Què pot ser «cultura»?

Reflexions sobre cultura, imaginaris i descolonització del sentit comú

Què pot ser «cultura»?

Reflexions sobre cultura, imaginaris i descolonització del sentit comú

Respondre a la qüestió de què es la cultura, en abstracte, representa un error. Ho afirmo amb contundència perquè és impossible deslligar la genealogia universalista d’aquest interrogant dels viaranys iniciats per l’antropologia colonial del segle XIX. Aquesta herència, vulguem o no, segueix entelant les nostres aproximacions a això que anomenem «cultura». Quin és el centre cultural des del que es produeix la pregunta «què es cultura»? Aquesta inquietud aparentment paradoxal ens indica que la pregunta sobre la cultura és necessàriament una pregunta sobre el poder. Per tal de ser fidels a l’atmosfera política internacional en la que ens trobem, podríem, per exemple, preguntar-nos què es la cultura des del punt de vista de l’Estat modern. Això ens obligaria a analitzar de nou quines són les nostres condicions materials i quina és la nostra situació —no com a individus, sinó com a part de comunitats vives— al si d’una societat profundament jerarquitzada.

Parlar sobre cultura és fer-ho sobre cosmovisions, sobre llenguatges, sobre formes de percebre i practicar el món dins de tradicions culturals particulars. No pot evadir-se el caràcter social i encarnat d’aquesta qüestió. Parlar sobre cultura és, per tant, parlar sobre comunitats en plural. Això ens fa parlar sobre ancestralitats, ja que tota comunitat conté una genealogia. La qual cosa ens obliga a enfrontar la reflexió sobre deshumanització, subalternitat i la forma en la qual el poder, al llarg de la història, ha posat determinades comunitats unes contres les altres. No hi ha escapatòria. Tal i com assenyalava amb anterioritat, la pregunta sobre la cultura és una pregunta sobre el poder.

La cultura és un camp de batalla

La cultura és també l’espai, el camp de batalla en el qual es produeix la disputa pel sentit comú. Disputa sense la qual tot imaginari i tota proposta política està condemnada a transitar la superfície. Cultura és l’espai o lloc des del que s’aferma la ideologia, o dins del qual s’organitza la crítica que la desemmascara; en el qual s’arrela l’estatus quo o des del que es posa en marxa la lluita d’alliberament d’un poble contra el sistema d’opressió que el constreny. Efectivament, la cultura és produïda, transformada i consumida de formes molt diferents en funció dels condicionants de classe, racials, de gènere, etc. malgrat que la globalització dels productes culturals representa un fet que trenca barreres —o, millor dit, que les sobrepassa deixant-les totalment intactes—.

La veritat és que la cultura genera comunitat, però també és cert que provoca friccions i ruptures dins d’aquesta mateixa comunitat; o que pot produir aliances insospitades entre comunitats aparentment diferents. La cultura, mitjançant la producció cultural, és una eina d’adoctrinament de masses del sistema capitalista. També genera, no obstant això, comunitats crítiques que interroguen el nostre moment històric i que elaboren respostes transformadores.

És probable que la globalització capitalista dels productes culturals, o de determinats productes culturals comercialitzables per la indústria, sigui un fet. Però l’accés a la cultura i als llocs des dels quals, en la ciutat, es produeix cultura segueixen segregats. Aquesta realitat i la seva enunciació provoca molta incomoditat en determinats sectors de les classes benestants, també aquelles d’esquerres. No té res de nou. Aquests espais estan separats com ho estan les nostres ciutats, escoles, instituts i barris. És un secret de domini públic que existeix segregació racial al sistema educatiu de l’Estat espanyol. I això va més enllà de la manera convencional a través la qual analitzem la barrera econòmica. Depèn de en quina comunitat hagis nascut i en quin barri creixis, vas assimilant la idea —més aviat la creença— de què hi han espais de la ciutat que no et pertanyen, espais hostils. Enfrontar-se a aquest missatge i no sucumbir en l’intent requereix d’una gran fortalesa i, precisament, d’una gran consciència cultural. La gènesi, però, d’aquest problema, es troba dins la mateixa naturalesa de la ciutat moderna i dels seus barris, dels seus blocs de pisos i dels seus districtes.

Foto: pxhere.com

De vegades no cal recórrer la ciutat d’una punta a l’altra. No calen incursions exploradores. A Barcelona, fem una passejada per Sant Antoni i després anem cap al Raval. Vagin a Sarrià i més tard al Besòs. A Triana i de seguida al Polígono Sur, a Sevilla. A la Gran Vía i a Almanjáyar, a Granada. Parlin amb la gent de Girona i després amb les veïnes de Font de la Pólvora, a Catalunya. No és cap secret. És la realitat quotidiana per a centenars de persones. Tanmateix, l’altra cara de la moneda és que les comunitats amb accés als espais culturals convencionals, vetats simbòlicament i econòmica, no s’hi resignen. No s’hi sotmeten. De fet, aquestes comunitats creen, transformen i modifiquen cultura des dels seus propis espais i desafien tals vetos de mil formes diverses. La perifèria és rebel i creativa, així com ho es la cultura que produeix.

Els imaginaris del canvi

El model cultural amb el qual somiem es genera en un model social diferent a l’existent. Mentrestant, necessitem revitalitzar un diàleg transformador amb l’objectiu de lluitar pel sentit comú dins el camp reaccionari i contra el domini neoliberal, aliança que explica el moment cultural, en sentit polític, dins el qual ens trobem. La disputa d’aquest sentit comú tan pregonat no és de ninguna de les maneres abstracta. Els efectes de tal batalla es manifesten en qüestions tan pragmàtiques i prosaiques com ara l’organització social concreta, la creació de col·lectius contestataris des de tots els àmbits, l’afiliació o creació d’un sindicat, el mateix vot, etcètera. Cal una cultura crítica que, des de tots els fronts de l’activitat intel·lectual i artística, la literatura, la música, el cinema, assagi el somni col·lectiu de comprendre i practicar el món d’altres maneres.

Ara bé, aquest somni radical serà un miratge si no trenca amb les seves pròpies inèrcies culturals. Això implica obrir-se pas a la multiplicitat de realitats que constitueixen les nostres ciutats amb les seves perifèries; descentrar els llocs d’enunciació i, per tant, deixar-se travessar per altres imaginaris, altres somnis i altres possibilitats de portar a terme aquesta tasca. Això no vol dir instrumentalitzar cultures a la carta com si fossin nínxols de mercat, la qual cosa és moneda de canvi al món institucional artístic i cultural dominant. És aquesta una tasca que exigeix, pel que fa a la nostra part, la descolonització de la crítica cultural i una escolta sincera de veus pertanyents a altres tradicions crítiques que, malgrat tot, sempre han estat aquí.

Foto de portada: pxhere.com

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Helios F. Garcés (Cadis, 1984) és articulista a El Salto, assagista, poeta i militant decolonial.

Comentaris

Què pot ser «cultura»?

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.