Text de Maria Garcia Rovira

El 14 d’abril de 1931 es proclama el que Marcelino Domingo, Ministre d’Instrucció Pública, va definir com “la república dels mestres”. I de les mestres, afegiríem nosaltres. Elles com a protagonistes encarnades de dos dels principals impulsos en temps republicans: el paper de les dones en la societat de l’època i l’educació. 

El panorama educatiu del moment era desolador: mestres amb sous paupèrrims, escoles abandonades i un aclaparador nivell d’analfabetisme. La II República havia de fer front a aquests reptes i es va posar en marxa amb una ambiciosa reforma educativa que havia d’engegar-se amb la proclamació i que va tenir especial força durant el primer bienni fins l’arribada dels conservadors al govern, quan es van alentir els avanços.

El compromís amb l’educació es va materialitzar en la Constitució del 31 on s’apostava fermament per un model d’Escola única, pública, gratuïta i laica que arribara a tots els racons del territori espanyol. El govern republicà sabia que la millor manera de perpetuar-se en el temps era conrear un esperit autènticament democràtic en els seus ciutadans i ciutadanes. Una bona educació era la manera de construir la societat republicana del futur. Es va projectar la creació de 7.000 places de mestres i un pla de construcció de 27.000 escoles en un termini de cinc anys. A les comarques valencianes, se’n van beneficiar pobles com Gandia, Ontinyent, Benigànim, Carcaixent o l’Alcúdia de Carlet.

Un dels problemes d’arrel del sistema educatiu era l’escassa formació del professorat. Per a dignificar la professió, el 1931 s’inaugura el que s’anomenà Pla Professional. Aquest pla requeria que per a estudiar magisteri s’havien d’haver complert els 16 anys, s’havia de comptar amb el batxillerat superior i s’havia d’aprovar un procés de selecció amb unes proves d’accés. Una vegada dins de l’Escola Normal es rebien tres anys de formació en pedagogia i finalment gaudien de tot un any de pràctiques abans d’obtenir el títol de mestres. A València trobarem a professores de la Normal com Àngela Sempere, Carmen García de Castro o Maria Carbonell, que van ser amb les seues pràctiques i idees la inspiració de moltes de les mestres valencianes de les que parlarem més endavant com són Genoveva Pons, Alejandra Soler, Paquita Sanchis o Enriqueta Agut i Guillermina Medrano (estes dues entre les úniques dèsset estudiants dones de la primera promoció del Pla Professional). Carmen Agulló Díaz recull les biografies d’algunes d’aquestes dones en el seu llibre “Mestres valencianes republicanes” (2008).

A banda de l’expansió quantitativa pel que fa a les escoles i les places, es van introduir substancioses millores que responien a tot un moviment de renovació pedagògica que bevia de les avantguardes de les dècades anteriors i que va multiplicar-se amb el suport de la República. L’educació republicana estarà imbuïda de les teories de la Institución de Libre Enseñanza (ILE) i de les influències primerenques de l’Escola Nova, conformada pels mètodes de pedagogues com Maria Montessori.

Els principis de la ILE van desenvolupar-se en distintes institucions de formació del professorat i consistien bàsicament en una educació integral i activa, que més tard les futures mestres van incorporar a la seua forma d’ensenyament. Els i les alumnes no eren objectes passius dins de l’aula a qui alliçonar. Al contrari, participaven del seu procés de formació activament a partir dels seus interessos i experiències, els quals recollien els i les mestres intentant respondre a les seues inquietuds per a donar-li sentit. Els i les xiquetes eren el centre de l’ensenyament.

Per això, per a poder incentivar la seua curiositat i comprensió, l’escola i el seu entorn social immediat havien d’estar necessàriament connectades. L’escola havia de sortir fora de les aules i la vida entrar en elles. El treball intel·lectual i el manual es combinaven. La natura i l’aire lliure es consideraven un espai més d’aprenentatge. Totes aquestes propostes que avui dia passen per innovació pedagògica ja van ser la praxi habitual de les mestres republicanes.

Precisament naturista era la mestra Paquita Sanchis, la primera dona amb un càrrec a la Societat Vegetariana Naturista de València. Al 1922 va ser destinada com a mestra a Pina del Montalgrao, un poblet de l’interior de Castelló on posarà en pràctica el naturisme i l’higienisme i on es quedà fins l’any 1930, quan començà a treballar a Llíria. Aprofitant el paratge del poble, Paquita convidava les alumnes a jugar i aprendre a partir de la natura, a relacionar-se amb l’entorn i fer d’ell un espai didàctic. Les seues alumnes, com recull Alberto Herrero en el seu documental En el yunque de la desgracia, encara recorden la rutina que va instaurar quan cada dia es netejaven la cara i pentinaven totes juntes a la font pública abans d’entrar a classe.

Per la condició de les zones rurals, empobrides culturalment, i amb la voluntat de revertir-ho al temps que difonien el seu discurs allà, el govern de la República va crear les Missions Pedagògiques

En aquella època, les cases no tenien aigua potable i les condicions de vida eren molt dures en pobles com Pina, gairebé incomunicats. La manca de recursos i d’equipaments es traslladava també a les escoles, en edificis ruïnosos sense mobiliari ni material suficient. Tot plegat feia que la situació del magisteri rural fora molt precària i dura per als mestres que hi arribaven. A més, l’entorn era més reticent a les innovacions pedagògiques, tant com als canvis socials i polítics. La República sabia que en el món rural no arribava a convèncer i per això hi va destinar els i les millors mestres.

Precisament per la condició de les zones rurals, empobrides culturalment, i amb la voluntat de revertir-ho al temps que difonien el seu discurs allà, el govern de la República va crear les Missions Pedagògiques. Aquestes aniran de poble en poble presentant les millors obres d’art, pel·lícules i llibres. Organitzaven biblioteques (amb Maria Moliner al capdavant de la delegació a València), exposicions, titelles i col·loquis a les àrees més allunyades de la cultura com eren les rurals. Formaven part d’aquestes delegacions intel·lectuals, inspectores, professores o estudiants de magisteri com Enriqueta Agut.

L’escola adaptada al medi a la qual s’aspirava passava també necessàriament per poder emprar la llengua dels xiquets i xiquetes amb normalitat. Les criatures havien de poder expressar-se en valencià a les seues escoles i els mestres els hi havien de poder parlar. Així ho recull la Constitució del 31 que fou la primera en reconèixer el dret de les comunitats a ensenyar en les llengües pròpies.

Aquesta lluita pels drets lingüístics va ser la lluita d’Empar Navarro, una precursora de l’escola en valencià molt abans que fora una demanda popularitzada. Com a jove mestra, ja havia participat en l’assemblea de la Nostra Parla on es defensava la introducció de l’ús en diferents àmbits, entre d’ells l’ensenyament. Continuaria aquestes reivindicacions durant tota la seua trajectòria, arribant a ser la primera presidenta de l’Associació de Mestres Valencians en 1934 i, com a valencianista, va formar part del Partit Valencianista d’Esquerra.

La realitat política valenciana de l’època, però, no fa seua aquesta demanda i passa desapercebuda front a d’altres com el laïcisme a les escoles, que els blasquistes venien defensant anys enrere. Aquests també potenciaren, per exemple, les colònies (la colònia Blasco Ibañez se situaria a Buñol).

 Aquest tipus d’iniciatives van ser claus en l’aposta republicana per una acció social lligada a l’educació per tal d’aconseguir una igualtat material. Es multiplicaren els menjadors, les biblioteques i les colònies i s’institucionalitzaren junt amb les escoles. Moltes de les mestres republicanes de les que parlem col·laboraren activament en les colònies amb suport econòmic i social, com feren Carmen Valero i Carmen García de Castro amb les de la FUE, organització estudiantil on militaren mestres com Enriqueta Agut. La FUE també va destacar per iniciatives com la Universitat Popular per a adults que van fundar. Una de les professores era Alejandra Soler, de les més destacades activistes de l’organització, on militava des dels 15 anys.

Les mestres republicanes van ser també reconegudes militants que prenien la veu públicament i participaven de la vida política del moment amb tot el fervor i la convicció. Moltes d’elles des de la joventut com Virtudes Cuevas, que formava part de les Joventuts Socialistes Unificades, o Enriqueta Agut, secretària de l’Agrupació Femenina dins de les Joventuts de Izquierda Republicana. Més endavant, Enriqueta es va afiliar al Partit Comunista, igual que Alejandra Soler.

Enriqueta és un exemple paradigmàtic de l’esma d’aquelles mestres. El compromís es feia palès en l’antifeixisme alhora que defensava la posició igualitària de les dones en la societat. Va ser una de les 70.000 dones que participaren en la manifestació del Nou d’Octubre de 1936 per a reclamar la igualtat del paper de les dones en la guerra i el seu discurs sonaria per la ràdio. La seua veu s’escoltava a tot arreu i per la seua capacitat oradora era coneguda com “la palometa del Front Popular”. Va passar a formar part de Dones Antifeixistes, on militava des de la seua vessant de mestra. La seua activitat abastava tots els àmbits. Fins i tot, durant la Guerra participava en la revista Pasionaria com a part del Consell de Redacció, on coincidiria amb Empar Navarro. No només eren actives en política sinó que el seu compromís també sigué amb l’acció sindical i la majoria de mestres republicanes estaven afiliades a la FETE-UGT, sent Paquita Sanchis la primera dona en afiliar-se a València, juntament amb Carmen Valero.

Quan esclatà la guerra, l’activitat política es va intensificar. Per exemple, trobem a Carmen Valero en la presidència de Socorro Rojo Internacional i secretària de Mujeres Antifascistas. Les mestres també van continuar l’activitat docent adaptant-se a les noves circumstàncies. Empar i Enriqueta van coincidir a l’Institut d’Assistència Social Mestre Ripoll, un centre experimental situat a l’edifici de la Beneficència on es van reunir els i les mestres més innovadores de tot l’Estat en matèria pedagògica i metodològica. Llastimosament, aquesta experiència es va veure truncada amb l’embat de la guerra que va fer arribar a València multitud de famílies refugiades, reorientant-se el paper d’estes mestres cap a l’acollida i educació dels i les xiquetes desplaçades. Paquita Sanchis és traslladada a València on els atendrà a la Fundació Pablo Iglesias, nou nom de l’Asilo Romero després que fora requisat pel decret de substitució dels ordres religiosos. Virtudes Cuevas també va dedicar-se a aquesta tasca quan, després d’allistar-se al front, en el Quinto Regimiento, va ser destinada a Madrid on va treballar en la cura de xiquets i famílies des d’un convent expropiat i convertit en casa-cuna.

El destí de les mestres republicanes és el mateix que el de totes les dissidències del règim franquista: represaliades, empresonades, abocades a l’exili o a l’exili interior

Una vegada acabada la guerra, s’enceta un procés de depuració dins del cos de Magisteri del qual no escaparan les nostres mestres. Serà un procés llarg i tortuós pel qual a moltes mestres se’ls obren expedients. Moltes d’elles seran expulsades de la seua professió durant anys amb motiu de la seua activitat política, sindical, ideològica o per la seua moralitat. En elles, les seues activitats no seran les més culposes. No tant com les seues personalitats valentes, independents i lliures que ofenien les estretors dels reaccionaris que volien dones submises i obedients.

No només se’ls castigà professionalment sinó que moltes d’elles coneixeran també els consells de guerra i seran durament jutjades. Paquita Sanchis serà condemnada a sis anys i un dia de presó per ser naturista i la tancaran a una casa particular convertida en presó de dones a Llíria, on coincideix amb Genoveva Pons, que havia sigut companya de professió a l’escola del mateix poble. Després d’un parell d’anys, són traslladades a València a la Presó de Santa Clara.  Allà coincidiren també altres mestres com Empar Navarro o la inspectora Àngela Sempere. Mogudes per la seua vocació, en cap moment van deixar l’empenta i amor per la seua professió i s’organitzaren per a donar classes a recluses analfabetes i formaren també tallers de teatre fent que la vida continuara dins d’aquells murs.

El destí de les mestres republicanes és el mateix que el de totes les dissidències del règim franquista: represaliades, empresonades, abocades a l’exili o a l’exili interior. Van ser moltes també les mestres exiliades arrastrades fins a la frontera amb França que travessaren els Pirineus en busca d’una pau que va tardar en arribar. Els camps de refugiats com Argelès-sur-Mer es van omplir de republicans i republicanes. Virtudes Cuevas, Alejandra Soler o el marit d’Enriqueta Agut els van conèixer de primera mà.

Algunes com Virtudes van quedar-se a França en poder sortir-ne. D’altres, van marxar a exilis més llunyans. Enriqueta i la seua filla de tres mesos van salpar en el Sinaia cap a Mèxic. Alejandra Soler va ser reclamada pel govern de la URSS i va marxar allà per a continuar a càrrec de xiquets i xiquetes espanyoles orfes que van ser acollits.  Els camins de resistència van continuar per a republicanes com ella que va viure la II Guerra Mundial i la batalla d’Stalingrad o per a Virtudes Cuevas, que per col·laborar amb els antifeixistes a França va ser capturada i enviada en un comboi cap al camp de concentració nazi de Ravensbrück.

Tot el que volien aleshores és el mateix que demanem ara. Les lluites d’aquestes dones són un llegat que cal recuperar i les seues reivindicacions se’ns revelen com a necessàries en un món que encara avui brega per tot això. Elles, les mestres republicanes, creien que amb l’educació podrien canviar aquest món i obstinadament van esforçar-se en reinventar la docència per a despertar les consciències dels xiquets i xiquetes del futur. Però no només això. No hi ha prou amb un canvi en la didàctica per a una autèntica transformació social. Amb el seu compromís personal i militant, més enllà de tota pedagogia, ens van mostrar el camí cap a la justícia social que implica batallar per la dignitat i les condicions materials de vida a través de l’organització política.

Foto de portada: Flickr – Villarmovellan