Què ha passat a l’Equador? Context regional i ‘Lawfare’

Per a entendre què ha passat durant aquests últims anys a l'Equador i el desenllaç d'aquest procés en els comicis del 2021, hem d'ampliar el focus i analitzar la seva política en clau regional.

Què ha passat a l’Equador? Context regional i ‘Lawfare’

Què ha passat a l’Equador? Context regional i ‘Lawfare’

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Per a entendre què ha passat durant aquests últims anys a l'Equador i el desenllaç d'aquest procés en els comicis del 2021, hem d'ampliar el focus i analitzar la seva política en clau regional.

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Per a entendre què ha passat durant aquests últims anys a l’Equador i el desenllaç d’aquest procés en els comicis del 2021, hem d’ampliar el focus i analitzar la política en clau regional. Dit d’una altra manera, no es poden entendre els fenòmens que s’han donat al país andí sense tenir en compte que Amèrica Llatina continua sent un continent en disputa, que aquesta lluita per l’autodeterminació dels destins dels nostres pobles és també la lluita per la sobirania enfront dels interessos ingerencialistes dels EUA. La dècada dels governs progressistes a Amèrica Llatina i l’èxit de les seves polítiques en atorgar drets a les grans majories ha obligat a Washington a redissenyar les seves estratègies d’intervenció. Ara, ja no es donen cops d’estat com en el segle XX, ara s’ha reinventat el manual, el nou Pla Còndor 2.0 que, juntament amb els «cops tous» conjuga una sèrie d’elements de la guerra mediàtica i la judicialització de la política o lawfare.

El cost dels governs que busquen treure de la pobresa a milions de persones ha estat enfrontar-se a l’ofensiva reaccionària de les elits locals i dels poders ingerencialistes del nord. Luiz Inácio Lula da Silva al Brasil, Cristina Fernández de Kirchner a l’Argentina, Evo Morales a Bolívia, Rafael Correa a l’Equador, són exemples on es repeteix la mateixa història. L’esquema és el mateix, en tots els casos es busca l’eliminació de l’adversari polític per la via judicial. Davant la incapacitat de derrotar-lo a les urnes per la via democràtica, s’executen operacions dissenyades per a impedir la seva participació política. Acusacions vàries i de diferents tipus, encara que la que es repeteix amb major freqüència és la corrupció, però també frau, segrestos o, fins i tot, terrorisme. Així, s’obren processos judicials, els grans mitjans de comunicació s’encarreguen de repetir de manera sistemàtica la mentida fins a configurar un marc narratiu propici perquè qualsevol sentència, encara que sigui una aberració jurídica, tingui l’efecte buscat, impedir que siguin presents com a candidats en les eleccions i configurar un relat del «tots són iguals».

El març passat, un jutge de la Cort Suprema del Brasil anul·lava totes les sentències en contra de l’expresident brasiler, Lula da Silva. La revelació dels missatges filtrats en els quals es posava de manifest una coordinació entre el jutge Moro i els fiscals de Lava Jato per a empresonar a l’ex governant va evidenciar tot un entramat judicial de corrupció. Que això serveixi com a exemple del què s’està veient en tot el continent. En aquest context regional, el cas equatorià té particularitats i elements distintius.

l’Equador i la traïció de Moreno

La diferència entre l’Equador i els països d’Amèrica Llatina on s’han produït maniobres de Lawfare és que, en el cas equatorià, el màxim exponent de la persecució política ha estat i és, Lenín Moreno. Aquest fet ha provocat nombroses confusions en el pla internacional, ja que Moreno va guanyar les eleccions com a candidat de l’Aliança País, el partit que liderava Rafael Correa. Encara que molt aviat, en el mateix 2017, es va poder veure un viratge no sols en les formes sinó en el fons. Moreno ràpidament va abandonar el programa de govern pel qual va ser electe i es va envoltar dels antagonistes de la Revolució Ciutadana, va generar un pacte de governança amb les elits, els mitjans de comunicació tradicionals i la dreta judicial política, representada per Guillermo Lasso —banquer de l’Opus Dei— del Movimiento Creando Oportunidades (CREC) i Nebot del Partit Social Cristià (PSC). Aquesta gran aliança tenia com a objectiu dur a terme la «descorreització» del país i l’adopció de polítiques neoliberals.

Foto: Wikipedia

Per aconseguir això primer, es va desplegar una estratègia que implicava els diferents poders de l’Estat i diferents processos, la persecució per via administrativa i via judicial, la modificació de marcs constitucionals i el bloqueig polític.

La judicialització de la política implica persecució administrativa a través de la Contraloría General de l’Estat, amb l’ús arbitrari d’instruments, com poden ser les auditories fora de terminis, entre altres mecanismes que buscaven «espantar» i sotmetre als adversaris polítics. La persecució des de la Funció Judicial, amb centenars de judicis que acumulen els líders del procés i funcionaris que van ocupar càrrecs en el govern. En aquest punt s’ha de recordar que la primera gran víctima de la traïció de Moreno va ser l’ex vicepresident Jorge Glas, qui des del primer moment va denunciar la corrupció de Moreno, convertint-se així en un obstacle per als interessos de la dreta. Glas va ser sentenciat amb un Codi Penal derogat i, avui dia, malgrat les recomanacions de la CIDH i el seu fràgil estat de salut, continua privat de llibertat. Rafael Correa acumula més de trenta casos, en cap han pogut demostrar les acusacions que s’hi fan. Per això es van inventar una sentència per «influx psíquic» en el cas «Sobornos», una farsa judicial sense cap mena de credibilitat jurídica. Més persones han patit aquest tipus de persecució, Ricardo Patiño va ser acusat de rebel·lió per animar a la mobilització l’octubre del 2019 i al costat de Gabriela Rivadeneira, Soledad Buendía i altres líders del procés, es troben a Mèxic amb asil polític.

Durant la legislatura de Moreno també es van produir importants modificacions dels marcs constitucionals amb un punt d’inflexió clar en la Consulta Popular de 2018, en la qual es van poder visibilitzar els dos blocs, la Revolució Ciutadana en contra i la resta de partits a favor. En aquesta Consulta Popular es preguntava sobre la derogació de la Llei de Plusvàlua, una llei que evitava l’especulació en els costos de la terra i la modificació del mecanisme d’elecció dels integrants del Consejo de Participación Ciudadana y Control Social (CPCCS). També hi havia preguntes relacionades amb la revocació de mandat a funcionaris culpables de corrupció o la limitació de mandat per a les autoritats d’elecció popular perquè puguin ser reelegides una sola vegada per al mateix càrrec. Totes aquestes preguntes tenen gran importància, però una té capacitat d’influir sobre altres institucions, es tracta del Consejo de Participación Ciudadana y Control Social que organitza el procés de selecció per a triar les autoritats de diferents institucions com el Defensor del Poble, Fiscalia General de l’Estat, Controlador General de l’Estat, Consell Nacional Electoral i Tribunal Contenciós Electoral, Procurador i Superintendents i membres de la Judicatura. A aquestes preguntes s’hi va afegir una sobre proscripció de delictes sexuals contra els nens i nenes, sens dubte una qüestió amb la qual tota la societat està d’acord amb què no era necessari incorporar-la en aquesta consulta de manera demagògica per induir a un vot a favor en bloc. També es va incorporar una pregunta sobre els límits a la mineria metàl·lica, demanada per alguns sectors ecologistes per a donar suport a la consulta. Les conseqüències dels canvis arran de la Consulta són enormes, convertint les institucions en els seus masos, en els quals col·locaven en funció dels seus interessos als seus amics i aliats fins a convertir al país, novament, en una república del repartiment.

En relació al bloqueig polític del projecte polític de la Revolució Ciutadana, aquest es va iniciar aviat. Quan es va constatar la traïció al programa de govern, la majoria del Moviment Aliança PAIS (AP) li va llevar la representativitat a Moreno, però un jutge que no tenia competència per a això, la hi va retornar. En aquest escenari es va produir la ruptura dins d’Aliança País i a partir d’aquest moment la Revolució Ciutadana va passar a ser un projecte polític sense partit.

L’altra via utilitzada per a la proscripció política va ser el Consell Nacional Electoral, compost per representants de la CONAIE, CREC, PSC i AP, que fins a tres ocasions, va impedir al correïsme inscriure el seu propi partit polític. Es va arribar a posar en marxa una recol·lecció de signatures a nivell nacional per a inscriure a Moviment Acord Nacional Equatorià (RAJA) amb la consegüent mobilització de la militància i desgast posterior al no veure cristal·litzat aquest esforç. Aquest procés de bloqueig polític permanent va obligar la Revolució Ciutadana a establir aliances per a poder disputar les eleccions, el 2019 es van aconseguir dues prefectures (Pichincha i Manabí) i gairebé un 10%, en un context complex gairebé amb total desconeixement de la marca electoral.

Paral·lel a tot això, l’agenda de polítiques neoliberals va seguir la seva marxa, Moreno va governar amb el programa electoral de Guillermo Lasso. Per a possibilitar totes les retallades, es va iniciar un atac a les obres de la Dècada Guanyada, qualificant-los d’«elefants blancs» amb l’objectiu de desprestigiar el públic, això com a avantsala per a les retallades de serveis com la salut o l’educació. Després de l’adopció del marc narratiu neoliberal, el govern de Moreno va anunciar un aprimament de l’Estat, el 2018 va aprovar el Pla d’Optimització de la Funció Executiva que va suposar una retallada d’uns 1.000 milions de dòlars i que va provocar milers d’acomiadaments de funcionaris públics. La implementació de l’agenda de polítiques neoliberals va seguir, es van succeir retards en els pagaments als professors, reducció dels pressupostos per a educació superior, desmantellament de les grans obres emblemàtiques i els centres d’atenció a les dones víctimes de violència de gènere amb una retallada aproximada d’un 80% en un país on cada 72 hores es produeix un feminicidi. Privatització d’empreses públiques, etc.

Foto: Wikipedia

A l’octubre del 2019 hi va haver un dels episodis més dolorosos. Com a resposta a les mesures econòmiques que pretenia aprovar Moreno, condicionades pel préstec del FMI, que incloïa eliminar el subsidi per a combustibles, la reducció a l’impost de la sortida de divises, entre altres, el poble equatorià va respondre amb mobilitzacions, com fa avui el poble colombià davant l’anunci d’una reforma tributària. La resposta de Moreno en el seu moment, i la de Duque ara, va ser la mateixa, repressió. Tots dos van usar tota la força de l’Estat per a violentar a manifestants, amb el resultat de desenes de morts, centenars de ferits i seqüeles que avui dia no s’han reparat. Aquest és un altre tret distintiu de l’extrema dreta regional, l’autoritarisme que vam veure a Xile, a Bolívia, a l’Equador i ara a Colòmbia. A l’octubre va tenir un nou capítol de persecució política, en aquest moment es va acusar de rebel·lió a diversos dirigents de la Revolució Ciutadana, tres d’ells avui tenen causes obertes i un grilló al peu després de passar mesos per la presó, la Prefecta de Pichincha, Paola Pabón, l’ex Secretari Executiu de la Revolució Ciutadana, Virgilio Hernández, i l’activista Christian González. Addicionalment, com ja es va esmentar, diversos dirigents van haver de sortir del país, sol·licitant l’asil polític en un altre país.

La mobilització d’octubre de 2019 a l’Equador va aconseguir paralitzar l’eliminació de subsidis, encara que el gran paquet de mesures neoliberals solament es va ajornar, mesos més tard i en plena pandèmia Moreno va dur a l’Assemblea la mal anomenada Llei Humanitària que portava noves retallades i una important rebaixa en drets laborals.

Capítol a part mereix la gestió de la pandèmia, només per posar alguna dada com a exemple, l’Equador es va convertir en notícia mundial quan els cadàvers s’acumulaven als carrers de Guayaquil. A més, es van succeir dimissions dels ministres de salut per no comptar amb els recursos necessaris per fer front a la pandèmia. Tot això, sumat a la decisió de prioritzar el pagament del deute extern abans que destinar aquests diners a les necessitats socials i sanitàries apressants, dóna compte del fonamentalisme neoliberal amb el qual s’ha gestionar la crisi esdevinguda per la COVID-19.

Eliminació d’adversaris polítics per via judicial

Paral·lelament a tot això, durant l’any preelectoral (2020) la persecució política va adquirir una dimensió cada vegada més important. L’aliança generada per Moreno per a «descorreïtzar» el país havia d’aconseguir evitar que Rafael Correa estigués a la papereta electoral. Per a aconseguir-ho van haver d’accelerar tots els processos, incloent-hi tenir una sentència executada en temps rècord per a aconseguir inhabilitar políticament a l’ex president, la sentència va ser 8 anys de presó i 25 anys de suspensió de drets polítics i condemna per «influx psíquic», una aberració jurídica que enrojolaria a qualsevol estudiant de dret però que els servia per a complir el propòsit d’impedir enfrontar-se a Correa a les urnes. N’hi ha prou amb llegir les declaracions de la fiscal general, Diana Salazar, després de llegir-se la sentència per a entendre la dimensió de la «croada», «el día de hoy no ha ganado la Fiscalía General del Estado, todo el Ecuador ha sido vencedor.»

Però la batalla no va acabar aquí, sabien que eliminar a Correa no era suficient i van intentar eliminar la llista 5- Movimiento Compromiso Social por la Revolución Ciudadana, cosa que obligà a aconseguir noves aliances, en aquest cas amb la llista 1- Centro Democrático, per a intentar concórrer a les eleccions. Després d’un llarg i tediós procés d’impugnacions a les candidatures d’Andrés Arauz i Carlos Rabascall finalment es va donar llum verda per a la participació electoral i la fórmula final va ser una aliança entre la llista 1 i la 5 denominada Unión por la Esperanza, UNES. Això no hauria estat possible sense una mobilització permanent de la militància.

El binomi de UNES va estar liderat per un jove, Andrés Arauz, doctorant en economia, amb experiència en gestió de govern, ex funcionari de l’estat, cridat a renovar el projecte de la Revolució Ciutadana. Com era d’esperar, es va enfrontar a una campanya mediàtica constant i permanent basada en fake news que repetien el mantra de la dreta regional, «ens convertiran en Veneçuela», «socialisme, castro-chavista», «finançament de l’ELN» i tot un cúmul de despropòsits que es difonien en les principals cadenes de televisió que al mateix temps feien un cèrcol mediàtic per a evitar que es coneguessin les propostes de la candidatura d’Arauz. Una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat, és el que han de pensar i si bé no és així, la potència dels seus altaveus és capaç de generar narratives de desconfiança generalitzada en la població, descrèdit de la política amb el «tots són iguals». Totes aquestes, condicions necessàries perquè permeïn discursos com el de Guillermo Lasso, qui, d’altra banda, ja va estar involucrat en la governança del país allà per la dècada dels 90 quan es va produir la desregulació del sector financer que va culminar en el que s’ha denominat com «feriado bancario» i que va provocar un èxode massiu d’equatorians i equatorianes. Lasso va ser ministre secretari d’Economia el govern de Jamil Mahuad i en contraposició a les seves propostes de flexibilització laboral o permetre l’ús d’armes, estava la proposta d’Arauz de reforçar el públic i recuperar la presència de l’Estat per a fer front a la superposició de crisi que travessa l’Equador.

Traïció a la unitat llatinoamericana

D’altra banda, no es pot fer una valoració al mandat de Moreno sense tenir en compte la seva política exterior o, més ben dit, la seva absència. Va tornar a les velles receptes on els mandataris equatorians obeïen al nord i ajupien el cap. Com a exemples es poden citar varis, però potser un dels més dolorosos és el cas de Julian Assange. Si la Revolució Ciutadana de Rafael Correa es va caracteritzar per mantenir la defensa fèrria de la sobirania equatoriana, Moreno va fer just el contrari, fins al punt d’arribar a violar els tractats internacionals: no sols va cedir als interessos dels EUA per a lliurar Assange, també va permetre a la policia britànica entrar a sòl equatorià a través de l’ambaixada a Londres i va lliurar a un ciutadà equatorià que tenia la condició d’asilat. Avui Julian Assange continua lluitant perquè per la seva llibertat, pendent de la decisió de la justícia britànica sobre la seva possible extradició als EUA. Aquesta és una de les obres de Moreno que la història no pot oblidar, però no és l’única. De la llarga llista d’accions servils es troben més fets dolorosos, si en la dècada guanyada es va apostar fermament per l’enfortiment dels organismes d’integració regional, Moreno va fer el contrari. El 2019 va anunciar la retirada de l’Equador d’UNASUR i va sol·licitar la devolució de l’edifici en el qual operava l’organisme a Quito. Potser això costa d’entendre perquè el Moreno que fou vicepresident de Rafael Correa li va donar la mà a Fidel Castro i a Hugo Chávez, però com a qualsevol traïdor no li va costar cap esforç canviar de costat o mostrar la seva veritable naturalesa, en aliar-se amb el sector més reaccionari de la Regió, començant pel seu màxim exponent, Donald Trump, seguit per Almagro, saludant a la dictadora Áñez, o sumant-se a la lliga per la fustigació de Veneçuela.

Foto: Wikimedia Commons

Ara acaba el seu mandat amb una gira per Miami, parlant sobre democràcia amb l’enèsima ofensa als seus mandants, aquesta vegada dient que «tant de bo tingués un millor poble». Mediocritat, ignorància o mala fe, la veritat és que Moreno es va guanyar la impunitat per possibilitar que la dreta torni a governar, però el que no pot comprar és l’acceptació popular i és dels mandataris regionals amb acceptació més baixa i raons no li falten al poble equatorià per a rebutjar la seva gestió. La lliçó, l’odi a un home va destruir a tot un poble.

Tasques per al futur

Una derrota electoral no és el final d’un procés, més en la nostra Amèrica, que és lluita constant i permanent, que continua sent el continent més desigual del planeta i on ens hi va la vida en la lluita. Deia García Linera: «Lluitar, vèncer, caure, aixecar-se, lluitar, vèncer, caure, aixecar-se. Fins que s’acabi la vida, aquest és el nostre destí» i així és com hem d’afrontar aquest nou temps que ens porta tasques impostergables començant per la construcció d’un partit-moviment sòlid, arrelat amb les lluites del seu poble, que sigui capaç de sostenir un procés revolucionari més enllà d’una eficient màquina de guerra electoral, és urgent construir poder popular. És una de les lliçons que hem d’extreure de tot aquest temps, dels tres països d’Amèrica Llatina que van tenir processos constituents és la necessitat de construir organització popular, Bolívia i Veneçuela en això avancen a l’Equador, que encara ha de mirar cap a dins i construir organització popular, que sigui capaç de resistir i de vèncer.

És necessari construir un moviment que integri als nostres pobles ancestrals, les seves demandes i les seves lluites. En aquest nou moment hi ha també demandes de moviments socials que no podem deixar fora de la nostra agenda, encara que generin contradiccions, no es pot obviar els deutes històrics amb les dones de la nostra Amèrica o ser avantguarda en la defensa de la naturalesa, si el nord es mobilitza pel canvi climàtic les nostres demandes tenen la tasca addicional d’assenyalar que la injustícia climàtica afecta més als pobres del sud i que els nostres pobles i la nostra gent no poden aguantar més anys d’explotació de recursos naturals i humans.

Mirant a la Regió sense oblidar que la dreta mundial està coordinada, que els seus manuals són compartits, que la guerra jurídica és la nova eina per a sotmetre la voluntat dels nostres pobles, ens queda organitzar-nos i teixir xarxes mundialment, ens queda «la necedad de asumir al enemigo, la necedad de vivir sin tener precio», com canta el gran Silvio Rodríguez. Ens queda l’organització i la lluita, ens queda la urgència de construir justícia social en un món en pandèmia. Ens queda, com deia Mariátegui, ser creació heroica, sense importar receptes, construir amb les cendres dels traïdors, la Pàtria dels humils.

Foto de portada: Wikipedia
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

Què ha passat a l’Equador? Context regional i ‘Lawfare’

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.