El passat diumenge 12 de juliol es van celebrar eleccions a Euskadi i Galícia. En el cas gallec, si bé el PP de Feijóo va revalidar la majoria absoluta, la jornada va acabar amb l’ascens del BNG com a principal partit de l’oposició amb 19 escons, sentenciant la dinàmica general en què les esquerres sobiranistes han desbancat la presència de Podemos. Per entendre l’ascens del BNG en el context de l’independentisme gallec, Albert Botran parla amb Rubén Cela, membre de l’Executiva Nacional del BNG i president de la Fundación Galiza Sempre.

Als Països Catalans, l’independentisme basc es coneix força però el gallec és un gran desconegut. Per començar aquesta entrevista, ens podries fer cinc cèntims de la història del galleguisme i de l’origen del BNG?

La tradició del moviment nacional a Galícia, igual que la catalana, té arrels profundes, segles enrere. Amb precursors com Rosalía de Castro, Manuel Murguía, s’acabaria plasmant, a principis del segle XX, en un moviment ja pròpiament polític amb les Irmandades de Fala i el Partit Galleguista. El cop d’Estat del 39 va començar justament el dia que s’havia de discutir a les Corts espanyoles l’Estatut referendat pel poble gallec. A diferència d’Euskal Herria i dels Països Catalans, a Galícia no hi va haver front de guerra, però amb el triomf del cop hi va haver un enorme terror. Tots els alcaldes del Partit Galleguista van ser afusellats, començant pel de Santiago, Ánxel Casal. Castelao i altres líders galleguistes van anar-se’n a l’exili sud-americà, principalment a Argentina.

El Partit Galleguista estava molt ben organitzat i tenia gent com Alexandre Bóveda, Vicente Risco o Castelao, que eren personatges brillants, irrepetibles. Però la repressió i la dictadura van provocar una ruptura. I així el 1964 es va fundar la Union do Povo Galego, un partit marxista leninista, i el Partido Socialista Galego. La UPG es va muntar amb gent molt jove i des de zero. A diferència d’altres moviments comunistes, no era gens eurocèntrica: sempre mirant més a processos d’alliberament nacional (Cuba, Angola, Líbia, Vietnam…) que cap a l’URSS.

Bautista Álvarez, que va ser president molts anys de la UPG, deia moltes vegades que bevien de dues fonts: Castelao i Marx. Però sempre en aquest ordre. La lluita de classes en una nació oprimida com la nostra té una concreció en moviments d’alliberament nacional com el nostre. És la contradicció principal. I no es pot dissociar la qüestió social de la nacional.

Per entendre tot el que vindrà després cal situar el principi d’autoorganització: no organitzar-se en partits, sindicats o plataformes d’àmbit espanyol. Perquè si en allò que depèn tan sols de tu, ja no actues com una nació lliure, ja pots anar reivindicant l’autodeterminació. I és així com es van aixecar, del no-res, entitats i organitzacions d’àmbit gallec com ara partits, sindicats de treballadors o sindicats agraris. Això són de les poques estructures d’Estat que té el país. Vist des d’ara sembla poc rellevant, però als setanta va ser tota una batalla, principalment contra el PCE. La gent d’Estudantes Revolucionarios Galegos, per exemple, eren escridassats per parlar en gallec a les assemblees, per allò de que «el nacionalisme és petit-burgès».

Amb la fundació del BNG el 1982 vam fer el que Bildu faria uns anys després

El 1982 es crea el Bloque, amb un esquema frontista, molt innovador en el seu dia. Plural ideològicament però amb un denominador comú: Galícia és una nació i té dret a l’autodeterminació. Hi ha gent independentista i gent que no; gent marxista i gent que no ho és. Conviuen organitzacions polítiques i militància adscrita individualment. En la fase inicial els col·lectius tenien més pes, però avui la majoria de militància ho és només del BNG. Històricament, a més de la UPG, han format part del Bloque organitzacions com el Moviment Comunista i la Lliga Comunista Revolucionària (junts, en el col·lectiu Inzar); el Partido Nacionalista Galego; gent socialista que no va voler confluir amb el PSOE, etc. Dins el Bloque també es va crear el corrent Esquerda Nacionalista…

Aquest model va servir de referència a altres organitzacions com ara el Bloco d’Esquerda a Portugal. Es podria dir, amb una imatge gràfica, que el 82 nosaltres vam fer el que després ha fet Bildu.

El component social del nacionalisme gallec és diferent del catalanisme a Catalunya, però més similar al del País Valencià. No hi ha una burgesia galleguista. Hi estàs d’acord?

Galícia és una colònia. Aquesta terminologia pot ser xocant però cada dia estic més convençut que és adient. Quan vaig llegir per primera vegada el Retrat del colonitzat de Memmi vaig dir: això és el meu país. Des del punt de vista psicològic, com l’autoodi, però també econòmic: som un país amb recursos, matèries primeres, té una llengua que et podria connectar amb una comunitat de més de 200 milions de parlants… Però està empobrit. Donem mà d’obra barata (com Irlanda en el seu moment, som un país d’emigració) i matèria primera barata: l’energia principalment, però també les grans plantacions d’eucaliptus per a la indústria paperera ENCE.

Nosaltres ara mateix estem defensant a capa i espasa els treballadors d’Alcoa, però això no impedeix que siguem molt crítics amb el model d’indústries d’enclavament que representa: els processos més contaminants es produeixen al país però la plusvàlua es genera en altres indrets i la riquesa se’n va fora.

No es pot entendre la diglòssia sense el component de classe

A Galícia no hi ha burgesia autòctona, l’empresariat és forà. La defensa del país, es vulgui o no, és popular. No hi ha una elit que pugui defensar el país. Quan vaig llegir la biografia de Jordi Pujol em feia riure el contrast entre el nostre concepte d’autoorganització i el seu, perquè ell també pensava en clau d’estructures d’estat però mentre nosaltres vam decidir que ens calia un sindicat de classe, un sindicat agrari, una organització estudiantil… en Pujol va buscar muntar una banca, una església catalana que es relacionés directament amb el Vaticà, uns estudis universitaris…

Aquest component social afecta el prestigi social de la llengua, és clar.

No es pot entendre la diglòssia sense el component de classe. Jo tinc família a Catalunya i els meus oncles veien que els metges o els advocats parlaven el català i que eren els immigrants, els «curreles», els que no en sabien. I per tant saber català significava prestigi social. El cas de Galícia és a la inversa: els meus pares, monolingües gallecs, van fer un gran esforç perquè jo aprengués espanyol. Quan, en canvi, vaig començar a parlar en gallec ma mare va tenir un gran disgust. I amb el meu pare hi vaig tenir una discussió psicodèlica: ell em defensava que a les escoles no s’havia d’ensenyar el gallec… però ho feia parlant en gallec, és clar.

Això és un procés d’espanyolització. Aquí la gent monolingüe gallega, per exemple de l’àmbit rural, quan va al metge li intenta parlar en espanyol.

I l’altre element clau és que no vam tenir, amb l’autonomia, un sistema d’immersió lingüística a les escoles a diferència d’Euskadi i Catalunya.

Un dels àmbits en els quals va arrelar el nacionalisme és el sindicalisme. Fora de Galícia poca gent coneix que la CIG és la primera força en afiliats i en delegats.

És clau. El front obrer històricament sempre ha estat essencial, tot i que mai ha estat fàcil, el naixement de la CIG va ser un part difícil. Però és la més potent i, perquè us feu una idea, és una central de 80.000 afiliats en un país que no arriba als 3 milions.

Hi ha sectors com ensenyament en els quals és ultramajoritària. Però sobretot el que té la CIG és molt de prestigi social: si tens un conflicte laboral fotut, tothom sap que són els que has d’anar a buscar. Més enllà de les preferències polítiques d’algú (i en això, sovint, ens sorprendríem) la gent sap que la CIG són els que mai tindran una actitud pactista, els que mai et deixaran tirat.

La gent sap, més enllà de les seves preferències polítiques, que si té un conflicte laboral fotut qui l’ajudarà serà la CIG

Repercuteix positivament en els resultats del BNG. En aquestes eleccions, per exemple, s’ha pogut veure a la zona de la Mariña, on no tenim molta presència als ajuntaments i, en canvi, amb la lluita d’Alcoa hem pujat fins al 35%. També a O Grove, on vam guanyar les eleccions. CCOO i UGT es van guanyar un gran desprestigi per la seva pràctica sindical, pel seu pactisme.

Una altra qüestió poc coneguda és que el BNG i el conjunt del nacionalisme gallec, sempre ha estat explícitament contrari a la UE.

Entronca amb un dels principis del Bloque: l’antiimperialisme. Ja vam lluitar contra l’OTAN. I la UE mai es va veure com l’espai de llibertat i justícia social, sinó com la concreció del capitalisme en una etapa globalitzada, en un espai concret, per construir un mercat ampli. El que primarà sempre serà el tràfic de mercaderies i la unitat monetària. El temps ens han donat la raó. Vam ser molt crítics amb l’entrada d’Espanya a la UE, també amb Maastricht, vam fer una gran campanya contra el Tractat de Lisboa… sempre hem entès que és un instrument al servei de les oligarquies econòmiques del centre d’Europa i que tindria males conseqüències per a una nació perifèrica com la nostra.

El paper perifèric de Galícia a Espanya ja és terrible, encara més dins la UE. La PAC va ser letal per una potència com era Galícia en producció lletera o en pesca (traient el sector de les conserves). I, a més, les polítiques de reconversió industrial: ens van relegar a vaixells militars, no es podien fer vaixells civils.

Certament, també van arribar fons de cohesió. Que es van administrar malament, fent passejos marítims en lloc d’invertir en I+D. Però tot i aquests fons, el resultat net és nefast.

I per últim cal tenir en compte que és un club d’Estats i que entre ells es protegeixen. El tema català ha estat clarificador. Hi ha hagut gent que teoritzava que «més Europa» seria «menys Espanya» i s’ha demostrat erroni.

Ara situem-nos en l’actualitat i parlem de les últimes eleccions. Per què continua guanyant el PP a Galícia?

Per al públic català caldria dir que el PP a Galícia té poc a veure amb el PP de la resta de l’Estat. Es podria assemblar, si de cas, al PP de les Illes Balears.

Els dirigents, com Feijóo, no defensen res diferent de Casado: és neoliberal i centralista. Però la seva base social no és això, i per això tàcticament intenten assemblar-se mínimament al PP espanyol. Per exemple amaguen la sigla o fan que Casado, en aquesta última campanya, ni trepitgi Galícia.

Tenen un entramat clientelar i un control mediàtic que, en el cas dels mitjans públics, arriba a ser absolutament pornogràfic. Me’n ric quan m’expliquen coses de Telemadrid en temps d’Esperanza Aguirre. Però els privats no són millors. I així creen estat d’opinió. És una altra diferència amb Catalunya o Euskal Herria.

El control del PP sobre els mitjans de comunicació públics, a Galícia, és absolutament pornogràfic

En el cas d’aquestes eleccions: el que es va valorar és la immediatesa de l’epidèmia, no tant els últims 4 anys. I aquí hem de veure que Feijóo va cancel·lar les eleccions però no la campanya: cada dia sortia a TVG en prime time però en canvi, sense Parlament, no hi havia control sobre el que feia. I després també va saber aprofitar una idea força que és la següent: tenint en compte que l’epidèmia continuarà i que caldrà prendre decisions, què preferiu: un govern únic, amb experiència, que governarà des del minut zero? O un govern de neòfits, que es barallaran entre ells i que trigaran a començar l’acció política?

L’última vegada que hi va haver una alternativa al PP va ser el 2005-2009, amb el bipartit de PSOE i BNG. Quina valoració feu d’aquell període? Quins van ser els problemes, les limitacions? Per què el BNG va perdre tants vots després?

(Riu)… Aquesta és una pregunta complicada. Jo crec que va ser, objectivament i amb moltíssima diferència, el millor govern que va tenir aquest país. Això no vol dir que es cometessin errors importants. El primer és allò de confondre tenir el govern amb tenir el poder. Per als poders fàctics érem uns okupes a la seva propietat privada. Els poders econòmics i mediàtics van tenir clar que allò havia de ser una etapa curta i ens van matxucar.

Et poso un exemple: vam crear tota una xarxa de llars d’infants de 0-3, públiques, amb molta qualitat de les infraestructures i del personal… i les vam anomenar «galescoles».  Em preguntaves per un error: mira, això va ser un error. Els ho vam posar en safata: adoctrinament, «ja venen aquests amb les ikastoles», etc. Però la gent s’ho va arribar a creure: ma mare es va arribar a creure que fèiem «escoles per a terroristes».

I vam fer altres coses revolucionàries, com el banc de terres o el concurs eòlic. I això el Capital no ens ho va perdonar. L’explotació del vent és propietat dels gallecs i per tant no pot ser que només se’n beneficiïn les quatre elèctriques de sempre, sinó que cal fer un concurs públic i el guanyarà qui vinculi els parcs eòlics amb projectes productius arrelats al territori. Les grans elèctriques no ens ho van perdonar.

Però l’error fonamental és no tenir en compte que el primer objectiu que has de tenir és continuar governant. Ja sé que sona poc d’esquerres. No hi ha cap transformació que realment valgui la pena que es pugui fer en quatre anys. Construir és dificilíssim i destruir, molt més fàcil. En el camp municipal, on podem governar en cicles més llargs, ens va millor.

Ja sé que sona poc d’esquerres. Però quan estàs governant el primer objectiu ha de ser continuar governant, perquè amb quatre anys no pots fer transformacions

Un altre error és ignorar que l’enemic no va amb mitges tintes. Vam ser massa bons.

I no ho atribuiries a què la institució va absorbir totes les forces del BNG?

Sí, també. Una altra lliçó que tenim completament apresa. Mai triomfarem per la via exclusivament institucional. Té una importància capital: només governant podràs fer certes coses. Però no és suficient.

A Amèrica Llatina, tan sols els processos que van crear poder popular real, des de baix, han aguantat millor. Aquesta és la diferència de Veneçuela amb els projectes d’Evo, Lula o Correa.

Aquí el tema és que quan fas un creixement ràpid i ets una organització petita, et veus abocada a dedicar els millors quadres a l’àmbit institucional. Això fa que es confongui govern i organització i que es descuidi la segona: cal acció sindical, cultural (editorials, etc.), de pensament, formació, proselitisme, creixement de l’organització…

Això ens va passar a nosaltres i ara veig que és un dels problemes de Podemos. No té res per sota. I la seva millor gent està al Govern. Ets un gegant amb peus de fang: quan et fotin una hòstia no podràs aguantar.

A nosaltres no ens ha de tornar a passar: cuidar la militància, la formació… Perquè el que ens permet aguantar i construir és la implantació territorial i sectorial: no hi ha ningú a Galícia que no conegui algú que és del BNG.

El que ens permet aguantar i construir és la implantació. No hi ha ningú a Galícia que no conegui algú del BNG

Ara el BNG ha tret un màxim històric de diputats. Això implica superar una mala època que va portar que el BNG toqués fons amb les escissions del 2012 i amb el sorgiment posterior de les marees que el 2015 van guanyar tres importants ciutats (Santiago, Ferrol i Corunha) i que va portar que en les eleccions del 2016, patíssiu fins i tot per quedar fora. Explica’m aquests últims anys, la sortida de Beiras, les municipals del 2015, etc.

La primera victòria respecte a les marees és ideològica: el principi d’autoorganització, al que hi oposaven la idea que som un país amb poca consciència nacional i que per tant calia una aliança estratègica (no temporal, no tàctica, sinó permanent) amb l’esquerra espanyola. Que un projecte netament sobiranista no podria triomfar.

I amb l’esquerra espanyola, o amb el PSOE, hi podem compartir govern, espais polítics en peu d’igualtat… però a les eleccions sempre hi hem d’anar com a projecte autoorganitzat.

El que no val és tenir una retòrica plurinacional, confederal, i que la teva pràctica sigui totalment el contrari, com ara el que ha fet Iglesias amb l’Ingrés Mínim Vital, passant per sobre de totes les competències autonòmiques. Històricament això és el que havia fet el PCE. I el súmmum del desvergonyiment intel·lectual és el que va dir Monedero l’altre dia: que els resultats de Bildu i el BNG era que s’havien «podemitzat».

Aquestes eleccions tanquen el cicle de la XIII Assemblea Nacional, l’Assemblea d’Amio del 2012, amb les dues escissions que vam tenir en aquell moment. La que deia que el nacionalisme gallec era massa d’esquerres i que volia que el BNG s’anés separant de les organitzacions marxistes i desvinculant de la CIG. I l’altra escissió, l’encapçalada per Beiras, que afirmava que la contradicció social passava per damunt de la nacional i que per tant calia prioritzar la unitat amb l’esquerra espanyola.

Va ser un cicle molt dur. No va ser fàcil sobreviure com a alternativa. Sabíem que, a la pràctica, érem els únics que defensàvem els drets nacionals de Galícia, però vam haver de disputar aquesta bandera a les marees.

Ara s’obre un nou cicle on hem de prioritzar tenir més incidència social i més implantació que tingui com a conseqüència poder liderar una alternativa de govern. Perquè cal governar.

Però el cert és que les marees són un fenomen genuí de Galícia, oi? Per què no ha funcionat del tot?

Això ho sap poca gent però Podemos, en certa manera, neix a Galícia. D’una banda hi ha el nucli de la Complutense. Però hem de recordar que dirigents importants, com Bescansa, eren d’aquí. I que Pablo Iglesias va ser assessor de l’Alternativa Galega de Esquerda, que es va presentar a les eleccions del 2012 aplegant l’ANOVA de Beiras amb IU i amb els ecosocialistes. Va ser un èxit brutal i aquell experiment va influir.

Penso que no ha funcionat perquè el sistema té una gran capacitat per inflar i desinflar a través dels mitjans de comunicació. Les eleccions reflecteixen un estat d’ànim en un moment determinat i en això els mitjans incideixen. Jo penso que, en el seu moment, va ser funcional per al sistema inflar Podemos. Però quan ja no ets funcional, o tens estructura real o no aguantes. I ells han passat de 14 diputats a 0.

El sistema té una gran capacitat per inflar o desinflar determinats projectes. Si no tens estructura, no aguantes

Compteu que una part d’aquest espai acabi confluint amb el BNG?

Jo aspiro que el BNG sigui la referència de tothom d’esquerres d’aquest país, de tothom que es mogui a l’esquerra del PSOE, i que alhora reconegui el dret de Galícia a decidir el seu futur.

Al novembre, el BNG va recuperar presència al Congrés de Diputats espanyol després d’haver-la perdut el 2015, i sembla que ha estat un dels factors que ha incidit en els bons resultats de la setmana passada…

Hi ha una cosa interioritzada en la societat gallega: si el Bloque hi és, Galícia hi és. Hi ha gent que no ens vota però que se n’alegra que traguem representació perquè és objectivament bo pel país. Perquè la nostra única disciplina de vot és amb el poble gallec, no amb cap partit espanyol. Perquè fem que Galícia existeixi políticament. Amb la nostra absència, Galícia va quedar reduïda a la irrellevància, mentre que ara es posen temes a la palestra.

Per acabar, un parell de preguntes sobres perspectives independentistes. La primera: com veieu el procés independentista català?

Ho mirem amb moltíssima atenció i il·lusió. I hi ha algunes coses que podem considerar aprenentatges.

La primera lliçó és sobre les institucions. Tinc clar que la independència d’un país no s’aconseguirà des de les institucions, sense poble organitzat, com t’he comentat abans. Però no és menys error no veure que les institucions són clau. Sense tenir el Govern català, l’anterior legislatura no s’hauria fet el referèndum.

Segona: el marc legal no pot ser un impediment. La història de la humanitat, de les sufragistes a Mandela, no hi ha cap avenç sense conflicte, lluita i sobrepassant esquemes legals injustos. Les estratègies d’insubmissió i desobediència són bàsiques.

I en tercer lloc. El paper que té Catalunya com a avantguarda teòrica. Avui qualsevol persona que estudiï la concreció del dret a l’autodeterminació ha d’atendre el que passa a Catalunya, és del més avançat que hi ha.

Per contra, penso que el procés català ha tingut limitacions importants a l’hora de valorar el paper dels Estats, de la comunitat internacional, de la UE, de com juga l’Estat espanyol… si abans et deia que nosaltres vam ser massa bons, es podria dir el mateix respecte una part del vostre moviment.

I la segona: què hauria de passar perquè Galícia fos independent?

Nosaltres estem en una fase prèvia. Cada nació té un punt de partida diferent.

El primer que necessitem és una injecció d’autoestima. Tants anys de colonització fan pensar que no podríem ser independents.

S’equivoquen les visions superficials que diuen que Galícia és de dretes

Et poso un exemple: la campanya del referèndum a Escòcia era poc patriòtica, per entendre’ns: es parlava d’escoles, de pensions… d’una societat millor que era impossible dins el Regne Unit. I era un discurs creïble. Però nosaltres encara estem en una fase anterior, fer creïbles els avantatges de tenir estructures d’Estat (a nivell d’hisenda, de cultura, de llengua…).

Però també et dic una cosa: s’equivoquen les visions superficials que diuen que Galícia és de dretes. En el meu país VOX no té res. I Ciutadans, tampoc. Hi ha una enorme consciència primària: som un poble diferenciat. El següent pas és transformar-la: tenim dret a decidir i serà fonamental per poder viure millor. Això a Catalunya és creïble perquè porta associada la idea de nació avançada, industrial… però a Galícia encara falta feina i fer la ruptura mental amb l’esquema colonial.

Foto de portada: Wikimedia Commons – Elisardojm