En la vasta literatura que s’ha generat sobre la Guerra Civil, sovint es presenta com una lluita entre la democràcia i el feixisme. Aquesta visió és gairebé hegemònica entre sectors de l’esquerra, molts d’ells influenciats històricament per l’estalinisme. Però tal enfocament xoca amb la realitat sociopolítica de l’Estat espanyol dels anys trenta

El fracàs democràtic

La polarització social, econòmica i política a l’Estat espanyol en els anys previs a la Guerra Civil i el consegüent fracàs de la democràcia burgesa van determinar l’esclat tant del conflicte bèl·lic com de la revolució. La victòria electoral del Front Popular el febrer de 1936, en lloc d’obrir una nova etapa de reformes socials va deixar en evidència la incapacitat de la democràcia republicana per a vèncer a unes classes dominants obstinades a evitar qualsevol desafiament al seu poder. El triomf del Front Popular va obrir una nova onada de mobilitzacions de les masses treballadores, tant urbanes com rurals, que el govern republicà, igual que al 1931, va intentar reprimir. Per part seva, la dreta va abandonar qualsevol esperança de destruir la democràcia republicana des de dins i va optar pel cop militar.

El futur de la mateixa República depenia no només dels seus enemics dretans, sinó també del moviment obrer. En el cas dels socialistes, la facció revolucionària, encapçalada per Largo Caballero, va rebutjar repetir l’experiència de 1931-1933 i va imposar que el PSOE no participés en el nou govern, deixant als republicans la tasca “d’acabar la revolució burgesa”. Aquesta visió esquemàtica del marxisme va implicar que Largo Caballero i els seus manquessin d’una estratègia per a la presa del poder i quedessin a l’espera passiva que els republicans aplanessin el camí a un govern socialista. En contrast amb aquesta posició, la facció més socialdemòcrata d’Indalecio Prieto, secundada pel PCE, va defensar la necessitat de tornar a un govern de coalició per a completar el programa reformista Republicà. Seria aquesta última posició la que va ser adoptada pel moviment socialista en plena Guerra Civil. L’esquerra del PSOE, amb la pèrdua de part de la seva base cap a l’estalinisme –sobretot la Joventut Socialista (FJS) que s’unificaria amb la Unió de Joventuts Comunistes per a fundar les Joventuts Socialistes Unificades (JSU)– va ser superada pels esdeveniments i va acabar acceptant la mateixa posició que els seus rivals socialdemòcrates.

A les portes de la Guerra Civil, la CNT continuava tenint una gran ascendència en el moviment obrer català –el més important de la península– i una presència molt important a Andalusia, l’Aragó i el País Valencià. A més, a Astúries i Madrid, on històricament els socialistes eren majoritaris en el moviment obrer, la CNT tenia una força gens menyspreable.

Les i els militants i líders dels sindicats es dividien entre anarcosindicalistes i diversos sectors més purament anarquistes, sent el més important la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Totes les tendències tenien en comú el seu apoliticisme. No obstant això, afeblida per la repressió i dividida ideològicament, durant els primers mesos de 1936, la CNT va adoptar una posició menys intransigent en les seves relacions amb l’esquerra política, que es pot considerar com un preludi a la seva participació directa en el govern durant la guerra.

En les eleccions de febrer de 1936, amb la finalitat d’aconseguir la llibertat dels seus milers de militants presos, la CNT no va impulsar una campanya d’abstenció, com ho havia fet el 1933, i la seva “llibertat de vot” va ser un factor que va contribuir a la victòria del Front Popular. El maig de 1936, la CNT va celebrar el seu IV Congrés a Saragossa que va constituir una fita en la història de la CNT, tant en el pla ideològic com per la seva aparent crida a la unitat obrera. Impressionats per la repressió de la comuna asturiana d’octubre de 1934, els delegats i delegades van advocar per una aliança revolucionària amb la UGT com a primer pas cap a la revolució social. Però el Congrés també va mostrar les limitacions de l’obertura política de la CNT. Mentre que hi va haver un llarg i abstracte debat sobre la naturalesa del comunisme llibertari, no es va debatre la situació del moment o l’amenaça d’un cop militar.

L’acabat de fundar POUM també va defensar la unitat obrera, però a través de la reorganització de les Aliances Obreres que havien tingut un paper clau en el moviment revolucionari de 1934. El POUM va contrastar l’Aliança Obrera, com a element essencial per a superar el capitalisme, amb el Front Popular, una aliança política subordinada al republicanisme petitburgès. Al mateix temps va insistir en la necessitat d’un gran partit revolucionari, factor absent que va condemnar el moviment de 1934 al fracàs. El nou partit esperava guanyar a les seves files els sectors més radicals dels socialistes, sobretot la joventut. La caiguda de la Federació de les Joventuts Socialistes sota influència estalinista la primavera de 1936 va suposar un cop mortal a aquesta esperança.

Revolució

La revolució que va esclatar com reposada a la revolta militar al juliol de 1936 va representar la fi del cicle revolucionari que havia començat amb el triomf bolxevic el 1917. En pocs dies, com diria Andreu Nin, la classe treballadora, armes a la mà, havia resolt “els problemes fonamentals” –el problema agrari, el de l’Església, el de l’exèrcit i el de Catalunya– que “la burgesia liberal” no havia resolt en cinc anys. La classe treballadora no lluitava per una república democràtica, sinó per la revolució socialista.

La pedra angular d’aquesta revolució va ser la col·lectivització de la indústria i la terra: una experiència d’autogestió popular única en la història del moviment obrer. En molts casos, la presa de control d’empreses o de la terra va ser un procés espontani, amb el suport posterior de les organitzacions obreres. La col·lectivització urbana va arribar més lluny a Catalunya on, sota la tutela cenetista, es concentrava la meitat de la indústria de l’Estat espanyol de l’època. Al País Valencià la col·lectivització també va ser extensa, sobretot a l’agricultura. A més de les valencianes, les col·lectivitats agrícoles més conegudes van ser les organitzades pels anarquistes a l’est d’Aragó. I encara que la presència de les milícies de la CNT a la zona va ser important per al seu desenvolupament, la iniciativa sovint era local, sobretot en pobles on s’havia declarat l’establiment del comunisme llibertari durant la revolta anarquista de desembre de 1933. La col·lectivització agrícola també es va estendre per Andalusia i Castella.

La revolució també va significar l’ocupació àmplia de l’espai urbà, amb la presa d’edificis i la seva conversió en seus d’organitzacions antifeixistes, escoles, hospitals i restaurants populars. A més, per a moltes dones la revolució i la guerra van significar “una ruptura” del seu “confinament tradicional… a la llar i els va donar, per primera vegada, una visibilitat pública col·lectiva”. Van entrar per primera vegada a l’activitat política, afiliant-se en massa a les organitzacions femenines antifeixistes, treballant a les fàbriques i, en una minoria de casos, participant en la lluita armada.

En el centre de tota la resistència a la revolta hi van estar les organitzacions obreres, i no sols on la revolució social va tenir més força. Els sindicats i els partits obrers van organitzar milícies per a combatre als rebels a tot arreu del que es va constituir com a zona republicana. L’estiu de 1936, hi havía uns 150 000 milicians combatent en els diferents fronts. Més enllà dels centres revolucionaris de Catalunya i del País Valencià, en altres zones els sindicats van intervenir la indústria establint diferents formes de control obrer.

El Front Popular davant la guerra i la revolució

Davant la superioritat militar dels rebels, fortament subministrats pels poders feixistes, els principals partits del Front Popular –republicans, socialistes i comunistes– van plantejar que era necessari presentar la guerra com la defensa de la democràcia burgesa per a mantenir el suport de les classes mitjanes i per aconseguir l’ajuda militar de les democràcies occidentals, principalment Gran Bretanya i França. Tal posició va significar liquidar, o almenys mantenir oculta, la revolució social en marxa en una part important de la zona republicana.

Tant en la historiografia posterior com en el seu moment, es va considerar que les classes mitjanes, o almenys un sector d’aquestes, estaven representades pels partits republicans d’esquerra, El fet que aquests partits tinguessin un paper central en els governs republicans de 1931 i de 1936 ha reforçat la idea de la seva importància política. No obstant això, la seva base social i electoral era efímera. Fora de Catalunya, l’únic lloc on van tenir un suport massiu a través d’ERC, la base social del republicanisme d’esquerra era bastant limitada, bàsicament entre al petita burgesia urbana i sectors molt específics com els i les mestres.

Molt il·lustratiu de les limitacions del seu suport van ser els resultats electorals durant els anys de la República. El 1931, sense incloure Catalunya, van ser elegits 111 diputats republicans d’esquerra en coalició amb el PSOE i el Partit Radical, i el 1936, 129 com a part del Front Popular. El 1933, sense formar part d’una coalició a nivell estatal, només van obtenir 14 escons (comparat amb 21 a Catalunya), 9 d’ells gràcies a acords locals amb els Radicals i 5 a causa del suport, també local, del PSOE.

A nivell internacional, els aliats aparentment naturals de la República, les democràcies liberals, amb la notable excepció de Mèxic, no sols van abandonar al govern legítim negant-se a enviar-li les armes necessàries per a defensar-se, sinó que van promoure la farsa d’una política de “no intervenció” que es va traduir en l’aïllament gairebé total de l’Espanya lleial. La participació d’Alemanya i Itàlia en el Comitè de No Intervenció va ser la mostra més clara del cinisme d’aquesta infame política.

En realitat, tant França com Gran Bretanya no tenien gens d’interès a donar suport a un govern aparentment feble en un context de gran radicalització política i social. El govern del Front Popular francès, acorralat per les classes dominants, la cúpula militar i l’imperialisme britànic, ràpidament va fer marxa enrere a qualsevol intenció d’enviar armes a la República. El govern britànic considerava que Azaña era el “Kerensky d’Espanya” i quan va començar la Guerra Civil, que el “bolxevisme” estava a punt de prendre el poder. Abundaven declaracions entre els seus ministres sobre com Franco era la millor opció per a protegir els interessos imperials i capitalistes britànics.

L’estalinisme

Amb la degeneració de la revolució russa i l’ascens al poder de Stalin, els partits comunistes havien acabat totalment subordinats a les necessitats polítiques de Moscou. El gir cap a la política del Front Popular per part de la Comintern va venir condicionat, sobretot, per la necessitat de contenir l’amenaça que representava l’Alemanya nazi per a la pròpia supervivència de l’URSS. Tal amenaça va fer urgent la creació, a nivell internacional, d’una aliança amb les democràcies, sobretot amb França, contra els poders feixistes. Així el Front Popular va ser l’expressió nacional de la política exterior soviètica. L’adopció uniforme d’aquesta nova orientació per part dels partits comunistes en aquest període no va obeir a cap anàlisi de la situació sociopolítica en cada país.

No obstant això, en contrast amb la desastrosa línia anterior que havia identificat els partits socialistes al social feixisme i els considerava com el major perill per a classe obrera, el Front Popular s’ajustava a la necessitat d’enfrontar-se a l’amenaça de l’extrema dreta i va conduir a un auge de la influència dels comunistes en molts països, incloent-hi l’Estat espanyol. Amb l’esclat de la guerra, el PCE es convertiria en el partit polític més poderós a la zona republicana. Ja a mitjan 1937, va aconseguir la xifra de 300 000 afiliats i afiliades –10 vegades més que abans del juliol 1936–, el PSUC –la seva sucursal catalana– més de 50 000 i la JSU uns 250 000.

Aquest auge de la seva influència es va deure a diverses raons. La defensa acèrrima dels comunistes del Front Popular va atreure al partit persones acabades de polititzar oposades a la revolta militar i el feixisme, entre elles, sectors petitburgesos espantats pels excessos de la revolució i els atacs contra la propietat privada. En defensar la centralització militar i la disciplina fèrria, els comunistes també van guanyar el suport de molts militars professionals que s’havien mantingut lleials a la República. Però, sobretot, el suport militar a la República per part de l’URSS va contribuir a l’augment del prestigi del PCE.

Un factor, que sovint no és tingut en compte per a explicar el creixement de la influència comunista, va ser l’estela de la seva imatge com “el partit de la Revolució Russa” i la seva auto identificació com a revolucionaris. El fet que el PCE, malgrat el seu compromís amb la defensa de la democràcia republicana, parlés de la necessitat d’una “democràcia d’un nou tipus”, d’una “revolució popular” i d’una “guerra nacional revolucionària” va ser un reflex de les realitats polítiques i socials a la zona republicana. L’ús ampli d’imatges soviètiques i mètodes revolucionaris per mobilitzar la població de Madrid el novembre de 1936 constitueix un altre exemple de la relació aparentment confusa dels comunistes amb la democràcia burgesa. D’aquí ve que no fos difícil arribar a la conclusió que el Front Popular era un interludi tàctic necessari, una fase prèvia, a la implantació del socialisme. Tals ambigüitats ajuden a explicar l’atracció de l’estalinisme per a un sector important de la FJS.

En últim terme, només el PCE (a Catalunya el PSUC), amb la seva disciplina i la seva estructura leninista, i no els sectors liberals i reformistes, va ser capaç tant d’acabar amb la revolució social en marxa a la zona republicana com de dirigir políticament l’esforç bèl·lic del Front Popular.

L’anarquisme davant el poder

Després de la derrota de la revolta militar en gairebé dos terços del territori espanyol, el poder el van exercir innombrables comitès, molts d’ells del Front Popular, amb la participació directa de la CNT. A Catalunya, els comitès van reflectir la influència de la revolució. En gran part denominats comitès “revolucionaris” o “antifeixistes”, la seva composició depenia de la força local de les diferents organitzacions. En general els seus components van ser nomenats delegats per les seves organitzacions, pocs van ser triats per la població local.

Per tal de superar la falta de coordinació i la fragmentació del poder durant les primeres setmanes a la zona republicana, es van organitzar diferents tipus de comitès a nivell regional i provincial, gairebé tots secundats per les organitzacions del Front Popular en l’àmbit local, amb l’addició de la CNT. La seva autonomia i radicalitat variava segons el lloc. El més important d’ells va ser el Comitè Central de Milícies Antifeixistes (CCMA) a Catalunya. El Govern català, incapaç de gestionar la situació, va proposar a les forces obreres i republicanes la creació d’un comitè unitari per coordinar la lluita contra les forces revoltades. Així, el 21 de juliol es va formar el CCMA amb una majoria frontpopulista, si bé les decisions del nou comitè reflectien la força de la revolució. A més de l’organització militar, el CCMA va prendre les primeres mesures de control de l’economia, amb el bloqueig dels comptes bancaris de persones que havien donat suport a la revolta i mesures per a ajudar a les empreses en mans dels treballadors i treballadores a continuar pagant els salaris.

En gran part de la resta de la zona republicana es van crear comitès que, com el CCMA, van tenir realment el poder durant les primeres setmanes de la Guerra Civil. L’orientació política de la majoria d’aquests comitès reflectia la influència de les organitzacions del Front Popular. No obstant això, la situació estava tan polaritzada que a diversos llocs van actuar d’una manera marcadament radical, com va succeir amb els comitès de Cartagena, Gijón, Màlaga, València i, sobretot, amb el Consell d’Aragó, organitzat a l’octubre i dominat pels anarquistes.

Però al no consolidar-se el poder dels comitès, totalment fragmentat, la revolució no va poder triomfar del tot. Davant aquesta realitat, el futur de la revolució depenia de la CNT, que durant la guerra va duplicar la seva afiliació fins a aconseguir la xifra d’1 500 000 efectius. Per als anarquistes la revolució va ser un fet en el sentit que en gran part del que seria la zona republicana, la classe treballadora va controlar els carrers, les fàbriques i la terra. No obstant això, les organitzacions obreres no van controlar les comunicacions, el comerç exterior o la banca. Sobretot, amb l’organització de l’Exèrcit Popular durant la tardor de 1936, van perdre el control de l’element clau de la guerra i la revolució: les forces armades.

Davant el buit deixat per la quasi desintegració de l’Estat Republicà, el dilema per als anarquistes no va trigar a plantejar-se. Ja el 21 de juliol, en el ple regional de la CNT catalana, l’endemà de la derrota dels rebels militars a Barcelona, Juan García Oliver, uns dels líders més influents de l’anarquisme radical, va plantejar que li quedaven dues alternatives per davant a la CNT: “anar a per tot”, que significaria establir “una dictadura anarquista” o col·laborar amb les altres forces antifeixistes. Atès que “una dictadura” era un anatema per als anarquistes i donada la important presència d’altres forces (especialment els socialistes), sobretot fora de Catalunya, van optar per la “col·laboració”. Així, gairebé des del principi, els líders anarquistes van quedar atrapats en l’ambigüitat de la seva defensa de la revolució i la seva pràctica de col·laboració amb l’Estat. En realitat, la dicotomia no era entre “dictadura” o “col·laboració”, sinó entre la unitat obrera, més enllà de les files anarquistes, per a la presa del poder o la subordinació al Front Popular que, tard o d’hora, significaria el final de la revolució.

Oposats a crear un altre Estat, van acabar col·laborant amb l’Estat existent, o, per a ser més precís en el cas de l’Estat espanyol en 1936, amb la reconstrucció de l’Estat Republicà. A principis de novembre de 1936, amb una situació militar cada vegada més crítica, quatre anarquistes van entrar a formar part del Govern Republicà.

El procés de contrarevolució dins de la zona republicana va arribar al seu punt àlgid amb les lluites de carrer de principis de maig de 1937. Una setmana després, la formació d’un Govern encapçalat pel socialista moderat Juan Negrín, sense la participació dels anarquistes, va representar el reforç definitiu de l’Estat burgès i la supressió dels sectors més revolucionaris, sobretot el POUM, víctimes d’una campanya feroç de calúmnies per part de l’estalinisme. L’últim bastió de la revolució va ser el Consell d’Aragó, en mans anarquistes, que va ser dissolt a l’agost. Al febrer de 1938, la CNT, ja totalment compromesa amb la col·laboració amb l’Estat Republicà, va tornar al Govern.

Fou possible una alternativa revolucionària?

És necessari preguntar-se si hi havia una alternativa al plantejament del Front Popular d’una guerra en defensa de la democràcia a cost de la revolució social. L’estratègia militar del Govern Republicà va rebutjar l’ús de tàctiques no ortodoxes o revolucionàries, en part, a causa de la necessitat del Govern Republicà de mantenir tant el control de la situació política en la seva zona com a la necessitat de presentar-se davant el món com un govern liberal. No obstant això, donat el gran avantatge material que tenia l’enemic, l’adhesió a una estratègia militar ortodoxa per part del Govern Republicà tenia poques possibilitats d’èxit.

La idea que el Front Popular, i l’anihilació de la revolució, només era una posició “pràctica” deguda a les necessitats militars de la República és una fal·làcia. La política frontpopulista, sobretot la seva subordinació als interessos imperialistes, va tenir les seves conseqüències militars. Per exemple, el fet que des de l’inici, arran de la pressió del Govern britànic, es retirés la flota naval, en mans dels mariners, de l’estret de Gibraltar, va deixar via lliure a les forces revoltades per a traslladar milers de tropes des del nord d’Àfrica fins a la península. I la negativa, per a no perjudicar als interessos de l’imperialisme francès, a declarar la independència del Marroc i donar suport a una insurrecció nacionalista a la rereguarda feixista, també va afavorir a les forces revoltades.

Una estratègia alternativa hauria inclòs la mobilització massiva de la població (com seria el cas durant la batalla de Madrid al novembre de 1936), una guerra defensiva, de posició, i l’ús d’incursions llampec i més limitades, combinades amb una guerra de guerrilles, evitant així els xocs massius entre dos exèrcits amb capacitats notablement desiguals. A la vegada, mesures com la declaració de la independència del Marroc i el suport militar al moviment independentista marroquí, o la declaració del lliurament de terres als pagesos podrien haver contribuït a minar la rereguarda enemiga.

Per descomptat és impossible saber si una estratègia de guerra revolucionària hagués pogut triomfar, encara que la defensa de Madrid és il·lustrativa en aquest sentit. A més, la situació internacional, en la qual exercien una gran influència tant els partits comunistes com els socialdemòcrates, no era en absolut favorable. És impossible saber quin impacte hauria tingut en el moviment obrer fora de les seves fronteres l’existència d’un poder revolucionari a Espanya. El precedent de 1917 planteja la possibilitat que podria haver actuat com un revulsiu i, en conseqüència, haver aconseguit que altres corrents polítics influïssin més en la lluita de classes.

Guerra i revolució

Amb freqüència, en la historiografia de la Guerra Civil es presenta la divisió entre les forces antifeixistes com una divisió entre els qui van voler prioritzar la guerra (comunistes, republicans i socialistes) i la CNT i el POUM, que van anteposar els interessos de la revolució als de la guerra: una divisió entre guerra o revolució. Mai va ser així. Tant la CNT com el POUM van defensar la necessitat de dur a terme al mateix temps la guerra i la revolució, de dur a terme una guerra revolucionària. Ambdues estaven intrínsecament connectades. El POUM, sobretot, va tenir una política militar clara que va plantejar la creació d’un exèrcit revolucionari, prenent com a model l’Exèrcit Roig soviètic durant la Guerra Civil russa. Però tal Exèrcit no era possible construir-ho sense un govern revolucionari basat en la democràcia des de baix, en comitès d’obrers, pagesos i milicians.

El POUM sostenia que, per a consolidar la revolució, almenys a Catalunya, feia falta que la classe obrera prengués el poder. Ara bé, sense la CNT tal propòsit era impossible. Aconseguir convèncer d’això a la CNT, o almenys a part d’ella, es va convertir molt aviat en la principal preocupació política del POUM, però, com s’ha vist, havia de superar la convicció de les i els anarquistes que qualsevol mena de poder o Estat revolucionari portaria inevitablement a una dictadura.

En última instància, el gran absent en la revolució espanyola va ser l’existència d’una organització revolucionària amb la força necessària per a liderar la presa del poder. Va haver-hi una sèrie d’obstacles perquè el POUM, “únic partit de la revolució” segons Andreu Nin, pogués convertir-se en tal organització. Més enllà dels seus propis errors, la seva falta de base fora de Catalunya i la seva curta trajectòria –s’havia constituït un any abans–, eren impediments difícils de superar. I sense una direcció política, la revolució va ser condemnada a la derrota.