El que fa uns anys podíem intuir ara es mostra ja de manera clara: vivim en un període de transició en l’ordre capitalista. L’estancament econòmic, la crisi internacional de l’hegemonia occidental i el retorn dels xocs bèl·lics imperialistes donen bona mostra d’això. Com totes les transicions, això pren la forma de crisi, inestabilitat i afebliment de pilars sobre els quals se sosté aquest ordre capitalista.

A això se li sumen els límits al capital imposats a través de la crisi ecològica. La degradació mediambiental ha assolit ja uns nivells  tan elevats d’amenaça amb trastocar dràsticament la roda d’extracció de beneficis. Això afegeix, per tant, un quart element a aquest escenari de crisi i transició. En la confluència de tots ells és on se situen les actuals discussions sobre transició industrial.

Donada la seva importància en les discussions sindicals presents i futures, volem compartir algunes reflexions que examinen aquest escenari a través del conflicte del tancament de la fàbrica Nissan a Barcelona.

Tancament i reindustrialització d’una automoció en crisi

L’anunci de tancament de la planta de la Nissan a Barcelona es va produir l’estiu de 2020, i el desembre de 2021 es va fabricar l’últim vehicle, acabant així amb 3.000 llocs de feina directes. Recentment, s’ha anunciat la seva reobertura de la planta a partir de l’aliança entre l’empresa espanyola Ebro i la firma automobilística xinesa Chery. Aquest projecte reincorporarà a 1.250 persones treballadores de l’antiga fàbrica de Nissan, que començaran fabricant el model de gasolina Omoda 5, de la marca xinesa Chery. Més endavant, es planteja la fabricació de la versió elèctrica del mateix model.

Són diversos els actors que juguen un paper en aquest procés: fem-ne un petit repàs. En primer lloc, una multinacional automobilística mantinguda amb la injecció de diners públics que decideix tancar la seva fàbrica i acomiadar a milers de treballadores. Una situació cada vegada més freqüent, donada la crisi de vendes en la qual es troba el sector, l’estancament econòmic i la pèrdua de poder adquisitiu que dificulta la compra de nous vehicles. En segon lloc, uns governs que aspiren a un retorn de la política industrial com a baló d’oxigen amb el qual afrontar l’escenari de confluència de crisis descrites. En el cas de la Unió Europea (UE), arriba tard i malament a una carrera a la qual la Xina i els Estats Units li porten força avantatge. En tercer lloc, una multinacional automobilística xinesa que amplia el seu negoci trepitjant sòl europeu per desenvolupar les seves capacitats productives. Lluny de ser una reversió dels processos de deslocalització, hem d’entendre aquesta decisió com un moviment davant l’aplicació per la UE de forts aranzels a la importació de vehicles elèctrics des de la Xina. Aquesta mesura s’aplica per preservar els interessos de les firmes automobilístiques europees enfront de la “inundació del mercat” amb vehicles elèctrics a preus baixos.

Aquest és el paisatge que normalment es pinta per a descriure les complexitats d’aquest context de crisi i transició. A partir d’aquí es desgrana una disjuntiva important: la UE ha prohibit la venda de vehicles de combustió a partir de 2035, però sembla incapaç d’estimular la demanda suficient perquè es faci la transició al vehicle mitjançant mecanismes de mercat. La pèrdua de poder adquisitiu de la classe treballadora fa que no es puguin comprar nous cotxes elèctrics al ritme esperat. Només les marques xineses són capaces d’oferir preus significativament més baixos. Així doncs, la UE es troba entre l’espasa i la paret: mantenint el sistema de mobilitat basat en el vehicle privat i a partir de mecanismes de mercat, descarbonitza el transport deixant entrar a les marques xineses i arruïnant a les europees? O protegeix la seva indústria a canvi de no descarbonitzar el transport?

No obstant això, existeix un quart actor que té la capacitat de canviar dràsticament el marc de discussió. Un actor que davant l’anunci del tancament de la Nissan va mantenir durant 100 dies de lluita l’oportunitat d’una altra sortida oberta, la plantilla i les seves organitzacions sindicals. Durant el conflicte es va posar sobre la taula una proposta de socialització i reconversió de la planta per a fabricar vehicles elèctrics d’ús compartit. L’alternativa era sostinguda sobre dues idees centrals: és necessari un nou model productiu que posi en discussió què s’ha de fabricar i com es fabrica. És a dir, una alternativa que posava el focus en el transport col·lectiu en lloc del transport individual a partir de fonts energètiques ecològicament més sostenibles que la crema de combustibles fòssils. A més a més, implicava proposar una nova forma d’organitzar la producció, en la qual fossin les mateixes treballadores i treballadors qui prengués el control d’aquesta organització.

D’aquesta manera, veiem com la lluita sindical amplia radicalment el marc d’allò possible. Encara que reconeguem com una bona notícia la reincorporació de centenars de persones treballadores que es trobaven a l’atur després del tancament de la Nissan, no ens hem de confirmar amb aquestes engrunes. La classe treballadora està cridada a jugar un rol actiu per a disputar i modelar la transició ecològica davant la crisi i la devastació capitalista.

Lliçons polítiques i sindicals de l’experiència de Nissan

Cada lluita, cada mobilització i cada conflicte és un lloc des del qual extreure lliçons i aprenentatges amb els quals enfortir la lluita de classes. Per estimular la discussió, ens agradaria exposar sis lliçons que ens ofereix aquest cas concret.

1. El capitalisme desenvolupa ja una transició cap a noves formes de producció i organització del treball que van més enllà de la disputa per la riquesa. Això planteja un repte que no hem d’ignorar. La distància entre els beneficis empresarials i els salaris no ha fet més que créixer. No obstant això, les noves formes d’organització del treball, la introducció de noves tecnologies per augmentar el control sobre les plantilles, els mecanismes per impulsar la productivitat i la nova estratègia per impulsar la indústria bèl·lica, ens situen davant nostre un conflicte no només per la distribució dels ingressos, sinó també per les noves formes d’organitzar la producció.
   
2. En aquest context, és crucial que considerem en profunditat la nostra postura política i sindical. No podem limitar-nos únicament a la lluita pels salaris justos o per la preservació dels llocs de treball. En el panorama actual, marcat per canvis constants, hem de trencar amb el paradigma del fet que només hi ha dues opcions: atur o reconversió laboral, ambdues implicant la pèrdua de conquestes laborals. La nostra meta és ampliar el nostre poder de classe, ja que és l’únic que no ens deixarà en una posició vulnerable. És en aquesta línia on se centrava la proposta de socialització i reconversió de la Nissan presentada pel sindicat CGT, amb el suport de grups polítics com Anticapitalistes i la CUP. La proposta va més enllà de simplement defensar-se enfront dels acomiadaments i garantir compensacions justes. Es tracta de proposar una alternativa que valgui la pena defensar: un nou model d’organització de la producció, gestionat públicament, amb l’objectiu de satisfer una necessitat social crucial com és el transport, tot això sota criteris de sostenibilitat ecològica. 

3. Som plenament conscients dels processos de transformació que s’estan produint en nombrosos sectors productius, així com dels plans de reorganització d’inversions per part del capital i les empreses. Extreure lliçons d’això implica reconèixer la nostra responsabilitat en la preparació de futures lluites que, tard o d’hora, sorgiran. Empreses com Acerinox, Iveco, les drassanes de Cadis i Santander, o la indústria del metall a Vigo són exemples clars d’aquesta dinàmica. Reflexions com aquestes resulten útils si les utilitzem abans que ens trobem immerses en el pròxim conflicte, equipant-nos amb les eines necessàries per preparar les nostres forces amb anticipació, fins i tot abans que la proposta de tancament estigui damunt la taula. És essencial començar abans, amb assemblees de treballadores que els involucrin, fer una tasca intensa de propaganda entre la plantilla per donar a conèixer la situació, promoure debats transparents entre totes les organitzacions sindicals per unificar forces i preparar de forma ordenada els recursos imprescindibles per afrontar el conflicte, com caixes de resistència i eines de suport mutu.
   
4. Una altra lliçó que hem d’extreure procedeix d’una debilitat que va travessar l’experiència: la necessitat d’articular més enllà del centre de treball la lluita que es disputava dins dels murs de la fàbrica. Si bé la factoria Nissan ocupava a 3.000 treballadores, la xifra ascendia fins a 25.000 tenint en compte la gran quantitat d’ocupació indirecta. Això implicava un elevadíssim potencial a l’hora d’estendre el conflicte al conjunt d’una comunitat travessada per un centre productiu vertebrador de gran part del territori. La possibilitat d’impregnar a milers de veïnes i veïns, de connectar amb altres moviments i la necessitat de connexió intencional no poden ser ignorades.

5. Com vam viure també les qui formem part d’una manera o altra la lluita de la Nissan aquell estiu, aquest camí que plantegem no es desenvoluparà automàticament. Existeixen divisions i diferències a l’interior de la classe treballadora. Encara més, cometen un error qui considera que davant d’un treball d’atomització social del capitalisme durant dècades la classe obrera existeix sempre en qualsevol temps i espai. Experiències com la que es va desenvolupar a Nissan (vagues, assemblees, debats, piquets) són l’única via pel reconeixement de la classe treballadora com a tal. No serveix amb identificar des de fora aquelles qui es veuen obligades a vendre la seva força de treball per la producció de mercaderies o per la reproducció de la força de treball, sinó que és imprescindible que aquestes mateixes persones es reconeguin a elles mateixes com a tal. Només un sindicalisme basat en l’experiència directa a través de la pràctica de la lluita diària ens ofereix les garanties per les tasques que ens planteja la fase actual de desenvolupament capitalista. 

6. Tot i que l’anuncia d’acord que va confirmar el tancament de la Nissan el 6 d’agost de 2020 va generar una sensació clara de derrota, és fonamental extreure les lliçons d’aquesta experiència pel camí que tot just comença. Aprendre d’aquesta derrota convertirà aquest moment en una llavor carregada de futur. La reobertura de la fàbrica és el resultat d’una coordinació entre empreses i l’Estat, impulsada per les necessitats i les oportunitats del mercat. Aquesta col·laboració esborra la distinció entre l’economia i la política, com ho va evidenciar la proposta conjunta presentada per Anticapitalistes, CGT i CUP. Aquesta iniciativa també desdibuixa les fronteres tradicionals entre les responsabilitats sindicals i polítiques. Des de la nostra perspectiva, la situació actual brinda oportunitats per orientar el moviment sindical i les masses treballadores cap a objectius anticapitalistes més radicals. 

En resum, en el context actual, la lluita de classes es configura a partir de la transició que el model productiu actual està experimentant. El capital, les seves empreses i l’Estat estan promovent el seu propi pla: una política industrial inicialment orientada cap a la transició verda però cada cop més escorada cap a la indústria armamentística. Davant d’això, falta presentar la nostra alternativa, la qual ha d’involucrar necessàriament el protagonisme de les treballadores i treballadors. Cal un pla de lluita que es basi en els conflictes existents i els situï dins d’un programa de mesures concretes en la perspectiva d’un horitzó ecosocialista. Aquestes mesures han d’incloure la reducció de la jornada laboral sense pèrdua de salari, la reconversió ecològicament sostenible i la millora global de les condicions laborals. Això ens permetrà construir un bloc sindical i polític decidit a afrontar una batalla que ja ha començat.