Càstig abans que salut? Presó i COVID-19

El debat sobre la implementació de les mesures de seguretat i prevenció arran de la Crisi de la COVID-19 omplirà milions de pàgines escrites i converses. Com aquestes s'han dut a terme dins les presons n'hauria de formar part.

Càstig abans que salut? Presó i COVID-19

Càstig abans que salut? Presó i COVID-19

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El debat sobre la implementació de les mesures de seguretat i prevenció arran de la Crisi de la COVID-19 omplirà milions de pàgines escrites i converses. Com aquestes s'han dut a terme dins les presons n'hauria de formar part.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El debat sobre la implementació de les mesures de seguretat i prevenció arran de la Crisi de la COVID-19 omplirà milions de pàgines escrites i converses. Com aquestes s’han dut a terme dins les presons n’hauria de formar part.

Des d’inici els científics han remarcat com la COVID-19 ataca especialment a les persones més vulnerables. Les ciències socials i la realitat, al seu torn, mostren com tota crisis afecta sempre amb més rigor a aquelles persones més sensibles no només per raons de salut, sinó per les seves circumstàncies socials, econòmiques i personals. Amb aquestes premisses, la presó és, i hauria d’haver estat tractada, com un espai d’especial vulnerabilitat Covid.

I ho és en tant que espai de confinament social. Aïllament on s’exclou i reclou a totes aquelles persones que les nostres societats no volen assumir, als que la posen en risc i la qüestionen, que no encaixen ni s’adapten als seus requeriments de continuïtat. Són, en la seva immensa majoria, persones social i personalment excloses, aquelles que en el llenguatge humanista reinseridor també direm vulnerables. Persones que, tenint privat el seu dret a la llibertat, haurien de poder gaudir de tots els altres.

Quedi —sens dubte— que es reconeix tant l’emergència com l’excepcionalitat de la situació, però hi ha una cosa que no ha canviat, l’oblit perpetu d’un col·lectiu.

Però com sempre, i al marge les situacions d’interès sensible per la premsa, el confinament de les persones privades de llibertat ha quedat oblidat del debat social, de la unicitat cercada amb l’estat d’alarma i de les mesures d’especial protecció per a col·lectius vulnerables. Les reclamacions han quedat, com sempre, a càrrec dels col·lectius de suport que, en nom de les persones preses, mirem de fer-ne ressò. La lluita pel respecte dels drets en un espai on, un cop més, l’opacitat i la situació al marge de la societat n’ha estat la tònica.

El que ha estat passant ho coneixem per les informacions directes dels presos i preses, diferents a cada centre penitenciari i canviants al llarg del temps. No ens arriben per informació oficial ni rodes de premsa; ni per la informació pública que mereix un espai de doble i triple confinament. La web del Departament de Justícia anuncia les actuacions que s’han anat implementant, però sense concretar-ne l’abast, ni mencionar-ne els problemes. Perquè ara, més que mai, no hi ha fiscalització possible, ni aquesta s’ha realitzat per part dels organismes jurisdiccionals que poden i en tenen el càrrec. Els drets a presó no eren considerats essencials tampoc per la jurisdicció de vigilància penitenciària.

Quedi —sens dubte— que es reconeix tant l’emergència com l’excepcionalitat de la situació, però hi ha una cosa que no ha canviat, l’oblit perpetu d’un col·lectiu. Perquè les previsions i mesures pel que fa a les presons en aquesta crisi, han estat a l’altura de la preocupació política que els hi mereix: dues línies entre els centenars de Decrets legislatius que s’han redactat al llarg d’aquests darrers tres mesos.

Una d’elles per obrir la veda a la improvisació i la més pura inseguretat jurídica. En execució del Decret de l’Estat d’alarma es dicta la Resolució que estableix els serveis essencials dins l’Administració de Justícia. En l’àmbit penitenciari literalment: «se consideran esenciales las actuaciones urgentes en materia de vigilancia penitenciaria».

Amb aquesta àmplia redacció, podríem pensar que tractant-se de persones ja privades de llibertat, moltes d’elles de salut vulnerable, la previsió obria la porta a una interpretació àmplia. Però la determinació d’allò urgent va quedar al lliure arbitri de cada jutjat, sense cap norma ni publicitat, sense control ni límit extern establert. Conseqüències de la decisió d’uns poders públics (o un sistema econòmic) que consideren més essencial comprar per Amazon, que el funcionament d’un dels tres poders de l’Estat. La justícia suspesa, i amb ella, la paralització pràcticament absoluta del control de la legalitat, i de la garantia i exigència dels drets. En això si la Justícia, i la seva tutela a la presó, han estat igualitàries.

El que hauria d’haver estat la jerarquia de la salut, la primacia del confinament a casa, ha quedat relegat per la raó punitiva.

La segona línia redactada respecte a les presons, no arriba ni a Decret. Anunciat com «Primer documento de trabajo sobre medidas destinadas a colectivos especialmente vulnerables para el plan de choque en la Administración de Justicia tras el estado de alarma», fixava en la seva declaració d’intencions la voluntat de »minimizar el impacto negativo que la situación de emergencia sanitaria derivada de la pandemia de coronavirus COVID-19 tiene para ellas, reforzando la protección judicial de sus derechos». Per a les persones privades de llibertat, aquestes mesures estableixen directament la seva restricció: «respecto a las personas en prisión, se propone limitar el acceso al recurso de apelación a determinados autos de los Juzgados de Vigilancia Penitenciaria, como ya se viene haciendo en algunas Audiencias Provinciales, para concentrar los esfuerzos en asuntos de mayor trascendencia». Més transparència impossible.

Quan la priorització de la salut pública ens ha dut a mesures ahir impensables com és el confinament de tota la població; en un àmbit com les presons, on la raó sanitària ens hauria de conduir a mesures de flexibilització punitiva, aquesta ha funcionat a la inversa. La necessitat de passar d’un confinament col·lectiu de risc, a un més individual i segur als domicilis, no s’ha donat. Malauradament la decisió (o la seva absència) no resulta paradoxal. La preeminència de la salut pública aquí no funciona.

Escasses posades en llibertat provisional de presos preventius. Suspensions majoritàries dels judicis considerats essencials, els de causa amb pres. Tercers graus, sortides de 100.2 i permisos de sortides suspesos. El que hauria d’haver estat la jerarquia de la salut, la primacia del confinament a casa, ha quedat relegat per la raó punitiva. El nostre «queda’t a casa» ha estat pels presos i les preses un doble confinament de risc, i ha implicat a la pràctica, l’ampliació de les seves condemnes.

I arribem al final de l’estat d’alarma, i a les fases de la desescalada. Les persones privades de llibertat inicien la recuperació dels seus drets. Fase 1 es permetent les visites amb vidre, fase 2 recuperacions dels vis a vis, fase 3 reinicis dels permisos i tercers graus. Però, que implica efectivament la paralització durant tres mesos de la vida diària a les presons? La resposta no té dubte, l’allargament de les seves condemnes i la intensificació del patiment penal.

El que per nosaltres és no sortir a sopar i passejar durant tres mesos, pot suposar per les persones privades de llibertat un retard de més de mig any en el seu acostament a l’exterior. Les Juntes de permís i de classificació no realitzades durant el confinament, no generen resolucions, i per tant, no es poden lluitar jurídicament. Els processos de reclamació judicial de drets ja lents abans d’aquesta crisi, arribaran a convertir-se en absurds en la situació de col·lapse provocada per la paralització de la justícia. L’absència de mesures extraordinàries a presó durant el confinament, no fan previsible una «nova normalitat» que acceleri l’aplicació de règims de vida més flexibles per les persones privades de llibertat.

Però no perdem del tot l’esperança. Què ha passat en les privacions de llibertat just al límit de les fronteres dels centres penitenciaris? L’efectiva minoració dels ingressats a presó, i les limitacions de les privacions de llibertat per resolució judicial.

Deixant de banda les alarmants actuacions policials per desobediència sota el paraigua de l’estat d’alarma, les detencions policials han disminuït de forma significativa. Detencions que en situació habitual haurien suposat sistemàticament la privació de llibertat a comissaria i jutjats durant dos i tres dies; han passat a ser llibertats immediates en espera de citació judicial durant l’estat l’alarma (exceptuant casos greus i excepcionals). Aquí si, com dèiem, allò que la priorització de la salut aconsella, en contra de la punició. Allò que un sistema penal garantista, i de minimització de la privació dels drets, hauria de protegir sempre i en tot cas, i no només per estat d’alarma.

Que la «nova normalitat» no esdevingui un «que tot canviï perquè tot quedi igual» o, molt pitjor, l’excusa fàcil per a un retrocés en matèria de drets fonamentals.

En aquest mateix sentit la disminució de les resolucions de presó provisional, i la paralització de les obligacions de signar periòdicament de moltes persones encausades. Posicionament que per la seva eficàcia i implementació general i immediata, ha demostrat la seva innecessarietat anterior. Que passarà amb aquestes suspensions quan l’alarma acabi ens donarà una pista de cap a on ens portarà aquesta crisi en el marc de la justícia penal.

Perquè el postcovid punitiu no sembla esperançador. La «Propuesta de 60 medidas para el plan de desescalada en la Administració de Justícia tras la pandemia de coronavirus», publicada el 24 d’abril per la Fiscalia General de l’Estat, fa preveure un risc greu de retrocés. En la seva majoria les mesures proposades impliquen una important disminució de les garanties dins els processos penals, prioritzant l’acceleració en la tramitació. La confirmació d’un sistema penal desmesurat; d’un híper punitivisme que respon més a interessos de sosteniment d’un sistema econòmic que no de justícia social.

I vet aquí la cruïlla en la qual ara cal fer l’aposta de lluita. Un sistema judicial que ha estat capaç de desaparèixer 3 mesos com si el món no el necessités, ens planteja a tots (i no només els que ja hi estem convençuts) una pregunta: és possible un dret penal de mínims? Podem caminar cap a posicionaments abolicionistes, de reducció de la cultura del càstig? És possible una forma més integradora i participativa en la resolució dels conflictes socials?

Que aquest tema aparegués al debat públic ja seria un triomf, però, el que és ben segur és que és la lluita que ara ens toca. Que la «nova normalitat» no esdevingui un «que tot canviï perquè tot quedi igual» o, molt pitjor, l’excusa fàcil per a un retrocés en matèria de drets fonamentals.

Foto: pxfuel.com
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Membre de la cooperativa IACTA

Comentaris

Càstig abans que salut? Presó i COVID-19

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.