«Primus inter pares: fent les pel·lícules o distribuint-les érem tots iguals» Conversa amb Martí Rom

Entrevistem Martí Rom: realitzador, director cinematogràfic i figura clau en el desenvolupament del cinema militant durant el «llarg 68» i el post-franquisme.

«Primus inter pares: fent les pel·lícules o distribuint-les érem tots iguals» Conversa amb Martí Rom

Entrevistem Martí Rom: realitzador, director cinematogràfic i figura clau en el desenvolupament del cinema militant durant el «llarg 68» i el post-franquisme.

És enginyer industrial d’organització i el seu nom complet és Josep Miquel Martí Rom, tot i que se’l sol conèixer com a Martí Rom. President de l’Associació per la Pedra seca i l’Arquitectura tradicional i del Centre Miró de Mont-roig, realitzador i director cinematogràfic, amb 72 anys d’edat compta amb una trajectòria tan extensa que a molts ens caldrien diverses vides per igualar-la. De totes les coses que Martí Rom ha fet o en les que ha participat al llarg de la seva vida, en aquesta conversa ens centrarem en el seu paper clau en la fundació i participació d’una de les distribuïdores de cinema militant més importants a l’Estat espanyol i Catalunya durant el tardofranquisme i la transició: la Central del Curt, que funcionava en tàndem amb la seva branca productora, la Cooperativa de Cinema Alternatiu. A més de ser uns dels membres més actius del col·lectiu cinematogràfic, Martí Rom s’ha preocupat per la seva conservació i la preservació històrica -audiovisual i documental- fins i tot quan aquest no s’havia desintegrat del tot, sent avui una de les persones més rellevants i indispensables a les que recórrer i escoltar pel que fa a la reconstrucció històrica del cinema militant i la seva cultura al nostre país.

La inestabilitat política i social del període en què situem a la Central del Curt/Cooperativa de Cinema Alternatiu coincidirà amb una eclosió (contra)cultural gairebé sense precedents, dins del que en la historiografia s’ha denominat en diverses ocasions com a llarg 68 (període situat per l’historiador Arthur Marwick entre els anys 1958 i 1974, tot i que en el cas espanyol i català caldria allargar-lo fins principis dels anys vuitanta). En un context latent de transformació constant i a les acaballes d’un règim que mai havia donat marge per a produir o consumir pel·lícules -locals o estrangeres- considerades subversives o contestatàries dins dels circuits hegemònics de la indústria cinematogràfica, els últims anys del règim seran testimoni de la creació de múltiples col·lectius cinematogràfics dedicats a distribuir, produir i exhibir aquest tipus de contingut audiovisual «dels marges» i des dels marges. Sent l’origen de molts dels seus integrants els cineclubs universitaris o independents -on es relacionaran i intercanviaran pel·lícules per primer cop-, les xarxes resultants de l’experiència cineclubista propiciaran la creació d’aquests grups i col·lectius, activitats dels quals no només oferien una alternativa cultural a la del règim, sinó que amb aquestes també s’oposaven directament al règim, tant en la seva manera d’actuar (forma) com els missatges transformadors que distribuïen, produïen i exhibien (contingut), donant lloc a nous imaginaris audiovisuals.

Quin és l’origen i quines són les primeres passes de la Central del Curt/Cooperativa de Cinema Alternatiu?

La Central del Curt la vam crear el Joan Martí Valls i jo el 1974 bàsicament perquè teníem molts contactes amb gent diversa.  Jo mateix me n’adono, i també que tenim pel·lícules a mà i la capacitat de distribuir-les a cercles més llunyans dels nostres. La cosa en aquell moment funcionava així: jo tenia una pel·lícula, la passava al Cine Club Enginyers i alhora en Joan Martí també la passava al cineclub Informe 35, i anàvem fent. Jo parlo amb ell, perquè érem amics i ens coneixíem, i vam decidir fundar la central. Amb aquest objectiu, únicament amb una idea distribuïdora.

El primer any només estàvem ell i jo. I en paral·lel jo faré la meva pel·lícula Un libro es un arma (1975), encara sense la Cooperativa de Cinema Alternatiu darrere ni res. I de mica en mica la Central s’anirà configurant: hi comencen a formar part en Llorenç Soler, l’Helena Lumbreras, del Colectivo Cine de Clase, gent del col·lectiu de l’Hospitalet (també conegut com a col·lectiu Salvador Puig Antich), que acabaran creant Entre la esperanza y el fraude (1976), en Joan també farà algun curt…S’anirà movent tot. I és aleshores quan apareix i ens inventem la Cooperativa de Cinema Alternatiu. Ja no només era distribuir, era també produir. De fet, el nom me’l vaig inventar jo, i pensant-ho després, molt posteriorment, no sé d’on vaig treure el terme «alternatiu», perquè és un concepte que es fa servir posteriorment a la cultura espanyola. Jo segurament devia tenir algun referent estranger.

Llavors ens entenem com un grup que distribueix pel·lícules i que de tant en tant farà algunes produccions o realitzacions de pel·lícules. Per exemple, el que succeeix és que a l’hora de fer-les ens arribaven propostes; de fet, la pel·lícula de Can Serra: La Objeción de Conciencia en España (1976) va ser una proposta. Ens van avisar que hi havia un grup d’objectors de consciència que es tancaven un any al barri de Can Serra, a l’Hospitalet, que no anaven a la mili i que farien servei social al barri. I que al cap d’aquest any volien fer una roda de premsa perquè segurament els acabarien enxampant i empresonant. Tenint en compte que si els empresonaven no tindrien veu, necessitaven algú que els fes una pel·lícula explicant què havien fet i què era el que pensaven. No recordo d’on ens va arribar el contacte amb els objectors, però ens van preguntar si ho volíem fer i així ho vam fer.

Perquè realment vosaltres teníeu una certa urgència en fer el que estàveu fent a la Central, oi? La situació ho requeria.

Pensa que ara els joves teniu molt d’accés a la informació, podeu conèixer moltes més coses de les que podíem conèixer nosaltres. En aquell moment, pel que fa al cinema i la cultura, allò era un buit horrorós. Per exemple: als anys setanta tots parlàvem del cinema de Goddard, però mai havíem vist cap de les seves pel·lícules! Simplement perquè no arribaven. Acabaves sabent coses perquè llegies Cahiers du Cinéma o altres revistes franceses. No hi havia un bagatge, nosaltres ens anàvem formant a mesura que anàvem treballant, no hi havia ni bagatge audiovisual, ni de llibres, ni de pràctiques anteriors col·lectives. Era més un «anem-ho fent i ja ens ho anirem trobant». Altres col·lectius o grups, com els companys del Grup de Producció, format majoritàriament per gent del PSUC, reflexionaven molt, eren més homogenis que nosaltres ideològicament i s’ho paraven a pensar tot més. Nosaltres anàvem més per feina.

La gent tenia necessitat de conèixer coses a Vitòria, Bilbao, Pamplona, Barcelona, Madrid… Lo important no era que jo fes, per exemple, Un libro es un arma, el més important era que les pel·lícules que feia jo, que feien els meus companys, el material cinematogràfic que ens arribava d’Itàlia (del PCI), que tot això es mogués per Espanya. Aquest era l’objectiu final. Pel que fa a l’exhibició, ja sabíem que la tindria perquè la generàvem nosaltres. L’única distribuïdora marginal que va haver a l’Estat espanyol érem nosaltres, la Central del Curt. També a Madrid es distribuïen algunes coses, però en menys quantitat. Passàvem El cuirassat Potemkin (1925), la Hora de los Hornos (1968), pel·licules de vagues o del Vietnam -imatges de la ofensiva del Tet o del Tribunal Russell-. Amb les imatges del Vietnam la gent quedava sorpresa; eren de violència extrema i no era el que veien a la televisió. Pel que fa a cinema, el màxim que veia la gent eren les pel·lícules del Saura, que ja era l’hòstia! Per cert, saps que fins el 1977  Viridiana (1961) sols la distribuïa la Central del Curt?

A més dels contactes, saps com aconseguíem enviar les pel·lícules? Pensa que les grans «majors» -com la Warner o la Paramount- estaven a Barcelona, al voltant del carrer Consell de Cent i Diputació, Rambla Catalunya i Balmes. I que, per tant, quan una pel·lícula havia d’arribar i estrenar-se, per exemple, a Madrid, passava per Barcelona i des d’aquí l’enviaven per la Renfe (a l’Estació de França). Els encarregats que tenien les «majors» per anar a buscar les pel·lícules eren com nosaltres: joves, peluts i mal vestits. Així que jo i el Joan hi anàvem cada dia, vam passar a ser habituals i es pensaven que treballàvem per a ells!

Un cop les teníem, les nostres pel·lícules feien el que jo anomeno com «Les voltes per Espanya»: al principi, les enviàvem i ens les tornaven constantment. Però després em vaig adonar que era més fàcil que, amb els contactes que teníem, la gent se l’anés enviant l’una a l’altra per tot l’Estat espanyol i després ens tornés a Barcelona quan ja l’havien passat per tot arreu. Aquestes voltes podien durar perfectament dos mesos, però era més eficient. Pensa que en aquest recorregut estaven implicades trenta o quaranta persones, i mai va fallar, i tot era mig clandestí! Això demostra la consciència que tenia la gent de base de tot arreu que teníem ganes de fer coses.

Tant en la distribució com en la producció de pel·lícules, el vostre modus operandi era sempre col·lectiu, de la mateixa manera que firmàveu les pel·lícules amb el nom de la Coordinadora.

Sí. Molts anys després m’he adonat que puc relacionar la nostra manera de treballar amb el lema dels cavallers de la taula rodona del rei Artús: «Primus inter pares», el primer entre els iguals. Fent les pel·lícules o distribuint-les érem tots iguals. Venia algú amb una tasca i algú l’assumia, com els cavallers amb la guerra. Un que podia ser qualsevol altre. Va ser molt intuïtiu.

La veritat és que tots ens vam sentir companys. No hi va haver grans pugnes ni polèmiques. Igual jo represento qui va fer més coses per la cooperativa en l’àmbit de realitzador, però jo era tant el matxaca del grup com qui el coordinava. Tots ho érem tot i no hi havia una tasca determinada per ningú. Portàvem això com si fos de tots. Aleshores no firmàvem les coses, no perquè fos perillós, sinó en el sentit de «jo sóc un més». Un libro es un arma no el firmo. I surt sense cap rètol. Després ja vam  afegir-hi Cooperativa de Cinema Alternatiu. Una mica en el sentit de fer un treball col·lectiu de debò. Jo només era el realitzador, però hi havia molta  gent que ajudava.

Éreu conscients que el que estàveu fent era cinema militant?

Mira, nosaltres sabíem que havíem de fer les pel·lícules i distribuir-les. No era ni propaganda ni un manifest. Sí que eren una arma, però no era el propòsit inicial. No hi havia aquests objectius a priori, però així va acabar sent. L’exemple més paradigmàtic és Un libro es un arma o Can Serra.

Un altre dels nostres projectes van ser els noticiaris. Eren de set minuts i hi havia tres: El Born (de 1977, on es mostren imatges d’una reivindicació cultural veïnal per aconseguir el Mercat del Born, llavors en runes), La Dona (de 1976, on es veuen imatges del primer míting celebrat per l’Associació Catalana de la Dona), i la Marxa de la llibertat (de 1976, i que recull imatges, parlaments i actuacions musicals de la marxa celebrada l’estiu d’aquell any). El nostre objectiu era omplir buits un altre cop, contrainformar en contraposició al NO-DO i posar a l’abast una informació que molta gent no tenia. Bàsicament, fer noticiaris alternatius. Però van ser un fracàs. Estava pensat fer-ne un al mes, sempre de coses que passaven a prop i que algú havia de cobrir. Pensa que al noticiari de La Dona es graven les úniques imatges del primer míting feminista a Catalunya!

Confiàvem que es poguessin passar a algunes sales de cinemes, com el Círculo A, que eren gent progressista. Però fins i tot després de la mort de Franco la gent encara ens veia com perillosos. Van acabar tenint difusió, però no pels canals que nosaltres volíem, sinó pels canals als quals estàvem acostumats: cineclubs, cinefòrums… Sí que després d’un parell d’anys neix el Noticiari de Barcelona, que llavors és quan la Diputació cau en mans de socialistes i decideixen fer-lo. I ens convoquen a nosaltres! Érem el referent en aquest sentit. Hi havia un pla de fer noticiaris i se’ns encarrega fer-ne un, i fem una proposta: cobrir les problemàtiques que patien els miners de Seròs, a Lleida. Primerament ens accepten la proposta, però no s’acabarà fent i acabaran per no cridar-nos més. Va ser un projecte fallit. Vam intentar ocupar un espai i no vam poder.

Com són els últims anys de la Central/Cooperativa fins al seu tancament?

És que al contrari del que es pensa, nosaltres no tanquem. Veiem que estem a les acaballes, i volem acabar bé. Llavors farem la  I Mostra de Cinema Marginal l’any 1981, firmada per nosaltres. Se suposa que en aquell moment ja estàvem a la democràcia aquella que deien… Doncs ningú ens va ajudar, ni la Diputació ni res! I «menys mal» que vam trobar un local a Sant Elies que era acceptable! Els nous factòtums encara ens veien com a perillosos. Tot això em porta a la reflexió que nosaltres ens vam sentir una mica enganyats durant aquells anys. Hi ha un text a la revista Cinema 2002, on sovint publicàvem -i també a Dirigido por…-, amb data de maig de 1979 i amb títol «crisis del cinema marginal» que és definitiu en aquest sentit. Llavors ja parlàvem de l’enganyifa de la Transició.

Fotograma d’Un libro es un arma (1975)

Però sí que hi ha certs factors a tenir en compte a l’hora d’entendre perquè deixem de produir als anys vuitanta. Un dels factors correctes, però no l’únic, és perquè el context havia canviat; ja hi havia més capacitat d’informació als diaris i la premsa, TV3 apareixerà l’any següent… Tanmateix la nostra funció de donar a conèixer imatges se’ns està acabant. Però hi ha una cosa més important: neix el vídeo professional. El mercat mundial del 16mm, centrat en la KODAK i que aquí teníem la fàbrica al Prat de Llobregat, cau en picat perquè la demanda disminueix. Què passa quan cau un producte? Doncs que el preu puja. Ens vam trobar en un moment intermedi perquè aquestes càmeres noves eren molt cares i el material que estàvem acostumats a fer servir ara era molt car. Va ser una qüestió material i de recursos.

Quin futur tenen aquestes imatges? Sembla que ara es comencen a reivindicar i donar valor.

Aquestes imatges les coneixia qui les coneixia. Ara comencen a sortir llibres i tesis interessants, com el de la Lidia Mateo, la tesi del Pablo La Parra… Ara «Un libro es un arma» es projecta continuadament a l’exposició «Homenatge a Picasso. Vallauris 1972» que es fa a l’Espai VolArt de la Fundació Vila Casas, de Barcelona (18 de maig a 2 d’octubre de 2022). Fa molts anys, uns deu o quinze, que ve gent a casa de totes les universitats: de Corunya, Màlaga, molts de Madrid, gent de la Filmoteca de Barcelona o l’Espanyola. Ja fa anys que s’ha començat a revisar històricament la Transició, i si hem de parlar del cinema de l’època, llavors cal parlar de cinema marginal i militant.

M’he fet un tip de recórrer món amb aquestes imatges. He estat al Lincoln Center de Nova York cinc dies a una sala plena, on la gent no et deixava marxar perquè tenia moltes preguntes, a la Filmoteca de Berlín, al Sony Center. La veritat és que les imatges han tingut tirada,  però sobretot entre estudiosos. Per mi venint, d’on vinc, haver pogut anar a aquests llocs, parlar, que m’havien de traduir i tot… Qui li hagués dit al Martí Rom que estudiava enginyeria i que anava amunt i avall amb el paquet de la Renfe! Va sortint en la mesura en la que va sortint. Ara ens van demanant imatges a televisions, programes, documentals, reportatges…

On són les pel·lícules ara? I els documents de la Central?

Les pel·lícules són a la Filmoteca de Catalunya: «Pleguem bé, fem-ho bé». Hi ha un contracte ben fet, de cessió de drets i tot això. No hi és tot, però sí en gran part; hi va haver autors que no van voler, ho van voler tenir ells. Nosaltres ho teníem clar des del primer moment. Perquè a casa d’un pot passar qualsevol cosa. Es pot cremar, fer malbé o que hi hagi una fuita d’aigua! A casa pots tenir una còpia, però si us plau, no tinguis l’original!

L’arxiu documental de la central me’l vaig quedar jo. Pensa que quan estàvem en actiu no hi havia un moment de decidir de fer un document, manifest o qualsevol cosa. Qui se n’ocupava majoritàriament era jo perquè sempre he tingut la «mania» de documentar tot el que estàvem fent. I a més era molt meticulós en aquest sentit. Quan em preguntaven que com era que m’ho apuntava tot responia: «D’aquí vint o trenta anys s’acostarà un noi o una noia d’una universitat que voldran fer un treball i ens preguntaran quantes pel·lícules vam distribuir, i contestarem: moltes! Però què vol dir moltes? I no sabrem contestar si eren deu, cent o mil». Ho feia perquè quedés enregistrada  la feina que estàvem fent. I ara tenim documents quantitatius.

Pregunta ambiciosa. Creu que en un futur pot existir un arxiu del cinema militant?

Si es planteja i em demanen col·laboració el tindran. A hores d’ara la Filmoteca de Catalunya ja ho empara, això. Després de molts anys et quedes tranquil perquè saps que el material està a un bon lloc, que li donen difusió… Un té data de caducitat, també!

Jo al meu web ja intento recopilar tot el que pugui, i a més intento posar textos complementaris. Tota aquesta feina que he fet: documentar, escriure, conservar… Si no fos per això hi hauria constància que va existir alguna cosa, però seria molt més abstracte i molt menys concret, el que faria més difícil l’estudi. Em sento molt content d’haver-ho fet. En tots els vessants de totes les coses que he fet.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Historiadora formada a la Universitat de Barcelona i la Universidade de Coimbra. Militant de la CUP d’Olesa de Montserrat.

Comentaris

«Primus inter pares: fent les pel·lícules o distribuint-les érem tots iguals» Conversa amb Martí Rom

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.