Enemics de l’imperi

Els orígens de la policia a Espanya estan lligats a la seva llarga història de dominació colonial, explotació racista i una guerra interminable contra aquells que etiquetava com a «enemics de l’Estat». Així es palesa en el que acadèmics eurocèntrics han considerat el document fundacional de la policia espanyola moderna, la Real Cédula 1824-13. La policia era concebuda com un aparell de l’Estat repressiu que tenia l’objectiu de salvaguardar les virtuts socials cristianes i reprimir la dissidència intel·lectual i política. No obstant, considerar aquest document com el primer exemple de la policia espanyola ens faria còmplices de la llarga història de negació i silenci deliberat respecte a notoris crims d’Estat legalitzats. La Real Cédula està directament connectada amb la legislació colonial instrumentalitzada per l’elit espanyola contra un ampli ventalla de poblacions racialitzades i dominades (Gaitán i Malagón, 2008).

El terme (policing) fou vastament emprat en l’Imperi espanyol del segle XVI per referir-se a la gestió, desplaçament i explotació d’aquells etiquetats com a enemics: africans, població indígena americana, musulmans, jueus, protestants i dissidents polítics. Per exemple, a las Ordenanzas de descubrimiento, nueva población y pacificación de las Indias (1573), el rei espanyol Felip II cridà a vigilar als «indis», és a dir, a desplaçar-los dels seus municipis i pobles per concentrar-los a les ciutats colonials sota domini espanyol. Fou una mobilització forçosa massiva de milions d’éssers humans amb l’objectiu d’explotar-los als camps de cultiu i les mines (Suárez, 2015). Termes com «policia» o «vigilància» també eren un aspecte clau dels Códigos Negros espanyols, amb apartats sencers dedicats a ells. És important fer esment que aquests codis no només eren components d’una legislació que tenia com a objectiu el govern de la força de treball esclava, sinó documents polítics que comprenien tots els aspectes econòmics, culturals, religiosos i polítics de les colònies.

Els Códigos Negros espanyols estaven dissenyats com a instruments jurídics quasi-constitucionals, dissenyats per estructura i institucionalitzar un sistema de supremacisme blanc al servei de l’economia de plantació (Jáuregui, 2009). Els Códigos Negros definien els drets polítics, socials i religiosos no només dels oprimits, sinó també dels opressors. La vigilància ocupava un paper central en aquests codis negres: era, de fet, la sàlvia política del règim de plantacions espanyol. El tercer apartat del Código Negro de Santo Domingo de 1784, per exemple, tenia explícitament com a títol «La Policía» (Salmoral, 1995). Aquí, l’esclavatge es justificava a partir de la premissa que era una missió humanista, un mal necessari que portaria la civilització als salvatges. La vigilància, aquí, equivalia a regular cada aspecte de la vida individual i col·lectiva dels esclaus, des de l’alimentació fins als casaments i la cultura, i tot allò relacionat amb els càstigs i la repressió, és a dir, un ordre de vigilància biopolític plenament desenvolupat. El sistema de vigilància racialitzada que es presenta als Códigos Negros també estableix un sistema de zones i identificacions personals per als esclaus, avançant-se a moltes de les tecnologies per delimitar zones (zoning) i perfils (profiling) (Jiménez, per publicar). Com hem vist, els Códigos Negros i les tasques associades a la vigilància contribuïren a crear un ordre biopolític supremacista blanc i classista a l’Imperi espanyol. Ara estudiarem breument com una dimensió necropolítica complementà la funció biopolítica de la vigilància o, en altres paraules, com els règims colonials i feixistes van instrumentalitzar l’Estat contra els seus enemics.

Espanya té el dubtós honor d’haver estat dels primers països del món en establir camps de concentració contra la seva pròpia població civil (18689-1896, Cuba) (Sutcki, 2018). Aquests no eren l’expressió d’una violència sense precedents, sinó l’aplicació de polítiques de vigilància colonial prèviament utilitzades contra la població negra i els pobles indígenes i el cos polític més àmpliament considerat. Juntament amb aquesta eina repressiva extrema, l’Estat espanyol aprovà lleis contra els «rebels» i els «sediciosos», donant poders policials especials a l’exèrcit i altres cossos militaritzats com ara la Guardia Civil. També va crear tribunals especials per jutjar aquests crims que van ser àmpliament utilitzats per combatre la dissidència. Aquestes mesures «excepcionals» van ser ràpidament generalitzades, primer a altres territoris colonials a l’Àfrica del Nord (el Sàhara, el Marroc, 1923), i a la pròpia Espanya, després (1934-1939) (Fernández, 2021).

No per casualitat el cop feixista contra la Segona República espanyola va ser tramat i dirigit per l’exèrcit colonial espanyol al Marroc. Aquests oficials van créixer i es van instruir en una ideologia hiperconservadora que enyorava el passat imperial, i desitjaven combatre una nova croada en nom de les virtuts morals cristianes (el que, amb el pas del temps, va acabar passant, primer contra els «moros» i després contra els partits polítics progressistes, les feministes, els homosexuals, els comunistes i els immigrants) (Balfour, 2002). El brutal règim feixista, imperialista, repressiu i terrorista imposat pel general Francisco Franco del 1936 al 1976 es va recolzar en tecnologies repressives colonials desenvolupades a través dels segles a totes dues bandes de l’Atlàntic (Bernat i White, 2020). Els tribunals militars dissenyats per a castigar als independentistes cubans i rebels de classe obrera, per exemple, van ser rebatejats durant el règim franquista com a Tribunales de Orden Público, i funcionaren com a la principal eina repressiva del règim contra els enemics polítics (quelcom que, encara avui, persisteix, amb la Audiencia Nacional com a nou nom dels tribunals d’excepció). El règim, emperò, no només va utilitzar mitjans legals per liquidar els seus enemics. Assassinats extrajudicials, desaparicions, la intimidació i la tortura d’activistes va ser una constant durant i després del règim feixista (Kazyrytski, 2021), una tradició infame del terrorisme d’Estat colonial que encara avui perdura. Aquests elements exemplifiquen el que en altres llocs s’ha descrit com a l’habitus colonial imperial de l’Estat espanyol (Jiménez, 2018), en altres paraules, la superestructura racista, classista, colonial i terrorista d’opressió que apuntala el deep state espanyol, independentment del règim o dels partits polítics que ocupin el poder.

Punitivisme de vigilància: l’Estat espanyol i els seus enemics

Qualsevol intent per acomodar els patrons que constitueixen allò que en el context de pandèmia ha estat anomenat «solucionisme punitiu» (Morozov, 2020) ha de reconèixer les poderoses forces polítiques, ideològiques i econòmiques en joc. Com hem comprovat, Espanya exemplifica com el punitivisme ha estat operant en el context de geografies de profunda vigilància racialitzada, amb dimensions espacials molt específiques (Adams, 2017) i pràctiques de control social (Graham, 1998). A continuació exposarem molt breument dues de les característiques de la vigilància punitiva espanyola: el punitivisme de vigilància racialitzat i el punitivisme de vigilància polític.

El primer exemple de la connexió entre l’habitus imperial-colonial de l’Estat espanyol, les seves estratègies de terror d’Estat colonial i el desenvolupament de noves tecnologies de vigilància, poden trobar-se als dos enclavaments espanyols a l’Àfrica: Ceuta i Melilla. Aquests territoris colonials han esdevingut un camp d’experimentació per a les noves tecnologies fronteres, en les quals la vigilància i el solucionisme interactuen per gestionar els fluxos migratoris. Com a resultat, la frontera europea meridional ha esdevingut una geografia d’excepció plagada de tanques, murs, càmeres i patrulles militaritzades (porCausa, 2019^a), una no-go zone de mort i desesperació (Lauterbach, 2015). Aquestes tecnologies frontereres no només són eines punitives, sinó una manera de produir altredat, és a dir, mecanismes per establir les línies de color del segle XXI (Mezzadra i Neilson, 2013).

Tot plegat està tenint un enorme impacte polític, alimentant narratives polítiques «anti-immigració» del supremacisme blanc com les defensades pel partit polític espanyol post-feixista Vox (porCausa, 2019b). L’estratègia punitivista de vigilància també està nodrint una «indústria del control de la immigració» (porCausa, 2020a), amb grans corporacions com Indra, Telefónica, Repsol o El Corte Inglés aprofitant-se de la detenció, expulsió, recepció o integració dels peticionaris d’asil i refugiats. El complex industrial fronterer gestiona actualment el control fronterer marítim i terrestre, incloent els sistemes de la Policía Nacional i la Guardia Civil al mar d’Alborán, el Mediterrani, l’estret de Gibraltar i les Illes canàries, per esmentar-ne uns quants (porCausa, 2020b).

La construcció social, legal i política d’enemics com ara els subjectes racialitzats, catalans, bascos, separatistes, esquerrans i anarquistes ha estat instrumentalitzada per les autoritats unionistes i les forces reaccionàries com una manera de combatre enemics polítics

Les conseqüències del punitivisme de vigilància són dramàtiques. En primer lloc, la criminalització de refugiats i migrants, etiquetats i tractats com una població perillosa. En segon lloc, la instauració d’un ordre necropolític a la frontera europea meridional que ha resultat en el creixement imparable de les morts de migrants a la frontera (que es quadruplicà el 2018, quan almenys 1064 persones van perdre les seves vides intentant arribar a territori espanyol (Asociación ProDerechos Humanos Andalucía 2019). Algunes d’aquestes morts han estat directament atribuïdes a l’exèrcit i les forces de policia espanyoles. Per exemple, a la massacre de Tarajal (2015), on la Guardia Civil va disparar indiscriminadament bales de goma a migrants que intentaven arribar nedant a la costa espanyola, matant a 15 d’ells, és un exemple recent de terrorisme d’Estat domèstic infligit contra aquells que són catalogats com a enemics (Abad, 2015).

L’estratègia de vigilància punitivista ha estat legitimada pels mitjans de comunicació a tots extrems de l’espectre polític, des de l’esquerra i el centre (Martínez Lirola, 2016) fins a l’extrema dreta (Ben-David i Matamoros Fernández, 2016). Algunes dades apunten a que el 32% dels titulars usats per descriure el fenomen migratori han fet servir un tractament inadequat i sensacionalista i l’ús d’un llenguatge metafòric, hiperbòlic, alarmista i bel·ligerant també estava present en el 17% dels casos (Red Acoge, 2020). Les primeres investigacions d’aquest fenomen, durant la mal anomenada crisi migratòria europea, mostren que aproximadament el 50% de les notícies analitzades van destacar la nacionalitat del «qui» sense trobar cap relació entre el fet i l’origen de la persona (Red Acoge, 2015). Com a resultat d’aquestes campanyes de desinformació deliberada, que qüestionen el codi ètic periodístic espanyol (Cancela, 2014), i d’acord amb les estadístiques oficials d’Espanya, la immigració i el terrorisme han estat percebudes com un problema per més gent que altres qüestions com la violència de gènere, els desnonaments o el frau fiscal (CIS, 2014).

Amb notables diferències, més centrades en motivacions polítiques que racistes, els mitjans de comunicació unionistes i conservadors s’han fixat com a objectius activistes d’esquerres i independentistes, catalogant-los com a terroristes, violents o colpistes, contribuint a produir una narrativa favorable al terror d’Estat (Reyes, 2020). Com mostra Parker en aquest número el terrorisme és una categoria socialment construïda, informada pels interessos de la classe dominant. En aquest sentit, un altre exemple representatiu del punitivisme de vigilància espanyol l’exemplifiquen les estratègies repressives i terroristes desplegades per l’Estat espanyol contra militants de l’esquerra i activistes polítics bascos, gallecs, andalusos i catalans, per esmentar-ne uns pocs. Els crims d’Estat comesos per l’Estat espanyol inclouen (encara que no es limiten) assassinats extrajudicials, tortures, violacions, il·legalització de partits polítics, tancament de mitjans de comunicació, dispersió de presos i encarcerament de representants polítics, incloent aquells que governaven nacions senceres, com en el cas de Catalunya (Bernat i Whyte, 2020; Ubasart-González, 2019; Naiz, 2014; Tremlett, 2010). El desplegament d’aquesta mena d’estratègies, especialment en aquells territoris que desafien la sobirania de l’Estat espanyol, descansa en un continu de pràctiques repressives que busca destruir la mobilització política, des de les formes suaus d’assimilació cultural a la destrucció física d’activistes. Les formes menys greus de repressió cultural i política presents a altres democràcies liberals coexisteixen amb el que José Atiles-Osoría (2016) ha definit com un estat d’excepció colonial, una situació per la qual els enemics de l’Estat són situats fora de l’ordre legal i subjectes a un règim policial i militaritzat de violència imposat per una força colonial. Això també palesa la relació complexa entre el dret i la violència, analitzada en aquest número per Millet i Swiffen.

Com hem mostrat, la genealogia de les formes contemporànies de vigilància i repressió estatals a Espanya poden rastrejar-se fins al seu període colonial (encara inacabat). La construcció social, legal i política d’enemics com ara els subjectes racialitzats, catalans, bascos, separatistes, esquerrans i anarquistes ha estat instrumentalitzada per les autoritats unionistes i les forces reaccionàries com una manera de combatre enemics polítics, establir una forma policial de control social i una via per reforçar l’agenda política neoliberal i ultraconservadora. L’Estat espanyol ha estat tremendament exitós a l’hora de produir una tecnologia governamental capaç de sobreviure i mutar a través dels segles al mateix temps que mantenia la seva lògica interna basada en la producció, submissió i domini d’aquells a qui catalogava com a enemics de l’Estat. Per tal de desmantellar aquest aparell, els activistes no només han de parar atenció a les seves especificitats contemporànies, però també als vincles estrets, profunds i poderosos amb les capes fundacionals de l’Estat espanyol.

Traducció d’Àngel Ferrero

Foto de portada: Vicente Martín

Referències

Adams, Williams. 2019. Geographies of conservation II: Technology, surveillance and conservation by algorithm. Progress in Human Geography 43(2): 337-350.

Algorithm Watch.2020. Automating Society. https://automatingsociety.algorithmwatch.org/ [consulta: 16 de juliol de 2021].

Ártigas, Alvaro. 2017. Surveillance, Smart technologies and the development of Safe City solutions: the case of Chinese ICT firms and their international expansion to emerging markets. Institut Barcelona d’Estudis Internacionals. https://www.recercat.cat/bitstream/handle/2072/377803/IBEI_WP_52.pdf?sequence=1 [consulta: 16 de juliol del 2021].

Asociación ProDerechos Humanos Andalucía. 2019. Derechos Humanos en la Frontera Sur. https://www.apdha.org/wp-content/uploads/2019/02/informe-frontera-sur-2019-web.pdf [consulta 16 de juliol del 2021].

Atiles-Osoria, José. 2016. Colonial State Terror in Puerto Rico: A Research Agenda. State Crime Journal 5(2): 220-241.

Balfour, Sebastián. 2002. Abrazo mortal. De la guerra colonial a la Guerra Civil en España y Marruecos (1909-1939). Barcelona: Ediciones Península.

Barómetro. 2014. Centro de Investigaciones Sociales. http://www.cis.es/cis/export/sites/default/-Archivos/Marginales/3040_3059/3047/es3047mar.pdf [consulta 16 de juliol del 2021].

Ben-David, Anat and Fernández, Ariadna. 2016. Hate speech and covert discrimination on social media: Monitoring the Facebook pages of extreme-right political parties in Spain. International Journal of Communication, 10(27): 1167–1193.

Bernat, Ignasi and Whyte, David. 2020. Postfascism in Spain: the struggle for Catalonia. Critical Sociology 46(4-5): 761-776.

Brayne, Sarah. 2020. Predict and surveil: Data, discretion, and the future of policing. Oxford: University Press.

Fernández, Javier. 2021. Imperio, colonia y dictadura: Una lectura poscolonial de la formación histórica del fascismo español. Open Library of Humanities 7(1): 1-18.

Ferreira, Carles. 2019. Vox as representative of the radical right in Spain: A study of its ideology. Revista Española de Ciencia Política 51: 73-98.

Fundación porCausa de Investigación, Periodismo y Migraciones. 2019. La franquicia antimigración cómo se expande el populismo xenófobo en Europa. https://porcausa.org/wp-content/uploads/2019/04/Franquicia-Antimigratoria-de-porCausa-abril-2019-1.pdf [consulta: 16 de juliol del 2021].

Fundación porCausa de Investigación, Periodismo y Migraciones. 2019. Melilla y la excepcionalidad fronteriza. https://porcausa.org/wp-content/uploads/2019/02/MELILLA_y_la_excepcioanlidad_fronteriza_porCausa_FEB_2019.pdf [consulta: 16 de juiol del 2021].

Fundación porCausa de Investigación, Periodismo y Migraciones. 2020. La Industria del Control Migratorio 1: ¿Dónde está el dinero? https://porcausa.org/wp-content/uploads/2020/07/Migration-Control-Industry-1-Who-are-the-paymasters.pdf [consulta: 16 de juiol del 2021].

Fundación porCausa de Investigación, Periodismo y Migraciones. 2020. The Migration Control Industry 2: Who takes the money?  https://porcausa.org/wp-content/uploads/2020/07/Migration-Control-Industry-2-Who-takes-the-money.pdf [consulta: 16 de juiol del 2021].

Gaitán, Julio and Malagón, Miguel. 2008. La “reducción a civilización” y otras técnicas de policía. Versiones historiográficas y prácticas administrativistas de la Colonia a la República. Opinión Jurídica 7(14): 133-145.

Jáuregui, Carlos. 2009. El “Negro Comegente”: Terror, colonialismo y etno-política. Afro-Hispanic Review 28 (1): 45-79.

Jiménez, Aitor. 2018. Enemigos del estado: las guerras legales de España contra obreros e independentistas. Misión Jurídica: Revista de derecho y ciencias sociales 11(15), 185-205.

Kazyrytski, Leanid. 2021. Francoist repression in Spain and the crime of genocide. Criminology & Criminal Justice, 17488958211017385.

Lauterbach, Claire Helen. 2017. No-go zones: Ethical geographies of the surveillance industry. Surveillance & Society, 15 (3/4): 557-566.

Linder, Thomas. 2019. Surveillance capitalism and platform policing: The surveillant assemblage-as-a-service. Surveillance & Society 17(1/2): 76-82.

Meese, James and Hurcombe, Edward. 2020. Facebook, news media and platform dependency: The institutional impacts of news distribution on social platforms. New Media & Society, 1461444820926472.

Mezzadra, Sandro and Neilson, Brett. 2013. Border as Method, or the Multiplication of Labor. Durham: Duke University Press.

Morozov, Evgeny. 2021. The tech ‘solutions’ for coronavirus take the surveillance state to the next level. The Guardian, April 15. https://www.theguardian.com/commentisfree/2020/apr/15/tech-coronavirus-surveilance-state-digital-disrupt [consulta: 16 de juiol del 2021].

Naiz. 2014. Tiran una manta al suelo. ‘El Comisario’ grita y me dice que me va a violar otra vez.” Naiz, October 7. https://www.naiz.eus/en/info/noticia/20141007/beatriz-etxebarria-tiran-una-manta-al-suelo-el-comisario-grita-y-me-dice-que-me-va-a-violar-otra-vez [consulta: 16 de juiol del 2021].

Ordenanzas de descubrimiento, nueva población y pacificación de las Indias dadas por Felipe II, el 13 de julio de 1573. http://www.biblioteca.tv/artman2/publish/1573_382/Ordenanzas_de_Felipe_II_sobre_descubrimiento_nueva_1176.shtml [consulta: 16 de juiol del 2021].

Real Cédula de 13 de enero de 1824 por la que se organiza la Policía General.

Red Acoge. 2015. Inmigracionalismo 2. https://redacoge.org/wp-content/uploads/2020/11/Inmigracionalismo2.pdf [consulta: 16 de juiol del 2021].

Red Acoge. 2020. Inmigracionalismo 8. https://inmigracionalismo.es/informe-2020/#informe-8 [consulta: 16 de juiol del 2021].

Reyes, Antonio. 2020. Spain vs. Catalonia: normalizing democracy through police intervention. Social Semiotics 30(4): 485-502.

Salmoral, Manuel. L. 1995. El Texto Del Segundo Código Negro Español, También Llamado Carolino, Existente En El Archivo De Indias. Estudios de historia social y económica de América (12): 267-324.

Saánchez-Monedero, Juan. 2018. The Datafication of Borders and Management of Refugees in the Context of Europe. Working Paper, Cardiff University.

Stucki, Andreas. 2018. “Frequent Deaths”: The Colonial Development of Concentration Camps Reconsidered, 1868–1974. Journal of genocide research 20(3): 305-326.

Suárez, Carlos. José. 2015. El urbanismo humanista y la” policía española” en el Nuevo Reino de Granada, siglo XVI. Topoi (Rio de Janeiro) 16(30): 127-156.

Tremlett, Giles. 2010. Court clears Basque newspaper bosses of ETA membership. The Guardian, April 12, https://www.theguardian.com/world/2010/apr/12/basque-newspaper-eta-court [consulta: 16 de juiol del 2021].

Turnbull-Dugarte, Stuart. 2019. Explaining the end of Spanish exceptionalism and electoral support for Vox. Research & Politics, 6(2), 2053168019851680.

Ubasart-González, Gemma. 2019. ETA and state action: the development of Spanish antiterrorism. Crime, Law and Social Change, 72(5), 569-586.

van Dijck, José., Nieborg, David. and Poell, Thomas. 2019. Reframing platform power. Internet Policy Review 8(2): 1-18.