Sobre qui parla i a qui se l’entén: debats al voltant de llenguatge i classe

Sobre qui parla i a qui se l’entén: debats al voltant de llenguatge i classe

Sobre qui parla i a qui se l’entén: debats al voltant de llenguatge i classe

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

A Lenguaje inclusivo y exclusión de clase (Larousse Editorial, 2021) Brigitte Vasallo torna a posar el dit a la llaga a allò que s’anomena «el món de la cultura». Problematitza l’herència més enllà del patrimoni que es declara materialment i se centra en com es relaciona amb allò que declarem en obrir la boca (el llenguatge).

Si alcem la vista en un dels mítics espais freqüentats pels il·lustres integrants del panorama cultural català de seguida trobarem artistes, escriptors, fotògrafs i un llarg etcètera amb carreres que despunten des de la tendra jovenesa. Sovint no és fins que t’hi endinses una mica més que descobreixes el seu arbre genealògic. Llavors tot pren sentit: el brillant llibre publicat encara en l’etapa universitària pertany a algú el pare del qual —nebot del fundador de tal editoral— ja traduïa abans d’acabar la carrera. El nostre pa de cada dia, la reproducció social a la clàssica. Si agafes un llibre i a la presentació de l’autor no parla dels seus pares, probablement fossin grangers, taxistes, servei de neteja o haguessin dedicat la vida a qualsevol altra cosa que no es considera rellevant com per indicar-ho (idea robada de la Vasallo mateix).

A un capítol del podcast «Pobres ratas» proposaven que els escriptors explicitessin en cada entrevista de què vivien i com s’havien mantingut mentre escrivien la seva última novel·la com a estratègia per començar a desemmascarar les tendències de reproducció social (i que de pas ens servís també a la classe obrera per suavitzar la frustració de no aconseguir el mateix lloc, suggereixo jo). Celebrant aquesta iniciativa em vaig trobar amb aquest llibre on, parlant d’habitus des de la pròpia experiència i recuperant Bourdieu però amb cap aspiració d’emular-lo —sinó segurament el contrari—, Vasallo posa el focus en com l’èxit cultural passa per les formes de fer de la classe dominant.

Confessaré que en un inici em preocupava que parlés massa d’idioma —entrar en l’etern debat sobre llengua i subalternitat en parlar de les nostres llengües— i això em fes recelar del llibre, però agraeixo no haver-ho fet per poder haver gaudit d’un assaig sobre el llenguatge i el poder trobant-me en l’experiència que narra i permetent-me posar-li paraules a allò viscut.

A partir d’un fet històric que és llegit pels poders hegemònics d’una forma i per aquells sectors subalterns d’una altra (la correcta, és clar) l’autora comença a desengranar com els codis són efectius per a ser llegits universalment i qui té el poder d’enunciar-se i qui no. Qui es troba en posició d’enunciar una realitat que podrà ser llegida tal com ha estat viscuda i com aquesta realitat serà interpretada segons els ulls de qui miren: com l’hegemonia la farà seva i en construirà un relat adequat al poder i pel seu manteniment. Com el relat serà entès en els termes de qui tingui l’espai per a convertir-lo en relat. Gairebé com a aproximació epistemològica, ens presenta tot un pensament que dona voltes a les representacions de la realitat agafant el fil d’autors com Debord (l’espectacle és el capital cultural) i virant l’assaig en un moment donat dins de la temàtica del semiocapitalisme. És la nova forma que adquireix el capitalisme actual: l’acumulació de capital es fa per mitjà de l’acumulació de signes. El producte ja no és material, sinó simbòlic.

Els qui hem crescut conceptualitzant els llibres i el teatre com a béns de luxe volem poder llegir i veure representades les nostres vides com a universals més enllà dels relats de classe mitjana

Abans, però, Vasallo posa cos a tot això i parla des de la pròpia experiència (l’única ciència en la qual confiem les que hem estat vetades de la ciènciaTM) d’aquelles que tenen el relat directe de la gana, que es relacionen amb el món des d’aquí. Per qui hagi llegit Bourdieu a base d’esquemes i interpretacions, els exemples sobre estius a Cambridge i amigues de ta mare presidentes d’algun lloc que et donen un cop de mà li clarificaran el que el francès deia. Posar cos a la classe és explicar com la gana és un coneixement que es transmet entre generacions per recordar-nos que no tenim res assegurat. Un coneixement que avui en dia ens diferencia a qui ens trobem dins d’aquest precariat, on ja en som tantes que gairebé ens hem cregut que érem iguals. Ens fa iguals el que ella anomena passing de clase media ocupant uns espais on de fora gairebé tots semblem els mateixos. Intuïem que aquest passing ens duria a l’adquisició de la resta de capitals que van de la mà amb el cultural, i en l’esforç per adquirir-lo ens vam oblidar la consciència de classe.

Discernint allò que és cultura —el que sempre han marcat les classes dominants— i productes culturals —un altre bé de mercat que sovint no té per què elevar l’ànima-— l’autora apunta a l’intrusisme laboral com una forma més de protecció classista davant d’aquells que posseeixen un coneixement però no credencials per demostrar-lo i posa al centre del debat la producció cultural i no el consum. Apunta com en els debats sobre la gratuïtat de la cultura com a fórmula per a fer-la accessible (amb la qual els intel·lectuals pobres tendim a estar-hi d’acord, sigui dit de passada) es perd la qüestió de la producció dels productes culturals i es torna a centrar en qui pot consumir-los, oblidant que si els autors no cobren, només produeixen aquells a qui no els hi va la vida en cobrar, i seguim fent de les produccions culturals un espai elitista amb aires de progressisme on les grans empreses s’enduen gairebé tot el pastís a costa de qui el fa. Que la gratuïtat afecti al productor de forma negativa, però, és un fet que podria ser revertit sense que el consumidor hagués de pagar-ne el preu (i aquí sí, seguiríem reivindicant la gratuïtat de qualsevol dret si volem relacionar-nos més enllà dels diners). Ella parla concretament del món editorial, on el capital sempre guanya i el productor tendeix a perdre. On qui produeix s’ha d’amotllar al joc de les elits que són les que permeten produir art (a les formes de fer, de relacionar-se, de parlar i ocupar l’espai). L’autora deixa apuntat el problema com a crítica dins del debat actual, no s’acaba de formular una proposta concreta (i potser ni ho pretén, ni és la seva feina).

Pensem doncs, més enllà de solucions que passin pel mateix mode de fer de les elits però a petita escala (canviant grans corporacions per petita burgesia o succedanis), ja que sabem que hi ha formes de fer accessible les produccions culturals a tothom sense exigir-li la responsabilitat al consumidor (si entenem el gaudi de la cultura de la qual se’ns ha privat com un dret). Els qui hem crescut conceptualitzant els llibres i el teatre com a béns de luxe volem poder llegir i veure representades les nostres vides com a universals més enllà dels relats de classe mitjana. Perquè això passi necessitem poder escriure-les nosaltres mateixes. Per a poder escriure-les, necessitem que se’ns garanteixi la vida als qui no vivim de rendes. Però potser hi ha una renda a la qual podríem aspirar i hauríem de reclamar: una d’universal perquè la cultura no sigui propietat d’uns quants. Al meu parer, aquest és el camí cap al qual haurien de ser dirigides les demandes d’aquest sector i de qualsevol altre. Clar que, pensant-ho bé, es necessita certa consciència de classe per a fer-ho, i el mateix blindatge elitista del qual parlàvem és el que impedeix que aquesta demanda sigui la preferent del món cultural.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

Sobre qui parla i a qui se l’entén: debats al voltant de llenguatge i classe

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.