Ara fa 90 anys vam viure una de les revolucions més pures i autèntiques de la història de la humanitat. Això no és una simple frase motivadora, sinó una descripció del que va succeir a Catalunya. Lluny dels tòpics sobre la lluita entre República i feixisme, al nostre país, el que es va produir a partir del 19 de juliol de 1936 fou un procés revolucionari: la direcció de la societat per part de la classe treballadora a través del poder obrer de base i uns profunds canvis socials en qüestió de dies.

La resposta revolucionària de la classe treballadora a l’aixecament feixista 

El 18 de juliol de 1936 s’iniciava el cop d’Estat de Franco i, durant les 72 hores següents, molts militars espanyols intentaren sumar-s’hi, sense que això tingués cap èxit a Catalunya gràcies a una contundent resposta que combinà l’oposició física —armada inclosa— i l’inici d’una revolució social encapçalada per la classe treballadora.

Si bé en la resposta armada hi van participar organitzacions polítiques antifeixistes, sindicats i institucions armades —Guàrdies d’Assalt, Mossos d’Esquadra i, finalment, Guàrdia Civil—, l’element més determinant fou la presa dels carrers per part de la classe treballadora. L’Exèrcit espanyol no va prendre el poder perquè la relació quantitativa era absolutament desigual a favor de l’antifeixisme i, sobretot, perquè la classe treballadora assaltà comissaries, armeries i casernes per fer-se amb armes que impediren, en la pràctica, que els militars feixistes poguessin sortir de les casernes.

Això sí, no es va poder evitar la mort en combat, només a Barcelona, de 200 antifeixistes, entre els quals hi havia dirigents sindicals com Ascaso o polítics com Germinal Vidal.

L’acció de la majoria obrera i camperola va iniciar un procés revolucionari en els àmbits social, polític, econòmic i cultural, que va abastar tots els aspectes de la vida col·lectiva.

Enfosament del poder estatal burgès i naixement d’un nou poder revolucionari: Els Comitès 

Una de les grans característiques del procés revolucionari que es va iniciar va ser que, simultàniament a la fugida de la burgesia i a l’enfonsament de l’aparell estatal, i en bona mesura també de la minvada administració de la Generalitat de Catalunya, van aparèixer institucions pròpies generades pels partits i sindicats antifeixistes i des de la base. Exèrcit, policia i aparell judicial van col·lapsar, i els propietaris de grans i mitjanes empreses van amagar-se o desaparèixer; ni tan sols el Govern de la Generalitat tenia un control real sobre la societat catalana.

Els ajuntaments van ser substituïts per comitès revolucionaris locals, on participaven en igualtat de condicions sindicats obrers i partits polítics antifeixistes. En algunes localitats, els comitès reproduïen la representació del CCMA i, en d’altres, la realitat política i sindical pròpia. A banda, com ens ha explicat Agustín Guillamón en diferents textos i llibres, es crearen, a nivell local, altres comitès; a Barcelona, els següents: de defensa, d’abastiment, de control obrer, de fàbrica, de taller i fins i tot de barricada.

Encara que insistim en el caràcter autònom de tots aquests comitès, no es poden entendre sense la influència de la cultura obrera i sindical de les dècades anteriors; així ho va teoritzar Andreu Nin l’any 1937. La influència de la CNT desbordà el propi fet sindical en sentit estricte per impregnar la cultura política, organitzativa i de lluita.

Dins d’aquestes lògiques de comitès trobem les milícies. S’organitzaven a cada districte, ciutat, vila o poble per armar la població i ensinistrar-la en l’ús de les armes. Durant els mesos que existí el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, les seves campanyes militars s’unien indestriablement a les accions revolucionàries. Això es fa evident en la campanya d’Aragó, on les milícies actuaren com un exèrcit d’alliberament social. A l’octubre de 1936 es van militaritzar i, al desembre, es va decretar el seu ingrés a l’Exèrcit Català.

També, amb una naturalesa similar, si bé ràpidament organitzades en l’entorn de partits i sindicats, es crearen les Patrulles de Control com a cos parapolicial de persecució i repressió de les persones partidàries del cop d’Estat.

Comitès, comitè central de milícies antifeixistes i Generalitat. Atomització o doble poder? 

Lluís Companys, que era un gran estrateg alhora que absorbia l’ambient social de l’època, el 20 de juliol de 1936 crida la CNT-FAI, els agraeix l’èxit d’haver acabat a Catalunya amb l’intent de cop d’Estat, els reconeix que el poder és d’ells i els planteja posar-se a la seva disposició com un antifeixista més o continuar com a president de la Generalitat. Davant d’aquesta situació, Garcia Oliver manifesta el desinterès dels anarquistes per fer-se amb la presidència ni amb el Govern. L’endemà, el Plenari de Sindicats va decidir que la CNT participés al CCMA, amb l’única oposició de la comarcal del Baix Llobregat i, semblaria, amb un únic dels grans dirigents, Garcia Oliver, defensant «anar a per totes». Aquests dos fets històrics determinarien la configuració de tres poders durant els mesos de la Revolució: comitès, CCMA i Generalitat de Catalunya.

El més estructurat d’aquests organismes de poder fou el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya, organitzat el 21 de juliol a iniciativa de Companys. La seva composició fou la següent: CNT-FAI (5), ERC (3), PSUC-UGT (3), POUM (1), Acció Catalana (1) i Unió de Rabassaires (1). El CCMA es constituí com el nou govern real i, de facto, la nova administració catalana.

A l’organigrama del Comitè Central de Milícies Antifeixistes hi havia dos comandaments estratègics: la Comissió de Defensa i la Comissió d’Ordre Públic. Al seu voltant s’articularen les àrees de Guerra (Proveïments i Sanitat), Transports, Investigació, Premsa i Ràdio (Propaganda), Patrulles de Control i Organització de Milícies.

Resulta molt difícil caracteritzar què va ser el CCMA. Per una part, va ser resultat d’un exercici tàctic de Companys per barrejar, més que unificar, poder real i representació institucional, intentant així que hi hagués un equilibri entre forces revolucionàries i Generalitat. També es pot entendre, en els seus inicis, com un govern obrer i camperol que evolucionà com a eina de recuperació del poder burgès o de la II República espanyola. Hi ha qui considera, però, que des del seu inici el seu objectiu era neutralitzar el procés revolucionari per ser un organisme de col·laboració de classes.

El període del 19 de juliol de 1936 a l’octubre de 1936, quan es dissol el CCMA, és un període revolucionari caracteritzat per l’atomització del poder: els comitès no tenien centralització ni coordinació; el CCMA no controlava els comitès, i la Generalitat restava supeditada al CCMA. És a partir de la dissolució del CCMA i fins al maig de 1937 quan hi ha una situació de doble poder Generalitat-Comitès. Hi ha qui ha fet una construcció segons la qual els comitès eren part del CCMA i la Generalitat es constituïa com un altre poder, però això no guarda massa relació amb realitats com la de Barcelona (on la CNT i els comitès són el poder real) o Lleida (on el POUM i el Comitè Revolucionari ostentaven la majoria).

Les col·lectivitzacions: un procés únic d’autogesió obrera i pagesa 

Segurament el gran fet revolucionari és l’autogestió per part de la classe treballadora dels mitjans de producció: l’economia passa a ser gestionada en totes les seves etapes de producció i distribució, majoritàriament, per les classes populars. No únicament es col·lectivitza bona part del camp i la gran i mitjana empresa industrial i de serveis, sinó també el transport i el comerç. Els mitjans de comunicació són alhora gestionats per les organitzacions sindicals i els partits polítics antifeixistes.

La fredor d’aquestes definicions contrasta amb el que va significar que la gestió de les activitats econòmiques i productives bàsiques restés en mans de les treballadores en una realitat d’autogestió gairebé única a la història. Als centres de treball es generaven comitès que passaren a ser, de facto, els gestors de les empreses, en un context molt majoritari de fugida o desaparició dels grans propietaris. En aquests comitès no hi participaven únicament els dirigents sindicals o els afiliats als sindicats, sinó el conjunt de les persones treballadores. En algunes empreses era un comitè obrer qui la gestionava; en d’altres, els sindicats fusionats amb el comitè. En tot cas, eren models de participació democràtica en la gestió.

La fugida de gerents i de bona part dels tècnics més qualificats, la desaparició de la majoria del mercat habitual i la manca de finançament no van provocar el tancament d’empreses. Fins i tot els estudis d’economistes no propers ideològicament al procés reconeixen en els seus treballs part dels encerts. No estem parlant d’un fet anecdòtic, sinó que entre el 70 i el 80 % de les empreses foren col·lectivitzades. Els únics àmbits que no van viure un clar procés revolucionari foren la banca i el comerç exterior.

L’11 d’agost de 1936 també es va crear el Consell d’Economia de Catalunya, amb l’objectiu de construir un programa econòmic comú de les organitzacions polítiques i sindicals de Catalunya (Pla de Transformació Socialista del País), essent els seus elements principals la col·lectivització de la indústria, els serveis públics i la propietat rural i urbana. En la discussió prèvia al Decret de Col·lectivitzacions, CNT i POUM tenien un plantejament més ambiciós sobre la gestió obrera, i ERC-PSUC un de més limitat.

Al camp de Catalunya les col·lectivitzacions van ser quantitativament menys importants que a les fàbriques. Hi ha qui parla d’unes 300 col·lectivitats, únicament amb molta influència a les comarques de la circumscripció de Tarragona. Això també troba explicació per l’existència important de la titularitat familiar, la petita propietat i la figura del rabassaire. Aquests darrers pagesos van aconseguir la seva històrica reivindicació sobre els contractes indefinits de les terres que treballaven, acostant-los a la propietat.

Una nova societat: educació i cultura 

Les primeres setmanes de la revolució foren importants per les transformacions econòmiques i polítiques que es donaren, però, sens dubte, també perquè es va voler construir una societat d’homes i dones lliures en tots els sentits. A nivell institucional, la Generalitat va crear, el 29 de juliol de 1936, el Consell d’Escola Nova Unificada (CENU). La proposta era una escola gratuïta, universal, única, laica, en llengua catalana i coeducativa. Seguint el model pedagògic de Ferrer i Guàrdia, el pedagog cenetista Joan Elias apostava per un model racionalista del treball on tota la classe obrera pogués cursar els estudis que volgués segons les seves capacitats. Allò no fou únicament una proposta sinó, sobretot, una pràctica.

S’elimina qualsevol tractament jeràrquic i de sotmetiment, i es generalitza el tractament horitzontal com a «companys» i «camarades». El paper de l’Església catòlica és escombrat i, en general, tot allò associat als valors reaccionaris és rebutjat; fins i tot un fet com donar propina és vist com a propi de la societat que es volia superar.

Els espectacles, teatres, cabarets, cinemes i la seva indústria van quedar també socialitzats, cosa que significava la gestió per part dels seus treballadors i la propietat per part del conjunt de la classe treballadora. A tall d’exemple, a Barcelona, ciutat que comptava amb més expressió cultural, l’Ateneu Barcelonès va ser intervingut per la Generalitat i el Gran Teatre del Liceu va ser nacionalitzat. Al Seminari Diocesà de Barcelona es va instal·lar la Universitat Popular sota l’impuls de les joventuts de les agrupacions socials i polítiques, i a la plaça de Catalunya es va posar en funcionament el Casal de Cultura. Els ateneus populars van col·laborar estretament en aquesta tasca educativa del poble, en la qual també hi eren presents escriptors i escriptores, poetes i músics.

Feminisme i autodeterminació 

La participació de les dones en l’inici de la revolució trenca amb la realitat masclista imperant fins al moment, fins i tot entre les organitzacions antifeixistes. Més enllà del paper dirigent de Frederica Montseny com a ministra del Govern espanyol i de les primeres dones nomenades magistrades o directores de presons, Maria Lluïsa Algarra i Isabel Peyró, al nostre país la realitat de la dona de classe treballadora canvia substancialment en qüestió de dies.

Segurament la imatge més emblemàtica són les dones agafant les armes i formant part de les milícies. Únicament el fet que la dona expressés un nou rol en l’espai públic i en molts centres de treball ja la va transformar en subjecte polític. El sorgiment de l’organització anarcofeminista Mujeres Libres o de la Secció de Dones del POUM suposa un salt organitzatiu i una aposta per acabar tant amb el capitalisme com amb el patriarcat. Existien altres organitzacions feministes o femenines que no eren partidàries que la dona s’incorporés a les milícies. Milers de dones passen a ostentar un paper fonamental i determinant als comitès. Mesures en l’àmbit educatiu o la legalització de l’avortament foren resultat també d’aquesta lògica feminista.

Poc s’ha valorat el fet que mai Catalunya, des de 1714, s’ha autodeterminat més que en el període comprès entre el 19 de juliol de 1936 i el maig de 1937. Catalunya vivia dirigida per un govern no sotmès a cap mandat del Govern espanyol; la tríada CCMA-comitès-Generalitat era, de facto, un executiu que actuava amb autonomia absoluta. Pel que fa a la capacitat legislativa, aquesta fou plena i sense límits, al marge del règim competencial de la II República espanyola. El Govern espanyol demanaria, el 1937, al jurista Benito Pabón un informe que analitzés l’actuació legislativa catalana i que va treure unes conclusions clares: aquesta havia superat les limitacions competencials. Quant al poder judicial espanyol, simplement va desaparèixer, i l’Oficina Jurídica i uns nous tribunals assumiren la funció jurisdiccional. Ni l’Exèrcit espanyol, ni la Guàrdia Civil, ni els Guàrdies d’Assalt tingueren cap actuació substancial i determinant com a cos més enllà del 21 de juliol de 1936 i fins al maig de 1937.

El tancament formal de l’etapa revolucionària i algunes reflexions 

Així, ens trobem que la revolució havia resolt, o iniciat el seu procés de resolució, sobre la qüestió agrària, l’explotació laboral, la separació entre Estat i Església, la situació de la dona i la qüestió nacional catalana; en tot cas, molt més del que ho havia fet la II República.

Els diferents decrets de dissolució del CCMA i dels «comitès locals», així com els de «Col·lectivitzacions» i «Militarització de les Milícies», suposen l’inici del final del procés revolucionari, si bé fins al maig de 1937 hi ha una realitat de doble poder.

El període revolucionari està ple d’experiències i és, sens dubte, una lliçó única i il·lusionant per a qualsevol persona revolucionària: empreses sense patrons, gestió econòmica amb participació democràtica de la classe treballadora, sense les dones no hi ha revolució, democràcia participativa, autodeterminació de facto… Però també ens ha de provocar algunes reflexions: és possible construir una nova societat sense destruir tot el que expressa l’antic Estat i construir un nou Estat? Això es pot fer sense direcció política? És una discussió sobre la legitimitat formal o sobre la capacitat estratègica per construir la força necessària? Tant per ahir com per avui i el futur, són discussions necessàries per construir una nova societat alliberada de tota opressió i discriminació.