Quinze tesis sobre el partit-moviment

A través de quinze tesis, es planteja l'adequació de la fórmula organitzativa del partit-moviment per una època de baixa qualitat democràtica com l'actual.

Quinze tesis sobre el partit-moviment

A través de quinze tesis, es planteja l'adequació de la fórmula organitzativa del partit-moviment per una època de baixa qualitat democràtica com l'actual.
  1. No hi ha ciutadans despolititzats; hi ha ciutadans que no es deixen polititzar per les formes dominants de politització, siguin partits o moviments de la societat civil organitzada.

Els ciutadans i les ciutadanes no estan farts de la política, sinó d’aquesta política; la immensa majoria de la ciutadania no es mobilitza políticament ni surt al carrer a manifestar-se, però està a casa plena de ràbia i simpatitza amb qui es manifesta; en general, no tenen condicions o interès per adherir-se a partits o participar als moviments socials, però quan surten al carrer només sorprenen a les elits polítiques que han perdut el contacte amb “les bases”.

  1. No hi ha democràcia sense partits, però hi ha partits sense democràcia.

Una de les antinòmies de la democràcia liberal del nostre temps resideix en que aquesta s’assenta cada vegada més en els partits com a forma exclusiva d’agència política, mentre que els partits són internament cada vegada menys democràtics. Com la democràcia liberal, la forma tradicional de partit ha esgotat el seu temps històric. Els sistemes polítics democràtics del futur han de combinar la democràcia representativa amb la democràcia participativa en tots els nivells de govern. La participació ciutadana ha de ser multiforme i multicanal. Els propis partits han d’estar constituïts internament per mecanismes de democràcia participativa.

  1. Ser d’esquerres és un punt d’arribada i no un punt de partida, i, per tant, es demostra en els fets.

L’esquerra ha de tornar als seus orígens, als grups socials exclosos que ha oblidat durant molt de temps. L’esquerra ha deixat de parlar o de saber parlar amb les perifèries, amb els més exclosos. Qui parla avui amb les perifèries i amb els més exclosos són les esglésies evangèliques pentecostals o els agitadors feixistes. Avui dia, l’activisme d’esquerra sembla limitar-se a participar en una reunió del partit per fer (quasi sempre escoltar a qui la fa) una anàlisi de conjuntura. Els partits d’esquerra, tal com existeixen avui, no són capaços de parlar amb les veus silenciades de les perifèries en termes que aquestes entenguin. Per canviar això, l’esquerra, o millor, les esquerres, han de ser reinventades.

  1. No hi ha democràcia, hi ha democratització.

La responsabilitat de l’esquerra radica en que és l’única que realment serveix genuïnament la democràcia. No la limita a l’espai-temps de la ciutadania (democràcia liberal). Al contrari, lluita per ella a l’espai de la família, la comunitat, la producció, les relacions socials, l’escola, les relacions amb la natura i les relacions internacionals. Cada espai-temps exigeix un tipus específic de democràcia. Només democratitzant tots els espais-temps es podrà democratitzar l’espai-temps de la ciutadania i de la democràcia liberal representativa.

  1. El partit-moviment és el partit que conté en si mateix el seu contrari.

Per ser un pilar fonamental de la democràcia representativa, el partit-moviment no ha de construir-se a través de processos representatius, sinó més aviat participatius i deliberatius. En això consisteix el pas de la forma tradicional de partit a la forma de partit-moviment. Consisteix en aplicar a la vida interna dels partits la mateixa idea de complementarietat entre democràcia participativa/deliberativa i democràcia representativa que ha d’orientar la gestió del sistema polític en general. La participació/deliberació concerneix a tots els dominis del partit-moviment, des de l’organització interna fins la definició del programa polític, des de l’elecció dels candidats a les eleccions fins a l’aprovació de línies d’acció en la conjuntura del moment.

  1. Ser membre de la classe política és sempre transitori.

Aquesta qualitat no ha de permetre rebre un sou major que el salari mitjà del país; els parlamentaris electes no s’inventen temes ni es posicionen, transmeten aquells temes que sorgeixen a les discussions a les estructures de base; la política de partits ha de tenir rostres, però no estar feta de rostres; allò ideal és que hi hagi mandats col·lectius que permetin la rotació regular de representants durant la mateixa legislatura; la transparència i la rendició de comptes han de ser completes; el partit és un servei ciutadà pels ciutadans, i per tant ha de ser finançat per ells i no per empreses interessades en capturar l’Estat i buidar la democràcia.

  1. El partit-moviment és una contracorrent contra dos fonamentalismes.

Els partits convencionals pateixen d’un fonamentalisme d’anti-moviment social. Consideren que tenen el monopoli de la representació política i que aquest monopoli és legítim, precisament perquè els moviments socials no són representatius. Alhora, molts moviments pateixen d’un fonamentalisme anti-partidista. Consideren que qualsevol col·laboració o articulació amb els partits compromet la seva autonomia i diversitat, i que aquesta sempre acaba en un intent de cooptació.

Mentre la democràcia representativa estigui monopolitzada per partits anti-moviment i la democràcia participativa per moviments socials, o associacions anti-partits, no serà possible l’articulació entre democràcia representativa i participativa, en detriment d’ambdues. És necessari vèncer aquests dos fonamentalismes.

  1. El partit-moviment combina l’acció institucional amb l’acció extra institucional.

Els partits tradicionals afavoreixen l’acció institucional dins dels marcs legals i amb la mobilització d’institucions com el parlament, els tribunals o l’administració pública. Contràriament, els moviments socials, tot i que també fan servir l’acció institucional, recorren molts cops a l’acció directa, les protestes i manifestacions als carrers i les places, les assegudes, a la difusió d’agendes a través de l’art (artivisme). En vista d’això, la complementarietat no és fàcil i ha de construir-se amb paciència.

No podem generalitzar les condicions de l’acció col·lectiva: hi ha condicions polítiques en què les classes que estan al poder són molt repressives, molt monolítiques: hi ha altres en les que són més obertes, menys monolítiques i hi ha molta competència entre elles. Quan major és la competència de les elits, s’obren més escletxes per a què el moviment popular i la democràcia participativa entrin a través d’elles. Allò important és identificar les oportunitats i no desaprofitar-les, cosa que passa amb freqüència  per motius de sectarisme, dogmatisme, arribisme.

La pràctica dels moviments sovint ha d’oscil·lar entre allò legal i allò il·legal. En alguns contextos, la criminalització de la contestació social està reduint les possibilitats tant de la lluita institucional com de la lluita extrainstitucional legal. En aquests contextos, l’acció col·lectiva pacífica pot afrontar les conseqüències de la il·legalitat. Sabem que les classes dominants sempre han fet servir la legalitat i la il·legalitat per la seva conveniència. No ser la classe dominant radica precisament en haver d’afrontar les conseqüències de la dialèctica  entre legalitat i il·legalitat i protegir-se al màxim.

  1. La revolució de la informació i les xarxes socials no constitueixen, en si mateixes, un instrument incondicionalment favorable al desenvolupament de la democràcia participativa.

Al contrari, poden contribuir a la manipulació de l’opinió pública fins a tal punt que el procés democràtic pot ser fatalment desfigurat. L’exercici de la democràcia participativa necessita, avui més que mai, la presencialitat a les reunions i discussions cara a cara. La tradició de les cèl·lules de partits, dels cercles de ciutadans, dels cercles de cultura, de les comunitats eclesiàstiques de base, ha de ser reinventada. No hi ha democràcia participativa sense interacció de proximitat.

  1. El partit-moviment es basa en la pluralitat despolititzada i en el reconeixement de les competències específiques.

La pluralitat despolititzada és allò que permet distingir entre el que separa i el que uneix les organitzacions, i promoure les articulacions entre aquestes en base amb el que les uneix, sense perdre la identitat del que les separa. Allò que les separa tan sols queda en suspens per raons pragmàtiques.

El partit-moviment ha de saber combinar qüestions generalistes amb qüestions sectorials. Els partits tendeixen a homogeneïtzar les seves bases socials i a centrar-se en les qüestions que els concerneixen, en la seva totalitat, o a amplis sectors d’aquestes. Per altra banda, els moviments socials tendeixen a concentrar-se en temes més específics, com: el dret a l’habitatge, la immigració, la violència policial, la diversitat cultural, la diferència sexual, el territori, l’economia popular, etc. Treballen amb llenguatges i conceptes diferents dels què es fan servir pels partits.

Els partits poden sostenir una agenda política amb més permanència que els moviments. El problema de molts moviments socials està en la naturalesa de la seva irrupció social i mediàtica. En determinat moment tenen una activitat enorme, estan cada dia a la premsa, i al mes següent passen a estar absents o “entren en reflux”, amb la gent deixant d’anar a les reunions o assemblees. La sostenibilitat de la mobilització és un problema molt seriós perquè, per aconseguir una certa continuïtat en la participació política, és necessària una articulació política que involucri els partits. A la vegada, els partits estan limitats per transformar la continuïtat de la seva presència pública, ja que actualment és condició sine qua non per a la supervivència de quadres burocràtics.

  1. El partit-moviment prospera en una lluita constant contra la inèrcia.

Poden generar-se dues inèrcies: per una banda, la inèrcia i el “reflux” dels moviments socials, que no s’aconsegueixen multiplicar i densificar la lluita, i per altra, els partits, que no canvien res de les seves polítiques, i queden limitats a l’estancament burocràtic. Superar aquestes inèrcies és el major desafiament per la construcció del partit-moviment.

Treballant amb experiències concretes, es nota que els partits, pel fet de tenir vocació de poder, acostumen a conviure bé amb la qüestió dels desequilibris dins de l’espai públic. I és perquè competeixen pel poder, que no volen transformar-lo, sinó prendre’l. Els moviments socials, al contrari, saben que les formes d’opressió venen tant de l’Estat, com d’actors econòmics i socials molt forts. En algunes situacions, la distinció entre l’opressió pública i l’opressió privada no és gaire important. Els sindicats, per exemple, tenen una experiència notable de lluita contra els actors privats: els patrons i les empreses. Tant els moviments socials com els sindicats estan avui marcats per una experiència molt negativa: els partits d’esquerra mai havien incomplert tant les seves promeses electorals a l’arribar al poder com últimament. Aquest incompliment fa que la deslegitimació dels partits sigui cada vegada major a més països. Aquesta pèrdua de control sobre l’agenda política només pot ser recuperada per mitjà dels moviments socials, en tant que articulats en nous partits-moviments.

  1. L’educació política popular és la clau per sostenir el partit moviment.

Les diferències entre els partits i els moviments són superables. Per això cal promoure el coneixement mutu per via de noves formes d’educació política popular: rodes de converses, ecologies de sabers, tallers de la Universitat Popular dels Moviments Socials; discussió de possibles pràctiques d’articulació entre partits i moviments; pressupostos participatius, plebiscits o consultes populars, consells socials o de gestió de polítiques públiques. Fins ara les experiències han estat fonamentalment a escala local, així doncs cal desenvolupar la complementarietat a nivell nacional i global.

  1. El partit-moviment va més enllà de l’articulació entre partit i moviment social.

Després de més de quaranta anys de capitalisme neoliberal, de colonialisme i de patriarcat sempre renovats, de concentració escandalosa de riquesa i de destrucció de la natura, les classes populars, el poble treballador, quan explota d’indignació, tendeix a fer-ho fora dels partits i dels moviments socials. Uns i altres tendeixen a sorprendre’s i anar rere la mobilització. Més enllà dels partits i moviments, cal tenir en compte els moviments espontanis, amb presència col·lectiva a les places públiques. El partit-moviment ha d’estar atent a aquestes irrupcions i ser solidari amb aquestes sense intentar dirigir-les o cooptar-les.

  1. Vivim en un període de lluites defensives. Correspon al partit-moviment sostenir-les, sense perdre de vista les lluites ofensives.

La idea que no hi ha alternativa al capitalisme —que, de fet, és una tríada: capitalisme, colonialisme (racisme) i patriarcat (sexisme)— ha anat interioritzant-se en el pensament de l’esquerra. El neoliberalisme va aconseguir combinar la fi suposadament tranquil·la de la història amb la idea de crisi permanent (per exemple, la crisi financera). Per aquest motiu, vivim avui sota el domini del curt termini. És necessari atendre les seves exigències perquè qui passa gana o és víctima de violència domèstica no pot esperar al socialisme per menjar o ser alliberada.

Però no es pot perdre de vista el debat civilitzatori que planteja la qüestió de les lluites de mig termini i ofensives. La pandèmia que, a la vegada ha convertit el curt termini en urgència màxima, ha creat l’oportunitat per pensar que hi ha alternatives de vida i que si no volem entrar en un període de pandèmia intermitent, hem d’atendre els avisos que la natura ens està donant. Si no alterem la nostra manera de produir, consumir i de viure, ens dirigirem cap a un infern pandèmic.

  1. Només el partit-moviment pot defensar la democràcia liberal com a punt de partida i no com a punt d’arribada.

En un moment en que els feixistes estan cada vegada més a prop del poder, si és que no ho estan ja, una de les lluites defensives més importants és la de defensar la democràcia. La democràcia liberal és de baixa intensitat perquè és poca. Es conforma en ser una illa relativament democràtica en un arxipèlag de despotismes socials, econòmics i culturals. Avui dia, la democràcia liberal és bona com a punt de partida, però no com a punt d’arribada. El que ha de ser la nostra destinació és una profunda articulació entre la democràcia liberal, representativa, i la democràcia participativa, deliberativa. En aquest moment de lluites defensives és important defensar la democràcia liberal, representativa, per neutralitzar els feixistes, i per, a través d’aquesta, radicalitzar la democratització de la societat i de la política. Només el partit moviment pot entaular aquesta lluita.

Traducció d’Ana Algarra i David Lloberas
Foto de portada: Flickr – Antonio Marin Segovia
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Boaventura de Sousa Santos. Intel·lectual i sociòleg portuguès, doctor per la Universitat de Yale i catedràtic de la Universidade de Coimbra. Director del CES (Centro de Estudos Sociais). Ha publicat nombroses obres al voltant de qüestions com la globalització, la democràcia o els drets humans, d'entre altres.

Comentaris

Quinze tesis sobre el partit-moviment

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.