La resposta de la Xina a la pandèmia ha contrastat de manera notòria amb la de l’Administració de Trump, amb una resposta de salut pública molt més forta però una xarxa de seguretat social feble per als pobres. La resposta dels dos països a la crisi mostra que un Estat fort no va en contradicció amb el neoliberalisme —més aviat n’és un element important.

El sentit comú diu que la crisi global del coronavirus s’hauria d’haver encarat amb la col·laboració internacional. Però a la pràctica, cada Estat-nació s’hi enfrontarà de manera independent, sense una resposta econòmica uniforme o una velocitat de recuperació comunes. Tot i que el capitalisme està dominat per la ideologia neoliberal, les decisions que cada govern pren estan influenciades fortament per les estructures de poder, les circumstàncies polítiques i la correlació de forces de classe particulars a cada país —unes divergències que molt possiblement es faran més pronunciades després d’aquesta crisi.

Les diferències més fonamentals són, naturalment, les que hi ha entre els Estats Units —encara el poder hegemònic— i la Xina, el competidor per l’hegemonia en auge. El contrast entre les respostes dels seus governs posa llum a l’equilibri de poder entre les autoritats central i locals i entre l’Estat i el mercat en tots dos països.

L’expansió sense precedents de la despesa pública als Estats Units ha, efectivament, aixecat debats sobre si aquesta crisi marca el «final del neoliberalisme». Però acarar les respostes xinesa i estatunidenca ens permet subratllar la necessitat d’anar més enllà de la falsa dicotomia entre un Estat fort i intervencionista i el neoliberalisme. Més aviat hauríem de centrar-nos en com unes estructures de poder diferents es manifesten concretament en la manera com cada país ha afrontat la crisi fins ara. Aquest contrast encara és més rellevant donades les tensions polítiques intensificades entre la Xina i els Estats Units, quan Donald Trump i Joe Biden fan campanya sobre qui pot «encarregar-se» millor del govern xinès.

La desaparició gradual del neoliberalisme i l’equilibri canviant en la contesa per l’hegemonia entre els EUA i la Xina també canviarà els termes del debat sobre polítiques econòmiques i socials alternatives arreu del món

Des del començament, val la pena assenyalar que, per a la Xina, el 2020 és l’últim any del 13è Pla Quinquennal, i el govern xinès té moltes ganes d’assolir el seu objectiu d’una «societat àmpliament pròspera» (quanmian jiancheng xiaokang shehui). Per als EUA, 2020 és l’any de les eleccions generals, i l’administració federal dels EUA es troba sota pressió per obtenir resultats ràpidament. Aquestes preocupacions a curt termini han jugat un paper vital a l’hora de donar forma a les respostes dels dos estats.

El coronavirus va esclatar a la Xina immediatament abans de l’Any Nou Lunar xinès, un període que típicament s’acompanya d’un creixement del consum. Però el 2020 l’economia es va congelar de sobte justament quan el coronavirus pertorbava les cadenes de distribució domèstiques i fins i tot globals. Una setmana després del confinament de Wuhan, l’administració dels EUA anunciava una prohibició de viatjar a les persones que havien estat a la Xina dues setmanes abans de la seva visita programada als EUA. Amb tot, a aquesta prohibició la va seguir un mes durant el qual l’Estat americà no va fer gairebé res per preparar-se per a la crisi que havia d’arribar. En comptes d’això, en un intent de tranquil·litzar la borsa, Trump va minimitzar el perill que la COVID-19 suposava per a l’economia i la salut dels estatunidencs.

Malgrat les confirmacions reiterades de Trump, l’emergència sanitària va desencadenar una recessió mundial de la qual ni la Xina ni els EUA s’han escapat. La taxa d’atur va escalar ràpidament als dos països; va arribar al 6,2% a la Xina el 20 de febrer i el 4,4% als EUA el 20 de març. Més recentment, les demandes d’ocupació noves s’han disparat als EUA fins més enllà de la marca dels 30 milions —unes quantes vegades més que les que hi va haver durant la crisi de 2007-2009. Un xoc que va començar com una emergència sanitària i s’ha convertit en una crisi econòmica i social enorme tant a la Xina com als EUA.

Gràfica 1: Enquesta sobre la taxa d’atur urbana xinesa, i taxa d’atur dels EUA. Fonts: U.S. Bureau of Labor Statistics, obtingudes del FRED, Federal Reserve Bank of St. Louis; https://fred.stlouisfed.org/series/UNRATE, i de Wind.

Gràfica 2: Demandes d’ocupació noves als EUA. Font: U.S. Employment and Training Administration, Initial Claims, obtingudes del FRED, Federal Reserve Bank of St. Louis; https://fred.stlouisfed.org/series/ICSA

Aquí és on acaben les similituds. En primer lloc, les estructures de poder de l’Estat xinès van possibilitar al govern d’intervenir directament en el mercat laboral. De manera significativa, la Xina va incrementar l’ocupació en les Empreses de Propietat Estatal (EPE) i va estimular la inversió pública en projectes d’infraestructures. A més, la coordinació de les províncies pel govern central va permetre al Partit Comunista Xinès (PCX) afrontar la crisi de la sanitat pública amb una efectivitat considerable. Alhora, malgrat tot, les polítiques del govern xinès se centraven principalment en els efectes macroeconòmics a llarg termini i ignoraven en general la provisió d’auxili immediat als grups de població vulnerables.

Per contra, el govern dels EUA, actuant en sintonia amb la seva ideologia neoliberal, tractava d’estimular i defensar l’ocupació indirectament. Va oferir liquiditat a les empreses en forma de préstecs, mentre es donaven incentius a les societats per tal de mantenir la seva força de treball. El resultat va ser un fracàs dramàtic —que va conduir a una escalada extraordinària de l’atur. Endemés, la independència més gran dels Estats en relació amb el govern federal als Estats Units i la debilitat de la coordinació central van crear més dificultats a l’hora de controlar el virus en comparació amb la Xina. És notable, tanmateix, que l’administració dels EUA hagi posat més èmfasi a proporcionar un ajut immediat als grups socials més dèbils. El motiu de l’administració Trump ha estat, possiblement, la lluita en les futures eleccions generals, però tot i així el contrast amb la Xina és destacable.

Esforços centrals i locals

No hi ha dubte que les estructures estatals xineses s’han demostrat més eficients a l’hora d’afrontar la crisi de salut pública. En part és causa del poder absolut que el sistema de partit únic garanteix al govern central, cosa que redueix les friccions entre les autoritats centrals i locals.

El govern central xinès fixa els objectius de les polítiques i coordina les activitats dels governs provincials, responsables de planejar i implantar mesures concretes. La coordinació central —en aquest cas assumida pel Grup de Treball de Control d’Epidèmies, liderat pel primer ministre Li Keqiang— va assegurar que cada província de la Xina continental s’encarregués de donar suport a l’equip mèdic d’almenys una ciutat de la província de Hubei. La ràpida construcció de dos hospitals amb 1.600 llits a Wuhan, construïts per una EPE central, suposa una clara prova de l’eficiència d’aquestes disposicions.

Això representa un cru contrast amb els Estats Units i la seva falta de coordinació central, amplificada tant per l’oposició partidista com la típica contenció entre les àrees de responsabilitat estatals i federals. Tan aviat com el 31 de març, els governadors estatals van comunicar que competien amb altres Estats per accedir als recursos mèdics. Fins i tot després que s’encarregués al Secretari de Salut i Serveis Socials, Alex Azar, de distribuir de manera centralitzada l’equipament mèdic, i que s’establís un equip especial encapçalat pel vicepresident, la distribució tant d’equipament com de fons va continuar estant influïda políticament i, en alguns casos, ad hoc. Després de setmanes reutilitzant material vell, els hospitals de Nova York van poder accedir a uns recursos molt necessitats quan el President Trump va assabentar-se «per amics seus de Nova York» del problema. El conflicte entre autoritats dels nivells federal i estatal s’agreujà quan el President va animar els ciutadans a “ALLIBERAR” certs Estats, seguint presumptament les manifestacions que van veure com milers de persones demanaven el final del confinament. Així, dotze Estats dels EUA, com Georgia, Carolina del Sud i Tennessee, ja han acabat els seus confinaments. La ineptitud de l’administració Trump ha exacerbat les debilitats estructurals del poder de l’Estat a l’hora d’afrontar la crisi de salut pública.

Estat i mercat

Les diferències en l’aproximació —i les actituds pertinents en les relacions entre Estat i mercat— també es manifesten en el terreny de la recuperació econòmica.

A la Xina, l’Estat continua sent un participant vital en els processos de mercat com a propietari d’Empreses de Propietat Estatal (EPE), les quals s’estima que generen al voltant del 25% del PIB. Les últimes dades (referents a 2017-18) mostren que les EPE suposen entorn del 13% de l’ocupació urbana total, una xifra que arriba al 30% quan s’hi inclouen els funcionaris. En temps de crisi, aquest fet permet al govern intervenir directament en l’economia a través del sector estatal. Així, el 20 de març el Consell d’Estat va donar una «guia» de com estabilitzar l’atur, i instava les EPE, les institucions públiques i l’exèrcit a incrementar l’ocupació el 2020 i el 2021, especialment pel que fa als graduats universitaris. Algunes grans EPE centrals van començar a incrementar ràpidament les ofertes de feina per als graduats i els treballadors migrants.

Alhora, el govern xinès va donar incentius a les empreses privades perquè mantinguessin la seva força de treball. La mateixa «guia» proposava que les petites i mitjanes empreses (PIME) que contractessin graduats universitaris més d’un any rebrien un subsidi únic. Per a les PIME que no acomiadin treballadors, o només molt pocs, així com per a totes les empreses de la província de Hubei, el subsidi podria ser el 100% de l’assegurança per atur que les companyies i els seus treballadors van pagar el 2019 —que representen el 2% de la despesa salarial global i l’1% de l’ingrés salarial, respectivament. El subsidi per a d’altres podria arribar als tres mesos de l’assegurança d’atur que pertoca pagar a les empreses.

Mentrestant, es va desplegar la inversió pública en «infraestructura nova» per tal d’impulsar l’ocupació i la demanda, amb la intenció d’accelerar la recuperació i mantenir el creixement del PIB. El govern central va prioritzar la inversió en indústries amb un alt potencial de creació d’ocupació, buscant nous projectes d’inversió que facilitessin innovacions en camps clau, i millorant el desenvolupament social en zones econòmicament més febles en el centre geogràfic i l’oest del país. A 5 de març, 25 de les 31 províncies continentals havien proposat nous projectes d’infraestructures en els seus informes de govern. Es va donar prioritat a les estacions base de 5G, la intel·ligència artificial, centres de dades massives i computació quàntica, i el desenvolupament de les xarxes de 5G van rebre la part més gran d’inversions. Dos gegants de les telecomunicacions domèstics, Unicom i China Telecom, van anunciar la seva cooperació en la construcció en l’àmbit nacional de 250.000 estacions base de 5G al final del tercer trimestre, amb antelació als seus plans anteriors.

El contrast amb els EUA és molt agut. Allà, els treballadors dels negocis privats representen més del 85% del total de la força de treball, mentre que el nombre i mida de les «Corporacions governamentals», l’equivalent americà més proper de les EPE xineses, és massa petit per influir en la demanda d’ocupació de manera significativa. Donades la falta d’«instruments» com les EPE i la falta de voluntat d’impulsar la inversió pública per crear nous llocs de treball, el govern federal dels EUA va intentar pal·liar els efectes en l’ocupació indirectament, a través de préstecs que o bé donen incentius als ocupadors per mantenir la seva força de treball, o bé s’acompanyen de condicions que dicten on es podrien (o on no es podrien) gastar els fons.

La Llei d’Ajuda, Auxili i Seguretat Econòmica per al Coronavirus (CARES) va ser aprovada el 27 de març. Una gran part d’aquest paquet d’estímuls de 2 bilions de dòlars proporcionava préstecs destinats a ajudar negocis de totes les mides, i esperava reduir la taxa d’atur afegint clàusules en alguns d’aquests crèdits, com mantenir el 90% dels seus treballadors fins a finals de setembre de 2020, congelar el salari de la direcció, i evitar la recompra d’accions i el pagament de dividends durant el període del préstec. Aviat es va veure clar que aquet mètode indirecte de donar suport a l’ocupació seria profundament problemàtic. Com a resposta, la Reserva Federal va anunciar el 9 d’abril que emprendria més accions per a proporcionar fins a 2,3 bilions de dòlars en préstecs als negocis, així com els governs estatals i locals. El Tresor dels EUA aportaria uns 195.000 milions de dòlars en virtut de la Llei CARES que farien d’aval a aquests crèdits.

La debilitat d’aquestes injeccions massives de liquiditat va fer-se clara immediatament. El programa de crèdit per a les grans empreses no té restriccions pel que fa a la recompra d’accions, dividends, el pagament a executius o el manteniment de la força de treball —cosa que permet a aquestes empreses accedir a aquests fons per impulsar el seu valor borsari i pagar dividends als accionistes. El programa per a les petites i mitjanes empreses ve amb més restriccions, ja que «els prestataris també han de seguir les restriccions sobre compensacions, recompra d’accions i restriccions de dividends que s’apliquen als programes de préstec directe en virtut de la Llei CARES». Això no obstant, els treballadors no estan protegits, perquè la Reserva Federal només demana «esforços raonables per mantenir les nòmines i els treballadors». Darrerament, les petites i mitjanes empreses poden sol·licitar crèdits a l’Associació de Petites Empreses a través del Programa de Protecció de les Pagues (Paycheck Protection Program, PPP). Aquests préstecs són atorgats si els fons es destinen a les nòmines (almenys el 75% del total), interessos hipotecaris, lloguer i serveis. Amb tot, les empreses poden optar per tractar els fons com a préstecs i acomiadar així mateix alguns dels seus treballadors. I de manera més important, els fons del PPP es van exhaurir ràpidament i significativament això va tenir lloc durant el seu pagament, fins i tot després que se n’haguessin aprovat oficialment els destinataris. El mètode de pagament també ha estat controvertit, perquè els bancs ja han guanyat 10.000 milions de dòlars en comissions.

La manera d’afrontar la crisi del coronavirus ha catapultat l’Estat-nació al davant de tot de l’escenari —i ha deixat en un segon pla els arguments ideològics quant a la suposada debilitat de l’Estat davant dels mercats i el capital privat

No pot haver-hi dubte que les estructures neoliberals i finançaritzades del capitalisme estatunidenc van contribuir directament a l’explosió en l’atur quan el coronavirus va colpejar. El sistema es va revelar incapaç d’afrontar tant l’emergència de salut pública com el xoc a la força de treball assalariada i les petites i mitjanes empreses.

Protecció social

Igualment reveladores han estat, tanmateix, les diferències en la protecció social entre els dos Estats dominants en el mercat mundial.

Les polítiques econòmiques xineses s’adreçaven principalment als aspectes macroeconòmics del coronavirus —és a dir, ocupació i creixement. Un punt clau d’aquesta decisió és que el 2020 és l’últim any per aconseguir l’objectiu declarat del govern d’una «societat àmpliament pròspera», així com el darrer any del 13è Pla Quinquennal.

Des de la perspectiva del govern, només queda una tasca per aconseguir aquesta meta –concretament, fer que 5,51 milions de persones pobres de les zones rurals superin el llindar d’ingressos anuals de 2.300 yuans (340$, en preus constants de 2010). La crisi del coronavirus ha incrementat la dificultat i incertesa d’aconseguir aquest objectiu, de manera que nombrosos treballadors migrants, pagesos i autònoms possiblement no arribin a aquest llindar. D’aquí la preocupació del govern per crear nous llocs de treball mitjançant l’expansió de la inversió pública per tot el país.

Però el que potser és menys impressionant són els ajuts econòmics directes de la Xina als sectors més afectats de treballadors i altres. Es van prendre mesures per assegurar que les empreses continuen pagant els empleats —rebran el seu salari regular com a mínim un cicle de pagaments. A finals del 2018, el 97% de la població de la Xina estava coberta per una assegurança de salut pública com a part del “cinc assegurances i un fons” (wuxian yijin, que inclou l’assegurança de les pensions, assegurança mèdica, assegurança d’atur, assegurança de baixes, assegurança de maternitat i un fons de provisió per a l’habitatge). Les despeses es paguen en part pels ocupadors, en part pels mateixos treballadors, als quals se’ls dedueix directament del salari. En el cas de la COVID-19, totes les factures mèdiques estan cobertes pel sector públic per a les persones que estan assegurades, dues parts pagades pel sistema de salut pública i l’últim terç mitjançant el pressupost fiscal.

Però no va haver-hi una decisió central per distribuir un suport monetari a les famílies afectades i als que s’enfrontaven a la misèria a causa del col·lapse de l’activitat econòmica. Per exemple, a Henan, la tercera província més poblada de la Xina central, només hi va haver una exigua prestació única de 2000 yuans (282$) per als treballadors pobres registrats com a subsidi especial per la pandèmia. D’altres províncies van continuar confiant en els cupons de consum, però només es podien fer servir per béns i serveis específics, com ara el turisme, i no per als queviures o necessitats diàries. Només els cupons que va proporcionar l’administració de Wuhan són vàlids per a les necessitats bàsiques, però s’ofereixen atenent l’ordre de recepció a través d’un sistema de pagament en línia. La gent que no té telèfons intel·ligents, així com els autònoms, en van ser exclosos. La misèria i les condicions dures per als pobres van escalar.

L’administració Trump ha optat per intervencions a curt termini que ofereixen un suport immediat, sense incrementar la despesa pública o oferir una cobertura sanitària universal

Això contrasta amb el plantejament que en va fer l’administració dels EUA. Amb un ull possiblement fixat en la consolidació de la base de Trump amb vista a l’elecció general de novembre, l’administració s’ha centrat en donar una ajuda immediata mitjançant prestacions úniques a les llars i impulsant els subsidis d’atur.

Així, la Llei CARES estipula que els ciutadans que cobren menys de 75.000$ podran rebre fins a 1.200$ cadascun (més 500$ per cada fill), mentre els subsidis d’atur es van allargar 13 setmanes i augmentat 600$ per sobre dels subsidis estatals. Les condicions d’admissibilitat per als subsidis d’atur es van relaxar, de manera que els autònoms han pogut demanar la prestació per primera vegada. A més a més, s’han prohibit els desnonaments durant 4 mesos, i les execucions hipotecàries en préstecs avalats federalment s’han suspès durant 60 dies. Fins i tot, es pretén que part dels 100.000 milions destinats a donar suport als hospitals cobreixi les factures mèdiques dels ciutadans no assegurats per problemes relacionats amb la COVID-19. Abans de la Llei CARES, la «Llei de Primera Resposta al Coronavirus per a les Famílies» introduïa el pagament de la baixa mèdica i d’emergència familiar —que garantia la posició del treballador després que la baixa acabés— i oferia tests de la COVID-19 universals.

Malgrat que l’alleujament immediat que algunes d’aquestes mesures van provocar és innegable, les motivacions que hi ha darrere de l’opció de l’administració continuen sent controvertides. L’administració Trump ha optat per intervencions a curt termini que ofereixen un suport immediat, sense incrementar la despesa pública o oferir una cobertura sanitària universal, segons sembla per afermar la seva base electoral.

També és important remarcar que tot i aquestes mesures, els grups vulnerables als EUA continuen estant altament exposats. Així, els bancs poden retenir una part dels subsidis únics com a pagament de deute. A més a més, els ciutadans amb assegurança mèdica que tenen plans que inclouen copagament o clàusules deductibles, així com els ciutadans amb plans Medicare bàsics haurien de pagar xifres que van dels 1.400$ als 9.000$ en cas d’hospitalització. I en darrer lloc però no menys important, l’enorme nombre de noves demandes d’ocupació ha provocat que el Departament de Treball es retardi en el processament de sol·licituds –cosa que ha portat els aturats al caire de la misèria.

La crisi de salut pública és una ocasió per als governs d’aplicar i aprofundir en els seus plans; el resultat probable és que les tendències econòmiques i conflictes polítics existents s’intensificaran

I ara, què?

La manera d’afrontar la crisi del coronavirus ha catapultat l’Estat-nació al davant de tot de l’escenari —i ha deixat en un segon pla els arguments ideològics quant a la suposada debilitat de l’Estat davant dels mercats i el capital privat. No obstant això, tot i les intervencions audaces dels governs en diverses grans economies, incloent-hi els EUA, el Regne Unit, Alemanya i altres, és extremadament d’hora per parlar d’un «retorn al keynesianisme», o «la sentència de mort del neoliberalisme.» L’autoritarisme i un Estat fort no són contradictoris amb el neoliberalisme, sinó elements importants seus.

Com ha suggerit Rodrik, els governs no actuen de noves maneres, sinó com «versions exagerades de si mateixos». La crisi de salut pública és una ocasió per als governs d’aplicar i aprofundir en els seus plans; el resultat probable és que les tendències econòmiques i conflictes polítics existents s’intensificaran.

Hi ha proves que això ja està passant. La competència entre els Estats Units i la Xina sembla haver-se aprofundit, ja que els dos partits de govern dels EUA fan èmfasi sobre qui pot ocupar-se millor de l’«amenaça xinesa», mentre proven de culpar de la crisi sanitària al govern xinès. Al mateix temps, el Japó i els EUA intenten relocalitzar indústries que actualment es troben a la Xina o traslladar-les a altres països de l’Àsia Sud-oriental.

Les maneres diferents com els EUA i la Xina han afrontat fins ara la crisi són reveladores de com es pot desenvolupar aquesta competència. L’Estat xinès ha demostrat la seva capacitat d’abordar la crisi sanitària d’una manera centralitzada, mentre ha pres passes decisives per estimular l’activitat econòmica confiant en la propietat pública dels recursos i la inversió pública en indústries clau. Alhora, s’ha mostrat molt menys preocupat de donar suport directe als ingressos domèstics i la mitigació de la misèria. L’Estat americà, en un acusat contrast, ha mostrat unes importants debilitats estructurals a l’hora d’encarregar-se de la crisi sanitària, mentre la seva ideologia neoliberal li ha impedit afrontar la crisi econòmica de manera efectiva, cosa que ha resultat en l’explosió de l’atur. Alhora, els Estats Units han donat un suport més fort als pobres i desemparats, malgrat la misèria del neoliberalisme.

Aquestes diferències seran d’una importància profunda en el període a venir, perquè hi ha pocs dubtes que superar la crisi del coronavirus dependrà de l’Estat i el sector públic arreu del món. Els dogmes neoliberals ja han estat desafiats i el seu fracàs és particularment notori als EUA, cosa que també afecta la seva contesa per l’hegemonia amb la Xina. La desaparició gradual del neoliberalisme i l’equilibri canviant en la contesa per l’hegemonia entre els EUA i la Xina també canviarà els termes del debat sobre polítiques econòmiques i socials alternatives arreu del món.

Aquest article forma part de la feina preparatòria per al llibre The Political Economy of Coronavirus, que serà publicat per Verso el 2021.

Traducció d’Oriol Valls

Foto de portada: Flickr – White House