Hem vist que el socialisme de Berstein acaba en el pla de permetre que els obrers participin en la riquesa social, que els pobres es facin rics. Com s’ha de dur a terme? A l’article «Problemes del socialisme», publicat a Die Neue Zeit, amb prou feines en deixa entreveure senyals comprensibles; al llibre, dóna una explicació plena d’aquesta qüestió: el seu socialisme s’ha de materialitzar per dues vies, mitjançant els sindicats o, com en diu Bernstein, la «democràcia econòmica», i mitjançant les cooperatives. Mitjançant la primera via vol atacar els beneficis industrials; mitjançant la segona, els comercials (pàg. 118).

Pel que fa a les cooperatives i, sobretot, a les cooperatives de producció, per llurs característiques internes, constitueixen un híbrid al bell mig de l’economia capitalista

Pel que fa a les cooperatives i, sobretot, a les cooperatives de producció, per llurs característiques internes, constitueixen un híbrid al bell mig de l’economia capitalista: una producció socialitzada en miniatura dins l’intercanvi capitalista. Però, en l’economia capitalista, l’intercanvi predomina sobre la producció i genera, a causa de la competència, una explotació sense miraments, és a dir, el predomini total del procés productiu, mitjançant els interessos del capital com a condició d’existència de l’empresa. A la pràctica, això s’expressa en la necessitat de fer el treball el més intensiu possible, reduir-lo o allargar-lo, segons la situació del mercat, recórrer a la força de treball o expulsar-ne, segons les exigències del mercat de consum, i posar pedaços. En una paraula, posar en pràctica tot els mètodes coneguts que fan competitiva una empresa capitalista. És per això que, a les cooperatives de producció, es dona la necessitat contradictòria per als treballadors de governar-se amb absolutisme total, d’exercir el paper d’empresari capitalista amb si mateixos. En aquesta contradicció, les cooperatives de producció se’n van en orris, atès que o es desenvolupen com empreses capitalistes o, en cas que hi siguin més forts els interessos dels treballadors, desapareixen. Aquests són els fets, que Bernstein mateix constata però interpreta malament atès que ell, juntament amb la senyora Potter-Webb¹, veu la causa de l’enfonsament de les cooperatives de producció a Anglaterra en la manca de «disciplina». El que aquí, superficialment i banal, es qualifica com disciplina no és res més que el règim absolut del capital, que, tanmateix, és impossible que els treballadors puguin exercir entre si².

D’això, se’n segueix que la cooperativa de producció només pot assegurar la seva existència al mig de l’economia capitalista si, per via indirecta, supera la contradicció oculta entre mode de producció i d’intercanvi, atès que se sostreu il·lusòriament de la llei de la competència lliure. Això només es pot garantir si prèviament hi ha un mercat de consum, un cercle fix de consumidors. Aquest recurs l’hi serveix justament l’associació de consumidors. És aquí, i no en la distinció entre cooperatives de compra i de venda, o el que digui l’ocurrència d’Oppenheimer³, que radica el secret tractat per Bernstein de per què se’n van en orris les cooperatives de producció independents i només l’associació de consumidors els pot garantir l’existència.

Així, doncs, amb independència de llur caràcter híbrid, les cooperatives de producció no poden aparèixer com a reforma social general, perquè la seva direcció requereix, sobretot, la supressió del mercat mundial i la dissolució de l’economia mundial existent

Si, per tant, les condicions d’existència de les cooperatives de producció en la societat actual estan lligades a les de les associacions de consumidors, se’n segueix com a conseqüència addicional que, en el cas més favorable, les cooperatives de producció depenen de la petita venda local i de pocs productes de necessitat immediata, sobretot queviures. Les associacions de consumidors i, doncs, també les cooperatives de producció queden excloses d’entrada de totes les branques importants de la producció capitalista: les indústries tèxtil, carbonífera, metal·lúrgica, petrolífera, com també les de maquinària, locomotora i naviliera. Així, doncs, amb independència de llur caràcter híbrid, les cooperatives de producció no poden aparèixer com a reforma social general, perquè la seva direcció requereix, sobretot, la supressió del mercat mundial i la dissolució de l’economia mundial existent en petits grups locals de producció i intercanvi, és a dir, en essència, el retrocés de l’economia de mercat gran capitalista a l’economia de mercat medieval.

Però també en els límits de llur materialització possible, en el terreny de la societat actual les cooperatives de producció es redueixen necessàriament a mers apèndixs de les associacions de consumidors, les quals, per tant, guanyen importància com a principals portadores de la projectada reforma socialista. Però, amb les cooperatives, tota la reforma socialista, d’ésser una lluita contra el capital productiu, és a dir, contra el tronc principal de l’economia capitalista, es redueix a una lluita només contra el capital comercial i, certament, contra el petit capital comercial i el capital comercial intermediari, és a dir, contra petites branques del tronc capitalista.

¹Beatrice Potter-Webb (1858-1943): juntament amb el seu home, Sidney, escriví una sèrie de treballs sobre història i teoria del moviment obrer anglès. Cofundadora de la Societat Fabiana i important teòrica del reformisme gradualista, durant la Primera Guerra Mundial defensà posicions socialxovinistes i, a la dècada de 1930, esdevingué una defensora entusiasta de l’estalinisme.

²«Les fàbriques cooperatives dels mateixos treballadors són, dins la forma vella, la primera ruptura de la forma vella, tot i que, és clar, en llur organització real han de reproduir arreu totes les mancances del sistema existent.» Marx, Das Kapital, vol. 3, I, pàg. 427 (Marx i Engels, Werke, vol. 25, pàg. 456).

³Al·lusió a Franz Oppenheimer (1864-1943), metge, sociòleg i economista alemany que enuncià la «llei de transformació de les cooperatives», d’acord amb la qual totes les cooperatives, a curt o llarg termini, s’han de convertir en empreses capitalistes (n. del tr.).

Fragment de l’article «Sindicats, cooperatives i democràcia política» publicat als llibres 100 Revolucions (Caliu Espai Editorial) i Reforma i revolució (Tigre de Paper Edicions)