Primer, un estat d’ànim: les batalles identitàries en política tenen menys importància que mai. Penso sobretot, exclusivament si m’apuren, en les identitats que fan referència a moviments polítics de masses. Comunistes. Anarquistes. Socialdemòcrates. Revolucionaris i reformistes. La virulència d’alguns debats és proporcional a la seva absència de conseqüències. No es rendeix comptes davant ningú, no es defineix un programa d’acció, gairebé ningú es juga res. Ens aferrem a identitats que ja no estan ancorades en moviments socials substantius, de manera nostàlgica més que activa, moltes vegades com a forma de consol. Creiem que tenim raó en les nostres anàlisis teòriques, però mai podem demostrar-ho a la pràctica. Els reformistes amb prou feines saben reformar, els revolucionaris amb prou feines saben revolucionar.

La tasca de les organitzacions és la de reunificar allò que està fragmentat. No organitzar els fragments, sinó unificar els fragments.

Mario Tronti, «Sobre el poder destituyente»

En aquesta situació cal fugir de l’onanisme de la diferència, de la separació sense conseqüències provocada per causes imaginàries. La tasca ara mateix no és buscar una major separació del que ja està fragmentat, sinó, com deia Tronti, la d’unificar aquests fragments. D’organitzar unificant! O, si volem ser menys ambiciosos, potser més precisos, d’articular famílies polítiques que poden i han de ser articulades. És amb aquest ànim que vull escriure aquestes línies sobre què tenen en comú, què poden fer junts, el socialisme i l’ecologisme. En quina mesura poden aportar a la construcció d’una visió política del món que sigui realment eficaç per la nostra lluita. No ho faig, clar, com a gran prescripció definitiva. Més aviat com una modesta aportació de qui creu que ha xipollejat prou a la riba d’amdues illes.

La perspectiva fonamental que aporta l’ecologisme és la de l’existència de límits materials. Uns límits per al capitalisme, però també per a qualsevol manera de producció que pugui existir en aquest planeta. La consciència d’aquests límits ha de portar a una revisió humil del prometeisme socialista. La missió històrica ja no és tant l’acceleració de les forces productives, ja no és l’explicar que el capitalisme és un fre al ple desenvolupament d’aquestes forces. Tampoc és la satisfacció completa d’unes necessitats que es multipliquen sense fi. La perspectiva que necessitem és la d’un desenvolupament variable, complex (que temptador és aquí fanfarronejar amb la idea de dialèctic). Encara hem d’accelerar el desenvolupament en alguns sentits, clar. De fet és fonamental mantenir la certesa que una societat postcapitalista sabrà expandir les seves capacitats de formes avui dia inconcebibles, però que no seran una simple extrapolació lineal del que ja existeix. Hem de créixer, perquè hi ha molta gent que no te prou per viure i ha de tenir-ne. Però ara, aquí, avui, en uns llocs més que en uns altres, també hi ha altres sentits en els quals hem de decréixer. Uns altres, fins i tot, en els quals hem de parlar de la supressió de conjunts sencers d’activitats, sectors econòmics complets.

Quina perspectiva aporta el socialisme? Penso en un socialisme vist fonamentalment des de la tradició marxista, perquè és la que millor conec. També penso des de l’altre banda d’una derrota històrica, que hauria de llimar la rotunditat d’algunes de les nostres afirmacions sobre el socialisme en el futur. Dit això, em sembla que el socialisme pot ajudar a fer una traducció política de les certeses que tenim sobre els límits materials que ja s’està trobant l’activitat humana. Per parts:

• Per a començar, la precisió a l’hora de mesurar aquests límits sempre serà relativa. Hi ha rangs de certesa, hipòtesi, fins i tot sana especulació. Poden ser certeses molt dures en un sentit tendencial, però normalment no ho seran tant per als temps curts de bona part de la política quotidiana, i tampoc determinaran mai de manera directa el resultat de les confrontacions socials. Només podran determinar les condicions de possibilitat d’uns certs escenaris.

• Més generalment, en el capitalisme, la producció i el consum de mercaderies no estan dictades per valoracions racionals, si entenem «racional» en un sentit ampli. Estan dictades, de nou tendencialment però de manera rotunda, per la cerca de la maximització del benefici. Una conseqüència d’això és que la denúncia constant de la «irracionalitat» de la nostra societat, fins i tot encara que sigui una irracionalitat suïcida, segurament no és molt efectiva. L’única excepció és que aquesta denúncia formi part d’una estratègia per a la conformació d’un bloc social en condicions de disputar i aconseguir el poder polític.

• Finalment, el socialisme aporta la noció tràgica segons la qual la transició a una societat postcapitalista serà dura, llarga i potencialment terrible. Els centenars de milions de persones que van lluitar pel socialisme en els dos segles anteriors no eren idiotes ni dimonis, sinó persones normals i corrents en circumstàncies moltes vegades extraordinàries i extremadament dures. Necessitem mirar enrere amb la suficient distància per a poder valorar les seves fites i els seus errors, els seus triomfs i les seves derrotes. Fins i tot la seva gran derrota general a la fi del segle xx. Ara el món és diferent, però no tan diferent com perquè tota la seva experiència ens sigui inútil o aliena. Continuem sent homes i dones normals i corrents, en circumstàncies que segurament tornen a ser extraordinàries. I, potser, també extraordinàriament dures.

Estic segur que hi haurà conflictes i friccions entre aquestes dues tradicions. Ho estic perquè ja es donen, i de fet porten dècades donant-se. L’unilateralisme socialista, o polític, tendeix a oblidar les determinacions ecològiques de la societat humana. Pot abstreure’s amb les regles del joc polític i confondre el que en alguns moments pot ser necessari en aquest pla amb el que és possible materialment en el nostre planeta. L’unilateralisme ecologista, d’altra banda, pot entossudir-se amb la seva comprensió dels límits, de les determinacions físiques i biològiques que permeten qualsevol tipus de societat humana. S’encalla en una denúncia que sol ser poc eficaç, en un descobriment de la veritat que no és capaç de plantar cara al poder, en plans abstractes del que hauria de ser que no sap construir a partir del que és.

No obstant això hi ha motius per a l’esperança. En pocs anys hem avançat considerablement en la unió pràctica d’aquestes dues tradicions. La crisi ecològica està cada vegada més present entre les socialistes, i cada vegada més ecologistes es comencen a prendre seriosament la disputa pel poder i la transformació efectiva de la societat. També comencen a multiplicar-se els exemples de disputes concretes que uneixen el conflicte pel poder i la transformació social general amb la lluita contra la crisi ecològica. Objectius com la setmana laboral de quatre dies, la reducció dràstica en l’ús de l’automòbil privat, el canvi a dietes fonamentalment vegetals, la prolongació forçada de la vida útil dels aparells, etc., tenen, o poden tenir, diverses coses en comú: una reducció substancial de les emissions; un cop important a sectors estratègics del capital; un augment del poder i organització dels i les treballadores que pot ser també una reducció del poder capitalista; un augment del temps lliure i la salut; una millora dels nostres entorns… Òbviament no superen per si mateixes al capitalisme, en aquest sentit són reformes. Però el seu sentit i abast, sobretot si es prenen com a parts d’una estratègia més àmplia, pot perfectament ser el de les famoses reformes no-reformistes de Gorz, com a proves de força i exemples que és possible guanyar. Guanyar aquí i ara, de manera tangible, de manera que la solució a la crisi ecològica s’associï per sempre a una millora de les nostres vides. I guanyar, sempre, com a preludi de victòries majors, com a anunci del que està per venir.

Com a socialistes sabem que la resolució permanent de la crisi ecològica no pot donar-se en el capitalisme. Com a ecologistes sabem que no podem esperar a l’abolició del capitalisme per a començar a resoldre-la. Com a síntesi podem aventurar que la resolució de la crisi ecològica ha de ser el més semblant possible al procés d’abolició del capitalisme. No poden ser dos processos que ocorrin seqüencialment, un darrere d’un altre, un posposat fins que l’altre quedi solucionat. Poden i han de ser en una certa manera el mateix procés, i segurament només són realment efectius si és així com s’entenen. No és contradictori si es comprèn com un procés llarg, amb avanços i reculades, que només podrà veure’s de forma (falsament) lineal i coherent en retrospectiva. No tenim receptes màgiques ni dreceres per a caminar aquest camí i el moment històric ens obliga a obrir-nos a una gran diversitat de tàctiques i estratègies. A aliances més febles, conjunturals, segellades amb generositat i trencades sense grans traumes. A col·laboracions puntuals per objectius concrets. A l’experimentació amb formes d’organització en un moment històric en el qual no existeixen els moviments de masses que van ser referents durant tant de temps.

Intuïm que la lluita fonamental és gairebé antropològica. Una lluita contra el cinisme, que és el gran sentiment desmobilitzador de la nostra època. Més que pessimistes som descreguts, i no ens convenç l’optimisme superficial. Però estem assedegats d’esperança, sempre que l’entenem com la dimensió temporal de la lluita (com diu Catherine Keller), com ésser esperança i no tenir esperança (com diu Cornel West), com l’esperança que neix de la certesa que fins i tot avui és possible guanyar (com diu Álvaro García Linera), com l’esperança que és disciplina quotidiana (com diu Mariame Kaba). Aquesta esperança es pot construir en l’esforç per unir les tradicions socialista i ecologista en actes i aliances concretes, aquí, avui. Pot ser que la realpolitik socialista i el quixotisme ecologista, parafrasejant a Ernst Bloch, no facin màgicament possible l’impossible. El que potser sí que poden fer és evitar que ens paralitzem davant d’allò que és difícilment possible però absolutament necessari, davant aquesta possibilitat objectiva d’emancipació que se’ns escorre entre els dits però que a la que encara podem aferrar-nos amb les dues mans.

Foto de portada: Wikimedia Commons