Sobre la despolitització i la hipòtesi comunista

El que roman ocult per la intensitat afectiva d’aquestes disputes és que, en absència d’una orientació política rectora, representen poca cosa més que formes d’adaptació al món existent, i en conseqüència una adhesió al que hi ha. És impossible actuar genuïnament en aquesta condició de despolitització.

Sobre la despolitització i la hipòtesi comunista

Sobre la despolitització i la hipòtesi comunista

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El que roman ocult per la intensitat afectiva d’aquestes disputes és que, en absència d’una orientació política rectora, representen poca cosa més que formes d’adaptació al món existent, i en conseqüència una adhesió al que hi ha. És impossible actuar genuïnament en aquesta condició de despolitització.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La nostra situació global es caracteritza per la creixent politització dels moviments socials, una inundació de gent jove cap a la política, i una consciència esmolada de les trampes de les institucions polítiques en l’statu quo. La meva afirmació, llavors, semblarà paradoxal d’alguna manera. Suggereixo que la nostra situació hauria d’entendre’s no només en termes d’una política radical renaixent, sinó també parant atenció a la perniciositat del seu revers: el marc de la despolitització.

Què és la despolitització? Quin és l’efecte de la despolitització en el creixement de moviments i organitzacions? Com poden combatre’s les tendències de despolitització?

La globalització té com a condició global i històrica la fallida de les revolucions del segle XX i el tancament de la forma revolucionària del partit i la forma postrevolucionària del partit-Estat socialista. També hi ha condicions locals i contemporànies a les quals tornarem.

Foto: Flickr – Yuting Su

Siguem clars sobre els èxits d’aquestes revolucions: el derrocament dels vells règims, l’expulsió dels imperialistes i la iniciació de processos revolucionaris internacionals. Com escriu Alain Badiou, les revolucions eren impulsades per la «hipòtesi comunista», que diu: «el món existent no és necessari». No és necessari que la vida humana estigui subordinada per l’Estat i el mercat.

Amb tot, cap d’aquestes revolucions va aconseguir prosseguir la transició cap a un altre tipus de societat. La construcció socialista no va produir el comunisme.

La política es dona en seqüències determinades, que tenen un principi i un final; s’acaben quan els processos i finalitats vigents de la política s’han exhaurit. tweet

Desgraciadament, la majoria dels intents de fer front a aquesta història de fracàs són diverses formes de negació. Hi ha la visió liberal estàndard, que diu que qualsevol intent de canviar el món acabarà en desastre i que, per tant, el projecte del socialisme estava condemnat des del principi. I això, essencialment, és repetit en certes visions puristes de l’esquerra que critiquen els experiments socials des de la posició privilegiada d’un món imaginari: un món en què algú altre manava i prenia millors decisions, o un món en què una revolució va tenir lloc en un altre país d’alguna altra manera.

Però no podem reescriure la història mentre triem i remenem; hem d’enfrontar-nos a la història tal i com va passar. Hem de ser capaços d’entendre alhora que les grans revolucions del segle XX van ser esdeveniments majors en la història humana que fonamentalment van canviar el que era possible, i que els esforços per a tirar endavant les conseqüències d’aquestes revolucions van acabar en fracàs.

La política es dona en seqüències determinades, que tenen un principi i un final; s’acaben quan els processos i finalitats vigents de la política s’han exhaurit. Hi ha dos perills en aquest moment.

Primer, si el final d’una seqüència política s’entén com un senyal de la futilitat i corrupció de tot el projecte d’emancipació, fet que significa diverses menes de traïció.

Segon, si hi ha una insistència a continuar una manera de fer política específica d’una situació històrica que ja no existeix, fet que redueix la política a la pura nostàlgia i el compliment de desitjos.

Foto: Flickr – Juan Antonio Martínez

Podem descriure aquestes situacions com a diverses formes de despolitització. El marc històric de despolitització no és un període que és l’expressió d’un progrés històric general –més aviat és la conseqüència del principi i final d’un procés específic, i tant el principi com el final són fenòmens contingents. Hem d’emfasitzar aquesta realitat si hem de considerar la despolitització com una cosa que podem superar: el final del moment revolucionari no estava predeterminat, sinó que fou el resultat d’accions, accidents, «circumstàncies».

En el marc històric de despolitització, la hipòtesi comunista ha desaparegut del mapa, fins i tot entre els socialistes. Molts socialistes contemporanis creuen que aquest món és «necessari». Una poderosa opinió socialista contemporània declara que l’Estat i el mercat són necessaris i que no es pot concebre la vida humana més enllà d’aquests. Aquesta és la qüestió més seriosa per als socialistes avui. No és un debat al voltant del «reformisme», el qual, sota les nostres limitacions polítiques, és molt difícil de definir. És una posició sobre la necessitat de la realitat existent.

Certament, els socialistes debaten qüestions d’estratègia que semblen importar en aquesta qüestió: si participar a les eleccions, si dedicar recursos a l’organització comunitària, si formar coalicions amb altres grups. Aquestes qüestions són específiques a les conjuntures, i els seus paràmetres són particularment inusuals als Estats Units, on el socialisme ha estat especialment feble.

En el marc històric de despolitització, la hipòtesi comunista ha desaparegut del mapa, fins i tot entre els socialistes. tweet

Aquesta és la raó per la qual és significatiu que a moltíssima gent se li hagi presentat la paraula «socialista» en el context de les recents eleccions burgeses. No hi ha res de dolent en això per si mateix; representa un pas endavant. La presència de socialistes a les eleccions ha tingut la funció de «parlar des de la finestra», com deia el Partit Socialdemòcrata alemany: han portat un missatge al públic a l’espai dins del qual la ideologia dominant ha limitat la política (eleccions).

A l’encop, aquesta és la condició local i contemporània de la despolitització. Els termes de la política són fixats per l’Estat. El fracàs dels Demòcrates per a evitar la crisi del seu partit amb l’elecció de Trump ha remogut les expectatives polítiques. Han respost personalitzant l’enemic en el cos de Trump, cosa que els ha permès d’absorbir la posició d’oposició i, així, circumscriure qualsevol altra posició opositora. Ser un membre de «la Resistència» ha estat durant un cert temps un postulat sense significat; ara, fins i tot l’intent de resistència ha donat pas a un oportunisme que és tan pusil·lànime com és inútil. Queda per veure si l’oposició representada per Sanders serà capaç de continuar resistint el pes institucional aclaparant d’aquest oportunisme. El que és evident, especialment a la llum del recent fat electoral del Partit Laborista al Regne Unit, és que si l’organització política de masses s’esgota a si mateixa en una única campanya, el socialisme es veurà implicat en una sinistra lluita per la supervivència durant el segon mandat de Trump.

Foto: Flickr – GPA Photo Archive

Alguns interpreten que aquest escenari demana un radicalisme més gran i, així, prenen una posició que va més enllà de la socialista, fins i tot utilitzant la paraula «comunista». Però fins i tot la postura d’un major radicalisme no significa necessàriament que es mantingui la hipòtesi comunista. Opinions expressades així poden existir al costat d’una implicació afectiva total amb la necessitat del món actual. Identificaré quatre formes d’implicacions afectives, encara que pot haver-n’hi d’altres:

  1. Alineament amb faccions definides i governades al nivell burocràtic més alt, cosa que circumscriu posicions polítiques i accions.
  2. La formació d’una ideologia política sobre la base d’opinions ad hoc –determinades afectivament, o sobre la base de sobre qui podria sostenir aquestes opinions o les seves contràries, més que no racionalment-, cosa que subsumeix qualsevol discussió política o estratègica substantiva.
  3. L’ús de les xarxes socials per a l’emissió d’opinions polítiques, proporcionant afers interns de les organitzacions d’esquerra als aparells mediàtics de l’enemic i soscavant la llibertat de pensament i discussió en el si d’aquestes organitzacions. (Afegiré, tot i que en aquest moment no és possible de desenvolupar aquest punt, que aquesta emissió d’opinió opera a una velocitat que no es pot adequar amb els processos que l’organització política demana).
  4. Preocupació per identitats polítiques i socials, les quals no són efectivament diferents una de l’altra. Algú pot ser condemnat o celebrat per una identitat concreta, cosa que és òbviament discernible quan està relacionat amb categories adscrites socialment com la raça o el gènere, però que també està en joc en la contestació d’etiquetes polítiques que no fan referència a cap procés polític concret –termes com «socialista» o «comunista» es converteixen per si mateixos en poc més que identitats el contingut de les quals és vigilat.

Així doncs, amb què ens quedem quan no sostenim la hipòtesi comunista?

Anomenem la posició que queda disponible «adaptació». Pot significar modificació, adaptar les coses dins dels paràmetres de la situació existent. Però això també significa adaptar-se al món que existeix.

Foto: Flickr – Washington Area Spark

A les organitzacions, el procedimentalisme és la forma primordial d’adaptació. Atès que la democràcia és l’opinió dominant, el procedimentalisme significa una adhesió formalista a la democràcia que no reconeix l’autoorganització com a principi vàlid. Les organitzacions contemporànies són independents de qualsevol partit-Estat, i el poder estatal no està en joc. El que queda en joc és la consistència de la burocràcia interna de l’organització, que controla el flux de comunicació, el desemborsament de fons i, en diversos graus, dicta decisions determinades per representants que encarnen interessos de facció per sobre de posicions polítiques. En una versió a petita escala de la forma del parlamentarisme, la presa de decisions suposadament democràtiques és el regne de la mediació dels grups d’interessos.

L’esquerra contemporània està empantanegada en disputes circulars i debilitants les implicacions materials de les quals són ambigües, cosa que només sembla amplificar la virulència que les acompanya. tweet

Per què només ens hem quedat amb l’adaptació, amb la hipòtesi comunista aparentment exclosa des del principi?

En donaré tres motius.

  1. No tenim una transmissió de la hipòtesi. En la seva història del Partit Comunista a l’Alabama dels anys 1930 –que era aleshores una cèl·lula armada clandestina gairebé tota negra-, Robin D.G. Kelley ens parla d’un «camarada “més vell”» al qual van sentir dir a un jove membre: «Cap de nosaltres va néixer comunista; el vam aprendre i no és fàcil d’aprendre». Malgrat una gran variació en l’educació formal, els comunistes van establir formes de transmissió: «El Partit va formar grups d’estudi que llegien obres en forma de pamflet, que anaven des de Negro Liberation, de James Allen, i Què fer?, de Lenin, al Manifest Comunista de Marx i Engels. Cap a mitjan 1934, la secció de Bessemer del Partit dedicava mitja hora de cada trobada a l’estudi –quinze minuts de lectura en veu alta i quinze destinats a la discussió». Si «socialista» i «comunista» no van més enllà d’etiquetes identitàries es deu en bona mesura a l’absència de transmissió –en una forma en què l’educació política se sotmet a les especificitats d’una pràctica política.
  2. No generem formes igualitàries. Les formes igualitàries són rares, i sorgeixen d’experiments. La concepció burocràtica d’organització resisteix els experiments. Com deia Rosa Luxemburg en la seva anàlisi de la vaga general: «La concepció burocràtica, rígida i mecànica, no pot concebre la lluita llevat que com el producte de l’organització en un cert estadi de la seva força. Al contrari, l’explicació viva, dialèctica, fa que l’organització sorgeixi com a producte de la lluita». Quan la forma organitzativa és imposada mecànicament, d’acord amb l’existència de models determinats per la nostàlgia de la burocràcia, tanca la possibilitat de la forma col·lectiva d’acció que representa la capacitat igual de cadascú de pensar.
  3. No concebem altres mons. Per a emprar la formulació de Sun Ra: «Hi ha altres mons dels quals no t’han parlat». Aquests són els mons on una orientació subjectiva és possible: on és possible prendre una decisió en un esdeveniment que propicia alguna cosa nova. Això és precisament el que és impossible en el món del capitalisme i el parlamentarisme que actualment limita la nostra existència.
Foto: Flickr – Rosa Luxemburg Stiftung

L’esquerra contemporània està empantanegada en disputes circulars i debilitants les implicacions materials de les quals són ambigües, cosa que només sembla amplificar la virulència que les acompanya. El que roman ocult per la intensitat afectiva d’aquestes disputes és que, en absència d’una orientació política rectora, representen poca cosa més que formes d’adaptació al món existent, i en conseqüència una adhesió al que hi ha. És impossible actuar genuïnament en aquesta condició de despolitització. Així que afirmem l’absoluta necessitat de reviure i transmetre la hipòtesi que aquest món no és necessari. Sota la direcció d’aquesta hipòtesi, podem començar a determinar quins nous modes de política són possibles.

Article publicat originalment a Viewpoint Magazine
Traducció d’Oriol Valls
Foto de portada: Flickr – Antonio Martín Segovia
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

És editor fundador de Viewpoint Magazine i doctorand en Història de la consciència a la UC Santa Cruz i membre de la UAW-2865, Student-Workers Union de la Universitat de Califòrnia. Autor de Mistaken Identity: Race and Class in the Age of Trump (Verso, 2018).

Comentaris

Sobre la despolitització i la hipòtesi comunista

  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.