Sobirania: un petit dietari

Sobirania: un petit dietari

Sobirania: un petit dietari

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

fQualitat de sobirà. 
DR/POLÍT/HIST Qualitat del poder polític d’un estat o d’un organisme que no és sotmès a cap altre poder. Sobirania popular. Sobirania nacional. 
3 sobirania del consumidor ECON Situació dominant que, en una economia de mercat, correspon al consumidor, perquè és ell el qui decideix què, a qui, quan i on comprar. 

20 de juliol

Ahir vaig canviar de test una planta de la qual no recordo el nom (estic, estem, allunyada sense retorn de la naturalesa) perquè en sobresortien les arrels, a la intempèrie. Les branques oscil·laven a mercè del vent. Fa molta flor, és generosa, és una flor com de campana, molt rosa. Ha estat mesos amb les arrels enfora. Un migdia, la planta no hi era: al balcó, damunt l’aparell de l’aire condicionat, només hi havia el test, orfe. La planta era damunt les rajoles de terrissa del pis del veí de sota, i del balcó estant feia l’efecte d’un ram caigut (era un ram caigut) sense esperances de reviure. En Denis diu que les arrels encara sobresurten, que quan ho he intentat esmenar l’únic que he fet ha estat llançar-hi més terra al damunt. Cal soterrar les arrels, no omplir-les de terra i esperar. Això m’ha fet emprenyar una mica, però no he dit res perquè el Denis és el company de pis que he tingut que més sap sobre plantes. També ha tret la filigrana de fusta que sostenia la planta, perquè arrels a la intempèrie a banda, les flors roses (luxurioses) de la planta encara feien l’efecte de ram caigut encotillat amb poca traça. Sense la filigrana, la branca mare s’ha estellat. Ara sostinc les branques filles florides amb un fil que en realitat no és cap fil, és el cinturó de seda d’un vestit que tinc per l’armari.

[…]

Costa escriure així, amb el Denis que em mira. Sopa al balcó. Jo, per reivindicar-hi el meu espai, també hi soc. Vol que xerrem, intueixo. Tan fàcil que seria no parlar, aprendre a compartir l’espai de la frescor del balcó amb un silenci quasi sepulcral, de lloc sagrat, sense mantenir cap conversa. Em passo el dia mantenint-ne, de converses, o fingint encetar-les i mantenint-les els minuts justos de cortesia. A casa, m’hi agradaria veure el meu home, de vegades ho penso. Vull compartir per amor, amistat, luxúria. La conveniència i l’amistat esbravada i puntual dels companys de pis diversos de vegades m’embafa. No em desagrada tant, però no m’agrada que duri sempre.

26 de juliol

Ahir vaig sopar amb els pares a la terrassa de casa. El pare em va dir que el més profund que hi ha és la pell. Parlàvem de les relacions íntimes amb les persones i de la convivència. Encara no els he dit res del Saliou. Que el conec, que me’l tiro només a ell, que m’hi he mig casat. La sobirania comença amb el propi cos: ser l’amo del teu cos (fins i tot si decideixes llogar-lo).

1 d’agost

Al Delta del Níger, les empreses petrolíferes fan oleoductes llargs perquè tot el petroli que s’extreu vagi a mans occidentals. Espanya és un estat client del petroli del Níger, que és més viscós i valuós que la majoria del petroli que encara queda, però ni de bon tros n’és l’únic client. La gent del Delta forada les canonades i viu de la compravenda il·legal. La via legal, no se la poden permetre: el petroli que genera el subsòl de casa seva, extret i refinat per multinacionals com Shell, és car —es veu que, als qui van amb cadira de rodes, se’ls permet amagar algun bidó de gasolina sense conseqüències, excentricitats de la història. L’absència de sobirania és haver de robar els recursos que es produeixen a casa teva perquè algú extern i més poderós t’ho pren per «la via legal», construïda en base a una llei injusta o fàcilment sotmesa a un capital concentrat en poques mans.

Falta de sobirania és falta d’espai, pèrdua del domini (que ha de ser moderat i racional si no volem que ens aboqui al desastre ecològic que ja estem vivint) del que és essencial per a la pròpia supervivència. Sobirania és la veu de l’ecologia, durant tant de temps (segles, i jo també en soc culpable) tan poc escoltada, ridiculitzada a Nord i a Sud, des de l’esquerra i des de la dreta (sobretot des de la dreta ultraliberal) polítiques. Potser cada crisi de recursos marca l’inici d’una nova era. Quan massa clans vivien de la caça i la recol·lecció es va haver d’imposar l’agricultura i la ramaderia i la propietat privada: l’espai i els recursos que l’espai genera ja no podien repartir-se, ja no hi havia nomadisme que valgués: massa famílies que havien crescut massa. La ramaderia avui és ja letal, per intensiva, diuen alguns, i d’aquí vindrà la paradoxa: menjar carn hauria d’estar prohibit o ser un immens privilegi, cosa de rics; sembla que la sobirania sempre hagi d’excloure alguna cosa, agafar d’uns per donar-ho a uns altres, i en aquest cas perdríem el que el capitalisme «socialdemòcrata» ens va atorgar a tots, el privilegi d’engreixar-nos i salivar amb hamburgueses cada dia. La terra també reclama la seva pròpia sobirania: la del subsòl, el mar, les vedelles. Que els recursos no s’acabessin mai estaria bé, però és fantasia i hi hem cregut tots. Pèrdua de sobirania és una sensació d’asfíxia. No sempre és la mateixa asfíxia, es manifesta de maneres diferents.

La caiguda de l’Edèn és, n’estic segura, l’expressió artística i cultural, mítica, del pas maleït del paleolític al neolític: què importa morir devorat per un lleó si no has de llevar-te mai per tancar-te en cap oficina, ni menjar tuppers, ni preparar-los quan tornes de nit, amb alguna cervesa a sobre, de l’oficina. Si pots recollir peres una estona trigaràs menys que si cultives.

4 d’agost

Al balcó de casa tot són flors que m’ha regalat la tieta, inclosa la de les flors roses mal plantada. Jo creia que, d’alguna manera, amb el temps la planta se submergiria, s’adaptaria al medi i les arrels s’endinsarien i s’amagarien a terra soles. La relació entre l’arrelament d’una floreta de casa i el propi (des)arrelament és una cosa que vaig pensar que calia escriure. També volia escriure el silenci i la incomoditat de la convivència. La noia nord-americana, amiga del Pau Ortiz, californiana, que parla un català perfecte (un dia la vaig deixar plantada perquè plovia i després un amic l’ha vist amb un noi, un català que va conèixer la tarda que la vaig deixar plantada), ha passat tot un mes a casa. Quan arribava al migdia me la trobava al menjador, asseguda davant l’ordinador i amb una torrada untada de peanut butter. Es girava sorpresa, responia amable, però jo la notava enxampada in fraganti, caçada en un moment de solitud i gaudi (d’intimitat) d’una casa que quan està plena de gent (de mi, del Denis) no sent seva. M’irrita la seva reacció, però comparteixo la sorpresa: voldria que estigués còmoda a casa també quan hi soc jo, sense que haguem de dir-nos res, distribuïdes i callades però còmodes; però això no és així, i quan faig girar la clau i intueixo que ella hi és ja em poso en estat d’alerta, com si hi hagués, de fet, una intrusa a casa meva.  El que m’irrita és que quan entro a casa s’amaga, abandona el menjador. Això em fa sentir incòmoda i còmoda a la vegada: còmoda de tenir el menjador per a mi, i incòmoda per no contribuir gens a fer que algú se senti a casa quan lloga una habitació de casa. Vull que sigui i vull que no sigui a casa meva.

6 d’agost

He tornat a anar a la platja perquè el Saliou hi treballa en un xiringuito, d’il·legal. Hi havia un jove i un home madur al costat del meu tros de sorra. Tenien quatre llaunes de cervesa buides. Tiet i nebot sota el para-sol. No duien cap tupper. Quan el noi ha posat reggaeton, el tiet li ha dit quita eso. El pop espanyol lacrimogen, en canvi, no el molestava. Reien, no parlaven gaire entre ells, però el poc que es deien s’ho deien rient, amb aquella afectuositat estranya que pots sentir per algú molt proper d’una generació molt diferent a la teva. Hi havia una altra parella, tatuats, mitjana edat, home i dona, ella grassa, com una pin up, amb un banyador de cos sencer. Ell, més poca cosa, amb quatre cabells blancs. Uns paquistanesos han començat a barallar-se. En urdú, en veu alta, tots dos amb pareos a l’esquena. Un home amb qui no m’havia fixat ha cridat putos pakis, y putos moros, no paráis nunca. I llavors el tatuat s’ha sumat a la causa i ha dit es que amargáis a la gente, i m’ha mirat, i també ha mirat el nebot i el tiet, en cerca de complicitat. No hem estat còmplices, ells tampoc. Després l’Alí (que guarda les gandules del xiringuito del Saliou a canvi de quatre xavos, suposo) ha vist uns policies amb pantalons de cama curta i els ha avisat que els paquistanesos venedors de pareos són per aquí (els pareos els solen vendre els subsaharians, els paquistanesos de Barcelona solen vendre cerveza mojito sangría, i tot es fon al sol i no sé on ni com les preparen, les copes de plàstic de mig litre de sangria amb fruita o mojito amb una menta prou llaminera).

No m’amarguen especialment, els venedors ambulants. És cert que el seu traginar sonor continu converteix la platja de Barcelona en el que en realitat és: la platja d’una ciutat on bastanta gent malda per guanyar-se la vida, una façana de bonança occidental que tapa una  precarietat també real. No sé si hi ha ciutats justes, ciutats atractives per viure-hi i que encara tinguin espai. Perquè sobirania és espai per vendre pareos i no barallar-te per vendre pareos, sobirania probablement és no haver de vendre pareos sota el sol. De fet, sobirania és poder emigrar del teu país com un rei (no com un heroi del sol i dels pareos, que si ho penses, l’un porta a l’altre, bé, el sol porta al pareo i el pareo no pot portar al sol) amb una maleta i moltes mudes noves i el paperam en regla, però per això caldria que el món fos menys desigual i que l’opció de venir a buscar-se la vida a Barcelona fos com la d’aspirar a guanyar-se-la a Islamabad: possible, atractiva per igual.

11 d’agost

La llengua, i aquest desig de preservar-la i aquesta por de perdre-la i por de voler-la massa, i por de tenir tanta por d’extingir-te, tot això em preocupa. Aquest neguit és lent, com un degoteig, sense excessos, però al cor de la meva existència. La meva catalanitat és com la cistitis intersticial que, ara sí, n’estic segura, és una malaltia crònica que pateixo i que m’obliga a fer pipí moltes vegades, amb urgència, encara que sigui per evacuar poques gotes d’orina i amb un punt de dolor. Per això el mar és la meva veritable pàtria, quan fa calor i s’hi està fresc, perquè pots pixar-hi a voluntat, com els animals, però sense molestar ningú –qui més, qui menys, al mar, s’hi pixa.

És estrany, perquè de vegades em sento distanciada dels meus compatriotes. No em sé les cançons que se saben, ni miro sempre TV3, i m’irrita la seva voluntat eterna de ser, en tot, gent beatífica que mai no s’enfada massa si no és per fer una rebequeria ( i això que jo soc molt de fer rebequeries). Pateixo per si ens extingim però hi ha una pila de catalans i catalanes dels quals, per motius diversos, abomino. No té res d’estrany, això, perquè la nació és només una part (una part d’arrel, però només una part) de la identitat de les persones. És comprensible, doncs, que un nacionalista espanyol pugui odiar un altre nacionalista espanyol, o que un nacionalista francès pugui avorrir un altre nacionalista francès, i el mateix ens pot passar als catalans. Però m’irrita pensar que aquell cap que vaig tenir, que m’espremia en el pla econòmic, senti el mateix amor per aquesta llengua (i aquesta terra associada a aquesta llengua, tot i que totes les terres són boniques a la seva manera, com també ho són totes les llengües) que sento jo.

27 d’agost

«Preferia morir a alta mar que morir-me d’un tret a Líbia. Assegut a la pastera tenia un peu fora l’aigua. Mar oberta no és com el mar normal. Es mou -mou els braços, fa gestos que semblen onades-, vaig veure de tot, animals, no sabria com explicar-ho -en francès; potser ho sap dir en wòlof-. Hi ha gent que, quan és dalt de la pastera, no és la mateixa. Els canvia el caràcter. No hi ha cobertura, a alta mar, però per això es porta un telèfon així» (un telèfon gran, de la mida d’un chihuahua, a jutjar per la distància que separa les seves mans evocadores). Som al balcó. M’explica que allà a Líbia, soterrats a la plata, eren un miler de persones. Tres dies sense menjar; de fons, els trets a l’aire dels bandits libis, col·locats de marihuana i borratxos damunt de llanxes. Un dia van cuinar pasta amb aigua de mar; la pasta era salada (la sal no se n’havia anat amb l’ebullició de l’aigua, contràriament al que havia dit algú).

A prop d’ell hi havia una parella de senegalesos. Viatjaven a Europa junts. Els bandits es van aturar on eren ells, tots negres i clandestins, africans de tot arreu, arraulits, que volien emigrar a Europa: els bandits buscaven dones. Van tapar la senegalesa de dalt a baix, van deixar-li jaquetes perquè semblés un home i els bandits no la prenguessin. El seu marit no la podia mirar als ulls, ella somicava. No la van agafar: es van conformar amb quatre noies que van veure abans. Això va passar de nit, i el matí següent, el Saliou va veure aquestes noies al mateix lloc on els bandits les havien agafat per passar l’estona amb elles.

«A Líbia hi és tothom, somalis, … venedors com jo mateix» –ell diu que abans d’emprendre el viatge no es creia que seria tan dur, creia que es podia fer, que era una cosa d’HOMES fer-ho, i que com que ell era prou home, podria fer-ho sense gaire problemes. M’explica la història d’un home, l’Abdu, que es va veure acorralat per una dona líbia. Era la mare d’un dels bandits que els tenien controlats, i va obligar l’Abdu a tenir sexe amb ella i cridava; feia trenta anys que no provava un home, era vídua. Quan el bandit va tornar, va veure que l’Abdu tot just tornava, no devia veure que venia de casa seva, li va preguntar on era. Si hagués sabut la veritat, que l’Abdu s’havia estat tirant la seva mare a petició expressa i excitada d’ella, li hauria disparat allà mateix. A Líbia, matar un esclau surt gratis.

«Si et veuen amb les dones àrabs et maten; per a ells, la teva pell negra no pot ni tocar una de les seves dones; les tenen tancades a casa, i elles quan et miren (jo apartava la mirada) es queden parades, no et treuen l’ull de sobre … tenen ganes de viure i no les deixen». 

El Saliou diu que quan va arribar Salerm estava content, però no content, content, sinó content de no haver perdut la vida. Sobirania és no atacar i tot i així no tenir por.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Escriu reportatges i contes. Treballa de responsable de premsa a edicions 1984 i forma part del nucli dur de la revista de creació BRANCA.

Comentaris

Sobirania: un petit dietari

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.