Poble, justícia i llibertat: 10 rostres de la revolució africana

Sota la ploma de Saïd Bouamama i la traducció d’Oriol Valls i Fornells, Tigre de Paper publica Figures de la revolució africana. De Kenyatta a Sankara, un recull de 10 biografies de l’Àfrica més revolucionària.

Poble, justícia i llibertat: 10 rostres de la revolució africana

Sota la ploma de Saïd Bouamama i la traducció d’Oriol Valls i Fornells, Tigre de Paper publica Figures de la revolució africana. De Kenyatta a Sankara, un recull de 10 biografies de l’Àfrica més revolucionària.

Rere l’inabastable volum de lliçons acadèmiques que anomenem historiografia del segle XX, en els racons ocults que carreguen més polsina s’amaga un continent que va ser el bressol de la humanitat. Un tresor sotmès a les urpes del colonialisme i víctima de l’ambició dels imperis, per molts capitalistes una font de recursos i mà d’obra ja degradada pel pas dels segles, des del seu teixit econòmic al cultural. Contra la sentència «excepte pel continent, Àfrica no existeix» de Ryszard Kapuściński, a causa del seu cosmos d’ètnies tan heterogeni i contradictori, les revolucions d’alliberament dels anys 50-70 pretenien enderrocar el sistema imperialista a través d’un lligam que unís totes les cultures africanes, una cultura patriòtica tan forta i orgullosa com és la idea d’un poble oprimit que diu prou. El cercle intel·lectual que va erigir aquest discurs ha sigut passat per alt a casa nostra, i una bona aproximació podria ser Figures de la revolució africana. De Kenyatta a Sankara, escrit per Saïd Bouamama i disponible en català gràcies a la traducció d’Oriol Valls i Fornells i a la publicació d’edicions Tigre de Paper.

Sovint les passions que genera Àfrica han quedat emmarcades per una narrativa èpica i tribal, que es retrata com una novel·leta per remoure consciències en cròniques periodístiques, guies de viatge o fotografies a les xarxes al pur estil white savior. No deixen entreveure les vulneracions del passat, com tampoc les relacions de complaença pel manteniment del règim. Les biografies afroamericanes com les de Frederick Douglass pretenen atiar un esperit de reforma individual i col·lectiu, de canvi, lluny dels dictàmens ideològics de la societat acomodada, i en sintonia amb aquesta voluntat l’autor i militant associatiu de Roubaix ens presenta 10 biografies intel·lectuals dels pensadors combatents més revolucionaris de l’Àfrica, és a dir, un «retrat col·lectiu dels pensadors i dels actors de l’alliberament africà del període de descolonització». Una tria interessada, afirma Saïd, que permet fixar els ulls al corrent doctrinal, profundament socialista, del “pensament-acció” d’aquests nous ídols.

Patrice Lumumba a Brussel·les|Font: Wikimedia Commons

«Sempre és lopressor, no l’oprimit, qui determina la forma de lluita» va dir Nelson Mandela, i des del desembarcament del Regne de Portugal el 1441 a les costes de la futura Mauritània, que la lluita es veuria marcada per l’opressió de l’esclavitud. En el context de la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà durant la Revolució Francesa, la revolta de Saint-Domingue del 1791 serà l’esquerda d’aquest gerro de porcellana del colonialisme, que produirà una reacció en cadena mai vista en demolir el mite de la invencibilitat dels blancs. Neix una república negra, i l’heroi de la causa Toussaint Louverture, futur governador i “Pare d’Haití”, esdevindrà un model per a molts deixebles de les revolucions d’independència. Aquestes biografies demostren que a Àfrica també beuen d’aquesta tradició, ara amb la Declaració dels Drets Humans i l’ONU com a noves peces del tauler, però també són presoners de les circumstàncies poc afavoridores de la postguerra. Gràcies a aquesta visió fragmentària podem seguir les diferents paradoxes internacionals de la Guerra Freda, però també les contradiccions i dilemes interns que turmentaven aquesta elit intel·lectual amb molta ambició i pocs recursos.

Jomo Kenyatta, Aimé Césaire, Ruben Um Nyobè, Frantz Fanon, Patrice Lumumba, Kwame Nkruma, Mehdi Ben Barka, Amílcar Cabral i Thomas Sankara, amb Malcolm X com a convidat de referència del moviment afroamericà als Estats Units. Rostres que van rebre les traïcions dels partits comunistes del Vell Continent en deixar de banda la bandera de l’alliberament esclavista, ja que hi havia una altra guerra i principis més pràctics com la igualtat de drets, l’assimilació cultural. Rostres que van patir el gir de les tropes estatunidenques que, si abans veien amb certa simpatia un acord d’independència amb Europa, amb l’arribada de la doctrina Truman van dur a terme campanyes d’assassinats contra les seves persones. Rostres, en definitiva, que van lluitar cos a cos contra els enemics de la seva metròpoli a la Segona Guerra Mundial, que es van formar allà intel·lectualment i van establir contacte amb molts compatriotes que compartien les mateixes ambicions, a saber, un canvi pel seu veritable país. Rostres d’homes, no de dones: com en tantes altres ocasions, van quedar postergades de l’esfera política.

Font: Wikimedia Commons

I, després de la independència, què? Amb un treballat repertori de referències bibliogràfiques, Saïd ens proporciona un entramat de debats polítics al voltant de la teoria i pràctica dels processos d’alliberament, sense perdre de vista les influències de les congregacions internacionals de la descolonització com la Conferència de Bandung de 1955 o l’Organització de Solidaritat amb els Pobles d’Àfrica i d’Àsia (OSPAA). Pannegrisme o panafricanisme, independència prematura o gradual, revolució o reforma, democràcia o autoritarisme, armes o pacifisme, lluita o reconciliació; els líders d’aquests moviments havien de respondre a un cúmul de dubtes condicionats per la misèria, plans d’austeritat, canvis polítics intensos, sabotatges econòmics, multinacionals depredadores i conspiracions. Les utopies no podien traçar un camí fàcil, no sense mesures contradictòries i, per desgràcia, errors terribles.

La noció d’un procés d’emancipació innocu a Àfrica és una mentida cruel que amaga la guerra bruta de les civilitzacions occidentals. Mentre que el règim comunista cercava una «clientela d’aliats en deute», les antigues potències van assumir que «és possible defensar els seus interessos econòmics i estratègics malgrat un context aparentment desfavorable», i amb la llei de la pastanaga i el garrot els homicidis es maquillaven amb lleus bocins d’autonomia política, que no econòmica. Els eufemismes com dominion, “províncies d’ultramar” o “Región Ecuatorial de España” són a tall d’exemple una de les proves d’aquest cinisme d’un poder suposadament en trànsit que passaria a definir-se com “sistema neocolonial”. Tal com es veia dins el context africà, en paraules de Ben Barka:

«Aquesta orientació (neocolonial) no és una simple opció en l’àmbit de la política exterior; és l’expressió d’un canvi profund en les estructures del capitalisme occidental. Des del moment que, després de la Segona Guerra Mundial, l’Europa occidental, amb el pla Marshall i una interpenetració cada vegada més gran amb l’economia americana, es va allunyar de l’estructura del segle XIX per adaptar-se al capitalisme americà, era normal que adoptés les relacions dels Estats Units amb el món; en una paraula, que també tingues la seva “Amèrica llatina”»

Ben Barka
Combatents PAIGC (FARP)|Font: Picryl

Així doncs, què va passar a Camerun o al Marroc durant la Guerra Freda? Quines repercussions varen tenir la Revolució comunista xinesa al Congo? I la crisi dels míssils cubans a Kènia? Què va suposar la doctrina Nixon a Burkina Faso? I la crisi del petroli a Ghana? El neoliberalisme a Algèria? Ens podríem passar una llarga i esgotadora vetllada formulant preguntes que la majoria de lletraferits occidentals respondrien amb una ganyota d’ignorància. Aquestes figures, però, han sigut motiu d’inspiració i continuen sent-ho per un moviment postcolonial que ha entrat amb certa força a les aules i biblioteques. Encara queda camí per deslligar-nos d’aquesta bena que tenim als ulls, davant del continent que fou l’origen dels homes, i gràcies a llibres com aquest podem entreveure no només la fosca història dels últims vestigis imperialistes, sinó també els itineraris d’unes figures sacralitzades que, estudiades amb rigor i amb distància, és a dir, humanitzades, són encara molt més profundes.

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Grau en Humanitats i màsters en Democràcies Actuals i Història del Món a la Universitat Pompeu Fabra. He sigut voluntari a Amnistia Internacional Barcelona-L'Hospitalet i a PEN Català.

Comentaris

Poble, justícia i llibertat: 10 rostres de la revolució africana

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.