Sònia Farré: «Hem de sortir amb la voluntat de superar els espais polítics actuals»

Parlem amb Sònia Farré, ex-diputada de CEC al congrés espanyol. Conversem sobre el moviment independentista, l'espai del canvi i el tancament més aviat fràgil de la crisi de règim que es viu a tot l'Estat i especialment a Catalunya.

Sònia Farré: «Hem de sortir amb la voluntat de superar els espais polítics actuals»

Sònia Farré: «Hem de sortir amb la voluntat de superar els espais polítics actuals»

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Parlem amb Sònia Farré, ex-diputada de CEC al congrés espanyol. Conversem sobre el moviment independentista, l'espai del canvi i el tancament més aviat fràgil de la crisi de règim que es viu a tot l'Estat i especialment a Catalunya.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Sònia Farré és militant d’anticapitalistes i activista antideute. Va ser diputada de Catalunya en Comú a la legislatura anterior i actualment torna a treballar de professora de secundària. Parlem amb ella del moviment independentista, l’espai del canvi i el tancament més aviat fràgil de la crisi de règim que es viu a tot l’Estat i especialment a Catalunya.

Entrevista per Arnau Barquer

Des d’Anticapitalistes, es va celebrar la proclamació de la República el dia 27 d’octubre com la possibilitat  de l’obertura d’un procés constituent, esperonat pel cicle obert l’1 d’octubre…què en queden d’aquestes possibilitats?

Nosaltres no vam fer mai la lectura que de l’1 d’octubre n’hagués sortit un referèndum vinculant. Siguem conscients que va ser un referèndum que es va fer gràcies a la mobilització i que la legitimitat que tenia li va donar aquesta mateixa mobilització.

De tot això, per començar, en queda l’experiència i en segon terme unes bases organitzades en aquell moment i amb posterioritat a l’esdeveniment, com en les reaccions a la sentència i que demostren que hi ha capacitat de reacció per poder aconseguir coses que òbviament no són fàcils.

Evidentment, un procés constituent no era fàcil al 2017 i no és fàcil ara, però sense mobilització és impossible.

En algun moment s’assenyalava la dificultat per part de l’independentisme, també d’aquestes noves bases, d’integrar amplis sectors populars catalans que veuen amb recel el procés independentista.

Nosaltres hem defensat sempre que drets socials i drets nacionals han d’anar de la mà i no pots deixar uns pels altres. En el moment en què els Comitès de defensa del Referèndum passen a ser Comitès de defensa de la República i demanen el vot per les forces independentistes, indistintament de quines, es deixa de banda una pota.

Evidentment, això no ho fa tot l’independentisme. En tot cas, però, no té sentit plantejar una República sense un procés constituent. L’1 d’octubre té sentit precisament pel que va obrir i pel que encara pot arribar a obrir d’altres maneres.

Foto: Wikipedia

Durant el 21D, es va veure que una part molt important del país reaccionava amb por a la proposta independentista.

Precisament el 21D, un dels problemes que va haver-hi és que es transmetien dues realitats per part dels mitjans de comunicació estatals i catalans. Per exemple, quan es parlava de referèndum il·legal quan l’únic que s’havia fet era una suspensió cautelar i per tant, no tenia res d’il·legal. Tots els grans mitjans estatals ho venien igual i si algú els seguia tenia molt difícil formar-se un criteri propi. I es va aconseguir mobilitzar abstencionisme per via de la por, però una por infundada.

Josep M. Antentas apuntava en el seu llibre Espectros de Octubre que l’independentisme va partir d’un error estratègic: prioritzar l’apropament de la dreta catalanista a l’independentisme i no fer-ho pel que fa a l’esquerra de tradició catalanista i no independentista.

La pressió de la llista única ha existit durant tot el cicle i encara existeix. L’ideal seria que ERC cerqués una obertura i la cerca d’aliances amb espais rupturistes i deixessin de ser social-liberals i acostar-se a polítiques d’esquerres. Portem anys de pressupostos similars tant quan governava Convergència com ara. Junqueras fa temps feia declaracions on deia que en allò econòmic eren similars a la CUP i en allò polític a Convergència. Això és impossible. No es pot separar economia i política. Per tant, o s’aclareixen en aquest àmbit o si no cerquen aquestes aliances, serà difícil treballar amb ells.

Com ho hauria de fer l’independentisme perquè aquesta part de la població no s’aproximi a la realitat a través del filtre dels grans mitjans?

Més que plantejar-ho en termes de a qui deixes de banda i a qui no, el que t’has de plantejar és a qui vols interpel·lar i amb qui vols fer pedagogia. Si només busques captar el vot, et deixes una part de la feina fora.

Hi ha una crisi estratègica molt important en l’independentisme, però també en l’espai del canvi

Per altra banda no es pot posar tot l’independentisme dins del mateix sac. Per una banda tens JxCat, que és la postconvergència, i per tant el model de República que ells voldrien no quadra amb els aspiracions de molta de la gent a qui li preocupen moltes altres coses. Més que pensar en eleccions i en vots a les eleccions, caldria pensar com es vol construir organització popular i resistència. El que passa és que evidentment això no està en la ment de JxCat i tampoc d’ERC.

Què li faria falta abordar al moviment popular per la independència per ressituar-se en la posició destituent que va tenir fa dos anys?

Primer caldria marcar quins són els objectius. Si són governar o trencar amb el Règim. El Règim del 78 també té les seves traduccions a Catalunya. Aquest debat no s’està tenint en el si de l’independentisme. El que s’està plantejant és quin paper cal tenir de cares a les properes eleccions que es convocaran. Es parla sobre la mesa de diàleg, altre cop apareixen els llistes unitàries, etc. Però en realitat no s’està parlant de quina és l’estratègia que es necessita. Hi ha una crisi estratègica molt important en l’independentisme, però també en l’espai del canvi, que ha virat cap al governisme, i que no s’està abordant.

I alhora, hi ha una visió de què l’independentisme és un tot i ens oblidem que hi ha partits que es mouen en eixos molt diferents, i entre ells hi opera l’eix esquerra-dreta. I que cadascun té els seus interessos.

Foto: Flickr – CDC

Precisament virant cap a l’espai del canvi…Després de 10 anys de crisi, moltes experiències sorgides del 15M i el moviment dels indignats han canviat totalment de fesomia. Quin balanç podem fer els i les comunistes d’aquestes?  

Durant el 15M hi havia una triple crisi, política-representativa, democràtica i social, a la què podríem afegir també sobre el model nacional o territorial, i el balanç és que deu anys després encara es mantenen obertes. Hem tingut un moment en què l’entrada de l’espai dels canvi a les institucions i, aquí amb el procés, s’ha desdibuixat una mica aquesta crisi en relació a la representativitat i al paper dels partits polítics, però ara està tornant a aparèixer. De fet, aquí a Catalunya hem pecat del contrari: s’ha caigut molt en l’institucionalisme i s’han parat propostes que sortien de base perquè calia confiar amb els partits que havien aconseguit arribar a les institucions. Ara, si tornes a escoltar el que parla la gent de la «classe política» tornen una mica les sensacions que hi havia abans del 2015.

Per la part econòmica hi ha hagut certs moviments de resistència, dels quals la PAH seria el més significatiu (que ha permès que sorgeixin experiències com la del Sindicat de Llogateres) i és obvi que sense aquest cicle de lluites no haurien aparegut moviments com per exemple el que estem veient sobre l’emergència climàtica. No en són la conseqüència directa, és clar, però no es pot negar que els moviments que veiem ara, protagonitzats per generacions més joves, beuen en gran part de les experiències d’aquests darrers deu anys. Tot i amb això, és evident que el cicle que obrí el 15M l’hem de donar per tancat. Els moviments socials que veiem actualment són una nova generació, tant per les formes, com per la gent que hi participa.

Massa sovint s’ha estat pendent del que calia dir per aconseguir coses i no de com treballar amb la gent per aconseguir-les.

Així doncs, si bé no n’hem tret grans conquestes a nivell institucional, en l’àmbit dels moviments ens enduem més victòries.

I quines lliçons ens emportem a nivell institucional?

Jo crec que un dels greus problemes a nivell institucional, sobretot pel que fa a «l’espai del canvi» (les candidatures municipalistes s’han mantingut prou fidels als espais dels quals sorgien), ha sigut supeditar la política a la comunicació política i no a fer pedagogia i a polititzar la gent. Massa sovint s’ha estat pendent del que calia dir per aconseguir coses i no de com treballar amb la gent per aconseguir-les.

I això és un peix que es mossega la cua. Perquè allò que no pots comunicar fàcilment, en comptes d’explicar-ho, acabes assumint que no es pot fer i per tant que només pots gestionar des dels límits de la institució, quan en teoria vam anar a canviar-la.

Lligat amb això, un altre element és que s’ha prioritzat comunicar cap enfora i no construir cap endins. Això ha deixat molt de banda la part de democràcia interna i això ha fet que molta gent que no venia bregada de militàncies prèvies en espais i partits polítics hagi acabat esgotada i plegant pel camí.

Foto: Wikimedia Commons – Jaluj

Com han sigut aquestes desavinences estratègiques a Catalunya dins l’espai, més heterogeni, dels Comuns?

A Comuns s’ha parlat molt de la qüestió nacional però al final, tota la gent que defensa a ultrança el federalisme, però també les aliances amb el PSC, gestionar des «del que és possible» i no plantejar polítiques rupturistes, que aliances amb sectors com la CUP són totalment impensables…defensa no només una postura sobre la qüestió nacional (federalisme) sinó una determinada concepció de la política.

Sobretot es tracta d’una qüestió de tradició política, d’on vens i de qui consideres el teu aliat. Si vens d’una tradició on has considerat que el teu aliat preferent a nivell municipal és el PSC, la CUP, per exemple, és un enemic, perquè és l’antítesi del PSC als ajuntaments.

Hi ha com una certa tradició de l’esquerra que ha viscut la Transició com una consecució de drets i que d’això se’n deriva que existeix un estat democràtic i de dret i que per tant no es pot qüestionar. Has d’actuar dins els seus límits. Per això el 6 i 7 de setembre es considera que el més greu és la vulneració dels drets dels diputats, sense tenir en compte res més. Aquests drets estan per sobre de tots els altres.

La pluralitat no es pot viure com una cosa amenaçant. La discrepància és sana i no implica que hagis de tenir un trencament.

De fet, quan esclata el 15M, tota aquesta gent ho veu com una amenaça i a l’espai del canvi, també. Resisteixen un temps intentant que s’imposin les seves tesis. Precisament fa res ha sortit un manifest demanant un partit ecosocialista firmat sobretot per militants d’Iniciativa que havien quedat fora de l’espai dels Comuns. Aquest manifest s’enfoca a Comuns però el que està reivindicant de fet és Iniciativa, volent dir: «ha passat la tempesta del canvi i del 15M, ara el que toca és tornar a la normalitat, a l’ordre».

Vistes les experiències, per quins eixos caldria entomar una estratègia d’organització i resistència pels de baix?

En general serien 3 coses. Primera, la qüestió de la democràcia interna. L’organització ha de ser coneguda i s’ha de saber respectar. S’ha de treballar per a què hi hagi espais de debat i deliberació i presa de decisions. Això no pot ser l’objectiu, ha de ser la base; és a dir, un espai que no sigui democràtic no serà útil.

Després, s’ha de respectar la pluralitat. La pluralitat no es pot viure com una cosa amenaçant. La discrepància és sana i no implica que hagis de tenir un trencament. Discrepar no vol dir que no puguis formar part d’un projecte, sinó que has de tenir l’espai per debatre. Tant internament com externa. Externament no hi ha d’haver problema en expressar discrepàncies mentre passin pel respecte.

Foto: Flickr – Barcelona En Comú

I l’altre element important és com s’entén la vinculació amb els moviments. Calen partits que estiguin treballant de forma compassada amb els moviments, perquè hi tens gent que hi participa i perquè no pretens condicionar ni liderar-los, sinó participar-hi de manera lleial. El que no es pot fer és veure’ls com una cosa externa a l’acció institucional, als quals vas a buscar perquè t’interessa aprovar tal mesura o bé per anar a la mani que han convocat. Si tens implantació de la teva militància, quan hagis de debatre o prendre decisions, aquestes seran molt més coherent que si ets un cos extern.

Bensaïd, de qui es fa un acte d’homenatge aviat, seguint a Lenin, plantejava les discontinuïtats dels temps polítics, amb moments d’una enorme acceleració i altres de congelació…estem entrant en un temps de desacceleració on les aigües tornen a ser somortes?

Sí però és una aturada i un refredament que no afecta a tots els fronts. Per exemple en el moviment feminista o ecologista i és sorprenent el paper de les generacions més joves aquí. També per exemple en les mobilitzacions multitudinàries contra la sentència. Gent molt jove amb una visió molt diferent a la què hi havia hagut fins ara. Així doncs, la capacitat de reacció hi és. El tema és, quins detonants, quines seran les gotes que faran vessar el got i en quins àmbits?

Malauradament, no tenim un govern d’esquerres que faci marxa enrere a les polítiques dels darrers anys.

Malauradament, no tenim un govern d’esquerres que faci marxa enrere a les polítiques dels darrers anys. Hi ha una cronificació de la situació deixada per la crisi. La gent jove ja no viu amb por a perdre la feina, viu amb la certesa que no podrà mai pagar-se un pis. És una situació del tot diferent. Per tant cal veure quina pot ser la motivació per a què hi hagi una reacció conjunta.

En aquest context, el PSOE prendrà moltes decisions que no seran del gust de la societat en general em temo, i és evident que vivim en un capitalisme que com diu el propi FMI està en una desacceleració constant; per tant, continuarem tenint la necessitat de mobilitzar-nos al carrer.

Foto: Wikipedia

Tot això acabarà sortint i més si tenim en compte que encara ara mateix hi ha mobilització.

Tanmateix, l’esquerra té un paper també com organitzadora. Les coses no es donen per esdeveniments o esclats que venen donats. Aquí, quins deures creus que té l’esquerra en aquests moments? Replegament? Reformulació estratègica? Incidència en les lluites?

No és incompatible. Ara mateix hi ha tres lluites molt potents: feminisme, ecologisme i habitatge. Tanmateix podríem jugar un paper més actiu. Per una banda en incentivar la conflictivitat laboral on les lluites són molt atomitzades i on hi ha sindicats alternatius i organitzacions que estan demostrant altres models de funcionar que potser poden ser més útils i a les qual es pot ajudar a empènyer. Per l’altra, cal activar la qüestió antiracista.

Òbviament, més enllà de la participació i impuls a les lluites, pensar en propostes que hi donin solució. Per exemple, sobre el Green New Deal, volem un capitalisme amb tocs verds? O pensem mesures importants? Cal apuntalar bé les propostes que volem apuntar.  

No hi ha oposició a l’esquerra al PSOE des de dins de la institució i tens un govern que variarà a la dreta en tots els temes importants

Abans parlàvem de la desorientació de l’esquerra. El cicle d’octubre pot haver servit per aclarir postures i situar elements d’encontre dins les diverses tradicions del socialisme català que es troben atomitzades?

Ens toca tornar a tenir debats comuns. En aquest cicle s’ha perdut una cosa molt natural que és debatre entre els diferents espais, que és una cosa que tinc la sensació que hem perdut a causa de la participació en la voràgine institucional. També cal unitat d’acció, per exemple, clarament en la qüestió antirepressiva. És evident que cal anar a una. Segurament en moltes altres mesures és crucial.

Ara mateix es podria dir que «governa l’esquerra»?

Governen els mercats. A nivell estatal, per exemple, el drama que ens queda ara mateix és que només es pot fer oposició des de fora de les institucions. No hi ha oposició a l’esquerra al PSOE des de dins de la institució i tens un govern que variarà a la dreta en tots els temes importants: a Interior hi tens Marlaska, a Exteriors tens una ultra-defensora dels tractats de lliure comerç [Arancha González Laya] o Calviño que vindria a ser la mà dreta de la Comissió Europea.

Foto: Flickr – Linh Do

És a dir, un perfil clarament molt proper al del PP, a part que ja governen junts a Europa. No podem dir que en allò tocant al moll de l’os aquest govern sigui d’esquerres.

Partits d’esquerres al govern i descontentament al carrer…Dona la sensació que hem tornat als primers dos-mil?

En realitat, però, el gruix de Catalunya mai ha estat a l’esquerra. Si inclous el PSC o ERC d’acord, però portem molts anys que no hi havia una majoria d’esquerres al Parlament. La presència de l’esquerra rupturista sempre ha sigut minoritària.

La meva percepció és que hem de sortir amb la voluntat de superar els espais polítics actuals. Anirà lent però és del tot necessari.

Calen mesures que vagin més enllà d’aprovar iniciatives parlamentàries que siguin quelcom més d’eleccions. Es fan molts titulars però no s’aterren en mesures materials que es puguin tocar.

En un cicle de tancament, pactes i soterrament de les possibilitats disruptives, com pot començar la unitat de l’esquerra? Des de baix, a partir dels espais de lluita?

No hem deixat d’estar-hi, per tant, continuem pensant que cal impulsar els espais de lluita i alhora, continuem pensant en la hipòtesi de la necessitat d’un espai ampli, rupturista, radicalment democràtic i que aglutini majories. El dubte és: quin és aquest espai? Precisament és el que hem d’acabar de definir el 28 de març [Assemblea d’Anticapitalistes]. La meva percepció és que hem de sortir amb la voluntat de superar els espais polítics actuals. No vol dir que haguem de descartar-los, sinó que cal mirar més enllà. Encara que segurament anirà lent però és del tot necessari.

Foto de portada: Wikipedia
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

Sònia Farré: «Hem de sortir amb la voluntat de superar els espais polítics actuals»

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.