Search
Close this search box.

Pròleg de «Tombar l’Estaca», per Josep Fontana

Publiquem el pròleg de "Tombar l'Estaca. Identitats, sexualitats i violències durant la Transició" en motiu de la diada del País Valencià

Pròleg de «Tombar l’Estaca», per Josep Fontana

Publiquem el pròleg de "Tombar l'Estaca. Identitats, sexualitats i violències durant la Transició" en motiu de la diada del País Valencià

Hi ha algunes coses que em penso que avui hauríem de tenir prou clares respecte del mite de la transició, que se’ns ha volgut vendre com un acord de pau organitzat des de dalt pels dos bàndols en conflicte des de la guerra civil.

La primera, que la força que va obligar als pactes va sorgir de baix, de la resistència col·lectiva de les capes populars i dels treballadors. En el cas de Catalunya, que he estudiat directament, els actors reals del canvi són, d’una banda, l’Assemblea de Catalunya, una organització de les forces d’oposició, que no era una taula de dirigents de partits sinó un organisme obert i assembleari, en què participaven, com va revelar una detenció per part de la policia, «comerciants, obrers, estudiants, mestresses de casa, professors, pagesos, etc., provinents de divuit comarques diferents». D’una altra, els sindicats, que, sintonitzant amb les reivindicacions ciutadanes, van emprendre moviments com la vaga de febrer de 1976 a Sabadell, en l’inici d’un any en què hi va haver a l’estat espanyol quaranta mil conflictes que van afectar tres milions i mig de treballadors. Va ser la por a aquests moviments nascuts de baix el que va forçar els pactes per dalt.

la transició (…) se’ns ha volgut vendre com un acord de pau organitzat des de dalt pels dos bàndols en conflicte des de la guerra civil.

Que les coses no eren tan planeres com se’ns vol fer creure ho mostra la realitat d’uns temps en què hi va haver 178 morts com a conseqüència de la violència policial, 504 si hi incloem els del terrorisme. Un llibre recent de Xavier Casals (La transición española. El voto ignorado de las armes, Barcelona, Pasado y Presente, 2016) que abraça des de l’atemptat contra Carrero Blanco fins al 23-F i que analitza l’efecte de les pressions militars ens mostra aquesta violència no pas com un accident, sinó com a part «del vot de les armes», que van tenir una influència considerable en l’elaboració de les lleis i institucions que definirien el nou règim.

Però la revisió més necessària és la que ens ha anat mostrant com els dos partits principals de l’esquerra, PSOE i PCE, van acabar renunciant a totes les promeses que havien fet inicialment, quan plantejaven un programa de ruptura, de liquidació total del règim franquista, i proposaven un ampli conjunt de reivindicacions que incloïa, per posar un sol exemple, el dret d’autodeterminació i l’autogovern de les nacionalitats i regions de l’estat. Quan Adolfo Suárez va invitar els caps d’aquests dos partits a negociar –obligat pel fet que els dos tenien una estreta relació amb les dues grans organitzacions sindicals, ccoo i ugt–, aquests es van oblidar de la ruptura i dels programes, van abandonar les forces que els havien acompanyat, van acceptar pactar la supervivència de molts elements bàsics del vell sistema –l’estructura dels comandaments militars, l’organització judicial, etc.– i es van conformar amb un text constitucional mediatitzat pels militars, que tenia poc a veure amb les promeses de transformació que havien estat exposant fins a aleshores. Fa pocs dies que hem sabut, gràcies a la revelació d’unes afirmacions de Suárez, que entre altres concessions ens van colar l’acceptació d’una monarquia d’origen franquista.

Val la pena, per tant, seguir aprofundint en el coneixement d’uns esdeveniments que contenen moltes de les claus que expliquen les mancances de la nostra «democràcia constitucional» i ens ajuden a entendre la misèria política actual.

Els treballs aplegats en aquest volum, presentats a València al Congrés «La Transició a debat», ens ofereixen algunes aportacions interessants per a l’estudi d’un tema en el qual hi ha encara molta feina a fer. Jorge Ramos Tolosa parteix de la «desmemòria» que ens ha dut a oblidar els temps en què València, capital de la República, va ser «far de llibertats que il·lumina el món», mentre que Andreu Ginés situa els esdeveniments de València en «les grans mobilitzacions tardofranquistes als Països Catalans entre 1968 i 1981», una perspectiva enriquidora, que analitza l’etapa en què es va anar formant la mobilització col·lectiva que va acabar espantant uns i altres i els va empènyer a pactar.

(…) els dos partits principals de l’esquerra, PSOE i PCE, van acabar renunciant a totes les promeses que havien fet inicialment, quan plantejaven un programa de ruptura, de liquidació total del règim franquista

Carles Xavier Senso analitza el paper que van tenir els mitjans de comunicació en el procés i Francesc Viadel s’ocupa d’un tema important, com és la funció que va tenir en l’estratègia de la dreta valenciana l’anticatalanisme. Jo, que vivia en aquells moments a València, recordo com les classes dirigents del país, espantades davant la possibilitat de perdre aquella seguretat que els havia garantit la dictadura, van exhumar la tradició d’un valencianisme «regionalista» per fer front a la possible amenaça dels plantejaments del valencianisme fusterià.

Vicent Galiana aporta una revisió dels marcs ideològics i metodològics de l’esquerra armada que operà entre 1975 i 1982 en territori peninsular, posant un èmfasi especial en els moviments d’alliberament nacional català i gallec. A més, Vicent Bellver, en el seu estudi sobre el paper que va tenir a València el moviment autònom i anarquista, il·lustra un aspecte del qual s’ha ocupat recentment un llibre de Gonzalo Wilhelmi (Romper el consenso. La izquierda radical en la transición española, 1975-1982, Madrid, Siglo XXI, 2016), com és el de la importància que va tenir la participació inicial d’uns grups que van ser finalment marginats quan els signants del pacte de la transició van haver recollit els fruits de les mobilitzacions col·lectives.

Finalment altres tres treballs, com són el d’Anneta Vasileva i Rubén Gregori, «La mirada heretada, el destape oportú i altres manipulacions del cos femení en la transició»; el de Paul López-Clavel, «Matisos roses a la transició. El naixement del moviment gai i lesbià al País Valencià», i el de Carme Bernat Mateu, «L’autoconsciència feminista al 1970 i el Grup de Dones Independents Terra», ens porten a terrenys que no acostumen a ser considerats en els estudis sobre el canvi polític. En el cas del primer, situant-se sobretot en una perspectiva més general; en el del segon, argumentant que el moviment gai-lesbià «va ser un agent democratitzador en la societat valenciana» d’aquests anys; i en el tercer, posant l’accent en el feminisme autònom i en els grups d’autoconsciència.

Aportacions útils per completar el nostre coneixement de la naturalesa d’uns esdeveniments que han estat mitificats per utilitzar-los com a legitimació del sistema que seguim suportant, i que ens han d’ajudar a entendre que la transició no va ser la pau, sinó només un pacte per tirar endavant sense passar comptes.

Pròleg del llibre Tombar l’Estaca, coordinat per Vicent Galiana i Carme Bernat i editat per Tigre de Paper, el pots obtenir aquí

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Historiador

Comentaris

Pròleg de «Tombar l’Estaca», per Josep Fontana

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau