Search
Close this search box.

Pot ser l’home subjecte del feminisme?

A través del mite de Frankenstein, aquest article analitza la noció de masculinitat i es pregunta: poden els homes ser subjecte del feminisme?

Pot ser l’home subjecte del feminisme?

A través del mite de Frankenstein, aquest article analitza la noció de masculinitat i es pregunta: poden els homes ser subjecte del feminisme?

Mary Shelley, filla de la feminista Mary Wollstonecraft, va escriure l’any 1818 «Frankenstein», una obra literària que seria el bressol del gènere de ciència ficció i que tant ha alimentat el mite de la masculinitat. No és la intenció d’aquest article aprofundir en l’obra en si, però sí que resulta interessant ressaltar que hi ha algunes qüestions d’aquesta obra que poden ser interessants per analitzar certs elements constitutius de la masculinitat, així com algunes línies amb les quals poder aprofundir en la revisió d’una masculinitat crítica i preguntar-nos si l’home té espai com a subjecte dins el feminisme. 

Frankenstein com a metàfora de la masculinitat

Així doncs, què ens diu Frankestein de la masculinitat?

Per una banda, Frankestein és un personatge creat a base de pedaços d’altres criatures, podríem dir que, de marques que la mirada de l’Altre ha deixat en ell. És, d’alguna manera, una còpia feta a trossos d’un original universal inexistent, però que a la vegada dona una imatge suficientment potent com per tenir una idea del que representa allò universal. També ens permet pensar en la idea que, de la mateixa manera que Frankenstein necessita de parts d’altres cossos per existir, la masculinitat necessita d’un Altre (d’uns altres), per articular-se, per existir. No podria existir aquesta idea de totalitat (universal), sense les seves parts (particular), ni al revés.

Per altra banda, Frankenstein, en tant que ésser produït, és un producte de l’acció humana, fruit del valor i l’esforç del treball humà i, per tant, de les condicions i relacions del seu temps. És doncs un producte de la norma, és a dir, és efecte de les relacions de poder: està subjecte al poder com a objecte i, a la vegada, és subjecte de poder, en la mesura que les seves accions tenen implicacions concretes i poden modificar o perpetuar allò que li dona consistència. En altres paraules, està lligat a unes normes que el determinen però a la vegada, en la mesura que és subjecte, també té la possibilitat de modificar aquestes mateixes normes. I és en aquesta paradoxa on, precisament,  té certa capacitat de canvi. 

La masculinitat hegemònica és aquella que entén l’home com a ésser independent i autònom que no necessita de res ni ningú per existir, que és pura raó i és autosuficient. El mou la cerca de l’èxit i la negació de la vulnerabilitat. I aquesta idea esdevé hegemònica en la mesura que va més enllà d’una identitat subjectiva i s’insereix en cossos, institucions i cultura i, es reprodueix tant a través dels cossos i les subjectivitats, com de les estructures, com el patriarcat o el capitalisme.

En aquesta línia Izquierdo (2007) es recolza en Connel quan en relació a la masculinitat hegemònica afirma que:

«No se trata de un concepto estadístico, sino que tiene carácter normativo, el modo de ser hombre que se valora socialmente y actúa como punto de referencia para los hombres, a la vez que legitima ideológicamente la subordinación de las mujeres respecto de los hombres» (pàg 5).

D’alguna manera aquest «actuar com a punt de referència», serien els pedaços amb els que es va fent Frankestein, les maneres de ser i fer amb les que anirà resolent les situacions en les què es trobarà, marcades per la cultura, que d’una manera o altra el precedeix. 

En relació al concepte d’hegemonia Izquerdo  (2007) apunta que:

«Nos orienta a poner el punto de mira en los aspectos culturales e institucionales. Es decir, aquellos aspectos superestructurales que contribuyen a estabilizar el funcionamiento de la estructura social sin necesidad de apelar al ejercicio de la coerción física» (pàg 5).   

En aquest punt,  podem establir perfectament un paral·lelisme amb la idea d’Universal neutre en la mesura que la masculinitat hegemònica apuntala una visió androcèntrica, malgrat és interioritzada socialment i cultural com a absent de valor (valuefree).

La masculinitat com a ficció

Com la història escrita per Mary Shelley, la masculinitat té molt de ficció. D’alguna manera, la masculinitat és una ficció inversemblant, ja que segons Cristina Carrasco (2004), es basa en la idea de l’«home bolet», o el «treballador xampinyó», que emergeix fent veure que res ni ningú l’ha produït, negant doncs les cures no remunerades que fan possible la vida de les persones. 

Aquí és on l’analogia amb l’ésser creat per Mary Shelley ens permet pensar la masculinitat des d’un lloc diferent, més realista, en el qual el subjecte és produït per unes relacions socials determinades: per una banda, és fruit de l’explotació capitalista i patriarcal de la dona per l’home, però per l’altra, és un objecte produït per aquestes mateixes relacions. Per tant, podríem afirmar que l’home, com la dona, són productes del sexisme. Així ho pensa Izquierdo (2007) quan afirma en el cas dels homes, que:

 «los hombres, en cuanto hombres, y lo que los hombres hacen, són entidades epifenoménicas, efecto de poder, efecto de una cierta gestión de la sexualidad que se sostiene en la ordenación de subjetividades y estructuras sociales en función de la asignación de sexo y posición social que emana de la clasificación sexual» (Pàg 1).

La masculinitat es fa evident com a ficció en la mesura que evidencia que els homes són del tot interdependents de la societat, que tot el que fem i som ho aprenem de l’Altre  i que nosaltres i aquest Altre no pot existir sense els treballs de producció i reproducció social. Un treball que necessitem per viure en la gran majoria de moments del cicle vital, ja sigui amb el suport del nostre entorn familiar i afectiu o bé de serveis públics que sostenen la vida. Així doncs, la independència és una ficció en la major part de la vida, sinó en tota.

Aquest plantejament requereix de dues premisses:

  1.  Entendre que per existir hi ha d’haver un treball previ, un treball reproductiu i de cures, sovint invisibilitzat pel fet de ser en gran part treball fet per dones i per tant, absent de valor.
  2. Pensar el gènere des d’una posició dialèctica on els gèneres depenen uns dels altres. Tal com apunta Izquierdo (1995):

«En lugar de tomar el género como una variable que adopta dos valores, masculino y femenino, independientes el uno del otro, se entiende que el concepto de género nos remite a un sistema de relaciones. Lo relevante no son los géneros sino las relaciones que se establecen entre les seres humanes en función de la identidad de género que interiorizan, y del género que les demás identifiquen en elles. Es preciso referir un género al otro para poder comprender el significado de cualquiera de los dos» (pàg 32).

És en aquest marc relacional on el patriarcat parla a través de les nostres boques. Tant homes com dones som font i conseqüència del patriarcat, en diferent grau, i també, diferent responsabilitat. 

En aquest mateixos termes trobaríem la metàfora de l’amo i l’esclau d’Hegel, en la qual un no pot existir sense l’altre ja que l’absència d’una de les parts deixa sense sentit l’altra part. En les mateixes coordenades ho planteja Simone de Beauvoir al seu cèlebre llibre el Segon Sexe, quan afirma que el subjecte només es pot plantejar mitjançant la seva oposició.

Així doncs, hem de pensar la masculinitat no com a essència, sinó com a producte col·lectiu fruit de la interacció entre els gèneres, tal com afirma Izquierdo: 

«La masculinidad se define por su relación con la feminidad. La sustancia de esa relación, consiste en una transferencia sistemática de recursos de quien los produce, las mujeres, a quien no los produce, los hombres. Su principal consecuencia es el poder de los hombres sobre las mujeres, poder al que contribuimos con nuestro trabajo» (Pàg 3).

Per tant, si assumim que el gènere és una categoria relacional que comporta evidents beneficis als homes, també hem de poder observar que és una realitat produïda amb conseqüències negatives per a la masculinitat i aquells que l’encarnem. 

El malestar de la masculinitat

Que la masculinitat, en el marc del sexisme i el patriarcat, és una font de privilegis i que aquests es basen en l’explotació de les dones i d’altres homes, és innegable; que alhora genera conseqüències negatives pels homes també ho és. Atendre a aquesta altra realitat ens ajuda a comprendre la complexitat de les posicions de gènere i tenir la capacitat de pensar propostes amb més concreció. 

Podem pensar la masculinitat com una carrera en la qual la meta s’allunya cada vegada que sembla que estem a prop de superar-la. D’alguna manera, existeix una frustració permanent en el fet de ser home perquè ningú pot arribar a complir amb els mandats de la masculinitat (de la mateixa manera que passa amb la feminitat i totes les ficcions que la componen). Això genera un profund malestar emocional que es tradueix en efectes perversos cap a les vides de les dones, així com cap a la dels mateixos homes. 

Els malestars de gènere dels homes potser no són tan evidents i probablement rauen en cada subjecte de manera singular. Ara bé, el que sí que pot ser estandarizable són les conseqüències d’aquests malestars en els homes, que sovint es tradueixen en un bloqueig emocional que es dona, al meu entendre, per no deixar-se impregnar d’aspectes associats a la feminitat o que si més no, semblaria que posen en dubte la virilitat. Tot plegat s’acaba concretant, per exemple, en més dificultats per establir vincles profunds, majors taxes de suïcidi, majors taxes de drogodependències, majors homicidis entre els mateixos homes o majors taxes de morts en accidents de trànsit.  Conseqüències que acaben tenint un efecte i impacte a tota la societat i, no només, en els homes.

D’aquesta manera ens és més fàcil entendre com la masculinitat és també un efecte produït pel patriarcat, que de fet, pot ser entès com a objecte afectat pel patriarcat.  La dimensió estructural té un efecte directe en la ment  de les persones i en els seus comportaments. 

Responsabilitzar-se del malestar, responsabilitzar-se de la masculinitat

Pensar el gènere com a quelcom relacional, ens porta a pensar que aquest es dona en el si de les relacions dels homes entre els homes, dels homes amb les dones, però també de les dones entre les dones. Per tant, podem pensar la masculinitat com a patrimoni exclusiu dels homes? Podem assumir que hi ha camins recorreguts per les dones que ens són més que útils per pensar la masculinitat? Ens serveix pensar en la masculinitat des del bagatge i recorregut del feminisme? Per descomptat. De fet, m’inclino per pensar que no es pot fer sinó és des d’aquí. 

Hem de pensar la masculinitat no com un tot compacte i absolut, sinó com un projecte col·lectiu fet de moltes parts (com Frankestein!) i que no només pertany als homes, sinó que ha de ser patrimoni també de dones i persones lgtbi+. Pensar, no en l’home perfecte, sinó en l’home possible. Pensar en aquelles qüestions que podem aprendre de diferents homes i no buscar l’home (antipatriarcal) perfecte en la seva totalitat, perquè com es deia al principi (igual que qualsevol idea d’universal) sempre serà una imatge d’alguna cosa inexistent.

Així doncs, la masculinitat va més enllà d’una identitat subjectiva i s’insereix i es construeix en cossos, institucions i cultura, com s’apuntava amb anterioritat.  Aquestes estructures generen, al seu torn, la pròpia subjectivitat. Trencant la falsa dicotomia entre allò estructural i allò individual, podem pensar que hi ha marge per un canvi cap a una masculinitat més relaxada, respectuosa i justa? No fer-ho, no és pensar en una sort d’essencialisme de la  masculinitat?

Homes i  feminisme

bell hooks (2021, Pàg 46) afirma que la teoria feminista ens ha ofert crítiques brillants del patriarcat i poques idees lúcides sobre la masculinitat. Amb el recorregut fet fins aquí, hem intentat problematitzar una idea identitària i fixa de la masculinitat, que procura entendre els malestars que el patriarcat genera en els homes, sense defugir la seva responsabilitat sobre com resoldre les tensions que això genera en els propis homes i en les seves relacions personals. Així doncs,  pot ser l’home subjecte del feminisme? 

Si donem per vàlida la idea plantejada sobre el fet que la masculinitat, com la feminitat, és efecte de poder, podem entomar que els homes també estan afectats pel patriarcat de manera negativa (tot i reconèixer que no estan discriminats pel sol fet de ser-ho o bé que no pateixen les desigualtats d’una manera tan crua com les dones i altres subjectes no hegemònics) i, que per tant, podríem tenir interès en construir relacions més justes i igualitàries amb les dones i amb altres homes. Em posiciono amb el plantejament de Josetxu Rivière (2021) quan planteja quin ha de ser el paper dels homes en l’assoliment de la igualtat:

«La implicación de los hombres en la consecución de la igualdad debe ser como ‘parte interesada’, y no tanto desde una posición de ‘aliados’ desde fuera, en una posición más pasiva, como si la igualdad fuera un asunto y una preocupación de las mujeres donde aportamos exclusivamente nuestra solidaridad. Debemos tomar parte en ella como sujetos activos que se involucran, se organizan y que asumen su responsabilidad en el cambio» (Pàg 170).

Per tant, afirmaríem, d’acord amb Izquierdo (2007, Pàg 4) que la implicació dels homes en la igualtat no hauria de tenir tant a veure amb principis ètics o morals, que també, sinó en qüestions polítiques, en la mesura que els efectes que el patriarcat i el sexisme té en els homes és material i polític. 

Aquesta posició és certament més complexa. El patriarcat es cola per la nostra pell i es fa present en moltes de les nostres accions. Malauradament la idea, o la posició, d’universal (masculí) es presenta en molts moments del nostre dia. Per això mateix, penso que no és realista afirmar que els homes puguem desfer-nos sols del patriarcat, i de la mateixa manera, tampoc penso que pugui haver-hi un canvi profund i estructural que transformi les relacions socials i el sexisme sense la implicació dels homes en aquesta lluita.

Així doncs, si acceptem que cada cop hi ha més homes amb cert desig i voluntat de tenir relacions més justes i igualitàries, podem afirmar que aquests representen el mateix que els homes que plantegen un replegament identitari davant qualsevol avenç del feminisme? Aquests primers, doncs, poden tenir molt a dir en la vertebració d’un nou subjecte estratègic en el si del feminisme que serveixi per sumar a més homes en aquest camí. A la vegada, mentre resolem el debat per la definició del subjecte del feminisme, que no de la centralitat, i que genera tanta fricció, els homes podem, tal com ens anima bell hooks, pensar, reflexionar i encarnar altres masculinitats possibles i procurar fer feministes els espais que actualment ja ocupem a la societat.

Bibliografia

  • Carrasco,  Cristina,  Mayordomo,  Maribel,  Domínguez,  Màrius  y Alabart,  Anna  (2004), 

Trabajo  con  mirada  de  mujer.  Propuesta  de  una  encuesta  de  población  activa  no 

androcéntrica, Madrid: CES 

  • Hooks, Bell (2021) La voluntat de canviar, Tigre de Paper.
  • Izquierdo, Maria Jesús (2007).«Lo que cuesta ser hombre: costes y beneficios de la masculinidad». Congreso Sare, 2007.
  • Izquierdo, Maria Jesús (1995) Jornadas Género y valores. Emakunde, Instituto Vasco de la Mujer.
  • Riviere, Josetxu (2021) Alianzas rebeldes, Bellatera, pàg 170.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Bernat Chueca és educador social especialitzat en feminismes i LGTBIQ+

Comentaris

Pot ser l’home subjecte del feminisme?

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau