Rellegir Fanon avui

Fanon s'ha interpretat com el "profeta de la violència". Aquest article defensa una lectura universalista dels treballs de Frantz Fanon

Rellegir Fanon avui

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Fanon s'ha interpretat com el "profeta de la violència". Aquest article defensa una lectura universalista dels treballs de Frantz Fanon

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Per què Fanon?

«No ha estat mai tan difícil de llegir Fanon com ara», assenyalava el filòsof Achille Mbembe en una conferència a la Universitat Colgate el 2010. Frantz Fanon (1925-1961), un humanista i existencialista profundament influït per Jean-Paul Sartre, va treballar com a psiquiatra a l’Algèria colonial abans d’unir-se a la resistència algeriana contra el colonialisme francès. Conegut generalment pel seus Condemnats de la terra, Fanon va produir unes obres que proposen una crítica del colonialisme i del racisme, les quals sovint són prescrites com a manuals per nombrosos moviments identitaris radicals. Encara que la lectura de Fanon no hagi perdut mai popularitat, s’han de posar en entredit les lectures populars de Fanon si pretenem recuperar tota la radicalitat del pensament fanonià. Aquest article defensa una lectura universalista de Fanon, que va fer una crida a una interrogació crítica de totes les identitats.

Vaig llegir per primera vegada Fanon el 2008. Eren uns temps turbulents per a mi com a escriptor i activista tàmil. En un país no gaire lluny de casa meva, al sud de l’Índia, la resistència tàmil feia un últim intent desesperat contra l’atac sense límits del govern de Sri Lanka. Com jo, molts altres tàmils a l’Índia i a la diàspora en països occidentals eren als carrers, protestant contra Sri Lanka i els estats que donaven suport a la seva brutal campanya militar.

La meva primera lectura d’Els condemnats de la terra va ser per a mi l’equivalent d’una dinamita intel·lectual. «La violència es pot entendre així com la mediació perfecta. L’home colonitzat s’allibera en i per la violència.» Durant la lectura en aquell moment d’aquesta obra major, el seu primer capítol relativament simple (almenys aparentment) sobre la violència era més cridaner que els altres, que tractaven de qüestions bastant complexes. Com molts dels seus joves admiradors del tercer món, jo el vaig llegir com un profeta de la violència. La violència era alliberadora, la violència era catàrtica, la violència era existència. Les seves crides a la lluita incessant semblaven ser l’única opció disponible en un món desesperadament injust.

Això no obstant, tenia la impressió de deixar de banda alguna cosa important.

Contextualitzar Fanon

El Fanon que vaig arribar a descobrir després d’una lectura més profunda és totalment diferent del personatge que llegia en parts mentre em perdia el conjunt. El que era radical en Fanon, i que és més rellevant per al nostre temps, són els seus intents de desestabilitzar tant les identitats de l’opressor com de l’oprimit cap a una universalitat radical. Llegint Fanon amb disciplina i sobrietat, vaig poder apreciar la seva teoria com un intent consistent i rigorós d’entendre la paradoxa de la identitat.

És important contextualitzar Fanon. Va ser un marginal al llarg de la seva vida política. Martiniquès negre a França, ciutadà francès a Algèria i d’origen cristià entre àrabs musulmans. Malgrat el seu compromís total en la lluita anticolonialista algeriana, no va ser mai del tot algerià, fins i tot a ulls dels seus camarades. Els seus coneixements de la història de l’Algèria precolonial eren, com a mínim, vagues. Els textos de Fanon mostren clarament que la seva comprensió de l’Islam com a factor sociopolític a Algèria era superficial. El racisme contra els negres en els àrabs, el paper àrab en l’esclavitud i el patriarcat islàmic són uns temes que va passar per alt.

Aquest detractor major de l’imperialisme occidental va exhalar el darrer sospir sota els ulls de la CIA, en un hospital americà on havia anat a fer-se tractar una leucèmia. Va morir a finals de 1961. Algèria va obtenir la seva independència de manera oficial l’any següent. L’Algèria independent va quedar devastada per la guerra civil entre el govern i els islamistes, que va causar més mort que el colonialisme francès. Podríem dir que Fanon va tenir la sort de no ser-ne testimoni: afectada per la degeneració del projecte anticolonialista cap a una lluita de poder salvatge i cínica, la seva dona, Josie Fanon, va suïcidar-se. Continua sent una figura marginal tant en l’imaginari cultural de França com d’Algèria. Amb tot, va conèixer un renaixement universitari a partir dels anys vuitanta en el món anglosaxó, principalment en els departaments d’estudis sobre el postcolonialisme i el racisme, on és llegit principalment com un pensador «negre», un identitari, un postcolonialista o algú a mig camí entre un defensor i un analista de la violència anticolonialista. Amb tot, el més important, i potser el més desconcertant en Fanon, és el seu universalisme revolucionari que passen per alt tant crítics com admiradors.

Foto: Resumen Latinoamericano

Tot i que Fanon s’ha convertit en un nom associat amb la violència, sobretot gràcies a intervencions de crítics influents com Hannah Arendt i de defensors com el moviment Black Power als EUA, el mateix Fanon tenia una posició reservada respecte del potencial de la violència. Cal destacar que la seva consideració de les possibilitats emancipatòries de la violència només ocupa un capítol de les seves obres completes. Per altra banda, l’últim capítol de Els condemnats de la terra està dedicat explícitament als efectes psicològics perniciosos que la violència indiscriminada en forma de represàlies pot tenir en els que hi participen. Fanon veu la violència d’una manera instrumental, la seva aproximació a la violència és més descriptiva que prescriptiva. Tant els crítics liberals de Fanon com els seus defensors massa entusiastes tristament passen per alt aquest matís, tant blancs com negres. Alguns filòsofs com Sartre i Walter Benjamin han produït treballs més intensius sobre la violència; indica algun prejudici que els seus noms no provoquin una associació espontània amb la violència mentre que el de Fanon sí.

Concerning Violence, [Referent a la violència] un documental recent del director suec Goran Olsson, també reforça, encara que sense voler-ho, l’estereotip d’«home negre enfadat». El documental d’Olsson agafa passatges escollits de Els condemnats de la terra per denunciar el colonialisme europeu. El Fanon que hi veiem és un antieuropeu que rebutja tot el que Europa simbolitza. Sí, Fanon estava autènticament enfadat per la brutalitat del colonialisme europeu, però tanmateix creia que hi havia alguna cosa digna de redempció en la tradició europea.

En la seva conclusió de Els condemnats de la terra, Fanon escriu tanmateix (un fragment convenientment omès pel documental): «Tots els elements d’una solució dels grans problemes de la humanitat han existit, en diferents moments, en el pensament d’Europa. Però els actes dels homes europeus no han respost a la missió que els corresponia.»[1] Aquestes no són les paraules d’algú que odiava Europa, són les paraules d’un home que acusava Europa de no respectar els seus propis valors igualitaris. És un Fanon que ni la dreta ni l’esquerra reconeixen, i aquest és el Fanon que avui necessitem desesperadament. El «profeta de la violència» que suposadament odiava totes les coses europees és una persona que Fanon hauria detestat. Però suposo que aquest és el destí que està reservat als grans pensadors. Nietzsche assenyalava que els deixebles d’un màrtir pateixen més que el màrtir. Hauria hagut d’afegir que és en mans dels deixebles que més pateixen els principis d’un màrtir.

Fanon i la violència identitària

Val la pena examinar la posició matisada de Fanon sobre la violència identitària, en particular arran de les manifestacions violentes de Ferguson, Baltimore i altres ciutats d’Amèrica per les persones negres mortes per la policia.[2] Mentre que l’establishment dominant les condemnava, l’antiestablishment va acollir la violència com el principi d’un aixecament revolucionari. La crida a la violència sistemàtica per lluitar contra els centres de poder blancs i racistes no té res de nou. En el passat, militants negres com Eldridge Cleaver van cridar a la violació de les dones blanques per resistir al racisme blanc (encara que més endavant es penedís d’aquestes idees). La vida acaba de donar la volta quan s’uneix al Partit Republicà i es torna un cristià conservador. Què ens diu això?

Aquesta és una lliçó crucial de Fanon: tota lluita per una societat millor és necessàriament una lluita contra l’opressió, però no tota lluita contra l’opressió és una lluita per una societat millor.

La realitat és que el sistema americà és més que capaç de defensar-se contra excessos semblants de violència per part de les seves minories. En tot cas, prefereix consentir aquestes polítiques d’identitats minoritàries particularistes perquè la lògica postmoderna del capitalisme global demana la proliferació de múltiples identitats minoritàries. Aquesta violència impotent de les polítiques identitàries particularistes, alimentada només pel ressentiment antiblanc, crea més fronteres i en cap cas s’acosta a destruir-les, fet que constituiria l’única acció radical real avui. Així doncs, els racistes blancs, presos de la fòbia als «negres brutals», i l’esquerra multicultural que, per superar un sentiment de culpabilitat inapropiat, celebra la «resistència negra per tots els mitjans necessaris», s’ajusten en realitat a la lògica del mateix sistema.

Rendim-nos a l’evidència: els Estats Units són el poder militar més fort del món, amb l’arsenal més poderós aplegat mai en la història humana; tomba governs arreu del món a voluntat; ha fet de la contrainsurgència no només una qüestió de pràctica estratègica, sinó una manera de pensar; i els avenços científics americans afecten no només tot ésser humà en el planeta, sinó també l’espai exterior. Si el periodista blanc que seu en una còmoda oficina a Wall Street condemnant la violència de la part racialitzada més pobre del país contra aital poder és moralment incorrecte, l’acadèmic blanc de l’esquerra liberal que té un lloc permanent en una universitat esnob i aprova amb entusiasme la violència de la part racialitzada més pobre del país contra aital poder és directament estúpid.

Si els Estats Units han de canviar per bé, només pot ser per una reforma radical iniciada per les forces democràtiques populars provinents de totes les categories de la població. Si considerem el poder dels Estats Units, uns actes de violència aïllats perpetrats per grups identitaris contra l’Estat són inútils, sinó suïcides. En aquest sentit, valdria més llegir Fanon amb Martin Luther King que no amb Malcolm X. Tant Fanon com King estaven en contra de la idea del separatisme basat en la identitat, i defensaven en canvi una lluita basada en la identitat que es transcendiria cap a una lluita per un canvi estructural de la societat en el seu conjunt. Això evidentment no és advocar pel pacifisme liberal; ni Fanon ni King el defensaven. Més aviat hem d’entendre que les formes de protesta que han pogut obtenir alguns resultats en el decurs del segle precedent no en tindran cap en aquest. El «fanonisme» és, entre altres coses, un mètode que permet entendre la dialèctica de la història.

Frantz Fanon
Portada de ‘Pell negra, màscares blanques’. Foto: Tricontinental.org

Des d’un punt de vista pragmàtic, la lluita pels drets dels negres als Estats Units no pot lliurar-se aïllada de les altres lluites. I és des d’aquesta perspectiva que l’universalisme de Fanon, així com la seva crida a superar la pròpia identitat, és més interessant. A Pell negra, màscares blanques, que critica l’atribució d’identitats rígides i la impossibilitat d’accedir a l’universalisme, Fanon al·lega que aquells que adoren la persona negra estan tan malalts com aquells que l’odien. Segons la percepció (lacaniana) de Fanon, no només l’individu negre que imita la «blanquitud» constitueix un cas patològic, sinó que l’individu negre que busca la negritud autèntica també ho és. Oposant-se al determinisme, afirma també: «No faré de mi l’home de cap passat. No vull exaltar el passat en detriment del meu present i del meu futur.» Per desgràcia, l’esquerra liberal sembla haver abandonat l’universalisme en favor d’una forma molt problemàtica de la política identitària particularista, narcisista i contraproduent.

Universalisme i solidaritat

La raó per la qual Fanon sospitava de la política identitària negra particularista de la Negritud, popular a la seva època, no només era per la seva glorificació d’una miríada de passats, sinó també perquè creia que la simple configuració binària de Blanc i Negre obscuria més que no revelava, i sovint silenciava altres veus crítiques, més radicals, dels colonitzats. No és el que passa ara en els debats sobre l’islam? Es pot observar una monopolització del discurs de l’islam alhora pels musulmans extremistes i els moderats, fet que es veu animat activament o passiva per l’esquerra liberal multicultural occidental, en detriment d’aquells, en el si d’aquest pretès «món musulmà», que treballen per una lluita política radical i d’una reforma social des de dins les seves pròpies comunitats. Com expliquem el silenci gairebé total entre l’esquerra majoritària sobre la lluita progressista més important de l’Orient Mitjà, la dels kurds? La realitat és que la prioritat multiculturalista de veus musulmanes, tant islamistes fonamentalistes com «moderades», contribueix a continuar el silenciament d’aquells que rebutgen la política de la identitat basada principalment en la religió i busquen alternatives en projectes emancipatoris radicals.

Com a tàmil, acolliria amb entusiasme una crítica honesta i sense concessions de la identitat tàmil, de la ideologia que s’amaga darrere seu, així com de la identitat que concep, de part de l’esquerra occidental, i això encara que critiqui els valors occidentals, o la seva absència. Aquest tipus de compromís polític mútuament crític, i no les banalitats culturals i una tolerància condescendent barata, és l’únic que pot garantir que els progressistes del món sencer puguin crear una plataforma universalista de lluita, i alhora soscavar els discursos dels fanàtics racistes d’Occident que diuen que els «Altres» són incapaços de progressar. Si l’esquerra liberal occidental no està disposada a fer això, el mínim que pot fer és evitar apaivagar els fanàtics del «món musulmà», del «món hindú» i d’altres mons culturals-religiosos fixats de manera determinista, i donar espai a aquelles veus polítiques que creuen en valors emancipatoris genuïns.

Aquesta és una lliçó crucial de Fanon: tota lluita per una societat millor és necessàriament una lluita contra l’opressió, però no tota lluita contra l’opressió és una lluita per una societat millor. I això és una lliçó que l’esquerra liberal no ha après mai. En els seus intents massa zelosos de combatre el «Patriarcat Capitalista Imperialista Blanc», l’esquerra, o les veus més altes de dins seu almenys, s’ha convertit en apologeta de les formes més horribles de fonamentalisme al Tercer Món. En la seva il·lusió que combaten Occident, legitimen el pitjor que produeix la resta.

En aquesta època, en què l’obsessió per les particularitats de raça, ètnia i religió ha assolit proporcions fetitxistes tant a la dreta com a l’esquerra, l’universalisme de Fanon i la seva crida a desafiar les limitacions de totes les identitats fixes no pot ser més encertat. Com va dir en la conclusió de Pell negra, màscares blanques: «és a través de l’esforç per tornar a capturar el si mateix i escrutar-lo, és a través de la tensió perdurable de la seva llibertat que els homes seran capaços de crear les condicions ideals d’existència per a un món humà.»

Foto de portada: Tricontinental.org
Article publicat originalment a The New Pretender
Traducció d’Oriol Valls

[1] Citat de: FANON, F.: Els condemnats de la terra. Barcelona / Manresa, Pol·len / Tigre de Paper, 2020, p. 233. [N del t.]

[2] Aquest article va ser escrit originalment el 2018. No fa referència a les manifestacions que han tingut lloc en el context de la mort de George Floyd. [N. del t.]

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Professor de ciències polítiques a la Universitat d’Essex

Comentaris

Rellegir Fanon avui

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.