[E]l desenvolupament de la gran indústria soscava sota els peus de la burgesia el terreny sobre el qual ha establert el seu sistema de producció i d’apropiació. Abans de res produeix els seus propis enterramorts.

Això deien Marx i Engels en El Manifest Comunista, i això és el que passa encara avui. La classe obrera ha anat creixent quantitativa, però també qualitativament, d’acord amb les exigències del propi desenvolupament del mode de producció capitalista. Al cap i a la fi, és en ella on el capital plasma el seu pitjor despotisme, sens dubte, però també les seves millors virtuts i majors potències, aquelles que de fet poden bandejar-lo de la història. Per descomptat, no és aquest el lloc per a aprofundir en aquest procés, el desplegament del qual requeriria, almenys, d’un recorregut per les determinacions que s’examinen en la colossal obra que és El Capital. Ens donarem per satisfets si aconseguim posar de manifest allò que uns altres no han fet més que negar toscament al llarg dels últims anys, a saber, que la nostra classe és cada vegada més gran i està cada vegada més capacitada per a protagonitzar un moviment revolucionari que triomfi en aquells àmbits en els quals va fracassar anteriorment. Per a això ens centrarem en els països (mal) anomenats «desenvolupats», justament on s’ha fet més popular afirmar que l’espècimen obrer està en perill d’extinció i on, per a bé o per a mal, ens veiem situats a l’hora d’organitzar la nostra acció política.

Hem d’aclarir preliminarment el que entenem per classe obrera, treballadora o proletariat. Diguem, per a evitar equívocs, que usem aquesta tríade de termes indistintament per a referir-nos als qui manquen de mitjans de producció amb els quals inserir-se en el metabolisme social capitalista. Encara que es tracta d’un col·lectiu divers, que excedeix àmpliament el que usualment diem «assalariats», és important constatar que la relació salarial és el vincle que per excel·lència s’estableix entre aquesta ingent massa de persones i el capital. Per això, i de cara a l’aprehensió empírica, ens acontentarem amb sumar als qui perceben un salari amb aquells que tracten de percebre’l a través de la cerca activa d’ocupació (amb el que, noti’s, s’està deixant de costat tot tipus de posicions emmarcades en el que anomenaríem «població obrera sobrant», sobrant per al capital, clar).

Per a demostrar les nostres premisses no tenim millor eina que l’estadística. Amb tots els seus problemes, és l’únic mitjà del qual disposem per a tractar de donar compte de la nostra realitat al nivell en el qual tractem d’aprehendre-la. És gràcies a ella que podem veure que, al llarg de tot el segle passat, no ha cessat de créixer la quantitat de persones que sobreviuen gràcies a vendre la seva pròpia força de treball (vegeu la Taula 1). A partir dels anys 90, i amb taxes de proletarització superiors al 80% l’increment, si bé el seu avanç no es deté, s’alenteix en aquestes regions (Gràfica 1) —són altres parts del globus, com Amèrica Llatina, Àsia o els països àrabs, les que agafen el testimoni del creixement accelerat—. Aquest és el resultat de la contínua inclusió de persones directament en els circuits capitalistes, així com de l’expropiació que el mateix capital duu a terme respecte de les seves personificacions, a través dels mecanismes de centralització. Les hosts de la classe treballadora en actiu es nodreixen tant des del seu exèrcit de reserva, com des dels repudiats per la mateixa dinàmica depredadora que en el seu moment els va permetre posseir la propietat sobre els seus mitjans de vida.

Però no sols són cada vegada més els desposseïts. També estan més preparats. Davant l’exigència moderna d’incorporar la ciència a la producció, el capital no té més remei que fer-ho augmentant la qualificació dels treballadors (alguna cosa que pot veure’s amb claredat en la Gràfica 2). Aquests són, com va aconseguir veure Marx, gradualment els qui controlen i planifiquen la producció, relegant a la classe capitalista a una condició creixentment parasitària. Totes les tasques que prèviament eren realitzades pels propietaris —comptabilitat, gestió, organització, etc.— cauen una després d’una altra en les atribucions de figures assalariades, en el cos de l’obrer col·lectiu. La classe obrera es qualifica a si mateixa a través dels sistemes d’educació per a, sense saber-ho, ser capaç d’usurpar al seu antagonista immediat les regnes sobre el conjunt del capital (assistida, a més, pels mitjans tècnics dels quals ella mateixa es dota).

Què fer?, és la gran pregunta. Tal vegada en primer lloc, escapar de les aparences i miratges en els quals ha caigut bona part de l’esquerra.

Aquest moviment s’expressa de manera contradictòria. El seu desenvolupament pren la forma d’un increment general, però francament desigual, de les capacitats productives. De cara a englobar tot tipus de funcions en el seu si, el proletariat no ha pogut més que esdevenir un grup en extrem heterogeni. La mercaderia força de treball ha tendit a diferenciar-se: les aptituds científiques han proliferat tan sols en alguns segments mentre uns altres veien cada vegada més retallada la seva participació a la repetició d’un número molt limitat d’accions parcials. Després d’aquesta disparitat arriba a resultar molt difícil, fins i tot per a les consciències productives més desenvolupades, rastrejar els elements que els conformen com un únic grup lligat per la seva posició en l’entramat de relacions socials de producció.

La transformació és tan profunda que podríem dir que l’increment quantitatiu i qualitatiu es mostra negat, com si de la seva dissolució es tractés: una part no menor de la classe treballadora, precisament pels atributs dels quals fa gala com a classe treballadora, es revela incapaç de reconèixer-se com a tal. En un context marcat per aquesta tendència —especialment aguda en l’època de l’així anomenat «neoliberalisme»—, l’acció col·lectiva de la classe treballadora s’ha ressentit notablement. A més de decaure gairebé de forma generalitzada la densitat sindical (com pot veure’s en la Gràfica 3), aquesta queda en gran manera reduïda a la lluita de caràcter gremial, fitada a àmbits laborals o sectors productius específics. I ni parlem del precari estat de salut del qual gaudeixen en l’actualitat les organitzacions polítiques reconegudament classistes.

Aquest és l’escenari en el qual ens emplacem per a tractar d’articular una praxi política revolucionària. Què fer?, és la gran pregunta. Tal vegada en primer lloc, escapar de les aparences i miratges en els quals ha caigut bona part de l’esquerra. Ho digui qui ho digui —i l’elenc és variat alhora que inflat: Laclau, Gorz, Negri, Sousa Santos, Standing, etc.—, la classe treballadora és avui més potent que mai, no sols a nivell mundial, també en els contextos occidentals en els quals ens toca intervenir.

Només ella pot reconfigurar-se, i només podrà fer-ho a través de la seva lluita, tal com ja ho ha fet fins ara. Cap altra potència capitalista és capaç de portar la necessitat de revertir, superant-la, la fragmentació a la qual avui es veu sotmesa. Això és el que fa, de manera espontània, cada vegada que s’alça en defensa per exemple de la sanitat o l’educació públiques; i això és el que deurà (deurem, en realitat) fer de forma organitzada i conscient per a fer un contundent pas endavant en la superació del capital. No es tracta d’una fe cega, carregada de nostàlgia, en un subjecte revolucionari uniforme i immaculat, més aviat ens reconeixem en l’esperança racionalment situada en mans d’un agent col·lectiu que compta cada vegada amb més força i raons per a col·locar sota el seu immediat comandament la totalitat de la producció social.

Foto de portada: wikimedia commons