Si el món crema, passem a l’ofensiva

El moviment al voltant de l'emergència climàtica planteja reptes importants però també una potent oportunitat per fer avançar l'esquerra

Si el món crema, passem a l’ofensiva

Si el món crema, passem a l’ofensiva

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El moviment al voltant de l'emergència climàtica planteja reptes importants però també una potent oportunitat per fer avançar l'esquerra
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El moviment al voltant de l’emergència climàtica ha irromput amb una potència inesperada. L’esquerra socialista i transformadora ha de prendre nota del que serà un dels vectors del moviment anticapitalista dels propers anys (o dècades) i incloure’l sense complexes en una estratègia general d’articulació política popular arrelada al territori i amb un clar horitzó de confrontació de classe.

Un contingut socialista

Les crítiques que des de l’esquerra transformadora sovint s’imputen a l’ecologisme són que discursivament situa el problema en les pràctiques de l’individu i no en les lògiques perverses del sistema capitalista. Sostinc que això, avui dia i contemplant el moviment real que es porta desplegant,  és un home de palla inconsistent. Com és sabut, el capitalisme, tal i com definí fa temps l’historiador Robert Brenner, es tracta d’un sistema econòmic que es diferencia de tots els altres que han existit en la història perquè basa les seves lògiques internes en el fals axioma d’un creixement perpetu autosostingut. Això xoca frontalment amb la realitat, on tant els recursos com els cossos són finits.

les propostes que els portaveus de les principals organitzacions ecologistes que es troben al capdavant de els accions i protestes que hem viscut al llarg d’aquest any contenen explícitament una forta radicalitat

Així doncs, si bé la proposta ecologista per se es troba intrínsecament vinculada amb una crítica radical que apunta als fonaments del sistema econòmic capitalista, les propostes que els portaveus de les principals organitzacions ecologistes que es troben al capdavant de els accions i protestes que hem viscut al llarg d’aquest any contenen explícitament una forta radicalitat. Per exemple, tan sols cal veure les entrevistes realitzades fins ara als portaveus de Fridays for Future, els quals assenyalaven sense contemplacions les causes en un sistema basat en el creixement irracional i en la necessitat de recuperar sobiranies amb projectes localitzats al territori.

Arnau Barquer

Des de l’assenyalament clar que es fa a un sistema econòmic basat en un creixement impossible que ens porta al col·lapse dels nostres ecosistemes i a l’extinció, a la crítica a les mesures maquilladores que prenen les administracions i que tenen un impacte mínim en l’actual situació d’emergència climàtica. Un bon exemple d’això darrer és aquesta entrevista amb el periodista Xavier Grasset, on es critica aquesta mesura per ésser insuficient, però també totalment injusta vers la classe treballadora. Així doncs, la concepció de justícia climàtica és el nus d’on emana la radicalitat de la seva proposta: una visió sistèmica de la situació i el convenciment que això no s’arregla amb mesures que facin carregar a una (bona) part del planeta o a una (bona) part de la població els efectes d’una transició energètica capitanejada pels de sempre i totalment supeditada als interessos de la taxa de guany.

La part de la responsabilitat

Però no són en aquests elements on apareix la discrepància. L’assenyalament sistèmic del problema mereix, com dèiem, d’un ampli consens entre activistes pel clima i les tradicionals organitzacions d’esquerres i moviments socials. La cosa es complica quan el discurs es focalitza vers tal o qual comportament individual que afecta a la forma en com hem construït la nostra quotidianitat. De primer, és absurd plantejar que les decisions que prenem pel que fa a les nostres pautes de consum, d’oci o de despesa energètica les hem decidit de forma democràtica i sobirana. Ans el contrari, la gran majoria d’éssers humans arribem a aquest món com espectadors en un teatre amb un repartiment, com deia Oscar Wilde, deplorable. La poca capacitat d’actuació política que deixen les formes extraparlamentàries de participació han enfocat a una bona part de l’activisme ecologista vers la campanya de conscienciació, i l’atomització de la consciència de classe i la producció d’una societat de consumidors ha fet que el consumidor sigui el receptacle d’aquestes campanyes. Almenys era aquest el paradigma que guiava la percepció d’una bona part de la població vers l’ecologisme, que proposava altres formes de viure el consum; El que s’ha anomenat estil de vida ambientalista. Molt lligat a l’expansió d’una classe mitjana que continua essent la visió idealitzada de l’ascens social per moltes capes de la població treballadora.

Tanmateix, m’atreviria a dir però que aquest paradigma està canviant i en el moviment actual és massiva la voluntat d’intervenir de forma decisiva en les polítiques públiques, assenyalant responsabilitats més enllà de la preferència individual de tal o qual forma de consum (de cotxe, de menjar, d’oci).

és igualment fal·laç creure que aquest canvi a partir d’una importantíssima reestructuració econòmica i social es donarà sense variacions profundes en la nostra forma de viure, treballar i gaudir

Nogensmenys, no ens enganyem. Si bé és poc audaç i força utòpic esperar abordar la crisi climàtica a partir d’un canvi generalitzat dels hàbits individuals, és igualment fal·laç creure que aquest canvi a partir d’una importantíssima reestructuració econòmica i social es donarà sense variacions profundes en la nostra forma de viure, treballar i gaudir. Què vull dir amb això? Que obcecar-se en aquest punt no fa avançar en cap cas el moviment i la generalització d’una perspectiva de transformació sistèmica (més avall hi tornem) que l’ecologisme requereix. Sempre vigilants i sempre atents a l’hora d’assenyalar, denunciar i combatre qualsevol pràctica de greenwashing empresarial (al qual hem vist com darrerament s’hi aboquen tants recursos), però les classes populars poden i han de ser capdavanters en aquesta transformació del que vol dir produir, consumir i gaudir en la societat postcapitalista, verda i socialista que volem. I això no ha de ser per un altruisme implícit en la bondat dels humils, sinó per la certesa que són precisament les zones i capes de la població més vulnerables les que patiran (les que estan patint) amb més cruesa els efectes del canvi climàtic i la contaminació ambiental.

Arnau Barquer

I ara, què? Passar a l’ofensiva

La capacitat de mobilització d’aquest moviment ha quedat totalment fora de dubte. El seu impacte entre el jovent, a més a més, demostra la vitalitat i el paper que pot jugar en la formació de nous quadres de l’esquerra durant els propers anys. Ens trobem en un moment d’encreuaments, on el moviment pot convertir-se en un simple lobby de pressió o bé obrir-se pas com una nova cunya en la guerra de posicions. El canvi climàtic ens afecta a tots i cadascun de nosaltres i els seus efectes es notaran de forma cada cop més acusada en el nostre dia a dia i impactaran de forma decisiva en les polítiques públiques que es desenvolupin durant els propers anys.

Per això és imprescindible que aquest vector s’insereixi en les agendes polítiques a curt i mig termini, com ja s’està desenvolupant, i no de forma retòrica, sinó amb mesures concretes que permetin guanyar pas a pas, encara que sigui de forma lenta i feixuga, el pols al destí erm que ens depara la lògica desbocada del capitalisme. Tal i com diuen les veus més expertes, cada centèsima de grau que no augmenti la temperatura a finals d’any serà una petita victòria i un pas més per assegurar el futur, sí, però també el nostre present immediat. Perquè la batalla ja no és amb futuribles ni possibilitats a anys vista, sinó en el minut present: nits tropicals, sequeres freqüents, noves tipologies d’incendis forestals, nous vectors de malalties endèmiques de territoris del tròpic a partir de la proliferació d’espècies de mosquits que poden ara habitar climes anteriorment massa freds, etc.

és tasca de les classes populars soscavar els fonaments econòmics i socials, però també conceptuals, amb els quals imaginem el món

Però cal un pas més enllà. Cal que la defensa del clima sigui també un element al qual vincular els nous processos d’agregació de classe que estem vivint des de la darrera dècada i que encara s’estan desvetllant als nostres ulls. Com deia més amunt, és tasca de les classes populars soscavar els fonaments econòmics i socials, però també conceptuals, amb els quals imaginem el món. Però com ens deia el sard, les idees no perviuen sense organització, així que la tasca presenta ara mateix no és altra que la de construir un moviment arrelat i autònom, capaç de generar quadres que comparteixin trinxera i encapçalin altres lluites, no només facin articles acadèmics. Construir moviment, implica arrelar en els barris més afectats pel canvi climàtic, pels quals, insisteixo, la realitat del canvi climàtic hi és ben present i genera autèntiques revoltes veïnals.

Arnau Barquer

Passar a l’ofensiva vol dir precisament veure que els escenaris adversos que se’ns mostren com a plausibles futurs -crisi econòmica- esdevinguin oportunitats per avançar. L’esperit de la proposta del GND no és tant tal o qual mesura, sinó la idea que aquesta proposta és una arma per part de l’esquerra per imposar polítiques favorables a les majories en un moment de crisi sistèmica. D’aquí el paral·lelisme amb el New Deal que el moviment obrer va aconseguir arrencar a un vacil·lant Roosevelt durant el crack del 29.

Evidentment, els reptes són dificilíssims. La principal resistència que trobarem no vindrà dels lobbys energètics o de la indústria de l’automòbil, sinó dels nostres propis conciutadans a menys que articulem molt bé un canvi en la forma de pensar la societat i, especialment, imaginaris vinculats a la comoditat, allò plaent o desitjable. Estem parlant d’un autèntic canvi civilitzatori. Això només es podrà fer amb la força d’un moviment constantment mobilitzat en tots els plans, però sobretot també en el cultural.  Sovint depositem en l’Estat la capacitat de desenvolupar les polítiques capaces de limitar les emissions i reenfocar l’economia cap a una direcció verda, però és una visió limitada. Cal que el sindicalisme, les comunitats en defensa dels serveis públics, etc. vegin en la defensa de l’horitzó verd una estratègia per mantenir i ampliar els drets que es reclamen: salut, educació, habitatge, bona alimentació, mobilitat, etc.

La principal resistència que trobarem no vindrà dels lobbys energètics o de la indústria de l’automòbil, sinó dels nostres propis conciutadans a menys que articulem molt bé un canvi en la forma de pensar la societat

Sense això, encara que els partits d’esquerres implicats en la lluita contra el canvi climàtic i amb una transició ecològica justa guanyessin les eleccions, aquests no farien més que topar-se amb les trinxeres i fortaleses del sentit comú de l’època que segueix essent el d’una veneració pel creixement perpetu, el fetitxisme tecnològic i el balafiament dels recursos.

Acceptar que cal eliminar el cotxe individual (a curt termini, almenys a les grans ciutats) suposa un xoc cultural sense precedents per moltes generacions que amb el cotxe associen independència, comoditat, llibertat de moviments, etc. Sense esmentar que per moltes persones de l’àrea metropolitana suposa l’únic mitjà de transport factible per a compaginar vida social i familiar amb la feina.

Arnau Barquer

Tot això no serà possible si no som capaços d’articular un moviment de masses al voltant de les reivindicacions ecologistes, les quals no només han de venir d’un fort coneixement dels informes de l’IPCC sinó de la necessitat quotidiana de dotar-nos de les solucions que ens podem donar entre nosaltres a la precarietat capitalista: xarxes d’aliments per combatre la fam, gestió energètica comunitària per combatre la pobresa energètica, reivindicació i accions de recuperació d’habitatges dignes, etc. Totes elles accions que entronquen amb necessitats ben reals de les classes treballadores i que permeten teixir aliances en horitzontal.

Hem d’organitzar la nostra gent i la lluita per aturar el canvi climàtic i frenar el col·lapse és una oportunitat per fer-ho

Són aquestes les tasques de les organitzacions polítiques mentre crema el món. Si una cosa requereix el moment és estratègia i organització, els dos grans absents de la política d’esquerres de les darreres dècades. Hem d’organitzar la nostra gent i la lluita per aturar el canvi climàtic i frenar el col·lapse és una oportunitat per fer-ho. Qualsevol política ecologista que es faci des de les institucions sense el teixit social que permeti adequar-la a les necessitats està condemnada al rebuig i a convertir-se en una arma llancívola en mans d’una extrema dreta capaç d’emprar el ressentiment dels oblidats. Una arma de doble fil perquè o solucionem això entre tots, o caminem decididament cap a l’extinció.

Foto de portada: Flickr – John Englart
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Historiador i membre del Comitè de Redacció de Catarsi Magazín. Militant del Sindicat de Llogateres

Comentaris

Si el món crema, passem a l’ofensiva

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.