A la tardor de 2019 Rosella Simone va ser una de les relatores de la jornada ‘Dones més enllà de les armes’, que va ajuntar a dones de tot el món que van participar en la lluita armada entre els anys 70 i 90. Ara, Simone ha estat uns dies a Catalunya per a presentar el llibre Més enllà de les armes, 13 històries de subversió i gènere (Bauma, 2021). Les presentacions, a Olot i en els barris de Sants i Roquetes, van buscar un diàleg amb diferents lluites i realitats del territori. Les trobades van tenir un gran acolliment pels col·lectius feministes i els debats van posar el focus en l’experiència de la presó, les relacions durant la lluita armada i com els somnis encara poden ser possibles seguint el fil vermell de l’internacionalisme.

En el pròleg del llibre parles de la teva infància, la teva adolescència, de per què vas marxar de casa i què vas començar a descobrir amb la universitat. Expliques el teu procés i què et va portar a conèixer a les dones del llibre. Dones a les quals et va unir potser una altra època que encara recordes i analitzes. Continues activa malgrat la repressió i la presó, continues escrivint sobre els anys 70 i defensant aquestes idees. Des d’on ho fas?

Aquest és un llibre fonamentalment feminista. Comença des dels principis bàsics del feminisme: des d’una mateixa però també des de la relació entre nosaltres, entre dones. A més, és un llibre feminista que parla de la lluita armada com a experiència de les dones entrevistades i també mitjançant la meva pròpia experiència.

Fins als anys 80, just després del moment de la lluita armada, jo no havia trobat el feminisme, el vaig trobar i vaig elaborar després i llavors vaig poder escriure aquest llibre. El feminisme m’ha donat la possibilitat de parlar de la lluita armada amb una mirada que va més enllà. Però més enllà no vol dir negar l’experiència, vol dir per exemple trobar-se amb les companyes kurdes, la seva experiència i el seu projecte revolucionari que parteix de ser dona.

I per això el llibre va sobre dones?

La companya kurda que surt a l’última entrevista és l’única de les dones del llibre que no és amiga meva. Amb totes les altres he compartit trobades o projectes de vida. Però si acabo el llibre amb ella és perquè veig d’alguna manera aquest fil vermell que ens condueix cap al futur, encara que no sé molt bé quin és.

M’interessava explicar la història d’aquestes dones no com a heroïnes o no com a dones que s’havien equivocat de camí, sinó com a dones concretes, dones amb els seus dubtes, amb les seves ganes de lluitar, amb els seus encerts, les seves excitacions, dones enamorades, dones deixades, dones que havien plorat per amor, però que en el moment del xoc amb el poder havien decidit que sí, que el duien a terme, potser no com a feministes declarades perquè en aquest moment les coses no eren tan clares ni definides però si reconeixent-se i prenent el costat de les oprimides.

M’interessava explicar la història d’aquestes dones no com a heroïnes o no com a dones que s’havien equivocat de camí, sinó com a dones concretes, dones amb els seus dubtes, amb les seves ganes de lluitar, amb els seus encerts, les seves excitacions, dones enamorades, dones deixades, dones que havien plorat per amor, però que en el moment del xoc amb el poder havien decidit que sí, que el duien a terme

Una cosa que em ve de gust dir és que en els anys 70 totes érem joves. Teníem 20 anys i no sabíem que volia dir la lluita armada realment i això va ser un pas a pas, un aprendre amb els seus encerts i errors, amb molts intents. Em ve de gust dir-ho perquè per a mi és important dir que les revolucions sempre les fan les joves i també a vegades les guerres.

Com la repressió o la presó influeixen en la teva ideologia? Què va aportar la teva convivència i trobada amb tantes dones en la mateixa situació?

La presó òbviament deixa una marca, però jo només he estat a la presó un any i mig. Altres companyes, com diu Silvia Torres més intel·ligents que jo, han tingut condemnes pesades, condemnes llargues de 30 anys o cadena perpètua… No es pot dir que no hagi incidit en la seva vida. Mentre cadascuna ho analitzava, fora el moviment es disgregava i això ha requerit temps de reflexió.

En la meva època no hi havia relació directa entre feminisme i lluita armada. El feminisme dels anys 60 apostava pels espais no mixtos i rebutjaven el concepte del xoc violent que buscava una altra possibilitat. Aquest feminisme també m’ha estat útil sobretot després de la derrota dels 70-80 perquè m’ha donat la possibilitat de buscar una altra forma de col·lectivitat que és molt important i també és el fil conductor de la meva vida i potser de les nostres vides.

Les dones han de reflexionar més sobre la violència. No la violència per se, sinó sobre el concepte d’agressivitat. Des de fa anys el patriarcat ens ha tret la possibilitat de l’agressivitat com una forma més d’opressió i control, de domini per a ser esclaves de l’home. L’agressivitat que tenim és l’agressivitat de les lleones que busquen menjar per als seus cadells. Però se’ns ha negat i l’hem tornat contra nosaltres: competint, anomenant-nos histèriques, amb malalties mentals… Cal recuperar aquesta agressivitat, reconèixer-la i recuperar-la.

Hi ha dones, feministes llavors o no, que van participar de la lluita armada, però després de passar per períodes de presó van deixar les seves organitzacions i van renunciar al viscut. Pot ser també això una victòria del poder? Com va afectar?

Qui va renunciar no ho va fer només a la lluita armada. En italià ho anomenem dissociazione. Jo no defenso la lluita armada en si mateixa. És molt necessari saber que l’important són els fins, no els mitjans, no és tenir una pistola per a lluitar en contra de l’existent. Però sí que és veritat que qui va renunciar, qui es va disociar de la lluita armada, d’alguna forma el que va fer va ser reconèixer a l’estat.

L’homicidi polític en si és heavy. Tu no surts al carrer i dius mataré a algú. Per tant quan tu dius que això va ser un error, no retornes a la vida a qui has matat i d’alguna forma li lleves el sentit a aquella mort. Però quan el xoc amb l’estat es tanca i cal començar a negociar, cal tenir en compte el cost. Jo personalment si tingués 4 cadenes perpètues sobre el meu cap no sé què faria.

Independentment de la nostra valoració sobre la lluita armada, no podem acceptar que el poder tingui algú que pertany a la nostra història. Sigui quina sigui la seva opinió, tenim el deure de reivindicar la seva llibertat.

Totes les històries del llibre tenen coses en comú, joves, contextos de repressió… Què et va fer triar aquestes 13 en concret?

Bàsicament la vida perquè són les que he anat trobant. Com és un llibre feminista, era necessari que les xerrades anessin entre persones que es coneguessin i confiessin. Amb les italianes, que és el context que coneixia més, volia donar una mostra de quines eren les diferents situacions, els diferents grups en aquella època i he anat a buscar la que coneixia de cada grup.

La representació li dona importància a l’internacionalisme.

L’última entrevista a la kurda Nesrim Abdullah és una evolució. Una evolució en realitat del pensament marxista-leninista i m’agrada i em dona esperances de futur perquè abandona el centralisme democràtic, parla de confederalisme, canvia el sentit d’una manera feminista i dona la possibilitat de reflexionar. Sí que és un context diferent, Rojava no és Europa, però potser és aquí on es pot construir una cosa interessant per a tot el planeta per la seva capacitat d’entendre el tema del gènere, incloure ètnies i religions diferents i deixar de costat totes aquestes divisions. A més aquest canvi de model l’actuen mentre el reflexionen.

És un exemple molt concret situat geogràficament. Com s’ha de treballar perquè es comparteixi més enllà de les seves fronteres o de les aliances que es puguin teixir?

Les kurdes treballen molt perquè aquest nou paradigma que parteix de la revolució de les dones pugui arribar. No és una casualitat que aquest llibre hagi estat editat per l’editorial Bauma i per Azadi Jin perquè d’alguna forma elles ens posen en contacte i ens donen un nou pensament i un mètode. I que ens donin una metodologia és molt important perquè els mètodes que s’han utilitzat fins ara no han funcionat, no eren els justos per a superar les jerarquies, el model patriarcal… I elles si ho fan i això és molt potent perquè no sols ho imaginen, ho posen en pràctica i deixen que anem allí a experimentar-ho. Les companyes kurdes ens ofereixen una alternativa perquè el món d’ara ja no és un món bipolar, és un món acabat, que no sap on anar i cal inventar-se alguna cosa per a poder sobreviure. Elles el que fan és agafar el toro per les banyes i posen en el centre una mirada de dones.

Has nomenat l’editorial i el col·lectiu que t’ha convidat a les presentacions que esteu donant. Com us vau conèixer i com es decideix traduir aquest llibre amb l’editorial Bauma i la col·lecció de la Màquia? I sobretot, per què en català? El català és una llengua que rep agressions contínuament i que es faci això és una contribució a la lluita.

No és una casualitat que això passi tot a Barcelona. Barcelona té un context, una tensió independentista des de sempre fins ara, però sobretot ha estat un dels centres importants de la lluita antifranquista. Tots recordem allò de Carrero Blanco, vola, vola, vola i sempre ha tingut la voluntat i sensibilitat de ser independent. En més d’un sentit a més!

Sobre com ens hem trobat… ha estat un recorregut de dona a dona. Jo formava part del grup de jineology a Gènova i Rossa Tidei, una amiga que va estar a NAP (Nuclis Armats Proletaris) i és del grup de jineology a Roma, em va presentar la Isa [la companya que ajuda amb les traduccions]. Un dia, la Rossa em va dir que portés el meu llibre al meu centre social de tota la vida, el Cox 18 a Ticinese per a donar-li a una amiga seva. Li vaig donar el llibre a la Isa i així va començar tot. La Isa m’ha posat en contacte amb aquest context que tampoc és casual: un context d’una Barcelona molt peculiar amb energia sobre tot el que té a veure amb les dones, on hi ha experiències de barri, molt d’intercanvi, on es construeixen coses fins al punt que ha estat possible produir un llibre com aquest i a més en dos idiomes. Precisament amb la importància del català pel que s’ha dit. És curiós perquè el català s’assembla molt al dialecte de Gènova.

Agafant la idea que Barcelona sempre ha estat una ciutat organitzada… Encara hi ha preses polítiques per lluita armada, però sembla aliè a tot. Què ha canviat?

Moltes coses. Segurament l’experiència de la derrota ha pesat molt. La repressió ha tingut una força increïble i devastadora. Saber què significa l’homicidi polític és important i alguns moviments, per temes de repressió, no han tingut temps de reflexionar sobre aquesta experiència. La majoria de llibres comencen a sortir ara perquè abans el món s’estava llepant les ferides. Però independentment de la nostra valoració sobre la lluita armada, no podem acceptar que el poder tingui algú que pertany a la nostra història. Sigui quina sigui la seva opinió, tenim el deure de reivindicar la seva llibertat.

També crec que el poder ens ha enverinat amb una comunicació que ha estat molt invasiva, molt capil·lar i molt prepotent i d’alguna forma ha construït subjectes individuals separats l’un de l’altre. També amb aquesta incapacitat de pensar accions que no estiguin dins de l’ordre establert. És com si haguessin modificat el nostre ADN, no amb la vacuna, sinó amb aquesta comunicació. Potser per això era el moment per a escriure aquest llibre per a tornar a teixir aquesta col·lectivitat i continuar explicant la història de les dones no submises pel poder.

Són eines per a no repetir errors. A més, com comentaves, abans existia una dicotomia entre lluita radical o lluita feminista i això sembla que està canviant i es poden fer les dues coses alhora.

No ho sé. Tinc 78 anys i no sé què respondre. Crec que conec molt poc el present… El miro, però físicament no em sento capaç. El món ha canviat d’una forma radical i per tant cal tenir una visió global que jo no tinc per a buscar les formes i els mètodes per a atacar-ho. Però segur que jo estic al costat de qui posa en acte una resistència i una autonomia: les zapatistes, les kurdes, maputxes… Potser hauríem de mirar o tenir com a referents les poblacions indígenes que tenen aquest vincle amb la terra perquè estem anant cap a una apocalipsi. El món va cap a una direcció altament autoritària i hem d’estar preparades per qualsevol situació. No tinc molt clar el què, no soc una teòrica, sí que puc ser la testimoni d’un temps passat i tant de bo això pugui servir d’alguna cosa.

Et cuides quan estàs convençuda del què fas quan et remou, et ressona, quan estàs absolutament convençuda del que vols fer, t’estàs cuidant.

En la lluita radical, sigui armada o no, sembla difícil respectar la teoria del triangle de les cures: aquella que diu que perquè tot funcioni, el jo, el col·lectiu i el projecte han d’estar bé. En el llibre tu ets la dona 14 que explica el què va viure, amb companys, amb la seva família, el fet d’haver de fugir… Com es gestiona tot aquest pes?

Et cuides quan estàs convençuda del què fas quan et remou, et ressona, quan estàs absolutament convençuda del que vols fer, t’estàs cuidant.

Al final del llibre, en una carta a Enza Siccardi dius que havíeu compartit alegries i aventures, però que els dolors els afrontàveu soles.

Cadascuna té als seus i a vegades no es pot pesar molt sobre l’altra… però si el dolor es feia molt gran jo hauria trucat l’Enza i ella hauria vingut. I a l’inrevés igual. De fet, jo vaig ser-hi durant la seva mort.

Com ho vas combinar? Participaves en diferents organitzacions i lluites, però escrivies i ensenyaves quan no estaves en clandestinitat.

Sempre he considerat important cuidar i mantenir la comunicació i les relacions amb el moviment en general. La meva elecció va ser contínua, pròxima a la lluita armada, però sense participar realment perquè com he dit abans, jo era més ximple que altres, però també perquè sempre he considerat important el contacte amb el que succeïa a la societat. El límit de la clandestinitat potser és que la repressió et força a tenir una distància i per a mi era molt important tenir contacte amb l’organització de masses. I m’agrada ser un testimoni. Una companya m’explicava en una situació de guerra com s’havia enfadat amb algú que gravava. Jo crec que es necessita explicar el que està passant.

Dius que els somnis van ser possibles, creus que ara el somni revolucionari és possible?

Abans de trobar-vos era molt pessimista, ara molt menys. Agraeixo aquesta possibilitat perquè ha estat una nova manera de tornar al món. De fet, el principi del llibre era una reflexió sobre el passat, però la trobada amb vosaltres i gràcies a la Rosa he reconnectat aquesta lluita feminista amb la lluita dels oprimits i oprimides. Fa uns anys tenia la sensació que el moviment feminista no sols s’estava separant dels homes, sinó que s’estava separant de tota la resta. També va ser una casualitat que el 2018 anés a una trobada amb les zapatistes i sentís que alguna cosa es podia lluitar i aprendre.

Foto de portada: Carla Benito