Quan Tànatos es desencadena. Àrees d’influència i geopolítica del caos a la guerra d’Ucraïna.

L’operació militar de Rússia Ucraïna ha generat una sorprenent cadena d’esdeveniments que ha ressuscitat lògiques bel·licistes i discursos frontistes, tot ben amanit amb una aparença i una justificació molt emocional i humanitària.

Quan Tànatos es desencadena. Àrees d’influència i geopolítica del caos a la guerra d’Ucraïna.

L’operació militar de Rússia Ucraïna ha generat una sorprenent cadena d’esdeveniments que ha ressuscitat lògiques bel·licistes i discursos frontistes, tot ben amanit amb una aparença i una justificació molt emocional i humanitària.

Entre tant soroll ambiental i ofegats per un consens ortodox que obliga a posicionar-se contra el rediviu imperi del mal al costat de les forces del bé atlantistes i del capitalisme occidental, costa llegir els esdeveniments amb objectivitat, visionant la totalitat del tauler d’escacs, discernint quines poden ser les línies geopolítiques que es dibuixen en un horitzó més llunyà.

Putin: un nou Hitler? Un nou Stalin? Una altra cosa?

La tesi de la responsabilitat individual d’un tirà embogit s’imposa de manera totalitzadora en el relat dels mitjans de comunicació i de les institucions de la governança capitalista. El discurs de la maldat de Putin té el seu atractiu per explicar la història d’una manera maniquea i propagandística, però pel camí es perden els matisos i la comprensió d’una realitat material classista i d’una complexitat geopolítica que és la del capitalisme globa. La imatge de Hitler decidint ocupar i trinxar països exclusivament per la seva bogeria s’intenta treure a col·lació, però fins i tot en el cas de Hitler res s’explica només a partir de la seva personalitat trastornada i la seva set de conquesta: Hitler és un producte del seu temps i de les circumstàncies de l’Alemanya d’entreguerres; el projecte nazi i l’anihilament de milions de persones no s’entenen tampoc sense el suport massiu de la classe capitalista a aquest projecte. També hi ha qui utilitza l’espantall de l’URSS per reforçar la demonització del personatge, emprant tot l’arsenal de llocs comuns negatius que s’identifiquen al comunisme. La realitat és que Putin és un anticomunista furibund i si considera l’ensorrament de la Unió Soviètica una tragèdia només ho fa en tant que va implicar la desintegració d’un espai geopolític que la pàtria del socialisme havia heretat de l’Imperi rus. El seu discurs, just abans d’iniciar la invasió d’Ucraïna, és prou il·lustratiu al respecte, retraient a Lenin i als bolxevics que «inventessin» Ucraïna i que donessin cabuda al dret a l’autodeterminació en la constitució de l’URSS. A Putin no li interessa el més mínim si les autoritats ucraïneses volen «descomunitzar» el país, condemnant la memòria històrica del comunisme a l’oprobi; només li preocupa que el relat que la suplanta és fonamentalment un relat nacionalista amb molts components de russofòbia, que allunya de forma inexorable Ucraïna de l’espai geopolític imperial rus i l’acosta a Occident. L’estratègia de Putin no passa per la restauració de l’URSS, sinó per la restauració d’una cosa molt més antiga, l’Imperi dels tsars, versió 2.0, sense tron i amb armament ultramodern. De fet, és en aquest sentit d’anacronisme modern que es pot establir algun parentiu de la política de Putin amb algunes formes de feixisme, per exemple.

Putin representa una forma d’autoritarisme no gens estrany a Europa de l’est. El seu poder es basa evidentment en el suport d’una camarilla d’oligarques capitalistes que, a part de saquejar la riquesa natural del país, fins ara ha tret partit de la seva autoritària manera de governar i de la seva política exterior. Si acceptem que Putin és simplement un dictador hauríem també d’acceptar una definició de dictadura molt laxa, amb el perill de desnaturalitzar-la (i amb la necessitat d’incloure-hi molts règims amics d’Occident). Potser seria més adequat associar el règim de Putin amb una tendència neoautoritària que utilitza i manipula els mecanismes de democràcia formal en favor seu i que combina la legitimitat donada per les urnes amb mesures típiques de règims autoritaris (nul·la separació de poders, control estret dels mitjans de comunicació, repressió contra la dissidència…). En part, la fascinació que desperta el personatge tal vegada obeeix a aquest autoritarisme del gran home, tan allunyat de la política grisa de les nostres democràcies tecnocràtiques. Aquesta fascinació explica la demonització del personatge, normalment abordat des de la seva absoluta manca de moralitat i la seva malignitat; també explica l’admiració que desperta entre un cert públic, divers de l’espectre ideològic, simplement perquè se li atribueix, erròniament, una mena de resistència a l’ordre mundial capitalista, o bé ser una icona contracultural reaccionària oposada al postmodernisme neoliberal regnant.

Font: Wikimedia Commons

Tanmateix, no es pot obviar que el poder de Vladimir Putin es sustenta també en un important suport popular. Després de gairebé una dècada de caiguda a l’abisme, d’orgia del capitalisme liberal que va deixar el país en la ruïna absoluta, importants capes de la població russa van preferir situar-se sota l’ègida protectora d’un nou home fort abans que continuar enmig del caos del capitalisme salvatge governat pel sempre més ben valorat Boris Ieltsin (que va fer bombardejar el seu propi parlament l’any 1993, amb el beneplàcit de l’anomenada «comunitat internacional»). Putin és aquest home fort, la conseqüència de la destrucció de la Unió Soviètica, de polítiques neoliberals de desregulació imposades per les institucions internacionals i de la irracional subhasta de les seves empreses estatals i de les seves riqueses, de la pobresa, la frustració i la inseguretat. Putin és un fill bastard de la tan pregonada fi de la història, de la victòria total del capitalisme, una conseqüència no volguda de la mal gestionada i prepotent victòria d’Occident sobre la Unió Soviètica.

Putin no és ni un feixista ni un comunista transmutat, com no paren d’afirmar (utilitzant els dos mots en la seva connotació d’insult) els mitjans de comunicació. És un conservador autoritari i reaccionari de manual, que mobilitza tot el poder que té a l’abast, i tota la influència que té a nivell internacional, per conservar l’ordre polític oligàrquic rus i la seva pròpia posició dins d’aquest ordre. Durant tots aquests anys, és veritat, ha flirtejat i col·laborat amb moviments d’extrema dreta a Europa, més perquè hi ha vist un factor de desestabilització per a la Unió Europea que per convicció ideològica (de la mateixa manera, si va ficar la poteta al procés independentista català no va pas ser per simpaties amb el sobiranisme català). Putin és també un nacionalista panrus, per convicció i perquè aquesta ideologia li permet sustentar una geopolítica consistent a recuperar la influència perduda sobre l’espai de l’antic Imperi rus.

Tornant al conflicte actual, tot sembla indicar que els moviments de Rússia han obeït a una barreja de premeditació i desesperació. Probablement Putin va plantejar l’estratègia de confrontació que ens ha dut al punt en què estem com un «ara o mai». Aprofitant les desavinences i línies de fractura dins de la UE, la situació de relativa debilitat de les seves economies, però també davant la perspectiva de la caducitat de la seva pròpia carrera política, podem imaginar que en la seva lectura aquest era el moment de poder definir un escenari geopolític relativament favorable i segur per a Rússia en el futur (frenant l’expansió amenaçadora de l’OTAN cap a les seves fronteres). L’estratègia passava per una primera fase, marcant paquet militar amb un desplegament imponent a les fronteres d’Ucraïna. El temor i la debilitat d’Occident havien de conduir a una negociació d’unes demandes que, de fet, eren força raonables. Però la negativa dels Estats Units a ni tan sols negociar-les, així com el seguidisme practicat per tots els països europeus, ha conduït Rússia (per lògica militarista) al desenllaç de la intervenció militar. En efecte, com que l’amenaça no va fer l’efecte esperat, la segona fase només podia ser la retirada (improbable perquè era perdre la credibilitat) o la guerra. Rússia es va posar en un carreró sense sortida; la diplomàcia americana ho va entreveure i la hi va empènyer. Tal com Zbigniew Brzezinski, conseller de seguretat nacional dels Estats Units entre 1977 i 1981, va conduir l’URSS a la trampa de la guerra d’Afganistan, tot finançant combatents mujahidins per hostilitzar el govern prosoviètic afganès, sembla que la diplomàcia americana ha decidit conduir Rússia a una guerra de desgast i, tal vegada, a la implosió interna. Això no treu, òbviament, que la responsabilitat última sobre la invasió d’Ucraïna recau exclusivament en l’executiu rus i el seu president.

Fins fa relativament poc Putin havia jugat de manera força intel·ligent les seves cartes. Aquestes cartes eren poques i la que pesava més era la possessió d’immenses reserves d’hidrocarburs i altres riqueses naturals. En un món que s’enfronta a una certa i imminent crisi de recursos, posseir aquesta carta és valuós (podent condicionar la política exterior i comercial de qui necessita els recursos, com és el cas d’Europa). Putin ha jugat fort i en aquest cas l’adversari ha decidit fer un cop de puny sobre la taula i acabar amb la partida. Probablement Putin no esperava que la Unió Europea –arriscant-se a una crisi energètica i de subministraments que pot derivar en una crisi econòmica i social de calat– es quadraria en bloc al diktat de l’administració Biden i la seva aposta per una confrontació de desgast.

La realitat d’una guerra que ja fa 8 anys que està en marxa

Aquests dies hem assistit a una simplificació absoluta del que ha estat passant a Ucraïna els darrers 8 anys. En els mitjans occidentals es dona per natural l’escenari post-Maidan i se n’ignoren tant les causes com el conflicte que va generar a l’est d’Ucraïna. S’oblida interessadament tot el suport que va rebre el canvi de règim a Ucraïna per part d’Occident, així com els diferents tractats comercials, préstecs internacionals i condicions imposades per el FMI en concedir aquests préstecs (privatitzacions, polítiques d’ajustos estructurals, desballestament de l’estat…). Aquest suport «internacional», aquestes ajudes financeres, evidentment no han estat gratuïtes i el preu a pagar és la integració irreversible d’Ucraïna en el bloc europeu i atlantista, esdevenint un «punyal contra Rússia», com va predir un altre dels cervells pensants de la política exterior USA, Henry Kissinger.

Donbass 2014|Font: Wikimedia Commons: Andrew Butko

Es presenta el basculament d’Ucraïna cap a les institucions del capitalisme occidental (OTAN, UE) com un fet natural, fruit de la llibertat d’elecció dels ucraïnesos, però el fet és que hi ha hagut una política sistemàtica per part d’aquestes institucions per ampliar la seva zona d’influència i per fagocitar els països que havien format part de l’URSS i la seva òrbita. Recordem que la revolta de l’Euromaidan va ser provocada davant la negativa del president Viktor Ianukòvitx (escollit, per cert, legítimament a les urnes l’any 2010) a acceptar un tractat comercial amb la UE que excloïa explícitament qualsevol acord comercial amb Rússia, on aleshores Ucraïna col·locava una part considerable de les seves exportacions. Amb ingredients de revolta popular i de cop d’estat, l’Euromaidan fou recolzat per terra mar i aire per Occident, i va trencar el fràgil equilibri en què es mantenia Ucraïna. Una revolta contra l’oligarquia pro-russa va erigir al poder l’oligarquia nacionalista pro-occidental, tan o més corrupta i cleptocràtica que l’altra, amb un programa clarament nacionalista i amb el suport, com a forces de xoc, de milícies i grups paramilitars d’orientació ultranacionalista, quan no obertament neonazi. L’Euromaidan fou una revolta idealitzada en nom d’una teòrica aspiració del poble ucraïnès a unir-se al club de les pulcres i civilitzades democràcies occidentals, però amaga una realitat molt més complexa.

La imatge que es vol donar d’Ucraïna com a país democràtic pluralista és de fet força discutible, o com a mínim simplista. Convindria recordar, per exemple, que hi ha partits il·legalitzats, com el Partit Comunista, i una llei de descomunització consistent a destruir tota memòria del passat soviètic d’Ucraïna. El nou capitalisme oligàrquic ucraïnès combina modernització en clau europeista i neoliberal, fent bascular el país cap a vincles estrets amb la Unió Europea, amb la recuperació del llegat del sinistre nacionalisme ucraïnès, incloent la rehabilitació del col·laboracionisme nazi de Stepan Bandera (considerat heroi nacional). Anys de propaganda antirussa, amb la creació i àmplia difusió de mites com l’Holodomor, el suposat holocaust contra els ucraïnesos (per la fam i la carestia ocasionades després de les col·lectivitzacions forçoses estalinistes i per una sèrie catastròfica de males collites que en realitat van assolar diverses zones de la Unió Soviètica), o la visió de l’URSS simplement com a potència ocupant, així com l’oblit interessat de l’atrocitat de l’ocupació nazi i de la participació activa del nacionalisme ucraïnès en aquesta, han contribuït durant aquest temps a accentuar les línies de fractura entre Ucraïna i Rússia.

A Ucraïna ja fa 8 anys que hi ha guerra. Quan a la regió del Donbass es va produir una insurrecció contra el nou govern eixit de l’Euromaidan i beneït per la «comunitat internacional»,, l’exèrcit ucraïnès i les milícies de tendència més o menys neonazi (Azov, Pravy Sector) van entrar a sang i foc per esclafar-la. Des d’Occident ràpidament es va etiquetar aquesta insurrecció com a prorussa, es va voler veure simplement la mà fosca del Kremlin darrere i es va mirar cap a una altra banda quan es tractava de comprendre el conflicte des d’una òptica més àmplia o de condemnar certes atrocitats comeses pel nou règim ucraïnès. Rússia va donar suport logístic a les noves repúbliques de Donetsk i Lugansk, exactament igual que Occident va donar suport a la revolta de l’Euromaidan i ha estat sufragant amb una pluja de milions el nou règim. Entre la nostra esquerra, tan humanitària i tan procliu a l’escàndol per la vulneració dels drets humans quan es tracta de denunciar enemics d’Occident, no es va sentir cap lament per la difícil situació que patiren els habitants del Donbass en aquella ocasió. La situació es va estabilitzar l’any 2015 amb els acords de Minsk, pels quals Ucraïna es comprometia a atorgar als territoris del Donbass un règim autònom especial i els insurrectes a retornar el control del territori a l’exèrcit ucraïnès. Durant aquests 7 anys, Ucraïna no només ha deixat en paper mullat els acords de Minsk en no fer ni un pas per instituir aquest règim d’autonomia, també ha violat en incomptables ocasions l’alto el foc i ha seguit abordant la qüestió de l’est simplement com una qüestió de lluita antiterrorista. 14.000 morts i 1,5 milions de desplaçats no semblen xifres a menystenir, però en aquest cas els mitjans de comunicació hi han passat de puntetes i l’opinió pública no s’ha inflamat gens ni mica, potser perquè l’actuació de l’exèrcit ucraïnès i les milícies ultradretanes deixava en evidència el relat de bons i dolents.

Euromaidan, 2014|Font: Wikimedia Commons

Com en tot procés de nation-building, la possibilitat de definir un enemic incommensurablement malvat és una eina incalculablement útil per donar cohesió identitària a una societat travessada en realitat per múltiples línies de fractura de classe, culturals, lingüístiques. La política del nacionalisme ucraïnès a l’est ha seguit el propòsit d’identificar (i suprimir) una quinta columna estranya al cos nacional (per la seva fília amb Rússia). Paradoxalment, l’agressivitat de la Rússia de Putin, l’amenaça aquiescent i consumada d’aquest enemic a les portes, pot haver fet més en la construcció de la identitat nacional ucraïnesa que no pas la credibilitat que podia despertar els governs corruptes i ineptes de l’oligarca Petrò Poroshenko i de Volodimir Zelenski, patrocinat per loligarca Kolomoiski.

Una partida d’escacs o un joc suïcida?

La partida oberta a Ucraïna és complexa; és difícil d’endevinar-ne un desllorigador. La Unió Europea i els Estats Units participen en el conflicte a través d’una mena de subsidiarització i externalització de la guerra. Ucraïna esdevé el peó al servei d’Occident, rebent armes i suport econòmic. Occident combat en una guerra sense que cap dels seus soldats hi tiri un sol tret, sense que cap dels seus soldats sigui abatut. Soldats ucraïnesos, milicians ultranacionalistes, voluntaris «idealistes» i població civil mobilitzada pel fervor nacional ho fan en nom seu. Ho fan en nom de la integritat territorial d’Ucraïna (que en realitat ha vist redefinir les seves fronteres múltiples vegades en només 100 anys), ho fan en nom de la resistència a l’invasor, per l’honor, l’heroisme, la glòria i tot el seguit de valors absurds i reaccionaris associats a una guerra i que són tan admirats i pregonats a dia d’avui, fins i tot per la nostra esquerra progressista. Tot i que la responsabilitat última de la guerra segueix sent de la Rússia de Putin, qui durant anys s’ha dedicat a escampar benzina perquè s’encengui aquest foc de conseqüències imprevisibles no és altre que els Estats Units, amb una Unió Europea incapaç de fixar una estratègia geopolítica pròpia. Victoria Nuland, alt càrrec del departament d’Estat dels EUA, en ser interpel·lada l’any 2014 en privat sobre les possibles conseqüències desestabilitzadores per la UE del canvi de règim operat amb el cop d’Euromaidan, va afirmar: «Fuck the European Union!». Aquestes paraules ho diuen tot.

L’OTAN, aquesta organització criminal militarista que ara passa per ser la defensora dels drets humans i de la democràcia, és l’instrument dels Estats Units per fixar el seu domini geopolític sobre Europa. La Unió Europea, aquest conglomerat institucional de governança al servei del gran capital, no gosarà mai separar-se del paraigües del paternalisme ianqui. En un món complex que les antigues potències imperials europees han contribuït enormement a crear, Europa és un poder regional en declivi, que necessita l’aliança militar, econòmica i política amb la gran potència americana. Ara Europa es rearmarà per fer front a l’amenaça russa (la qüestió és si els carismàtics líders europeus que tenim realment creuen que Rússia està en disposició d’envair Europa o tot plegat és una burda justificació). Europa es rearmarà perquè aquesta, juntament amb el reforçament i extensió de l’OTAN, forma part de les exigències que la diplomàcia americana ha posat sobre la taula des de fa una colla d’anys. El testosterònic Donald Trump va amenaçar no fa gaires anys amb trencar l’OTAN si els seus aliats no gastaven més en «defensa». El seu successor Joe Biden ho ha aconseguit per mitjans més subtils.

Tot el psicodrama al que assistim serveix d’argument justificador per reforçar militarment el bloc atlantista en un món multipolar on els Estats Units i els països europeus contemplen amb inquietud l’emergència de la Xina i el bloc Euroasiàtic que està formant amb Rússia. No és el primer pas que es fa en aquest sentit: els Estats Units es retiraven l’agost del 2019 del tractat de desarmament nuclear signat amb l’URSS l’any 1987 (una decisió que s’atribuí en el seu dia a una excentricitat més de Trump però que el seu successor no té cap intenció de rectificar); el setembre del 2021 es va formalitzar una aliança militar (Aukus) entre els EUA, el Regne Unit i Austràlia per incrementar la pressió militar al mar de la Xina, amb proliferació nuclear inclosa. En definitiva, la maquinària armamentística tornarà a funcionar a ple rendiment… i ja se sap que les armes no poden restar silencioses. S’olora pulsió de mort i destrucció. I ja se sap que Tànatos i la guerra són incontrolables quan es desencadenen.

Tornant al conflicte que s’ha obert a Ucraïna, ens hauríem de preguntar quin és l’objectiu de la partida pel bloc occidental. Descartada la intervenció directa de les forces de l’OTAN, que generaria una escalada militar imprevisible, sembla que l’estratègia passa per empantanegar Rússia en un nou Afganistan. L’armament subministrat i els recursos econòmics transferits massivament a Ucraïna obeeixen a l’objectiu d’iniciar una llarga guerra de desgast que acabi minvant les forces del gegant rus i el porti a un desenllaç semblant al de la URSS l’any 1991. En aquest sentit, és possible fins i tot que Occident obstaculitzi i sabotegi les negociacions per posar fi al conflicte. Les sancions econòmiques i el bloqueig que s’han imposat per part dels Estats Units i la Unió Europea van també clarament en aquest sentit: conduir Rússia cap al col·lapse econòmic i la seva implosió. L’aposta és forta, ja que pot desencadenar greus desequilibris a l’economia europea i mundial. L’escenari menys traumàtic seria el d’un canvi de règim a través d’una revolta democràtica pro-occidental (aquest és sobretot l’escenari preferit per la progressia liberal més o menys d’esquerres), que portés Rússia a ser una democràcia equiparable a les nostres cada cop més degradades democràcies, amb un capitalisme «obert» i amb qui es pogués fer negocis des d’una posició molt més avantatjosa. Ja se sap que aquestes revoltes «democràtiques» tan somiades (i també promogudes i finançades) per Occident no són mai tan idíl·liques com es plantegen i que fins i tot poden generar monstres, però aquesta és una altra qüestió. L’escenari més traumàtic seria el d’una implosió de Rússia que la portés a la seva desintegració territorial. Aquest seria un escenari perillós, però al mateix temps temptador per Occident. La inexistència d’un poder territorial fort, així com d’una camarilla d’oligarques que en són els principals beneficiaris, facilitaria en bona mesura l’espoli dels recursos naturals russos per part de les empreses capitalistes occidentals o bé una participació important en la seva explotació. L’influent Brzezinski ja va proposar en un article de Foreign Affairs l’any 1997, «A Geostrategy for Eurasia», la creació d’una «dèbil confederació russa» – composta per una Rússia europea, una República de Sibèria i una República d’extrem Orient. L’objectiu, sostenia un dels estrategues de la dissolució de l’URSS, era poder cultivar relacions econòmiques més estretes; això és, que les corporacions occidentals poguessin tenir accés directe als vastos recursos de Rússia per intermediació de poders febles fàcilment amotllables als seus interessos.

Queda clar en l’estratègia política dels Estats Units i els seus servils socis, que l’objectiu cercat és un retorn a l’escenari dels anys 90. La desintegració de l’URSS i el basculament dels estats de l’Europa de l’est cap al bloc de la UE i l’OTAN va ser una primera fase inconclusa en una cursa pel domini geopolític que inclou l’absorció de les ex-repúbliques soviètiques d’Ucraïna, Moldàvia i Geòrgia i, en darrer terme, la submissió de Rússia i el control dels recursos de l’espai euro-asiàtic, avortant al mateix temps l’emergència de l’hegemonia xinesa sobre aquest espai. L’any 1991 semblava que mai més cap potència podria posar en entredit l’hegemonia americana, però de seguida els estrategues d’Occident van posar el focus en evitar l’emergència de potències que poguessin arribar a rivalitzar amb el bloc occidental capitanejat pels Estats Units. Per això no es va desmantellar mai l’OTAN: senyal evident que, en el fons, mai es va arribar a creure cegament en aquell enlluernador final de la història i que els estrategues de la geopolítica estaven més interessats en cimentar militarment la nova hegemonia; fet causant, a la seva vegada, de l’allunyament progressiu de Rússia i d’aquesta creixent rivalitat geopolítica en un món que es va dibuixant multipolar.

Cop d’estat de 1991|Foto: Wikimedia commons

L’objectiu de Rússia és el manteniment del que considera la seva àrea tradicional àrea geopolítica d’influència, costi el que costi, en una línia d’actuació més pròpia de l’imperialisme dels segles XIX i XX que de la «guerra líquida» i la «geopolítica del caos» –ambdues mortíferes, ambdues cruels i inhumanes– practicades per les grans potències durant aquest segle XXI. Queda per veure quina és la intenció real del Kremlin en aquesta guerra: provocar la implosió d’Ucraïna, un canvi de règim que accepti la neutralitat d’Ucraïna, l’estatus de Crimea dins Rússia i un reconeixement polític del Donbass? Una ocupació russa a llarg termini? Aquesta darrera opció sembla improbable pel cost que suposaria i per l’animadversió creada per una guerra en què Rússia, malgrat la retòrica del Kremlin, és vista per la gran majoria d’ucraïnesos com a potència invasora i enemiga acèrrima de la pàtria. Probablement Rússia intentarà sortir de l’atzucac en el que s’ha posat des d’una posició avantatjosa, després d’haver aconseguit posar Ucraïna contra les cordes. Queda per veure si ho aconsegueix: el suport occidental a Ucraïna i la dinàmica interna de Rússia seran els dos factors que ho condicionaran. La resiliència davant els múltiples bloquejos econòmics i la crisi de subministraments serà clau per les dues bandes a l’hora de mantenir el pols.

Queda parlar de l’altre gran actor a l’ombra. L’objectiu de la Xina no està clar. La seva ambigüitat deu portar més d’un maldecap a les diplomàcies d’una i altra banda. És incerta la seva aposta decidida per aquest bloc capitalista alternatiu a Occident, que inclouria Rússia, part d’Àsia i part d’Àfrica. És incerta, també, la seva fortalesa real per afrontar aquest desafiament que podria posar fi al món d’hegemonia americana. És incerta la mateixa possibilitat de que es materialitzi aquest bloc que tant tem Occident. El que queda clar és que de cap on inclini la balança el gegant asiàtic en depèn probablement el desenllaç d’aquesta història. Pot comprometre’s ajudant Rússia, amb el perill que representa d’empantanegar-se en un conflicte que la Xina no veu amb bons ulls. Pot inhibir-se i deixar sola Rússia, amb el risc de deixar caure el seu gran aliat i, el que és més important, quedar encerclada i sola davant el creixent setge del bloc occidental en les seves àrees d’interès geopolític. Pot implicar-se en una sortida dialogada donada la seva bona relació amb Ucraïna i Rússia, cosa que suposaria un important crèdit internacional, però aquesta darrera opció dependrà en darrera instància del beneplàcit dels Estats Units a una tal resolució del conflicte.

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Xavier Vall és doctor en història comparada i antropòleg, actualment és professor d'educació secundària.

Comentaris

Quan Tànatos es desencadena. Àrees d’influència i geopolítica del caos a la guerra d’Ucraïna.

Deixeu un comentari

[bookmark]
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.