Qüestió sarda, sardisme, independentisme

L'independentisme sard ha tingut una història tortuosa, tanmateix, Sardenya continua essent un lloc de conflicte que seguirà produint lluites.

Qüestió sarda, sardisme, independentisme

L'independentisme sard ha tingut una història tortuosa, tanmateix, Sardenya continua essent un lloc de conflicte que seguirà produint lluites.

Sardenya és una de les regions més pobres de l’Europa Occidental, marcada per dos fets diferencials respecte a la realitat italiana: la presència d’una llengua pròpia i un territori definit per la seva insularitat i la seva distància dels continents. Per això, des de fa un segle i mig, a l’illa hi conviuen un nacionalisme cívic estatal italià i un sentiment de pertinença etnoterritorial sarda, una història marcada ara per confluències, ara per l’enfrontament. Des d’un punt de vista decolonial —com el que promou el col·lectiu de recerca sard Filosofia de Logu—, la qüestió sarda es pot interpretar com un entrellaçament de múltiples dependències: econòmica, del capital exterior; política, de l’Estat central; cultural, respecte d’una italianitat percebuda com a moderna, europea, progressista, davant la qual «allò sard» esdevé una expressió d’endarreriment i d’aïllament, incapaç d’evolució i  que, per tant, cal deixar enrere, en nom de la modernització aportada per l’Estat

Si féssim una comparació amb les nacionalitats històriques de l’Estat espanyol, podríem dir que Sardenya és més semblant a Galícia i Andalusia que a Catalunya i País Basc. En comú amb les dues primeres, l’illa hi té en primer lloc una situació socioeconòmica resultant d’una història de colonialisme intern i d’un procés de modernització passiva, dirigit per una capital externa. A escala sociopolítica, això ha determinat la inferioritat del nacionalisme perifèric respecte de l’estatal, la presència d’una burgesia dependent i una classe política de mediadors entre la perifèria i el centre; a nivell sociocultural, l’estigma que afecta alguns elements de la seva cultura, especialment la llengua. La diferència rau, en canvi, en l’absència d’una organització independentista de dimensions rellevants (com, per exemple, el Bloque Nacionalista Galego) o de sindicats forts de treballadores vinculats al nacionalisme perifèric (com la CIG gallega o el SAT andalús).

Sardisme

Els temes del federalisme i l’autonomia regional han estat presents a l’illa des de mitjans del segle XIX, quan —amb la fusió perfecta del 1847— va perdre les seves institucions autònomes d’Ancien Regime, importades pels catalanoaragonesos al segle XIV, per integrar-se en la part continental del Regne dels Savoia (la fusió perfecta), i posteriorment en el procés de construcció de l’Estat italià. El sardisme històric, sense voler trencar amb la unificació d’Itàlia, proposava una reforma de l’estat de caire federal i l’adopció d’una política liberalista, denunciant els problemes causats a l’illa per l’articulació institucional centralista i la política econòmica proteccionista, impulsada pels governs italians a partir de la darrera dècada del segle XIX. Tanmateix,  només després de la Primera Guerra Mundial —que havia facilitat indirectament la trobada entre sards, la seva presa de consciència dels problemes de l’illa i la necessitat d’afrontar-los, i la possibilitat de fer pesar llur aportació bèl·lica en les seves reivindicacions dirigides a l’Estat central—, el pensament sardista es va expressar en una organització política de masses, amb l’ambició de representar amplis sectors populars, contra la vella política liberal: el Partit Sard d’Acció (PSdAz). No obstant això, tal com apuntaria l’historiador Gian Giacomo Ortu[i], si aquest partit fou «nacionalista», ho fou en el sentit de nacionalista italià, ja que el seu principal objectiu era una nova ordenació de l’estat italià. A més, els seus principals líders i teòrics (Camillo Bellieni i Emilio Lussu), tot i reconèixer les diferències etnoculturals de Sardenya, mostraven una desconfiança profunda envers un possible projecte d’estat-nació sard, rebutjant amb contundència el «separatisme» minoritari present a les files del seu propi partit. Aquesta contradicció permet entendre com el PSdAz, a la vigília de la instauració del règim feixista, fos el partit antifeixista més important de l’illa, malgrat que una part del mateix —desautoritzada per la direcció oficial— hagués subscrit un pacte de fusió amb el Partit Nacional Feixista, amb el qual compartia una certa cultura generalitzada en el moviment dels ex-combatents, així com l’hostilitat envers l’antiga classe dominant liberal.

El feixisme va aixafar l’única experiència veritable d’un partit sardista de masses, amb una base formada per pastors i petits i mitjans propietaris de terres, amb els quals havia implementat projectes de cooperació social per contrarestar els monopolis làctics. Tot i que els sardistes van continuar operant en clandestinitat o a l’exili estranger en les files de l’antifeixisme liberal-socialista italià (també participant a la Guerra Civil espanyola, a les brigades internacionals, com Dino Giacobbe o el caigut Giuseppe Zuddas), després de la Segona Guerra Mundial el partit patiria una mena de transmutació social, perdent la seva ambició popular i esdevenint una expressió dels interessos d’un grapat de notables. Això va resultar en l’escissió de l’esquerra d’Emilio Lussu, fundador del Partit Sard d’Acció Socialista l’any 1948, posteriorment fusionat amb el Partit Socialista Italià. Malgrat la seva base històrica al camp, no van ser els sardistes, sinó el Partit Comunista Italià (PCI) qui va liderar les lluites per l’ocupació de terres entre el 1944 i el 1950; a més, el PSdAz es va convertir en subaltern a la Democràcia Cristiana (DC), participant en els primers governs de la història de la Regió Autònoma de Sardenya, nascuda l’any 1948.

Entre les eleccions regionals del 1953 i les del 1979, el PSdAz va caure del 7% al 3,3%. Entre la dècada dels 50 i la dels 70, es va produir un descens progressiu del consens electoral per al sardisme i la màxima penetració de la italianització a causa del màxim desplegament de tots els aparells hegemònics de l’Estat (escola, universitat, mitjans de comunicació, etc.), de la influència dels partits de masses i l’absorció gradual en la societat de consum. Al llarg d’aquests trenta anys, l’illa —a través d’una actuació de desenvolupament planificada d’acord entre l’Estat i la Regió: els anomenats Piani di Rinascista (Plans de Renaixença)— havia passat ràpidament d’una societat majoritàriament agrícola a una terciaritzada, sense passar per una fase industrial pròpiament dita, tot i l’establiment de la industria petroquímica de capital llombard. El projecte de desenvolupament econòmic impulsat per la intervenció pública havia creat grans esperances i un gran consens al voltant dels partits de referència estatal; la italianitat va esdevenir sinònim d’adhesió a un projecte de modernització de l’illa. A més, els partits de l’esquerra estatal canalitzen un tipus de nacionalisme italià diferent, basat en la italianitat com a identificació amb els «valors» antifeixistes de la Constitució Republicana i de la Resistència italiana, per tant no representat exactament per l’orientació política, demòcrata cristiana, dels governs.

Independentisme

Tot i que també hi va haver separatistes en el passat, dins i fora del PSdAz històric, com ara  el que es considera el pare de l’independentisme sard modern (Antonio Simon Mossa)[ii], podem afirmar que la independència organitzada sarda és un fenomen relativament recent, nascut en els anys setanta. Van ser factors externs i interns els que facilitarien la seva aparició i la seva difusió en les dècades següents. A partir de la crisi del petroli (1973-79) i l’estagflació, el paper intervencionista de l’estat keynesià en els àmbits econòmic i social entra en crisi a tota l’Europa occidental, creant una crisi de legitimitat per a l’estat central i els seus partits de referència que, a les regions caracteritzades per una fractura centre-perifèria porta a un redescobriment de les pròpies qüestions nacionals perifèriques; el projecte europeista i la globalització han reduït la sobirania dels Estats-Nació atribuint un nou paper a les regions, amb l’aparició de noves oportunitats derivades de la participació en una economia que supera les fronteres dels propis estats de pertinença; per tant, les comunitats territorials poden fer una nova valoració dels beneficis que aporta pertànyer a un estat i dels que derivarien de tenir-ne un de propi; a més, a mesura que s’ha ampliat el paper del mercat en detriment de l’Estat, indirectament, també ha emergit una demanda política de control democràtic dels nous processos econòmics, a partir del nivell més proper a la ciutadania.

A Sardenya, aquesta era contemporània es va caracteritzar pel fracàs dels Piani di Rinascista, l’efecte dels quals no va ser la superació de la bretxa de desenvolupament econòmic, sinó la creació d’una economia dependent (encara avui una gran part de la importació-exportació sarda correspon a la indústria petroquímica establerta als anys seixanta) que desincentivava el desenvolupament endogen; i també per l’emigració i la marginació de les zones de l’interior, despoblades en benefici de les costeres. A més, un cop finalitzat l’intervencionisme públic massiu, es va tornar a eixamplar la bretxa entre Sardenya i el nord d’Itàlia. Tot plegat va crear una crisi de legitimitat de l’Estat i de l’autonomia regional, per tant un entorn favorable a la difusió d’un nou sardisme, que es va posicionar críticament envers les polítiques de desenvolupament econòmic promogudes per l’Estat i la classe política regional. A més, es va generar un nou interès per la identitat cultural de Sardenya. La protesta política es combinava, de fet, amb la denúncia de la italianització, que havia exclòs la llengua sarda de qualsevol esfera pública, portant-la al risc de desaparèixer. Sobre aquesta qüestió es va produir una gran mobilització de l’opinió pública, que va conduir, el 1977, a la presentació d’una iniciativa legislativa popular per al bilingüisme italo-sard. Tot i això, malgrat l’àmplia participació de forces polítiques i socials, no va ser aprovada. En aquell moment, el sard no era reconegut oficialment com a llengua i, per tant, no gaudia de la protecció que la constitució garantia a les minories lingüístiques. Serà així fins al 1999, i seguim sense veure realitzat el bilingüisme perfecte.

Els dos principals moviments del neo-sardisme dels anys setanta van ser el dels Cercles Ciutat-Camp i Su Populu Sardu (SPS); el primer era més movimentista, mentre que el segon es proposava l’objectiu de crear un partit marxista-leninista[iii]. Tots dos es caracteritzaven per una ideologia anticolonialista i marxista heterodoxa, filla de la teoria de la dependència i del tercermundisme. Els Cercles es caracteritzaven per una visió idealitzada de la societat agro-pastoral dels poblats de l’interior, en la qual els vincles de solidaritat i la suposada tradició de gestió comunitària dels recursos s’oposaven al capitalisme i es consideraven la base d’una revolució socialista a l’illa. SPS s’ubicava en el marc de les esquerres independentistes de l’Europa de l’època, amb les quals havia subscrit la famosa Carta de Brest (1974), interpretant Sardenya com una colònia interna que calia alliberar mitjançant una revolució socialista contra l’estat i la burgesia sards.

La batalla cultural per la llengua sarda va constituir el moment àlgid del moviment neo-sard. Tanmateix, el seu èxit a l’hora d’incorporar els temes de la identitat cultural al debat públic sard no es va traduir en la creació d’una organització política tan arrelada com per obtenir els fruits de la seva tasca i competir amb els altres partits, vehiculant també el malestar social generalitzat i la insatisfacció política descrita anteriorment. Així, als anys vuitanta, aquesta nova sensibilitat nacional sarda es va canalitzar cap al PSdAz, que entre el 1979 i el 1984 va passar del 3,3% al 13,7% dels vots. Mentrestant, el partit sard, amb el seu revifat corrent independentista, havia integrat part de l’SPS i al Congrés de 1981 va aprovar el seu nou Estatut, en què declarava la seva voluntat de «conduir la nació sarda cap a la independència». Així, del 1984 al 1989, fou possible un govern regional sense demòcrates cristians, recolzat en una aliança entre el PSdAz i el PCI, amb el sardista Mario Melis com a president. El seu cavall de batalla va ser la qüestió de les servituds militars, però no va poder assolir resultats tangibles en els principals punts de la seva agenda: des de l’establiment de zones franques fins al bilingüisme. A més, el partit no va saber diferenciar-se realment dels partits del sistema i trencar amb la pròpia història autonomista de gestió d’espais de poder regional i local; així es va acabar l’experiència a l’executiu i a partir de les posteriors eleccions regionals el consens electoral cap al partit va començar a disminuir.

A partir de la segona meitat dels anys 90, l’independentisme majoritari sard va iniciar un camí de redefinició ideològica i comunicativa, abandonant les arrels socialistes del neo-sardisme i proposant un nacionalisme transversal, interclassista, post ideològic, proeuropeu i genèricament progressista. El 1994 va néixer Sardigna Natzione (SN), hereva de Su Populu Sardu però renovada en el sentit esmentat. Amb una escissió, en particular contra l’aliança entre SN i el PSdAz, el 2002 va néixer Indipendentzia Repùbrica de Sardigna (iRS), que serà el partit independentista majoritari de la primera dècada del 2000, pel que fa al nombre de militants i vots, tot i que un nombre baix en termes absoluts (el pic va ser del 3%, uns 30.000 vots, a les eleccions provincials de 2010). Aviat aquest moviment es distingirà dels altres per la seva capacitat d’utilitzar els nous mitjans per transmetre els seus missatges i publicitar les seves accions, i la seva capacitat per donar una imatge diferent de l’estereotip independentista «folklorista», sobretot gràcies a un fort component juvenil. La seva intenció, constantment subratllada, era allunyar-se de l’autonomisme, arribant a rebutjar qualsevol herència amb l’històric PSdAz i fundar un independentisme completament nou, emfatitzant el propi rebuig a la definició de «nacionalista» i la pròpia adhesió al mètode gandià de la no violència (tot i que, a Sardenya, mai no hi ha hagut un grup de lluita armada independentista, comparable, per dimensió i durada, no només a l’ETA ni a l’IRA, sinó també a la Terra Lliure catalana). Tanmateix, aquesta atenció a la comunicació i el desig de distingir-se del passat sardista i independentista no es van correspondre a l’elaboració d’un projecte polític coherent. De fet, més d’una quarta part del seu manifest anava dirigit a la deconstrucció del sardisme autonomista històric, mentre que cap pàgina era dedicada als problemes laborals ni a la qüestió social. Tota l’atenció està centrada en el conflicte nacional, sense una anàlisi del conflicte social intern: el terme «nació» hi apareix 40 vegades, «treballadors» mai. Un capítol parla de la «classe dirigent» sarda, però la crítica sembla centrar-se en la seva manca de «consciència nacional», en el fet que no «creu» en la independència més que en els interessos materials pels quals l’ataquen. En aquesta òptica, la tasca dels separatistes sembla ser la de «convèncer» els sards, convertint-los en un subjecte col·lectiu però format per individus. El subjecte principal és la nació sarda o el poble sard: tots els sards es poden convèncer, individualment, independentment de la seva posició social. S’afirma la necessitat d’una ideologia independentista per si mateixa, rebutjant qualsevol altra declinació (rebutjant explícitament la idea d’un «comunisme independentista»), per tal de crear consciència nacional i dur els sards a la independència.

El 2004 va néixer a Manca pro s’Independència (aMpI) una organització independentista marxista-leninista, que té com a objectiu mínim la creació d’una Esquerra independentista per a la construcció d’una República sarda socialista. Dos anys més tard, alguns dels seus membres van ser detinguts arran  d’una investigació judicial per terrorisme —l’Operació Arcàdia—. El judici en primera instància va començar l’any 2014, i encara no s’ha conclòs.

Com havia passat vint anys abans, amb la crisi econòmica del 2008, de manera similar a la pujada de moviments d’esquerres i populistes a tota Europa, s’obre una fase ascendent de l’independentisme en un context marcat per l’aparició de nombrosos moviments: des dels laborals als de ramaders, petits empresaris, estudiants; nombrosos comitès locals neixen per defensar el medi ambient contra l’especulació energètica i l’establiment d’una central nuclear a l’illa. A més, els partits d’àmbit estatal passen per una crisi de legitimitat causada per la seva adopció de polítiques neoliberals en  les dues dècades anteriors i les retallades; a més, a Sardenya, diversos consellers regionals són investigats per corrupció. En aquest context, SN va ser capaç de crear una important mobilització contra l’energia nuclear a l’illa, que va conduir el 2011 a un referèndum en què l’hostilitat a les centrals nuclears es va expressar amb el 97% dels vots. Els moviments independentistes (SN, iRS, aMpI) també havien aconseguit inserir-se en el terrenys de la protesta social, exercint una influència tan gran com per poder crear una «Consulta Revolucionària» (que fracassaria ben aviat) reunint diverses categories socials al voltant de consignes de «sobirania» alimentària, energètica i fiscal.

Mentrestant, a partir d’una escissió d’iRS el 2011, va néixer el Progetu Republica de Sardigna (ProgReS), aleshores molt actiu als comitès contra l’especulació energètica. Qui va recollir la majoria dels fruits d’aquest moviment i del creixement relatiu del vot independentista va ser la coalició Sardegna Possibile, aliança d’aquest nou partit amb dues llistes cíviques favorables a l’  autodeterminació sarda: a les eleccions regionals del 2014, las seva candidata a la presidència, l’escriptora Michela Murgia, va obtenir el 10,3% dels vots. Val a dir que el conjunt de llistes que van quedar fora del Consell Regional a causa del llindar decidit pel consell regional poc abans de les eleccions va representar una mica menys del 7%. El 2014, després de la victòria del centreesquerra italià a les eleccions autonòmiques, entrarien a la més alta Assemblea sarda l’IRS i el Partit dels Sards (PdS), nascut l’any anterior, descendent ideològicament de la primera i defensor d’una col·laboració amb els partits d’àmbit estatal, com el Partit Demòcrata, inspirant-se en l’aliança entre PSC i ERC que va donar lloc al tripartit català entre el 2003 i el 2010.

Des de llavors, va començar una fase de decadència per a l’independentisme organitzat —que va tenir la darrera revifalla, el mateix any, amb la convocatòria d’una gran manifestació contra els polígons militars a Capo Frasca, amb una gran participació popular—, confirmant així la valoració feta per estudiosos del fenomen polític sardista-independentista, com el politòleg Carlo Pala, que n’explica la història com una repetició de fases cícliques de son i vigília[iv]. Les darreres eleccions autonòmiques (2019) van resultar decebedores per a tots els moviments independentistes presents, que van competir en tres llistes diferents.

Actualment, l’independentisme passa per una fase de redefinició, tot i que encara no queda clar si conduirà a una nova fase ascendent. Hi ha un intent de recompondre la fractura que va dividir l’àrea independentista majoritària de la primera dècada dels 2000: iRS i ProgReS. El primer, entre l’escissió i la seva aliança amb el centreesquerra italià a les eleccions del 2014, va malgastar el seu petit patrimoni militant i electoral; el segon no va poder suportar el cop de la fi de la coalició Sardegna Possibile. Els dos han iniciat un procés de diàleg i col·laboració comuna dins d’un projecte nacionalista cívic que es diu «republicà», inspirat en els ideals de l’esmentat manifest polític del iRS del 2002. No obstant això, a diferència del passat, avui iRS s’ubica oficialment a l’esquerra, mentre que ProgReS rebutja una clara connotació ideològica, qualificant-se com a partit per a una República de Sardenya, laica i democràtica. A les dues organitzacions, en aquesta fase, s’hi suma Torra, una coordinació d’independentistes republicans sense partit, amb l’objectiu de recuperar per a l’activitat política tots aquells que, desil·lusionats, l’havien abandonada durant l’última dècada.

Després de la dissolució d’aMpI, des del 2016, l’esquerra independentista organitzada és representada per Liberos Rispetados Uguales (Liberu), un partit socialista i anticolonialista que té com a objectiu la construcció d’una República del Poble Treballador Sard. Un altre partit sardista d’esquerres, des del 2009, és el partit Rossomori, que, a diferència de l’altre, no fa referència a la tradició independentista marxista sinó a la història de l’ala esquerra del PSdAz, partit del qual es va escindir, en polèmica contra les seves aliances de centre-dreta; després d’una llarga permanència en el marc del centreesquerra italià, a les eleccions regionals del 2019 va tenir un paper important dins de la coalició de la llista independentista Autodeterminazione. Cal dir, també, que són relativament nombrosos els independentistes d’esquerres sense carnet de partit, però que són actius en diversos àmbits de lluita, en particular en contra de l’ocupació militar de l’illa.

A més, des del 2018 han sorgit dues àrees independentistes: institucional i cívica. La primera és la Corona de Logu, una assemblea que reuneix alcaldes, regidors i consellers independentistes de diferents sensibilitats. El seu objectiu és la creació d’un espai de col·laboració per a l’intercanvi de bones pràctiques de govern de les comunitats locals, amb la creença que la perspectiva independentista sarda pot créixer a partir de la bona administració del territori. La segona és l’Assemblea Nacional de Sardenya, una associació independentista transversal, l’objectiu de la qual és fer créixer la consciència nacional de la població sarda. Ambdues s’inspiren en les associacions catalanes homòlogues.

El Partit Sard d’Acció

Des del 2019, al govern de Sardenya torna a haver-hi un president de la regió sardista, Christian Solinas. No obstant això, a diferència del «vent sardista» dels anys vuitanta, la pujada electoral del PSdAz no va ser conseqüència d’un ampli moviment social vehiculat per aquest partit, sinó del de reflux generalitzat del movimentisme difós que havia caracteritzat Sardenya entre el 2008 i el 2014. L’actual executiu regional és el resultat d’una majoria de centre-dreta hegemonitzada pel PSdAz i la Lliga. Els dos partits s’havien aliat ja l’any anterior per permetre que el propi Solinas fos nomenat al Senat italià, elegit entre les files del partit de Matteo Salvini. Oficialment, aquest acord es justifica per una sensibilitat comuna cap als temes del federalisme. No obstant, aquesta explicació és clarament insuficient. N’hi ha prou amb dir que, per aquesta aliança, el PSdAz ha estat suspès de l’European Free Alliance, el grup històric dels moviments independentistes i autonomistes al Parlament Europeu del qual va ser fundador. L’octubre del 2020, l’EFA, en nom dels seus valors, incompatibles amb una col·laboració amb la Lliga, va formalitzar l’expulsió del partit sard.

Per donar una lògica a l’aliança aparentment contradictòria entre el partit nacional sard més fort i el més important partit nacionalista italià contemporani, crec que hem d’anar més enllà de la «incoherència ideològica» històrica que, com assenyala la politòloga Eve Hepburn[v], és una constant a la història del PSdAz, que des dels anys 90 oscil·la entre centre-dreta, centre-esquerra i nacionalisme sard, així com anteriorment oscil·lava entre DC, PCI i l’independentisme. Al meu entendre, avui el PSdAz, —malgrat la presència al seu interior d’una minoria independentista neoliberal— està guiat pels interessos d’un sector de la casta política. Al Consell Regional, el PSdAz està representat gairebé íntegrament per trànsfugues de diversos partits, que havien ocupat càrrecs representatius a nivell regional o local. Aquesta és només la punta de l’iceberg d’una pràctica transformista establerta per seleccionar els propis candidats. El mateix president de la regió i secretari del PsdAz, Solinas, va iniciar la seva carrera política com a dofí de Mario Floris, expresident de la regió per la DC i conseller regional durant moltes legislatures, fundador d’un petit partit sard vinculat al centre-dreta (Unió Dels Sards); el vicesecretari del PSdAz, Quirico Sanna, actual conseller regional d’urbanisme, havia estat en canvi líder provincial de l’Alleanza Nazionale, partit nacionalista italià de dretes. Es tracta d’una part  d’un fenomen més ampli, que s’ha produït en els darrers vint anys; i l’explica un dels principals estudiosos del sardisme, Carlo Pala: «Els partits italians a Sardenya s’han inspirat en els etnoregionalistes (…) els partits d’inspiració central (…) durant aproximadament una dècada han fet seves batalles nascudes en una llera independentista o autonomista (…) l’aspecte més important i no prou destacat és l’apropiació, per part d’aquests partits, de qüestions sardes que consideren de nou útils a l’hora d’influir en els ciutadans i, per tant, els possibles votants. Això fa més creïble i probable el diàleg entre algunes forces independentistes i els partits nacionals italians (…) així doncs, els partits han introduït en els seus circuits representatius a tots els nivells de govern (…) temes i formes d’acció propis de les forces que fins feia poc eren considerades antisistema »[vi].

Una classe política en crisi de legitimitat ha trobat en un context «identitari» sard una manera d’elaborar un nou discurs, incorporant una part de les demandes de l’independentisme per neutralitzar-ne el  potencial emancipador. Val a dir que aquí no es busca una ruptura amb l’Estat, sinó només una redefinició del propi paper de mediació, mitjançant un to i una retòrica reivindicativa que intenten interceptar una sensibilitat generalitzada al voltant de certs temes simbòlics, relacionats amb el sardisme, i un ressentiment cap a l’Estat central, que molts perceben com a desagraït i allunyat. En són uns exemples la llei regional 7/2006, per a un nou Estatut d’Autonomia, aprovada per una majoria de centreesquerra, el títol de la qual contenia l’expressió «sobirania del poble sard»; la moció a favor d’un referèndum d’independència, proposada pel PSdAz el desembre del 2012, que el Consell Regional, amb majoria de centre-dreta, va rebutjar per només un vot ; o la proposta d’una Hisenda pròpia, assumida per la coalició de centreesquerra italiana l’any 2014. Identitarisme sard i nacionalisme italià, en aquest sentit, no estan necessàriament en contradicció, sinó que, al contrari, es reforcen mútuament al servei dels interessos de la classe política sarda.

El repte d’un independentisme per la plena emancipació sarda

Els estudis més recents, des del realitzat per la Universitat de Càller i la Universitat d’Edimburg el 2012[vii] fins a les dades recollides per la Universitat de Göteborg per a l’European Quality of Government Index 2021, han demostrat que els sards —a diferència de la majoria de ciutadans italians i de manera similar a altres nacions sense Estat com la corsa, la catalana, la basca, la gallega i la bretona— s’identifiquen en primer lloc amb la seva pròpia pertinença regional i no amb l’estatal. A més, els sards que no són hostils a la independència, són probablement molt més que la suma dels vots rebuts per les diverses organitzacions independentistes: aproximadament el 40% segons la mostra de l’estudi de 2012. El creixent malestar dels ciutadans sards es manifesta a través de l’augment de l’abstenció en els darrers vint anys: si el 1994 només era del 25%, entre les eleccions autonòmiques del 1999 i  les del 2019 ha passat del 33% al 47%. És la prova d’una insatisfacció generalitzada i sense sortides. Partint d’aquestes constatacions, i també situant l’independentisme sard en el marc d’un fenomen més ampli a nivell europeu, és legítim preguntar-se per què els moviments nacionals sards no han gaudit del consens ni experimentat un creixement comparables als de realitats similars.

A partir d’aquesta breu reconstrucció de la història del sardisme i de l’independentisme sard, podem intentar treure algunes respostes. Hem vist que, en les seves dues fases ascendents, els moviments independentistes van aconseguir influir en el debat públic i en els partits del sistema, sense recollir-ne els fruits i construir una organització de massa estable, capaç d’evitar les fases periòdiques d’ascens i declivi. Carlo Pala va escriure sobre l’existència d’una «connexió desorgànica»[viii] dels actors de l’etno regionalisme sard, que són incapaços de crear una articulació  entre ells i amb altres actors socioeconòmics: hi ha una connexió amb la societat sarda, però una incapacitat per mobilitzar i polititzar la fractura centre-perifèria. Tot i haver estat present en totes les lluites més importants dutes a terme a l’illa durant els darrers vint anys, l’independentisme sard organitzat no ha aconseguit connectar-les en el marc d’un projecte global de canvi de la societat sarda coherent, i per tant continua sent percebut per la societat com a mer identitarisme, allunyat dels problemes quotidians de les persones. D’una banda, això es deu a la mirada denigrant que li dediquen els mitjans de comunicació, de l’altra, depèn del fet que els temes relatius a la identitat cultural (des de la llengua sarda fins a la toponomàstica nacional sarda) siguin els únics que els diversos moviments han estat capaços de transmetre amb claredat i que  per tant els identifiquen, fins al punt que alguns dels seus exponents es defineixen explícitament com a «identitaris». A més, tot i que la història sarda dels dos darrers segles ensenyi que pot coexistir una doble identitat (sarda i italiana) i que la consciència de pertànyer a un context diferent sigui àmpliament difosa, una part gens menyspreable dels independentistes creu que l’objectiu prioritari sigui el de convèncer els sards que no són italians, en pensar que una opció política independentista ha de derivar necessàriament d’una major consciència identitària. La major atenció dedicada al conflicte extern, contra l’Estat, més que no pas al conflicte social dins de la societat sarda, també ha contribuït a aquesta caracterització «identitària», que impedeix que siguin percebuts com a portadors d’un projecte polític realment alternatiu al que l’Estat italià representa. Al meu parer, una part d’aquesta responsabilitat correspon als partits nacionalistes sards que, des del naixement de l’autonomia, han tingut un paper de suport funcional als diversos partits en el poder (des de la DC fins al Partit Demòcrata o al centre-dreta dominat per Forza Italia o la Lega), arribant també, més recentment, a reclutar en les seves files (tant l’actual PSdAz com el Partit dels Sards de la legislatura anterior) membres de l’antiga classe política. El risc és que l’independentisme, igual que el terme «esquerra», es converteixi en una categoria buida que cobreixi necessitats purament retòriques, allunyada de tota coherència ideològica i de la política realment seguida.

També hi ha problemes estructurals, lligats al particular camí històric de Sardenya en comparació amb altres nacions sense Estat que mostren condicions similars: la fi del primer partit sardista de masses a causa del règim feixista; la manca a l’illa —perquè els alemanys la van abandonar poc després de l’armistici del 8 de setembre del 1943— d’una resistència popular antifeixista, així com la majoria favorable a la monarquia en el referèndum del 1946, van afavorir, entre els sards, la identificació entre Itàlia i la constitució republicana antifeixista. A més, la transmutació social del PSdAz de la postguerra va contribuir a evitar la presència d’un fort sindicat nacionalista sard, capaç de competir amb l’esquerra italiana per l’hegemonia entre els treballadors; l’elevat consens electoral recollit pel comunisme italià a l’illa, en particular durant la secretaria del sard Enrico Berlinguer, va deixar poc marge per al creixement d’un independentisme d’esquerra entre les classes populars, en una època potencialment favorable com la que va haver-hi entre els anys 70 i 80, fent creïble la idea d’un canvi dins l’estat, un projecte nacional italià diferent del que representaven els governs demòcrates cristians. Moltes persones de Sardenya que es defineixen d’esquerres desconfien de l’independentisme i veuen millor representada la seva fe política pels partits d’àmbit estatal.

Tanmateix, Sardenya continua sent un lloc de conflicte que, com a tal, continuarà produint lluites. En aquestes sempre hi haurà la possibilitat d’entrar i construir un projecte independentista que sigui i sàpiga presentar-se com l’instrument per a l’emancipació de la majoria de la societat sarda.

Traducció de Rolando d’Alessandro

Foto de portada:


Notes

[i] Gian Giacomo Ortu, «Stato, società e cultura nel nazionalismo sardo del secondo dopoguerra», Italia Contemporanea, n. 161, 1985, pàg. 59-77.

[ii] Aconsellem per aprofondiments el recull de textos escrits a finals dels anys 60: Antonio Simon Mossa, Le ragioni dell’indipendentismo, Quartu Sant’Elena, Alfa Editrice, 2008.

[iii] Al respecte, aconsellem un dels treballs més recents sobre el tema: Gianluca Scroccu, «Tra indipendentismo e suggestioni rivoluzionarie: il Neosardismo e l’utopia della «Nazione Sarda» dal ’68 al secondo Piano di Rinascita», a Perri P., Francesca Zantedeschi, Andrea Geniola (ed.), Nazionalismo, socialismo e conflitti sociali nell’Europa del XX secolo, Aracne, Roma, 2018, pàg. 155-180.

[iv] Carlo Pala, Idee di Sardegna, Roma, Carocci 2016, pàg. 109-110.

[v] Eve Hepburn, «Explaining Failure: the Highs and Lows of Sardinian Nationalism», Regional and Federal Studies, XIX, n. 4-5, 2009, pàg. 595-618.

[vi] Carlo Pala, op. cit., pàg. 112-113.

[vii] Gianmario Demuro, Francesco Mola, Ilenia Ruggiu (ed.), Identità e autonomia in Sardegna e Scozia, Bologna, Maggioli, 2013.

[viii] Carlo Pala, op. cit., pàg. 16.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Llicenciat en Economia, va ser portaveu de l'organització juvenil independentista Scida i militant del comitè estudiantil contra l'ocupació militar de Sardenya. Autor d’assaigs i articles de divulgació política i econòmica, forma part del col·lectiu de recerca Filosofia de Logu.

Comentaris

Qüestió sarda, sardisme, independentisme

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.