Un altra memòria comença de florir. Existeixen trajectòries polítiques —la de Carles Castellanos n’és una— massa temps amagades, silenciades, per l’academicisme corporatiu, fonamentalment universitari, i per la memòria inventada pels partits d’ordre —d’«esquerres» i conservadors. Ara bé, les trajectòries a les quals em refereixo (activistes, intel·lectuals i revolucionaris) són d’una peça: no es «marceixen» perquè la història és viva. Expliciten biografies que, sota conjuntures diverses, han mostrat una coherència militant que contrasta amb estratègies immobilistes.
L’extrapolació programada de Les terceres vies a Europa (1975), el despotisme de la tecnocràcia socialdemòcrata, el catalanisme reformista, polític i econòmic («Catalunya, la fàbrica d’Espanya») i l’encara avui mistificació d’una suposada hegemonia eurocomunista que dogmatitza sobre una peculiar concepció de «majories» i de «minories» en l’etapa de lluita antifranquista (concebuda com la fi de la lluita nacional), han volgut «edulcorar», de retop, el postfranquisme. La legitimació d’una «transició inventada», impol·luta, segons una peculiar «lectura» del passat immediat delata l’existència d’uns interessos polítics dominants la finalitat dels quals és socialitzar un imaginari col·lectiu de país identificat amb una memòria sectorial, fonamentada en un bagatge del passat sota els valors del socialiberalisme i orientada al desarmament polític de les classes populars. Res de nou.
Allò, però, que és latent acaba essent emergent, oimés quan es tracta d’assignatures pendents que, sota el miratge falsament rupturista de plataformes unitàries (després desarticulades: l’Assemblea de Catalunya), hom malda per matenir marginades.
S’ha procedit al bastiment d’una «memòria» sota l’aparença de «democràtica». Res més lluny de la realitat: obvia fets i cicles repressius i transforma en «normalitat» —llevat d’honorables illots historiogràfics— una secular situació d’opressió nacional. Comptat i debatut: sembla que no passem de biografies reificades que simplifiquen, per exemple, el divers moviment anarquista. Tampoc no creuem la frontera d’una reivindicació republicanista de caient espanyolista i apologètica del «bienni reformista» (1931-1933), i ens escarrassem a convertir episodis claus de la dita «guerra civil» en teatralitzacions turístiques. Tampoc no abordem decididament la dignificació (el nomenclàtor ens delata) de l’ampli imaginari de catalanitat nacional. I banalitzem, o ras i curt oblidem, fets, o llocs de memòria amarats de repressió policial espanyola. Sembla, al capdavall, que l’època (present) que sembla marcada per una hiperinflació de «Memòria» també hagi sucumbit —seguint el situacionista i referent del contrapoder Guy Débord— a la concepció de cultura com a espectacle.
Amb tot, la història, com a acumulació de contradiccions persisteix. No es pot girar l’esguard cap a un altre costat. Hi ha sanes escletxes que obren noves perspectives historiogràfiques. Les Edicions del 1979 nasqueren amb la idea de donar a conèixer el que hom no «acostuma» a difondre trajectòries «heterodoxes» contraposades al tripijoc del poder. Les memòries de l’activista independentista represaliat Quim Pelegrí, autobiografies com la d’Àlvar Valls, els fragments de memòria d’Agustí Barrera, la biografia, l’obra politicohistoriogràfica d’Eva Serra, els estudis contrastats sobre l’organització Terra Lliure van estructurant una memòria alternativa, enllacen bagatges vivencials majoritàriament adscrits al solc traçat pel Front Nacional de Catalunya. Són algunes biografies (en manquen encara de notòries com les d’Aleix Renyé) i episodis que ens recorden que «no som res, si no som poble». Un bagatge de la radicalitat.
És en aquest projecte alternatiu de relat entorn del passat recent que la trajectòria de Carles Castellanos i Llorenç (Barcelona, 1942), la del conjunt del Grup de Treball Polític que originà el PSAN-Provisional (1974) i la formació d’Independentistes dels Països Catalans (1979) —pal de paller històric del present independentisme combatiu— assenyalen una línia de treball ideològic i de concreció política que forma part de la base de l’actual hegemonia independentista, pastada durant una seixantena d’anys de lluita. No podem continuar concloent (com encara s’esdevé) que l’independentisme neix arran de la crisi de legitimitat de l’autonomisme (2006).
Els trencacolls de l’evolució provinent del Front Nacional de Catalunya i del Partit Socialista d’Alliberament Nacional demanaven una narració que en sintetitzés les aportacions i que també explicités les limitacions derivades d’una pràctica bastida des de l’anàlisi de conjuntures. Si a Reviure els dies. Records d’un temps silenciat Castellanos evocava una trajectòria humana circumscrita per un compromís polític, Reviure els fets és un assaig sociopolític de caient autobiogràfic que explica les raons d’una via autònoma («mobilitzar» la ideologia) d’alliberament nacional. D’entrada, doncs, cal valorar l’esforç explicatiu de l’autor que compassadament va deixatant vivències que sedimentaven en saó.
Per aquest motiu la primera part de la narració, que podem establir entre 1960 i 1974, té un interès fonamental. Els anys de formació i de primera militància al FNC expliquen alguns factors que dugueren a una superació del model entre demoliberal i socialdemòcrata de l’organització-moviment fundada el 1940 (El Front del 1940 venia a projectar la voluntat de reagrupament polític i social encarnat prèviament per la Unió Catalanista amb la seva fundació el 1891).
L’aportació cultural, ideològica, de noves lleves generacionals, que se sumaven a un nou projecte independentista (la generació nascuda entorn dels primers anys quaranta), explicava, en part, el «gir» marxià al si del Front. N’eixí una crisi de creixement interna —enriquidora— resolta, amistosament, en forma de creació d’un partit, aleshores percebut com a nou, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN).
Com reconeix amb molt d’encert Castellanos els anys seixanta suposaren una catalització d’actituds, modularen una (nova) ètica filosòfica, una nova concepció del món, fonamental, del grup humà del qual formà part la seva pròpia trajectòria.
En fou, de fonamental perquè el component eticofilosòfic emergent (marxisme, a voltes amb deixos existencials, emmarcat en un escenari neorealista social, estèticament compromès i vitalment revolucionari) confirmà una conclusió a la qual arribà l’enginyer i lingüista: els corrents ideològics i polítics internacionals condicionaven, però no pas determinaven, una nova estratègia política d’alliberament. Efectes-demostració revolucionaris, o culturalment transformadors, tenien un abast limitat en la configuració d’un moviment cultural, o polític, les característiques reals del qual calia, i cal, cercar en referents i bagatges culturals, polítics i ideològics nacionals propis. Cada estructura nacional contextualitza un model d’anàlisi i assaona un tipus d’organització.
Per contra, la hipòtesi esmentada trigà molt a ser contemplada pels intel·lectuals-polítics gauchistes, esquerristes, que feien taula rasa de la historicitat dels pobles. Per això, una altra aportació molt destacada del nou independentisme que arrencà els anys seixanta —sostinguda per organitzacions que configuraren, entre els anys seixanta i vuitanta, el Moviment Català d’Alliberament Nacional— fou la capacitat d’historiar les anàlisis de les contradiccions polítiques, exponents de lluites socials que no feien altra cosa que significar els conflictes d’estatus de poder. En aquest aspecte Reviure els fets coincideix amb la reflexió de la historiadora Eva Serra (1942-2018).
El doble vessant configurat per la confluència eticofilosòfica i una certa concepció «estructuralista», definida per una reflexió historicopolítica del fets, explicava el fil establert per Serra: la «Revolució catalana.» En conseqüència, la memorialística de Castellanosrepassa conjuntures que han dut a la «revolució catalana» present.
Una «revolució» que, com l’autobiografia recull, abasta un tipus de plantejament ètic: la recerca en la realitat social de les llengües. Les línies de treball encetades per l’enginyer extrapolen el sentit nacional del treball polític en forma de treball intel·lectual. Una trajectòria en què Castellanos col·laborà amb el seu germà Rafael. Ambdós es familiaritzaren amb referents destacats de la lingüística i de l’etnohistòria: Edward Sapir, Guy Heraud, Jordi Ventura. Una primera etapa de recerca culminada, per tots dos autors, amb la publicació d’Els problemes lingüistics al món actual (1967), i una de posterior que comptarà amb la darrera publicació coneguda de Carles Castellanos, Llengua Viva.
L’aportació eticofilosòfica del present assaig es complementa amb una segona aportació que amara la lògica interna de les militàncies fornides a l’escalf d’una situació —anys seixanta i setanta— de «revolució cultural». El capítol «Raons d’un compromís» (pp. 177-190) fonamenta una qüestió bàsica: una organització no té cap sentit si no és concebuda des de l’actitud i el capteniment dels militants que la integren. És el que Castellanos denomina el «factor humà». Tot just, les «Raons» no tan sols expliquen el compromís dels militants dels anys seixanta, sinó que caracteritzen la motivació de la militància independentista dels anys vuitanta i noranta, cosa que contrasta, com concreta oportunament l’autor de Traducció i ideologia, amb trajectòries dirigistes de partits com el PSUC. Les «Raons» existents en l’actualitat són condicionades per la debacle del capitalisme tecnòcrata, ressort fonamental del present minimalisme neoburgès postmodern. El capítol, doncs, hauria de ser reflexionat per dirigients sobrevinguts a la situació política present, de la qual no saben, o no volen, deduir la culminació republicana lliure.
El bagatge moral acumulat per tota la trajectòria de Carles Castellanos —i pel conjunt de conscients militants independentistes dels darrers seixanta anys— esdevé cabdal per a situar el lector davant el cicle polític comprès entre 1974 i 1979. Fou un quinquenni fonamental que comptà amb la intervenció del PSAN-Provisional (nom amb ressò de la «via irlandesa»?) a la plataforma de projecció internacional d’organitzacions independentistes europees sotasignades a la Carta de Brest (1974). Un cicle que fou analitzat a través de la formulació de les tesis polítiques elaborades per l’organització Independentistes dels Països Catalans. Aquell període de cinc anys, que alguns dels seus protagonistes defineixen com a «elèctrics», posà les bases —juntament amb el treball de moviments sectorials (ecologistes, Taula Antinuclear i Ecologista; sindicals, Col·lectiu d’Obrers en Lluita; antirepressius, els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans; de lluita per la llengua amb els Grups de Defensa de la Llengua)— de la constitució del Moviment de Defensa de la Terra (1984) i de la formulació de la Unitat Popular, de la qual eixí la CUP, organització concebuda per a articular políticament la present Esquerra Independentista.
Tot aquest procés duu l’autor a plantejar dues ruptures en la història de l’independentisme modern: la ruptura ideològica que comportà la fundació del PSAN el 1968 i la ruptura estratègica posterior aconduïda per les anomenades «Tesis de 1979», ideari basal a partir del qual es desenvolupa gran part de l’estratègia posterior del moviment independentista popular.
Amb tot, el tipus de ruptura ha estat, i és, objecte de debat en determinats espais historiogràfics. El que sí que sembla prou versemblant és que l’escissió al si del FNC fou una ruptura de concepció política que expressava, però, la continuïtat d’un factor, fonamental, en tota la història independentista: el fet nacional com a contradicció revolucionària principal. Això que diem és una ocurrència òbvia, sí, però constata, potser, que més que ruptura fou una superació de les tesis demoliberals socialitzants conformadores d’una estratègia de país. Podríem parlar, com a hipòtesi, de ruptura ideològica d’abast limitat. La ruptura ideològica real fou amb un catalanisme que, políticament, havia donat tot el que podia donar, i que, tal vegada, la tasca més útil que encara podia fer era el mecenatge cultural i civil. La fundació del PSAN provocà, en tot cas, que el catalanisme encara existent conegués —per a engalzar amb el nou relleu generacional— un procés de socialdemocratització.
D’altra banda, la «ruptura estratègica» reflectida per la trajectòria orgànica d’IPC sembla més versemblant tenint en compte, com es deriva de les «memòries polítiques» de l’autor, que l’activitat de la pràctica independentista ha dut a la configuració d’un «nou paradigma». Es tracta de l’exponent que constata el flux del moviment d’alliberament nacional, base del procés de revolució democràtica resultant d’una nova crisi sistèmica capitalista. De fet, la conjuntura present no és altra cosa que l’assoliment d’una dinàmica de lluita que ha explicitat les contradiccions estructurals d’un Estat espanyol neofranquista sota la forma monàrquica. Per aquesta raó, el procés de revolució democràtica ha de recollir, com diu Castellanos, l’articulació d’un bloc històric (o front republicà) per a «la defensa dels interessos populars» (p. 259 i 317). És en aquest context de transició on la funció política d’una burgesia nacional —ara com ara no pas hegemònica— adquireix un sentit de cara a «alliberar» espais econòmics (creació d’infraestructures de contrapoder) en mans de l’espanyolisme monàrquic financer.
La morfologia d’aquest eix social, característic de tota revolució democràtica, recolza en el moviment polític, protagonista del Referèndum d’autodeterminació de l’1-O de 2017 i del seguit de mobilitzacions que el seguiren entre el 3 i 27 d’octubre. A partir d’aquesta situació es genera un incipient possibilisme i dilacionisme vinculats a una mera reducció quantitativista d’un moviment polític, ben observada al volum. La hipòtesi «eixamplar la base» esdevé una excusa que acaba obstruint l’avenç polític republicà, i obvia, de fet, la capacitat auoorganitzativa i de mobilització de les classes populars catalanes. Aquest tòtem immobilista cau per la base en constatar, com remarca Castellanos, que l’abast sociodemogràfic del «primer d’octubre» cal situar-lo reeixidament en contra de l’onada de repressió policial de l’Estat espanyol. És així com cal significar la majoria dels més de dos milions de votants octubristes (p. 313). No reconèixer aquesta passa de gegant comporta caure en un complex d’inferioritat contraproduent, per bé que volgut pel bloc unionista, i espanyolista d’«esquerres».
L’avenç de posicions vers la proclamació de la República Catalana (p. 285) constitueix l’expressió més consolidada de la confrontació-ruptura vers el règim monàrquic espanyol. Caldria no «separar» (per etapes) el «moment ruptura» del «moment república» No he sabut veure aquesta separació en l’argumentació de l’autor. Ara bé, sembla com si des d’entorns independentistes actuals es formuli la idea que la proclamació de la República ha de ser precedida per la preparació de la fase de ruptura. Avançar cap a la República significa indestriablement consolidar la pràctica de confrontació rupturista.
No tenir present la vinculació d’ambdós factors fou tal vegada l’error estratègic constatat en l’efímera proclamació republicana del 10 i del 27 d’octubre de 2017. I també implicà la constatació de la defensa d’interessos d’estatuts d’un independentisme que no es comportà com a dirigent: obvià les bases prorepublicanes mobilitzades i caigué en el parany d’un dialoguisme imaginari volgudament desmobilitzador impulsat per espais ancorats en l’arnat sucursalisme autonomista (a batzegades, federalitzant).Reviure els fets constitueix un testimoniatge de primera mà (cal que els protagonistes emmudits parlin) la característica fonamental del qual ha estat dur a terme una persistent feina intel·lectual-política de base. Una condició prèvia insubstituïble per a comprendre, en una bona part, el perquè un país vol deixar de ser un poble oprimit… En història, com en política, no existeixen els miracles.