Què hi ha de vell i que hi ha de nou en l’epidèmia Covid-19?

Les malalties tenen unes causes biològiques però les epidèmies són sobretot un fenomen social. En aquest article es fa un repàs al seu desenvolupament històric, que hi ha de nou en la Covid-19 i els reptes que poden plantejar noves catàstrofes globalitzades en el futur.

Què hi ha de vell i que hi ha de nou en l’epidèmia Covid-19?

Què hi ha de vell i que hi ha de nou en l’epidèmia Covid-19?

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Les malalties tenen unes causes biològiques però les epidèmies són sobretot un fenomen social. En aquest article es fa un repàs al seu desenvolupament històric, que hi ha de nou en la Covid-19 i els reptes que poden plantejar noves catàstrofes globalitzades en el futur.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Els bacteris i els virus poden estar presents en tots els éssers vius. Existien anteriorment a l’Homo Sapiens, i la nostra espècie va conviure amb ells des del principi. Però l’inici de la seva transmissió cíclica per causes socials la podem situar al Neolític, quan les societats humanes van adoptar l’agricultura i la ramaderia com a formes de vida. Aquest procés va començar fa entre 10 i 12 mil anys al Pròxim Orient i a Europa va arribar-hi «importat» d’allà uns mil·lennis després, paral·lelament es va desenvolupar també en altres llocs del món com la Xina o Amèrica Central i del Sud. Els canvis que va comportar el pas de societats de caçadors-recol·lectores a ramaderes i pagesos són extensíssims. Per la temàtica de l’article em centraré en dos dels seus efectes.

El primer té a veure amb l’adopció de la ramaderia. A l’hora de gestionar socialment la reproducció dels animals i conviure contínuament amb ells, els grups humans i les diferents especies domesticades es transmeten mútuament els microorganismes dels quals són portadors. El segon efecte del Neolític que ens interessa és l’augment dels intercanvis entre poblacions, que passen a ser d’esporàdics a regulars. Això permet la transmissió dels virus i bacteris d’origen animal adquirits entre grups humans que viuen allunyats entre ells. És aquí on podem situar l’origen de les epidèmies que en els següents mil·lennis es van tornar més freqüents a mesura que augmentava el comerç i apareixien els mercats. Cal esmentar també l’aparició i creixement de les ciutats, espais on animals i humans convivien i conviuen en superfícies reduïdes i per tant, la transmissió era i és molt més elevada que en entorns rurals on la densitat de població és més baixa.

La taxa de mortalitat segons el país no depèn únicament de factors biològics del virus sinó de la capacitat dels hospitals per tractar simultàniament grans quantitats de malalts

Es podria parlar llargament de les epidèmies en el món clàssic i durant l’Edat Mitjana, des de les malalties, encara per determinar, que provinents d’Etiòpia, van arribar a l’Atenes Clàssica el 430 a.C. o la famosa Pesta Negra de 1348 que va arribar des de la Xina als ports europeus i que segons alguns historiadors va matar la tercera part de la població europea. El concepte contagi es coneix des de com a mínim el segle XV, així com les causes socials que el provocaven (amuntegament de la població, pobresa, manca d’higiene… ) però les causes biològiques immediates no es van començar a conèixer fins el segle XIX amb el desenvolupament de la medicina moderna. És per això que les mesures preventives se centraven més en evitar la transmissió que en curar la població que la patia. Encara que no es conegués la causa biològica concreta, sí que se sabia que limitant o impedint la circulació de persones es podia aïllar a una ciutat infectada o resguardar-la si encara no havia entrat la malaltia i evitar la propagació de l’epidèmia. Quaranta dies era un consens bastant establert sobre quan havien de durar aquests confinaments (d’aquí la paraula quarantena). Fins on he pogut llegir no he trobat detalls sobre si s’impedia el moviment de persones pels carrers de l’interior de les poblacions. També existien institucions com els hospitals, mantingudes majoritàriament per l’Església. Tanmateix, en època medieval i moderna eren més aviat llocs on anar a morir que a guarir-se. En general quan algú hi era enviat no s’esperava que tornés sa a casa.

Infermeres fent-se càrrec de difunts durant la grip de 1918. Foto: Wikimedia Commons


M’excuso pel caràcter eurocèntric d’aquest article ja que sembla que la resta del món importa malalties cap a Europa, la història de les exportacions de malalties i els seus efectes com a part d’altres fenòmens de colonialisme mereixeria un article apart. Un exemple seria la transmissió de malalties del Vell Món cap a Amèrica que corre paral·lel a la seva conquesta i espoli. També m’excuso per ometre les epidèmies que han tingut lloc durant el segle XX i XXI en països no europeus abans de l’actual.

L’última gran pandèmia que va afectar fortament els països europeus abans de la Covid-19 va ser la grip espanyola. Es poden observar alguns paral·lelismes amb l’actual, col·lapse dels serveis sanitaris, morts de personal mèdic per contagi, tancament d’escoles i universitats, crides a evitar les concentracions multitudinàries…. i la burgesia abandonant la ciutat per desplaçar-se cap a llocs que consideraven més sans. El més interessant és que es poden repassar les publicacions de la premsa de sindicats obrers on s’indicava que no podien esperar que l’estat resolgués els seus problemes i es feien crides a exigir unes condicions higièniques i de seguretat en els llocs de treball així com serveis sanitaris públics en tots els pobles i ciutats.

Què hi ha de nou en la pandèmia actual?

Una de les principals diferencies de l’actual pandèmia de Covid-19 en comparació amb altres epidèmies històriques és la mortalitat la qual, malgrat tot, segueix sent baixa en comparació amb altres epidèmies històriques, quan els morts es comptaven per milions. Sens dubte, els avenços en la ciència mèdica han contribuït a rebaixar les mortalitats catastròfiques però no és aquesta l’única explicació. Actualment existeixen sistemes públics de salut que garanteixen l’accés a tota o a la major part de la població. No em posaré en la manera de comptar els infectats, però la taxa de mortalitat segons el país no depèn únicament de factors biològics del virus sinó de la capacitat dels hospitals per tractar simultàniament grans quantitats de malalts. A l’actual pandèmia com més llits hospitalaris, més places d’UCI i més personal mèdic existeixen per habitant més pacients poden ser tractats simultàniament i la mortalitat es manté baixa. Quan aquests recursos són insuficients la mortalitat es comença a disparar. En els països amb sistemes sanitaris privats la mortalitat és molt més elevada entre la població que no hi té accés i els hospitals col·lapsen ràpidament per la seva poca preparació a l’hora d’atendre de cop a grans quantitats de pacients. L’existència d’una sanitat pública és un avantatge respecte a altres epidèmies del passat i cal valorar-la com element clau per reduir al màxim el nombre de morts en una pandèmia.

Foto: Pxfuel.com

Una altra de les diferències en la Covid-19 és la velocitat amb la qual s’expandeix, si la Pesta Negra de 1348 va tardar anys en arribar de la Xina al port de Marsella i encara va trigar uns anys més a propagar-se per Europa, la Covid-19 s’ha transmès en menys de dos mesos des del seu brot originari a Wuhan cap a Europa i en poques setmanes més ha arribat a la resta del món. Si bé el virus SARS-CoV-2 pot presentar característiques que faciliten la seva propagació, la rapidesa només s’explica per l’actual  flux constant de mercaderies i persones sense precedents en quantitat i temps al món. Però l’actual globalització neoliberal no només ajuda a la transmissió del virus, també és responsable dels seus orígens.

Sabem que existeix una desregulació en els intercanvis econòmics a escala mundial on qui decideix són només els «mercats» o grans multinacionals, que condicionen com es produeix a cada país. Una de les seves conseqüències en el sector primari és la concentració de l’activitat  en explotacions intensives. Tot i que s’afirma que el virus prové d’un rat-penat, la seva propagació inicial es pot explicar molt millor a causa de les condicions en que es troben els animals de les macroexplotacions ramaderes i no pas a causa de mercats de carrer exòtics. En aquestes megagranges presents sobretot a la Xina i Austràlia es crien desenes de milers d’animals en espais molt reduïts. Aquest article en parla més extensament i cita per exemple la Mudanjiang City Mega Farm on es troben fins a 100.000 vaques. Les condicions d’aquestes granges i l’enorme pèrdua de biodiversitat amb la desaparició del pastoralisme afavoreix l’aparició i transmissió de nous virus. Es tracta de bombes de rellotgeria de noves epidèmies però les corporacions propietàries tenen uns beneficis tan alts que calculen aquest risc com assumible.

L’estudi històric de les epidèmies ens mostra que la seva transmissió i impacte està molt lligada a les condicions socials on tenen lloc, i actualment aquest lloc és el món sencer

Com ja sabíem, la globalització neoliberal tendeix a concentrar la riquesa en molt poques mans mentre avança la mundialització de la pobresa. Però ara hem pogut comprovar també que socialitza les pandèmies a escala planetària.

Reflexions per al futur, el paper de la sanitat i la ciència publiques davant les catàstrofes globalitzades

Aquesta relació entre globalització i catàstrofes és i serà utilitzada per diverses corrents polítiques que pretenen fer marxa enrere en un sentit o un altre, és a dir una desglobalització. Tant en el seu vessant més nacionalista (vegem la doctrina Trump per exemple) com en la formulació primitivista (ecofeixisme ha estat un dels termes utilitzats) no és realment possible, la història no fa marxa endarrere i la seva posada en pràctica parcial faria recaure les conseqüències sobre les classes socials més desafavorides.

Foto: Intersindical.org

Pel que fa a l’àmbit estatal ha quedat clar que els sistemes públics de salut són les principals defenses contra noves mortalitats catastròfiques. Però es tractaria de l’últim escut, les causes que poden desencadenar noves pandèmies són globals i no n’hi ha prou amb focalitzar l’acció en l’àmbit local. En aquest sentit tornen a cobrar rabiosa actualitat les reivindicacions vers una agricultura i alimentació justes produïdes per explotacions sostenibles socialment i ecològica, però les pandèmies no són les úniques conseqüències d’una globalització descontrolada. Tenim també, com a mínim, les possibles catàstrofes provocades directament o indirectament pel canvi climàtic amb uns efectes que es propagaran a velocitat record. En aquest sentit, la investigació científica no és una opció sinó una necessitat per al conjunt de la societat.

L’èxit a l’hora d’afrontar els problemes del futur estarà lligat en bona part al paper de la ciència en la societat i de què sigui realment pública. De la mateixa manera que les taxes de mortalitat de les pandèmies es relacionen amb l’accés als sistemes públics de salut, també la predicció i contenció de futures catàstrofes ambientals dependrà de com la societat en el seu conjunt pugui accedir i beneficiar-se de la investigació científica. La interdependència creixent entre països així com l’abast mundial dels fenòmens socials requereixen que la ciència no estigui orientada a un únic país sinó a escala planetària, superant les fronteres nacionals i avançant cap a una globalització del coneixement.

L’estudi històric de les epidèmies ens mostra que la seva transmissió i impacte està molt lligada a les condicions socials on tenen lloc, i actualment aquest lloc és el món sencer. Seria il·lús esperar que el progrés tecnològic de per si pugui evitar futurs episodis de pandèmia. L’origen, transmissió i mortalitat de noves catàstrofes dependrà en gran mesura de com es governen les societats i es gestionen els seus recursos i si continuen orientades cap al benefici a qualsevol preu o s’aconsegueix capgirar-les cap al bé comú i la protecció equitativa de la població en el seu conjunt. Una de les batalles col·lectives en el futur serà decidir si els avenços científics sense precedents dels últims segles se segueixen utilitzant en una competició autodestructiva per a l’espècie humana o es dirigeixen a millorar les condicions de vida de les persones recuperant la noció de progrés col·lectiu en un ecosistema socialment sostenible, com no pot ser d’altra manera.

Foto de portada: Pxfuel.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Arqueòleg i historiador. Membre de la CGT de Sabadell

Comentaris

Què hi ha de vell i que hi ha de nou en l’epidèmia Covid-19?

  Notificacions  
Notificació per rebre
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

All articles loaded
No more articles to load

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.