Poder Popular: fonament del socialisme i alternativa per a la crisi

La Revolució Bolivariana va prendre com a base fonamental el Poder Popular, impulsant nombroses instàncies de participació política del poble. Recentment, s'ha produit un debilitament del seu rol protagonista

Poder Popular: fonament del socialisme i alternativa per a la crisi

Poder Popular: fonament del socialisme i alternativa per a la crisi

.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La Revolució Bolivariana va prendre com a base fonamental el Poder Popular, impulsant nombroses instàncies de participació política del poble. Recentment, s'ha produit un debilitament del seu rol protagonista
.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Cap experiència de poder popular pot entendre’s fora del context de la lluita de classes. Tota organització popular neix per a fer front al poder hegemònic del capital expressat abans que res en l’Estat, el qual, en definitiva, és qui posseeix els instruments legals i coercitius per imposar-lo a les masses. La majoria de països de l’Amèrica Llatina, en la seva lluita contra el neoliberalisme, particularment durant la dècada dels 90, en són una demostració pràctica, amb la qual cosa podem dir que s’obre una nova etapa de lluita de classes.

A despit de consideracions de diversos teòrics i opinions comunes, Veneçuela també protagonitza, des del camp popular, una resistència popular a la dècada dels 90 en contra de les polítiques neoliberals de l’època, que constitueix una acumulació de força i una experiència de lluita com a expressió de poder popular, en fases preliminars, que s’emmarca en aquesta nova etapa de la lluita de classes contra el neoliberalisme, fet que dona lloc al canvi de correlació de forces polítiques amb l’arribada del comandant Chávez al poder, el 1998.

Eels Consells Comunals tenen l’objecte de dur a terme “l’exercici directe de la sobirania popular”. tweet

Una important experiència d’organització popular, en fases embrionàries, van ser les anomenades “Assemblea de Barris” que van tenir lloc a diverses barriades de Caracas a partir de 1991 i fins a 1993. Va tractar-se d’una experiència organitzativa important, que va aconseguir integrar més de 200 barris de la capital en debats, d’una banda, sobre la incorporació del sector popular a una possible alternativa postneoliberal i, per una altra, sobre la necessitat d’avançar en processos de planificació participativa que poguessin resoldre els principals problemes dels barris; abans que res, els que fan referència al servei d’aigües i la propietat de les terres. Justament és sobre la base d’aquesta experiència de lluita i acumulació de forces populars que se sustenta el projecte del Poder Popular com a fonament de la Revolució Bolivariana, començat l’any 1998 però madurat a partir de 2005. Per això, les primeres instàncies de participació popular creades pel comandant Chávez van ser les Taules Tècniques de l’Aigua, el 1999, i els Comitès de Terres Urbanes (CTU), el 2001. Dues instàncies que van ser preses de les grans propostes i discussions populars de l’Assemblea de Barris iniciades el 1991 (Antillano, A. 2005). Com a experiències de participació, organització i protagonisme popular, les Taules Tècniques de l’Aigua i els CTU van donar pas a la creació, l’any 2004, d’una instància molt més madura políticament, que apuntaria a la possibilitat de l’autogovern popular i la radicalització del caràcter protagònic de la democràcia: els Consells Comunals.

Flickr – Guillermo Lengemann Garcés

En qualitat d’instàncies d’autogovern local, regulades per la llei creada el 2006, els Consells Comunals tenen l’objecte de dur a terme “l’exercici directe de la sobirania popular” (Llei dels Consells Comunals, 2006), mitjançant la presa de decisions autònomes respecte del destí polític, econòmic i cultural dels comunitats en què es constitueixen. Sense aquest caràcter sobirà de l’actuació dels Consells Comunals en la resolució dels seus grans problemes, que, en definitiva, són els grans problemes de la classe treballadora del país, no pot parlar-se veritablement de Poder Popular. Per això Chávez, respecte de l’articulació necessària que aquestes instàncies han de tenir amb els ens públics, advertia amb molta insistència que “els consells comunals no han de ser apèndixs de les alcaldies ni de les governacions” (Chávez, Aló Presidente núm.252, 2006).

La concepció del socialisme de Chávez no pot entendre’s sense la comuna, atès que, en definitiva, la comuna “ha de ser l’espai sobre el qual parirem el socialisme. El socialisme des d’on ha de sorgir, que no és des de la presidència de la república “. tweet

Sens dubte, els Consells Comunals fan un pas important per a la formació del poder popular com a base i sosteniment de la Revolució Bolivariana; però Chávez mateix, en la seva maduració de les idees sobre el poder popular, va entendre que l’abast polític dels Consells Comunals no transcendeix l’àmbit local. L’organització local és necessària quan es tracta de descentralitzar les polítiques públiques –sentit inicial dels Consells Comunals-, però, quan es tracta de sustentar la revolució sobre la base del poder popular, aleshores l’àmbit local es fa insuficient; encara més, es torna contrarevolucionari. Diu Chávez: “Allò local, confinat només a l’àmbit local, és contrarevolucionari” (Chávez, Aló Teórico núm.1, 2009). Aquesta sentència pren sentit sobre la base del caràcter socialista de la Revolució Bolivariana, atès que la revolució socialista no es fa en territoris aïllats sinó a tota la nació, unidament. Per això, Chávez reconeix el salt fonamental que s’ha de fer en la construcció del poder popular com a base per al socialisme: es fa necessària la formació de la comuna.

La comuna, la llei orgànica de la qual fou promulgada el 2010, és la instància més elevada del poder popular, ja que articula en un sistema unificat tota la resta d’instàncies de participació popular. La concepció del socialisme de Chávez no pot entendre’s sense la comuna, atès que, en definitiva, la comuna “ha de ser l’espai sobre el qual parirem el socialisme. El socialisme des d’on ha de sorgir, que no és des de la presidència de la república”. (Chávez, Aló Teórico núm.1, 2006). Si bé encara no hi ha receptes gaire clares de com construir el socialisme veneçolà, hi ha uns principis bàsics molt ben establerts; és sobre la base de la comuna, és irremeiablement des de baix, des de les noves relacions socials i econòmiques que la comuna promou, que germinaran les bases per a la societat socialista, i encara més, per a la destrucció de l’Estat burgès, ja que la comuna “té com a propòsit fonamental l’edificació de l’Estat comunal” (Llei Orgànica de les Comunes, 2010). Sense la comuna es desdibuixa el projecte socialista de la Revolució Bolivariana ja que, tal com s’ha vist abans, en ella es condensa l’experiència de la lluita i l’acumulació de forces històriques contra el capital, que constitueix avui la principal força popular en alternativa al mode de producció capitalista.

El Poder Popular davant de l’actual crisi política de la Revolució Bolivariana

La mort (assassinat?) del màxim líder de la Revolució Bolivariana, Hugo Chávez, detona una crisi política contínua sense precedents en la història de la revolució. Les elits econòmiques i la direcció política de l’oposició veneçolana consideren que és el moment històric precís per a clavar l’estocada final a un procés altament afectat per l’absència del seu líder; així doncs, comença a desenvolupar-se un cicle d’escomeses polítiques i econòmiques –finançades i dirigides pel govern dels EUA- que desestabilitzen la pau i la normalitat del país, així com els nivells de vida assolits des de dècades anteriors.

Flickr – Guillermo Lengemann Garcés

El govern veneçolà, com és políticament habitual davant de situacions d’amenaça, pren mesures de protecció i autodefensa de l’Estat: enforteix la seva institucionalitzat i es tanca en si mateix per tal de poder mantenir el control enfront de les amenaces que, des de diversos fronts, atempten contra l’estabilitat del país. Aquesta tasca de defensa, tant de la sobirania, pels atacs intervencionistes de l’imperialisme, com de la institucionalitzat, pels atacs polítics interns, generen un impacte contraproduent en l’enfortiment i autonomia del Poder Popular. El president Nicolás Maduro, el qual, just després de la mort del comandant Chávez, el 2013, havia ordenat al Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV) la creació d’una plataforma electoral amb base popular, anomenada Unitats de Batalla Hugo Chávez (UBCH), de cara a les eleccions presidencials del 14 d’abril de 2013, decideix, mitjançant un acte presidencial el 31 d’octubre de 2013, de donar un caràcter permanent a aquestes unitats de batalla, anomenades ara Unitats de Batalla Bolívar-Chávez –mantenint les mateixes sigles-, i ja no serien plataformes activades en conjuntures electorals, sinó que funcionarien com les bases permanents del PSUV. Aquesta primer acció acaba suposant un risc enorme per a l’autonomia del Poder Popular, atès que les UBCH, en tractar-se de les bases del partit, necessàriament esdevenen el partit de les bases, ja que porten a instàncies del Poder Popular els posicionaments, tasques, accions i direccions que el PSUV ordena des de dalt per a fer més efectiva la defensa del govern, de la sobirania de l’Estat o de les institucions. Així, l’agenda pròpia d’accions de les comunes, les seves pròpies maneres d’interpretar la crisi i les alternatives revolucionàries sorgides del seu mateix si romanen suspeses mentre s’imposin les línies de partit que porten les UBCH. Respecte de la relació del Poder Popular amb el PSUV, el comandant Chávez, amb una gran insistència, deia: “Però el partit no pot apropiar-se, compte!, dels consells comunals, […] no ho permeteu. […] Produiríem un avortament”. (Aló Presidente Teórico, núm.1, 2009). En el to d’aquestes advertències, Chávez semblava comprendre que el partit, en les seves funcions d’orientar el rumb de la revolució, tendeix a esclafar l’autonomia del poder popular. Això significaria produir un avortament, l’avortament de les noves relacions socials revolucionàries que emergeixen justament del Poder Popular per a la construcció del socialisme. En aquest sentit, si el poder popular ha de ser base d’alguna cosa és precisament d’això, del socialisme.

Si el poder popular, sobre la base de les noves relacions socials que impulsa, és el sosteniment del projecte socialista de la Revolució Bolivariana, encara ho ha de ser més per a la sortida, en termes anticapitalistes, de la crisi tweet

Una altra estructura construïda sobre la base de les instàncies del Poder Popular com a alternativa a la crisi econòmica i política provocada per l’envestida dels empresaris i comerciants van ser els Consells Locals d’Abastiment i Producció (CLAP). Si bé aquesta estructura va resoldre de manera parcial el problema de la distribució dels aliments de primera necessitat a les cases de les famílies més desfavorides, ha produït un efecte desintegrador al si del Poder Popular, ja que es constitueix com una instància paral·lela al poder polític de la comuna, de manera que la desplaça, i provoca que aquests comitès esdevinguin el centre d’interès dels afers del poble, fet comprensible atès que són els encarregats de resoldre, en les comunitats, el gran problema de la distribució dels aliments bàsics.

Amb el que s’ha dit en aquest darrer apartat volem advertir sobre el fet que, al nostre entendre, això significa un debilitament creixent del poder popular com a base fonamental del projecte socialista de la Revolució Bolivariana, producte de la crisi política i econòmica a partir de 2013. Debilitament que podria haver-se evitat, i que encara pot revertir-se si es torna el rol protagonista al poder popular en les alternatives revolucionàries de la crisi, més enllà d’utilitzar-lo com a plataforma per a la defensa de les institucions, d’un costat, i com a braç operatiu de les polítiques públiques, de l’altre. Si el poder popular, sobre la base de les noves relacions socials que impulsa, és el sosteniment del projecte socialista de la Revolució Bolivariana, encara ho ha de ser més per a la sortida, en termes anticapitalistes, de la crisi que han provocat els sectors contrarevolucionaris tant interns com externs.

Finalment, aquestes reflexions cerquen portar a debat, tant a Veneçuela com a qualsevol país en lluita per la seva emancipació, l’actualitat i vigència que té el projecte del poder popular com a base i sosteniment de qualsevol transformació revolucionària de caràcter anticapitalista. Sense poder popular no és possible la construcció d’un món nou.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Filòsof marxista. Articulista i investigador, membre de la Red de Intelectuales en Defensa de la Humanidad.

Comentaris

Poder Popular: fonament del socialisme i alternativa per a la crisi

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa