Seguint el fil roig de la història: Les joves construïm un futur revolucionari

Quins son els reptes als que s'enfronta la joventut comunista? Com afrontar les crisis del capital, el llegat generacional a les organitzacions i la relació amb l'estat i les reformes? Com poden les joves, en definitiva, bastir un projecte revolucionari?

Seguint el fil roig de la història: Les joves construïm un futur revolucionari

Quins son els reptes als que s'enfronta la joventut comunista? Com afrontar les crisis del capital, el llegat generacional a les organitzacions i la relació amb l'estat i les reformes? Com poden les joves, en definitiva, bastir un projecte revolucionari?

A inicis de la Primera Guerra Mundial, György Lukács, un dels més brillant intel·lectuals del marxisme va publicar tota una declaració d’intencions sobre la base d’una anàlisi tant rigorosa científicament com suggerent a la pràctica. La seva obra és avui d’obligada lectura i estudi per aquelles que ens considerem marxistes, no com un dogma de fe per admirar acríticament sinó com a eina per a pensar, diagnosticar i intervenir sobre la realitat que ens envolta amb l’objectiu de transformar-la.

«En qüestions de marxisme, l’ortodòxia es refereix exclusivament al mètode» i, com assenyalava el filòsof alemany, el mètode marxista ens permet la comprensió del món com un espai en permanent transformació, junt amb els agents que el conformen, la relació constantment conflictiva en la que es dirimeixen capital i treball i les determinades expressions que pren la lluita de classes en aquest canvi; en definitiva, ens permet comprendre i intervenir en el món com un camp per a la revolució en un lloc i temps determinats històricament. Aquest camí, el de la dialèctica, és el que moltes altres joves comunistes han recorregut durant dècades, i és la nostra obligació recollir el millor de les seves experiències, sempre des d’una mirada crítica, i aprendre d’elles per avançar. Perquè la maduresa política no entén d’edats, la maduresa política és aprendre de l’experiència històrica d’un corrent que es mostra sòlid davant les derives que imposa el sistema i les escletxes que poden obrir-se. Les joves revolucionàries no partim de zero, tenim molts anys de vida militant perquè moltes ens han precedit.

El jove Lukács | Font: The charnel house

Les múltiples crisis

Emprant del mètode marxista, doncs, hem de saber d’on partim i en quin estat es troba el capitalisme avui. És un error reduir la crisi que vivim actualment a una crisi simplement econòmica: la simplificació no ajuda a avançar a l’esquerra revolucionària. És clar que ens trobem immerses en una crisi econòmica i una llarga onada depressiva que fa temps que es desenvolupa i que no deixa d’expressar-se successivament, però que s’entrellaça i se’ns presenta com una crisi multidimensional i amb múltiples arestes. No és possible comprendre la crisi del capital i, per tant, reconèixer en ella les possibilitats per la política revolucionària, sense estudiar detingudament tres aspectes centrals consubstancials al desenvolupament del capital com quelcom més que un sistema econòmic. És un sistema socioeconòmic impersonal contra el qual cal plantejar la lluita ecosocialista, l’alliberament de gènere (i les seves expressions com el moviment feminista anticapitalista i el moviment LGBTIQ+), i els processos d’autodeterminació nacional com escletxes contra la dominació del capital i en defensa de la sobirania popular. Reprenent la tesi de Lenin vers la 1a Guerra Mundial, la nostra tasca avui és fer de la crisi ecosocial una guerra civil contra la dominació capitalista, la revolució com a «fre d’emergència» que anunciava Walter Benjamin. 

És sobre aquest context on la teoria i la pràctica revolucionària es desenvolupen. Així, no tot ve donat amb anterioritat, és en el mateix moviment d’avançar i en el desenvolupament de la lluita on les velles incògnites van desapareixent i altres de noves sorgeixen. En el conflicte constant entre classes i en la tensió entre estructures i subjectivitats. Discutir sobre la hipòtesi comunista requereix fer-ho des del moviment real i no des de l’escolàstica del manual, requereix la construcció autoconscient del subjecte que ho fa possible. És el marxisme i la seva anàlisi de la totalitat la que ens permet analitzar a fons la crisi del capital no només com a estudiants, sinó com a revolucionàries. 

Canvi generacional?

Totes aquestes crisis no ens han de paralitzar, han de servir per identificar les escletxes que obren i incidir en elles. Si Thatcher va atrevir-se a afirmar que no hi havia alternativa és perquè ho necessitava, perquè en realitat sí que hi n’hi havia i ella ho sabia. Assumir que hi ha hagut una derrota històrica pel fracàs en construir un món socialista, amb la degeneració burocràtica de la Unió Soviètica, no ens pot portar a negar altres experiències de lluita que han sorgit posteriorment. Des del maig del 68, els processos revolucionaris a Amèrica Llatina, les lluites contra l’imperialisme i l’alliberament nacional, passant pels miners anglesos que van plantar cara al neoliberalisme, fins als moviments antimilitaristes que es van oposar a la invasió d’Iraq i que ara tant necessitem que reneixin. 

No renaixeran les tesis comunistes per un canvi generacional, però el canvi generacional dona l’impuls necessari a la vegada que les joves aprenem de les que ens van precedir. És molt important rejovenir les organitzacions i donar relleu, però això no és una tasca ni automàtica ni de substitució, perquè qui ens precedeix és clau. Els quadres han de formar nous quadres, no podem partir de zero, ni Marx ho va fer. És un bon punt de partida reconèixer l’experiència del marxisme revolucionari i del moviment llibertari, que durant dècades han impulsat des de l’organització veïnal fins a la possibilitat de la revolució a la península. La intel·ligència col·lectiva resideix en el partit i és allà on ens hem de trobar totes les generacions, on aprenem les unes de les altres, on les experiències acumulades són el moviment real que es desenvolupa en la societat, des d’on el mètode marxista es desplega des de la praxi revolucionària. 

Gely Mikhailovich Korzhev-Chuvelev, 1925|Font: Marxists Internet Archive

Les reformes i els revolucionaris

És comú que l’esquerranisme rebutgi de formar taxativa la reforma, però la reforma fruit de la lluita de la classe treballadora permet l’acumulació de victòries, la qual permet el reconeixement de les pròpies forces i capacitats. Per tant, es tracta d’un exercici d’auto-reconeixement del paper com a subjectes de canvi i transformació. Lenin deia que la reforma ha de servir per prosseguir la lluita revolucionària:

«Comprenent que, en mantenir-se el capitalisme, les reformes no poden ser ni sòlides ni importants, els obrers pugnen per obtenir millores i les utilitzen per prosseguir la lluita, més tossuda, contra l’esclavitud assalariada. Els reformistes pretenen dividir i enganyar amb alguns obsequis als obrers, pretenen apartar-los de la seva lluita de classe. Els obrers, que han comprès la falsedat del reformisme, fan ús de les reformes per a desenvolupar i ampliar la seva lluita de classe».

Lenin, V. (1913) Marxisme i reformisme

Per tant, podem dir que, amb un horitzó estratègic clar, determinades lluites que cerquen reformes poden ser un mitjà tàctic per anar construint una situació de major poder estructural que permeti desenvolupar noves lluites. Acumular forces, ampliar els marges d’allò possible dins del sentit comú dominant i avançar en l’articulació d’un bloc social hegemonitzat per la classe treballadora com a portadora d’un projecte d’emancipació pel conjunt de la humanitat. Confondre això amb la participació acrítica a les institucions de l’Estat -que ja estem veient on ens duu-, porta a qui ha imposat una llosa grisa sobre la paraula «comunisme» i no ha dubtat en fer un gir «progressista» a consolidar-se com l’agent que cobreix la banda «esquerra» del Règim del 78, porta a allò que és, simplement, donar continuïtat a la modernització del capital per afrontar la crisi actual i assegurar l’alça de la taxa de beneficis. 

Per això, participar en les institucions no et fa socialdemòcrata. Més enllà de ser un altaveu que no es pot menysprear, pot ser una eina per estendre el conflicte i donar suport sempre que sigui possible. El rebuig total a les institucions té més relació amb un anarquisme impotent que amb un marxisme veritablement revolucionari que sap comprendre les limitacions d’aquestes i la necessitat de teixir un contrapoder que, tot i que sovint sembli llunyà, cal enxarxar poc a poc. 

Construir un projecte revolucionari des de la joventut

Les joves, seguint el fil roig de la història i aprenent d’experiències anteriors, som qui ha de construir un projecte de societat capaç d’acabar amb tota explotació. Això no es fa des de la butaca intel·lectual sense tacar-se les mans de fang. El projecte revolucionari es construeix en relació dialèctica amb el moviment real. És participant dels moviments quan una organització política es constitueix en avantguarda, perquè és quan pot intervenir i dotar de sentit polític el conflicte. És allà, en el conflicte, on es desenvolupa l’avantguarda, no és quelcom que algú pugui proclamar-se, és qui intervé i, amb un treball honest, pot encaminar una qüestió cap a un punt que no existiria si no hagués aparegut aquella militant comunista. Els quadres són les que arriben i fan créixer el socialisme allà on abans no hi havia res. 

Aquesta és la tasca de la militància comunista avui, analitzar la crisi del capital realment existent al segle XXI, identificar les seves esquerdes, ampliar l’espai per qui pateix cada una de les condicions de possibilitat del desenvolupament capitalista i colpejar sobre l’esglaó més dèbil de la cadena fins que caigui, fins que caiguin. Per això la vigència de l’organització reprèn aquí la seva pertinença en un temps on l’aïllament de la joventut, la manca d’horitzons i perspectives domina les nostres vides. Una organització assentada en el camaraderia i que avança d’acord amb el principi del centralisme democràtic, amb llibertat total d’autocrítica i debat intern acompanyant la defensa i posada en marxa dels acords a l’exterior. No està de més insistir en el fet que és a partir de l’autocrítica constant i la intervenció en el moviment real quan l’organització revolucionària avança i es desenvolupa. Hem comès errors, possiblement en cometrem més, però és sobre aquests dos pilars sobre els quals continuarem construint l’organització revolucionària: la independència de classe i l’autonomia organitzativa respecte de l’Estat burgès i les seves institucions. 

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Mario Aráez és politòleg i militant d'Anticapitalistas.

Comentaris

Seguint el fil roig de la història: Les joves construïm un futur revolucionari

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.