder i socialisme (pp. 127-139), els quals comencen a desfer aquell nus present en la teoria marxista, que ha endarrerit durant molt de temps el desenvolupament d’una concepció adequada de l’Estat, endarreriment representat de la manera més acabada en els pols oposats corresponents, que consideren a l’Estat com a «funcional a les necessitats/lògiques del capital» o «simplement com al producte de la lluita de classes». Podríem haver aprofundit en aquest tema, especialment sobre la funció organitzativa que juga l’Estat en l’«equilibri inestable de compromisos» de Gramsci i la seva articulació amb les lluites populars. La crítica realment dura de Foucault que s’ofereix aquí és benvinguda i pertinent (pp. 146-163), però, donada la novetat pròpia de la tesi, es tracta d’una marrada injustificada.

Una obertura generativa

El capítol sobre l’Estat i l’economia és exhaustiu, encara que menys original. Ambdós capítol estan marcats per la confrontació successiva amb tota una constel·lació d’enemics i errors: Balibar, la tesi del PCF sobre el «capitalisme monopolista d’Estat», l’escola de la lògica del capital, els italians, Carrillo. El llibre agafa impuls de nou en la seva secció final, la primera part de la qual tracta sobre la crisi de l’Estat capitalista, mentre la segona aborda la possibilitat d’un «socialisme democràtic». La caracterització que fa Poulantzas de l’«Estat en crisi» com a Estat de l’«estatisme autoritari»[v] és una formulació important, que copsa certs elements cabdals dels Estats capitalistes europeo-occidentals en un període de crisi, i ho fa distingint-lo útilment del «feixisme». El meu únic però consisteix en què Poulantzas no aborda prou com aquest progrés cap a un «estatisme autoritari» ha estat apuntalat per avall mitjançant un gir complementari en el consentiment popular cap a l’autoritat, producte d’una notable i intensa lluita ideològica de la que el «tatcherisme» en seria un exemple simptomàtic. Això m’ha dut, en un altre lloc, a argumentar que la tesi de l’«estatisme autoritari» necessita ser complementada per una teoria del «populisme autoritari», que ha arribat a caracteritzar l’evolució en favor d’una forma d’Estat més directament disciplinaria. Poulantzas també omet la contribució especifica de l’«estatisme» de la socialdemocràcia en el poder que, en un període de crisi capitalista, ha proporcional al «populisme autoritari» les contradiccions populars a partir de les quals pot funcionar. Però el debat està ben articulat[vi].

Potser els lectors troben encara més interessant la discussió sorprenentment oberta de les formes i l’organització política en «la transició al socialisme», i la pertinència de la democràcia com a tema organitzatiu. La crítica a alguns dels aspectes del leninisme i l’abandonament de la fórmula de la «dictadura del proletariat» són una mostra de la distància que Poulantzas ha recorregut. Anuncia de manera eficaç, tot i que massa sumària, l’abandonament de la tesi del «poder dual» en favor de la de la «guerra de posicions». La seva afirmació de que «la permanència i continuïtat reals de les institucions de la democràcia representativa» és «una condició cabdal del socialisme democràtic» farà que s’esmolin els ganivets. Els arguments amb els que sosté això, posicionant-se contra la concepció de l’Estat en tant que fortalesa i a favor de Rosa Luxemburg vers al Lenin de Què fer?, mentre reflexiona sobre com distingir entre una estratègia de «ruptures reals» i el reformisme, són temptadorament breus. Promeses, promeses… La seva elaboració és el llegat que, lamentablement, Estat, poder i socialisme, ha de deixar ara en d’altres mans.

Hauria de quedar clar a aquestes alçades que Estat, poder i socialisme és un llibre amb alguns fils descabdellats i, per això, desconcertant. El seu caràcter incomplet proposa molt més del que Poulantzas estava preparat per a assegurar dins del marc d’un argument coherent i integrat. El llibre obre una sèrie de capses de Pandora. Sovint, intenta massa ràpidament tancar-ne les tapes, abans de que els genis indomables que s’hi estan n’escapin, fet que produeix un autèntic desequilibri teòric en el llibre. Tanmateix, l’altre cara d’aquest mateix desequilibri en constitueix l’estímul, la seva obertura generativa. Els anteriors llibres de Poulantzas derivaven bona part de la seva força precisament de la seva consistència i del seu caràcter complet: alguns dirien del seu aferrissament per aconseguir aquella consistència, que contribuïa a produir una certa impressió de final prematur, de dogmatisme i d’ortodòxia. Poulantzas ens deixa amb un llibre que, en molts aspectes, clarament es desborda; un llibre que no presenta un marc teòric consistent prou ampli com per acollir-ne la diversitat interna. Resta sorprenentment inacabat. Ens ofereix la imatge d’un dels pensadors marxistes estructuralistes més capaços i fecunds posant-se a si mateix i a les seves idees en risc. Això és Poulantzas en plena aventura… L’exemple que ens deixa -sobretot, per la seva determinació a afrontar qüestions de la major i més immediata rellevància política- és, de manera molt especial, exemplar. El «text perfectament complet i rigorós» haurà d’esperar un altre moment. Tenint en compte que la cerca de correcció ha distorsionat sistemàticament el treball intel·lectual marxista a traves de les seves esllavissades althusserianes, postalthusserianes, lacanianes i ara foucaultianes, aquest endarreriment infinit no seria pas una mala noticia


[i] Una versió editada d’aquesta entrevista es va publicar a Marxism Today, juliol de 1979.Disponible en castellà en la traducció feta recentment per l’Instituto de Estudios Culturales y Cambio Social.

[ii] Alan Hunt (ed.), Class and Class Structure, Londres, 1977.

[iii] Publicada originalment a Critique communiste, núm. 16, juny de 1977; traducció anglesa a International, vol. 4, núm. 1, octubre de 1977. Disponible en castellà a la web de Viento Sur.

[iv] Peter Dews, «The nouvelle philosophie and Foucault», Economy and Society, vol. 9, núm. 2, 1979.

[v] Cal destacar pel seu interès en aquesta qüestió el pròleg que feu Razmig Keucheyan a Estat, poder i socialisme. Es pot trobar la traducció del pròleg a la web d’Agon. Qüestions polítiques.

[vi] Stuart Hall, «Authoritarian populism: a reply», New Left Review, I/151, maig – juny de 1985.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Stuart Hall va ser un teòric cultural i sociòleg jamaicà, establert a Anglaterra des de 1951 fins a la seva mort. Al costat de Raymond Williams, Richard Hoggart i E. P. Thompson, fou un dels principals referents dels Estudis culturals.

Comentaris

Nikos Poulantzas: ‘Estat, poder i socialisme’

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.