Socialisme, universalisme, anti-antiracisme

Warren Montag i Joseph Serrano prenen partit en el debat sobre l’anti-antiracisme, lluites de classe i la lluita socialista.

Socialisme, universalisme, anti-antiracisme

Socialisme, universalisme, anti-antiracisme

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Warren Montag i Joseph Serrano prenen partit en el debat sobre l’anti-antiracisme, lluites de classe i la lluita socialista.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

És molt fàcil trobar paradoxes desconcertants en la conjuntura política actual. N’hi ha poques tan desconcertants i potencialment catastròfiques com la paradoxa de l’anti-antiracisme que es dona a l’esquerra. És a la pràctica política el mateix que la reducció al classime en la teoria. Però com que existeix i es projecta a la realitat, és un problema molt més perillós i immediat que un tema teòric amb poca incidència en el pla polític. De fet, el reduccionisme al classisme als EUA i al Regne Unit ha estat menys habitual a l’esquerra en els últims 60 anys que ara. Els sectors crítics es van preocupar, com fan ara, perquè el conflicte de classe ja no ocupava un lloc preminent al centre de l’estratègia socialista. Tot i això, gairebé ningú pensava que la lluita contra el racisme fos una distracció o un intent d’atacar els drets dels treballadors. I encara menys gent contradeia la validesa de la lluita antiracista als EUA, molta de la qual s’havia dut a terme històricament per grups racialitzats que es defensaven contra la violència sistemàtica, directa i indirecta, del sistema i dels moviments supremacistes blancs que defensaven models de subordinació racial. Aquestes mobilitzacions van començar no pas per una qüestió identitària, sinó perquè l’experiència mostrava que no podien comptar amb altres forces que no fossin les pròpies per defensar les seves comunitats. I massa sovint quan les organitzacions d’esquerres (majoritàriament blanques) s’unien a aquestes mobilitzacions, volien «aportar lideratge polític», cosa que significava imposar els seus programes i prioritats sense tenir en compte els principis fundacionals d’aquests moviments. Aquestes experiències van fer aflorar la necessitat d’organitzacions autònomes per grups especialment oprimits.

La idea a la que es referia el Col·lectiu Combahee River (CRC) és la identitat atribuida i imposada als individus per part de l’estat, composada no només per un nom, sinó també per variables identificatives (nacionalitat, raça, gènere) tweet

La història de l’etiqueta «política identitària» té, com han demostrat Keeanga-Yamahtta Taylor i Asad Haider, una complexitat amagada darrere del seu ús actual com a terme de menyspreu. Quan el Col·lectiu Combahee River (CRC) va introduir la idea de «política identitària» en els anys setanta, la idea d’identitat que van invocar era fonamentalment diferent de la identitat portàtil i fàcilment transferible, una identitat que es pot «assumir» (o abandonar) per voluntat pròpia o, que en casos extrems, es podia robar. El més important és que el concepte d’identitat que defensaven era diferent de la identitat com a una percepció pròpia, una representacío de l’experiència particular conferia a una “«identitat personal» en un individu o grup. La idea a la que es referia el CRC és la identitat atribuida i imposada als individus per part de l’estat, composada no només per un nom, sinó també per variables identificatives (nacionalitat, raça, gènere), que vincula els individus a una identificació amb unes coordenades socials i polítiques.

El Col·lectiu Combahee River a finals dels seixanta. Font: Verso Books

No hi ha res immaterial en aquesta identitat; s’hi arriba a través de sistemes, pràctiques i rituals i és tan material com les relacions de classe (com per exemple la identificació que ens demana la policia en aturar-nos). És indestriable de l’existència de classes, de com es van generar directa i indirectament a través de les formes de propietat del sistema capitalista i els factors de producció, i de com a través de les lluites es va vincular amb les lluites de classe d’una manera tan profunda que afecta les vides i oportunitats de les persones de cada classe.

Pel CRC, poder entendre la seva identitat local com un element en una xarxa d’identitats múltiples, imposades i perpetuades per sistemes i pràctiques els va permetre delimitar el terreny en el que dur a terme les seves lluites. Una guerra real, no una guerra imaginària de posicionament entre dos bàndols clarament marcats, sinó una guerra amb diferents fronts, que requereix canvis de maniobres constants i una acumulació de forces teixint aliances contra l’explotació a cada conflicte. Una guerra plena de contradiccionns i antagonismes que s’han d’encarar per no acabar sent abatuts per un enemic molt més poderós. Això ja era per a Lenin una de les lliçons primordials del 1917: la idea d’una lluita de classes «pura»,  en la que l’estratègia i tàctiques es decidissin amb antelació, era un mite que només serviria per desarmar les forces revolucionàries. L’oblit d’aquesta lliçó i la falta d’habilitat per traslladar-la al present és el que ha menystingut la originalitat i força dels plantejaments del CRC.

El concepte de «política identitària» serveix avui en dia per perpetuar la idea que les polítiques de classe s’han de defensar contra les particularitats de les lluites d’opressions particulars. tweet

El concepte de «política identitària» serveix avui en dia per perpetuar la idea que les polítiques de classe s’han de defensar contra les particularitats de les lluites d’opressions particulars. Com si qualsevol protesta que no sigui únicament de classe ens hagués de fer perdre llençols a cada bugada. Això només fa que debilitar la lluita de classes. L’etiqueta «polítiques identitàries» és el que fa servir l’anti-antiracisme per treure ferro a les pràctiques que perpetuen el racisme i intenta fer convèncer els afectats que les seves opressions són menors o són menys importants que la lluita de classes, i que no només les podran resoldre a través de la transformació econòmica. Malgrat tot, la poca efectivat d’aquests postulats ha permès a aquells que no pateixen diverses opressions poder ignorar tranquil·lament els altres, els qui les pateixen i les combaten.

El rebuig de les diferències racials com a marcadors de diversitat genètica humana, tot i ser un argument que va servir per justificar desigualtats socials i legals (no només als EUA) ha generat una sèrie de contradiccions. Enlloc de fer desaparèixer el racisme, la negació de les  diversitats racials biològiques ha negat l’estudi de la perspectiva històrica de les realitats socials, les formes d’exclusió i opressió lligades a aquestes realitats. Ha servit per mantenir la idea que la raça era una construcció individual que podia servir per interessos particulars.

Quadre ‘Unite’ de Barbara Jones-Hogu (1969)

Arribats a aquest punt, ens hem d’aturar un moment per preguntar-nos com pot ser que el racisme impregni la realitat de tal manera que es consideri només com a idees (prejudicis), o que es pugui arribar al punt de pensar que fer de l’antiracisme un element clau de la lluita socialista per a la transformació no sigui essencial. La negació de la centralitat del racisme (o més ben dit, la interseccionalitat del racisme i l’explotació capitalista) és un atac més del supremacisme blanc, una relació de domini que és efectiva per subtil i invisible. Ens hem de plantejar si l’esquerra dels EUA es pot permetre minimitzar i menystenir el racisme en un moment de ressorgiment del supremacisme blanc i els moviments neofeixistes, les idees dels quals han calat en l’imaginari públic. Aquests moviments tenen una força com no s’havia vist des de 1930. Pensar que no és realment feixisme, o que es pot discutir amb els seus militants i convertir-los al socialisme plantejant-los dubtes en les seves demandes i interessos malgrat la seva reiteració en la violència, islamofòbia i antisemitisme en els darrers anys és un perill. No podem negar l’auge del racisme organitzat, el seu creixement enorme i l’amenaça que representa per a totes les víctimes del seu odi, també per als marxistes. Com més forts es fan els moviments supremacistes blancs, més capacitat d’atracció i adhesió tenen. No prioritzar l’antiracisme i argumentar que una sanitat universal pot fer desaparèixer els neonazis, milícies i neofeixistes violents dels nostres carrers és un exemple de visió reduccionista del marxisme. Aquests plantejaments ja han causat molts desastres i traicions l’últim segle a través del que s’anomena economisme.

Pot arribar a ser possible que l’esquerra rebaixi el suflé supremacista, l’amenaça que representa i fins i tot arribi a una part perifèrica dels seus militants, però només en el cas que la relació de forces canviï en favor de moviments antiracistes i antifeixistes. I aquesta relació ha de canviar de la mà de l’esquerra.

Malgrat un munt de crítiques, la idea que la societat creix a través de l’emancipació econòmica –a través els mitjans i les relacions de producció- està en auge. El materialisme sembla ser la clau per arribar a beneficis immaterials. És com quan la teologia es va trobar amb el dubte de si Déu es podia arribar a comprendre des de fora de la divinitat, però al revés. Com pot ser que el materialisme doni solució a estructures immaterials? A través d’alguna mena d’emancipació espiritual? Aquesta noció d’immaterialitat serveix per argumentar que l’economia produeix la supraestructura ideològica, legal i política que necessita per perpetuar-se. Així doncs, es podria argumentar que els problemes de base econòmica com el racisme (que potser és un «dany colateral» de la seva reproducció) desapareixeran si l’economia canvia. Vist així, el racisme sembla tenir una existència pròpia, i segons aquesta idea és un fenomen, un epifenomen (irreal i insubstancial) de base únicament econòmica.

Lluitar contra el racisme és atacar un dels símptomes d’una malaltia latent més gran (i la inversa, guarir la malaltia erradicarà els símptomes). Però el racisme no és un epifenomen, cap conjunt d’idees que s’evaporin quan canviïn les condicions econòmiques. tweet

Lluitar contra el racisme és atacar un dels símptomes d’una malaltia latent més gran (i la inversa, guarir la malaltia erradicarà els símptomes). Però el racisme no és un epifenomen, cap conjunt d’idees que s’evaporin quan canviïn les condicions econòmiques. Al contrari, existeix per un conjunt complex de formes d’opressió, coerció i violència; pràctiques i institucionals, estatals i no estatals. A efectes pràctics, ni les bales dels policies, ni els Centres d’Internament d’Estrangers ni les formes de violència del supremacisme blanc desapareixeran amb una pujada de salaris, més organització o unitat estratègica. Ni tan sols una transformació socialista pot acabar amb el racisme per si sola. Un mal que afecta els hàbits, costums i tradicions només es pot canviar amb una lluita a llarg termini.

Protestes a Ferguson. Font: Mike Tigas

Tot i els miracles que promet un canvi de model econòmic, que són part del seu atractiu, té el benefici afegit (normalment imaginari) que es pot arribar a evitar la lluita contra les desigualtats racials. Malgrat l’aplicació desigual de les formes de violència i opressió segons la raça, aquestaes lluites sembla que «alienen» els conjunt dels treballadors blancs (no només els racistes mobilitzats) i els frenen a l’hora d’implicar-se en la lluita de classes. Enlloc de plantejar-se una conscienciació llarga i farragosa dels treballadors blancs en la teoria i pràctica dels efectes materials del racisme, juntament amb la necessitat d’implicar-se en els moviments llatinoamericans i afroamericans contra les seves opressions, l’economisme simplifica aquestes lliutes titllant-les de «particularitats» que distreuen de la lluita de classes i els és externa. L’economisme entès així representa una excusa oportunista de part de la classe treballadora blanca, argumentant que parlar de races generarà prejudicis i afectarà la unitat d’acció.

Algunes de les vessants més crues de l’economisme van més enllà.  La idea que un moviment socialista pogués liderar les lluites contra el capitalisme i el racisme, una idea fonamental de la tradició revolucionària i que ha encapçalat diverses vessants de la democràcia i el reformisme, es denuncia com un intent d’infiltració de l’esquerra per desviar-la dels seus fins principals. L’estratègia de «fer-ho tot» permet que «els grans enemics de l’esquerra (i aliats del capital)» es puguin «anar infiltrant a la nostra coalició i anar jugant la carta identitària per matisar les reclamacions de la classe obrera fins a diluir-les». D’aquesta manera, els col·lectius que coneixen millor que ningú la repressió de l’estat en una magnitud que els treballadors blancs desconeixen, si pretenen fer-hi front es converteixen en elements que busquen neutralitzar la lluita de classes a nivell econòmica.

Quins són els efectes de postulats així? Una part significativa de la classe treballadora, l’afroamericana i llatina (aproximadament un 50% de la classe treballadora menor de 54 anys  la propera dècada) es queda sola defensant-se dels assassinats policials, empresonaments i deportacions. A la part més pobra, explotada i que s’enfronta a més opressions se li demana que deixi de banda les seves lluites per no alienar aquells que viuen, encara que marginalment, una mica millor que ells segons tots els indicadors que es mirin.

És interessant en aquest punt recuperar l’exemple del Sindicat Revolucionari de Detroit. Treballadors negres, farts dels assassinats racistes que es van dur a terme per sufocar les protestes de l’any 1967, es van organitzar per lluitar contra el racisme en les fàbriques d’automoció de la ciutat. Una lluita en dos camps: un contra la desigualtat salarial i les condicions de treball, i també contra la indiferència burocràtica dels sindicats i la hostilitat cap als seus greuges. Les seves protestes del 1968 no només no van alienar els treballadors blancs, sinó que van sumar alguns simpatitzants i van promoure un moviment transversal i interracial en diferents llocs industrials clau. El moviment de justícia pels porters de Los Angeles, protagonitzat majoritàriament per treballadors llatins vinguts d’El Salvador, va sumar experiència i coneixement als moviments combatius. Estaven molt acostumats a les tàctiques de violència policial i a com minimitzar-ne els efectes, i van donar lliçons molt valuoses en altres àmbits i moviments. El seu sindicat va integrar els problemes de la immigració  a la seva activitat organitzativa, i el resultat de la seva «particularitat» va ser un avanç i millora en una gran part de tota la classe treballadora de la regió.

Una esquerra que no s’enfronti directament al racisme i a la xenofòbia, ara i aquí, o encara pitjor, que digui que en nom de la lluita de classes s’ha de deixar de banda aquestes opressions, no farà més que debilitar la pròpia lluita que vol encapçalar. tweet

Una esquerra que no s’enfronti directament al racisme i a la xenofòbia, ara i aquí, o encara pitjor, que digui que en nom de la lluita de classes s’ha de deixar de banda aquestes opressions, no farà més que debilitar la pròpia lluita que vol encapçalar. Que el liberalisme intenti apropiar-se de l’antiracisme no fa més que destacar la seva importància. L’economisme i l’antiantiracisme, no pas les polítiques identitàries, son el que ens portarà a la divisió i a la derrota. Els socialistes que rebutgin anar colze a colze amb els més vulnerables davant els perills organitzats del supremacisme blanc, tant en la propaganda, la pràctica, els carrers i els llocs de treballs hauran perdut de vista el que significa realment el socialisme.

Font: Flickr – Chirs Wielang

L’ahistoricisme de l’economisme i l’antiantiracisme es fa més evident en la proclama de l’universalisme. Malgrat fer referències a la Il·lustració, se’ns presenta una idea abstracta de lluita entre l’universalisme (bo) i el particularisme (dolent), com si el particularisme de l’opressor i el de l’oprimit fossin enemics de l’universalisme per igual. Aquest va ser precisament un dels dilemes principals del primer esborrany de la Declaració de Drets de l’Home i el Ciutadà (1789): com trobar l’equilibri entre la llibertat d’un mateix i el dret a la propietat (per exemple, amb els esclaus comprats i pagats en el lliuremercat). L’universalisme reclamava «indiferència davant de la diferència», i rebutjava la preminència de cap dret fonamental sobre els altres. Però com apuntava Marx al primer volum d’«El Capital», davant una igualtat de drets, primarà la força. La força de les revoltes dels esclaus a Haití va garantir el seu alliberament segons la declaració de 1793. L’universalime que es defensa avui en dia (que hi ha múltiples unversalismes) no reprodueix el conflicte de drets que es va donar a França el 1789, però si la seva forma: el particularisme és negatiu i l’universalisme és la negació de les particularitats.

Aquesta idea és la que vertebra l’estratègia d’avaluació de forces i tendències conjunturals i el coneixement de la història dels moviments laborals als EUA (i la seva relació amb altres moviments. Aquesta aproximació estratègica és molt simple: si ens enfrontem a un tema particular (que afecti a tothom per igual, en teoria) i formulem les nostres demandes directament i amb un llenguatge clar, la gent s’hi sumarà per defensar el seu propi interès. Si no s’hi sumen, voldrà dir que massa gent s’haurà despistat amb altres problemes particulars: els assassinats policials d’afroamericans, les detencions i deportacions de llatins, les mobilitzacions islamòfobes o els moviments de solidaritat internacional com el de Palestina. Però en realitat, els moviments particulars i antiimperialistes són els que han mobilitzat diverses generacions i han derrotat els poders vigents. I això amb l’oposició dels partits socialdemòcrates i comunistes (com el Partit Comunista Francès), que s’oposaven als moviments d’alliberament nacional de les colònies (criticant la “immaduresa” del seu desenvolupament econòmic) argumentant que alienarien els treballadors francesos o britànics i provocaria la repressió de l’estat.

La cruïlla en la que ens trobem no ens fa triar entre universalisme i particularisme, sinó entre universalismes antagonistes. tweet

Encara més, si l’universalisme en política sovint vol dir “allò que la majoria estaria disposada a defensar amb la seva lluita”, la suma de totes les particularitats pot esdevenir una majoria o un contrauniversalisme de convergència: un universalisme de la diferència, en el que diversos moviments s’uneixen sense sacrificar les lluites contra les pròpies orpessions. És l’oposat a l’uiniversalisme uniformitzador, el de la por als altres (per decisió pròpia o per la impossiblitat d’assimilació dels altres), o citant Hegel, “del particular que no perd la seva particularitat en la buidor uniformitzadora d’un mal infinit”. És l’universalime que es defensa fervorosament des de la socialdemocràcia. Per exemple a França (on els estudiants no poden anar amb hijab a les escoles públiques), o a Dinamarca, que combina un estat del benestar amb una capanya coercitiva de control i assimiliació forçada dels immigrants musulmans (amb un curs obligatori de 25 hores setmanals de formació en valors occidentals per als menors musulans; suspendre aquest curs pot comportar la pèrdua d’avantatges com, per exemple, en habitatge). 

La cruïlla en la que ens trobem no ens fa triar entre universalisme i particularisme, sinó entre universalismes antagonistes. L’universalisme que uneix diferents lluites per magnificar-ne la seva força, que no fa prevaldre diferències internes, que entén que són lluites comunes en estratègia i estructura entre l’explotació capitalista i l’opressió racial mai no es pot basar en idees teòriques com “la naturalesa humana” per mirar de garantir la seva victòria. Al contrari, per fer viable aquest universalisme cal una feina constrant d’adaptació i redefinició davant circumstàncies permanentment volàtils. És un universalisme que s’ha de descobrir i popularitzar constantment, que no es pot reciclar d’entre les forces ja existents que es trobin en lluita. Un universalisme que busqui uni les en diverses lluites i fer-les més efectives no ofereix cap garantia, però si la possiblitat, en el moment que s’obri alguna excletxa, de poder canviar les relacions de poder existents. 

Article publicat originalment a Left Voice

Traducció de Frederic Muniente
Foto de portada: Staff Sgt. Kenny Holston
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

professor de Literatura Comparada i Filosofia política

Graduat en Anglès per la Universitat de Berkeley

Comentaris

Socialisme, universalisme, anti-antiracisme

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.