Intervenció a l’Historical Materialism de Barcelona a la taula “Feminismes enemics, quan el feminisme alimenta la reacció” amb Sophie Lewis, Ixeya Quesada i Ira Hybris. 

La dècada passada, va emergir un renovat moviment feminista amb un caràcter àmpliament anticapitalista. Aquest donava resposta a una organització de la reproducció social basada en la invisibilització i devaluació de les activitats feminitzades i racialitzades que sostenen la vida de la classe treballadora. El 2015, la resposta popular al feminicidi de Chiara Páez a l’Argentina va donar lloc al moviment “Ni una menys”, marcant el començament d’un cicle de mobilització feminista a una escala internacional. Aquest cicle va aconseguir el seu clímax polític el 8 de març de 2017, quan militants feministes de diversos països van cridar conjuntament a una “aturada internacional”. Aquesta iniciativa, posteriorment coneguda com les vagues feministes, es va estendre en l’estat espanyol fins a 2019 i va marcar una transformació profunda en el programa polític dels feminismes.

Un dels eslògans centrals del moviment, “si nosaltres parem, el món es para”, capturava un gir conceptual en les lluites feministes que van emergir després de la crisi financera: no es tractava de reivindicar merament la igualtat formal amb els homes en la societat capitalista, sinó d’identificar la posició estratègica que les dones i les dissidències podíem ocupar en i contra aquest ordre d’acumulació. Adoptant l’eina obrera de la vaga i aterrant els feminismes en l’autoorganització de base, el moviment va rearticular aquesta lluita com a part d’un bloc històric més ampli enfrontat al capitalisme racial. Així, les vagues feministes van aconseguir un abast de masses, —omplint els carrers de les nostres ciutats, pobles i barris, incorporant a nombroses dones històricament excloses de les militàncies formals i convertint-se en un vector de politització decisiu per a una nova generació de joves. Jo vaig tenir la sort de començar a organitzar-me políticament en aquest context tan electritzant.

Una de les qüestions clau de la vaga feminista va ser, seguint la teoria de la reproducció social, la seva capacitat de posicionar els feminismes com a portadors d’un projecte de transformació radical obert al conjunt d’explotades i oprimides. En altres paraules, si les demandes que van ser invocades aquell 8 de març fossin portades a les seves últimes conseqüències, això implicaria un canvi profund en la vida de totes les persones de classe treballadora. Un canvi que, probablement, requeriria enfrontar de manera directa l’explotació, el racisme, la guerra imperialista, la colonialitat, la cisheteronormativitat, el capacitisme, la mercantilització i privatització de la reproducció social, la devastació ecològica, i molt més. En definitiva, enfrontar al sistema capitalista íntegrament. Es tractava, per tant, d’un feminisme de la totalitat.

La construcció d’una força feminista similar avui implica reconèixer sense nostàlgies el tancament del cicle de mobilització anterior, per a així enfrontar la tasca de reactualitzar la potència revolucionària de la lluita per l’alliberament de gènere. Precisament, els temps buits ens ofereixen un moment de reflexió col·lectiva sobre el que el moviment feminista pot ser. Encara amb la necessitat d’aprendre dels nostres errors tàctics, afinar les nostres anàlisis i així desplegar tot el seu potencial polític, continuem trobant en els feminismes una de les expressions més dinàmiques i genuïnament transformadores de la lluita de classes.

Si bé la lluita feminista ha perdut focus i massivitat, no ha desaparegut del pla polític de la classe treballadora. En el seu lloc, ha adoptat noves mediacions i terrenys de lluita, els quals haurem de continuar sembrant com a militants comunistes. De fet, les qüestions de gènere han adquirit una gran centralitat en algunes de les lluites més vives del nostre temps, com ara els sindicats d’habitatge, la solidaritat amb el poble palestí i els moviments queer. Cadascuna a la seva manera, ha expandit els horitzons i demandes feministes cap a nous nodes de combat enfront del capital. En aquest sentit, afirmem el nostre compromís amb la teoria i la praxi feminista com a eines imprescindibles per a encarar l’actual fase política.

Una fase marcada per una agenda profundament regressiva a nivell internacional pel que fa als drets de les dones, de la justícia reproductiva i de les persones trans, queer, no binàries i intersex. Això no és casualitat, ja que el reforçament del binarisme està íntimament connectat amb la reorganització d’un capitalisme en crisi. Així, la política reaccionària de gènere contemporània assumeix una triple forma:

• La re-familiarització de la reproducció social, a costa dels sectors feminitzats i racialitzats de la classe treballadora.
• La producció de masculinitats proletaritzades i excedents per a engrossir les files de la guerra imperialista
• L’assenyalament de cossos que no encaixen o desobeeixen a la norma de gènere com a bocs expiatoris que carreguin amb les pitjors conseqüències de la crisi.

En observar-les en conjunt, aquestes dinàmiques revelen que l’actual ofensiva cap a la dissidència sexual i de gènere no és una disputa merament cultural i tangencial, sinó un dels mecanismes centrals de la reproducció de les relacions socials capitalistes en contextos de crisis. Aquestes pedagogies reaccionàries cis no només naturalitzen les desigualtats estructurals i la divisió generitzada i racialitzada del treball, sinó que a més ens eduquen com a subjectes políticament indefensos davant les classes expropiadores. En canalitzar malestars socials reals i legítims (absència de futurs desitjables creïbles, inaccessibilitat de l’habitatge, alienació, inestabilitat permanent, etc.) cap a solucions individuals (no «pensar com a pobres», realitzar aquest o aquell curs caríssim per a ser un mascle alfa triomfador, recloure’t en l’esfera privada, etc.) es tanca preventivament una sortida revolucionària a la crisi. De fet, tal com assenyala Lisa Leak, militant marxista de rs21, els desitjos persecutoris de la reacció antitrans només podrien arribar a complir-se sota condicions plenament feixistes, això és, sota una derrota generalitzada de la classe treballadora.

El binarisme de gènere es converteix així en la cola amb el qual recompondre les fractures d’un present de misèria. Ells li diuen ser un home i una dona «de veritat», nosaltris diem que és una condemna a l’aïllament en la cuina i a la mort en les seves guerres.

Per a poder fer front als reptes d’aquesta ona reaccionària, hem de revitalitzar les eines dels feminismes-marxistes. La nostra comprensió del marxisme és totalitzant. Això vol dir que la nostra lluita contra l’ordre actual es lliura en tots els fronts. La realitat que busquem transformar no és una abstracció; sinó que pren forma en les nostres vides quotidianes a través de múltiples determinacions i relacions socials de dominació com ara la raça, el gènere, la sexualitat o la capacitat entre altres. Per tant, hem d’entendre la nostra opressió diària en tant que dones, subjectes feminitzats i dissidències com una cosa inseparable de les dinàmiques històriques de la societat de classes. És fonamental, doncs, que els projectes socialistes revolucionaris atenguem l’opressió – i alliberament – de gènere no com una qüestió secundària, sinó com un aspecte central de la nostra política. 

La necessitat d’adoptar una perspectiva específicament transfeminista en la construcció del socialisme està arrelada en quatre raons interconnectades. 1) Primer, hi ha una necessitat analítica: hem de comprendre el capitalisme en totes les seves determinacions si busquem transformar-lo. En cas contrari estaríem, seguint a Cinzia Arruzza, tractant d’entendre el funcionament de tot el cos humà atenent exclusivament l’estudi del cor. 2) En segon lloc, hi ha una necessitat tàctica: Les lluites feministes i queer expandeixen el camp de la lluita de classes, empenyent-lo més enllà del punt directe de producció i reforçant el nostre poder col·lectiu. 3) En tercer lloc, hi ha una necessitat estratègica: La unitat de classe necessària per a l’organització revolucionària només pot construir-se a través de la seva diversitat, mitjançant la lluita contra les relacions socials que ens reprodueixen de manera diferencial. 4) Finalment, hi ha una necessitat prefigurativa: l’opressió de gènere afecta i limita a totes les explotades i oprimides, mentre que l’alliberament feminista i queer obre la possibilitat d’una vida més lliure i plaent per a totis. La lluita per l’alliberament de gènere no és, doncs, tan sols un mitjà per a la nostra emancipació; sinó també un centelleig del món que busquem construir.

Per a dur a terme aquest objectiu, com a comunistes i transfeministes ajudem a construir moviments autònoms queer i feministes. Diferenciem la necessitat d’una autonomia organitzativa (ja que les dones i les persones queer sofrim una opressió específica som els qui hem d’organitzar-nos per a decidir com, quan i sobre quines demandes s’articula la nostra lluita) d’una autonomia política (treballant des de dins del moviment per una orientació revolucionària que el posicioni en el marc general de la lluita de classes). Es tracta, per tant, de construir moviments en els quals la lluita contra l’opressió és obra de les oprimides mateixes.

Aquesta autonomia és crucial perquè, per molt que no ens fem càrrec d’aquesta realitat, la classe treballadora internacional és internament diversa. Dins de la mateixa existeixen grups oprimits amb interessos, necessitats i desitjos específics que no poden reduir-se a la seva condició compartida de proletaris. Interessos que poden entrar en tensió entre si, i que probablement ho continuen fent després d’una revolució. Quan aquestes necessitats específiques no afloren és perquè se les està fent callar, i això pot dir-se de moltes maneres però no és política revolucionària. Per aquesta raó, no considerem desitjable extingir el potencial transformador de les lluites autònomes queer i feministes, fins i tot en un context socialista. Les seves demandes específiques poden aprofundir, incitar i enriquir el treball de les revolucionàries.

Tenim confiança en la nostra perspectiva revolucionària, creiem fermament que l’alliberament sexual i de gènere requereix l’emancipació de la humanitat oprimida en conjunt i la construcció d’una societat sense classes i lliure de dominació. Però aquesta consciència no pot ser introduïda de forma vertical en un moviment. En el seu lloc, la nostra pràctica quotidiana ha d’animar a les nostres companyes a arribar a conclusions similars a través de la seva pròpia experiència i activitat política. Si les nostres eines militants són els mitjans més favorables per a aconseguir l’alliberament, això ha de provar-se mitjançant experiències i victòries tangibles. Així mateix, hem d’estar obertes al fet que les nostres hipòtesis es demostrin fal·libles a la calor de la conjuntura. La confiança i la direcció política no es guanyen per proclamació, sinó mitjançant un procés compartit de reproduir les condicions que facin possible l’avanç de la nostra lluita.

Finalment, l’articulació d’un transfeminisme revolucionari i de la totalitat requereix l’elaboració d’un programa polític unitari de les explotades i oprimides, així com de nous horitzons imaginatius que atenguin les nostres especificitats. Enfront dels feminismes anti-drets, els femonacionalismes, els feminismes liberals i la resta de feminismes enemics, el nostre ha de ser un programa d’alliberament total. No concebem la construcció d’un futur socialista sense els presents (en el seu doble sentit) de les treballadores sexuals, de les companyes trans, migres, racialitzades, discas, boges i altres excedentàries de l’ordre neoliberal. Els seus coneixements encarnats forgen i amplien la nostra imaginació tàctica i estratègica. En aquesta línia, les militants feministes de la IV Internacional van formular el 1978 un conjunt de demandes transicionals que continuen vigents, incloent-hi: la nacionalització de la indústria farmacèutica, l’abolició de la propietat legal sobre la infància, la descriminalització de la prostitució, jardins d’infància, escoles, bugaderies i cafeteries gratuïtes, i posar fi a les aplicacions racistes de les lleis contra l’abús sexual, entre altres. 

Avui la nostra tasca és reprendre i expandir aquest programa. Hem de connectar-ho amb els imperatius de l’ecosocialisme, de l’alliberament trans, de les polítiques anticapacitistes, de l’internacionalisme i l’antiimperialisme del segle XXI, com també amb els debats renovats entorn de l’abolició de la família, del gènere i el sistema carcerari en les seves diverses formes. Però, sobretot, hem d’entendre que el procés d’alliberament feminista i queer no ocorrerà de manera automàtica després d’una revolució, i que el nostre treball ha de començar aquí i ara. Tal com deia la revolucionària Angela I. Davis, un món comunista reflectirà les lluites que el van portar a la seva fase triomfant. Per això, hem de dur a terme un combat ferm enfront de les relacions socials que sostenen l’opressió de les dones i dissidències en el propi desenvolupament actual de la lluita de classes.

Un transfeminisme revolucionari i de la totalitat ha de vincular, doncs, reivindicacions immediates amb horitzons més amplis de transformació socialista, tornant l’alliberament imaginable com un projecte concret i col·lectiu. Un projecte capaç de recompondre a la classe treballadora en la seva diversitat com a subjecte polític capaç de refer el món. Perquè, com ens recorda un poema obrer històric: Volem el pa, però també les roses.