Pla. Estat d’ànim. Camp de batalla. Reflexions sobre el Green New Deal (part II)

És el Green New Deal la solució a una transició energètica des de l'esquerra? Quins elements es poden aprofitar?

Pla. Estat d’ànim. Camp de batalla. Reflexions sobre el Green New Deal (part II)

Pla. Estat d’ànim. Camp de batalla. Reflexions sobre el Green New Deal (part II)

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

És el Green New Deal la solució a una transició energètica des de l'esquerra? Quins elements es poden aprofitar?
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Massa radical o massa poc?

L’ambivalència que hi ha en les crítiques al Green New Deal des de l’esquerra és que són massa radials o, d’altra banda, no prou radicals («reformes suaus proposades per socialdemòcrates», en paraules de Joshua Clover).

Podem pensar que el Green New Deal és una guerra de classes sense reserves o un win-win pel creixement verd? tweet

D’una banda, aconseguir una retirada d’energies fòssils a tota l’economia implicaria una reacció dura de la classe dirigent (com diu Bernes, «hauríem d’esperar que els poderosos es defensin amb tot el que tenen, que més o menys és tot»). D’altra banda, el Green New Deal salva el capitalisme d’ell mateix i «deixa el creixement intacte» (Bernes) així com «no afecta les empreses que es basen en els beneficis» (Clover). Les implicacions polítiques també són ambivalents. En una primera lectura, l’estat (captiu del capital), hauria d’assegurar que la legislació no es fa fora dels seus límits, ni és vetada ni diluïda pels encarregats d’implementar-la fins a un punt de mort per burocràcia. En una segona lectura, es fa difícil creure que el sistema polític s’oposés a una reforma tan minsa, tenint en compte la legitimitat que li donaria fent veure que pren mesures contra el canvi climàtic.


Podem pensar que el Green New Deal és una guerra de classes sense reserves o un win-win pel creixement verd? Està massa radicalment pensar per aplicar-lo en la conjuntura actual, o és massa reformista per abordar la crisi climàtica actual?


Es podria discutir, com ho fa Bernes en particular, que aquesta ambivalència no és una característica inherent del tractat, sinó de la visió global de la política, un mirall en el qual tothom s’hi pot veure reflectit i veure-hi la seva visió, anticapitalista o emprenedora, i veure-hi el futur que desitja reflectit en les possibilitats que aporta.

Font: Francisco Flor


Hi ha una altra lectura en aquesta indefinició. L’estat no és monolític ni unitari, com tampoc ho és el capital. El capital no el conformen només els capitalistes, sinó sectors sencers que competeixen entre ells, ja que la competitivitat és un dels pilars del capitalisme. A més del mercat i la inversió, els capitalistes competeixen pel monopoli a l’estat: a les polítiques, a l’àmbit d’actuació, a la legitimitat. Podem preveure que diversos actors lluitin per alguns aspectes del Green New Deal (la tecnologia verda), i altres actors lluitin per bloquejar-lo (la indústria dels combustibles fòssils). I encara podem anar més enllà: algunes empreses petrolieres estan invertint bilions de dòlars en combustibles poc o gens contaminants; el sector immobiliari pot ser reticent a les energies eficients, tot i que veuria amb bons ulls una inversió estatal en infraestructures energètiques, ja que això podria fer créixer el valor dels immobles. Entendre els posicionaments de cada agent capitalista és un requisit imprescindible per traçar qualsevol estratègia que sigui una alternativa factible als plantejaments centrats en el benefici. I fins i tot comptant amb el gran poder dels inversors privats per fixar els marcs polítics –un poder robust en el nostre sistema federal, en què les administracions lluiten per finançar-se- pot ser que la legislació canviï substancialment les regles de joc que coneixem. Recentment, gràcies a la pressió dels moviments socials organitzats pel dret a l’habitatge, l’Ajuntament de Nova York a impulsat un pla ambiciós per limitar les emissions dels edificis, malgrat la pressió del lobby immobiliari.

Si l’estat i el capital són heterogenis, la competició entre diversos agents de la classe dirigent pot obrir escletxes estratègiques pel poder popular tweet

Si l’estat i el capital són heterogenis, la competició entre diversos agents de la classe dirigent pot obrir escletxes estratègiques pel poder popular, per la classe treballadora que també es troba fragmentada. Tot i això, encara no és cap agent constituït, ni podem esperar que un moviment s’unifiqui espontàniament per fer cap ruptura revolucionària. No hi ha alternativa a la lenta i accelerada feina d’interseccionalitzar els diversos interessos de la classe treballadora. Sota el paraigua de la «transició energètica», el Green New Deal obre la porta a què treballadors de diversos àmbits que destrueixen el medi ambient pugui formar part d’aquesta ruptura. Mentrestant, les vagues a l’ensenyament entre els mestres –que són part vital de la reproducció social de la força de treball i que serien clau en una societat transformada energèticament- ens convida a expandir el significat de «feina verda» per englobar treballs menystinguts i invisibilitzats que tenen cura de la gent i del medi ambient.

En termes més generals, l’ambigüitat del Green New Deal ofereix una oportunitat històrica per les esquerres. Potser sense saber-ho, Bernes fa referència a aquesta oportunitat: segons ell, per als favorables al tractat «la seva vàlua és principalment retòrica; permet moure el tauler de discussió, generar debat polític i subratllar l’emergència de la crisi climàtica. És més una catarsi per posar el tema sobre la taula que no pas un paquet de solucions». M’agradaria entrar més en la diferència entre «posar sobre la taula un tema» i «tenir un pla», però m’agradaria subratllar aquesta frase: «moure el tauler de discussió, generar debat polític i subratllar l’emergència de la crisi climàtica». Si a través d’aquest tractat les forces d’esquerres poden fer aquestes tres coses, serà un avenç importantíssim; no un fi en si mateix, és clar, però no veig cap transformació radical que no hagi de passar primer per aquests tres punts.

Font: Flickr – mariocutroneo


Demandes o mentides?


L’ambivalència és la conseqüència directa de la vaguetat (Segons Bernes: «el Green New Deal proposa descarbonitzar la majoria de l’economia en deu anys, però no diu enlloc com»). Però això no és cert del tot. Hi ha un auge de propostes sobre com descarbonitzar l’economia, no només des dels gurus del capitalisme verd, sinó també des de l’agroecologia, la banca pública o l’habitatge social per canviar l’obsolescència programada i defensar el consum i producció sense residus. Mai abans havia mantingut tantes converses sobre arquitectura i energia, la contribució dels diversos sectors a les emissions globals, els dilemes sobre taxes als combustibles. Això no vol dir que totes les propostes serveixin per arribar a bon port, ni tampoc serviran per trobar un punt mitjà entre l’expropiació de les indústries petrolieres i les exempcions fiscals; però serveixen perquè molta gent s’estigui conscienciant sobre la descarbonització. Aquests debats en àmbits diferents serviran per gestar els conflictes polítics i de classe del futur més pròxim.

Una visió crítica, fonamentada i amb perspectiva històrica de les institucions sempre les veu com elements dinàmics, provisionals, amb possibilitats de resoldre el conflicte de classes tweet


L’acusació que Bernes fa sobre la vaguetat del tractat s’acaba convertint, però, en una de més greu: d’engany. Els socialistes com jo, que ens mobilitzem pel tractat, sabem del cert «la mitigació dels efectes del canvi climàtic dins d’un sistema de producció basat en generar beneficis és impossible, però pensar que el Green New Deal és el que Trotsky va anomenar «programa de transició» cap a una «transició de la demanda». És per aquesta idea que considera que la combinació d’aplicació tecnològica i impossibilitat sistèmica és el que pot convertir el Green New Deal en una aposta radical: si el capitalisme pot salvar la humanitat i el planeta i no vol fer-ho, la gent es revoltarà per un bé major. Però aquesta idea no és només condescendent, com bé apunta, sinó que és una profecia autocomplerta de fracàs: «la demanda impulsa a crear estructures i institucions per fixar uns objectius» per acabar-ne fixant uns altres. En aquest cas, les organitzacions que es creïn per «solucionar el canvi climàtic des de dins del capitalisme» fracassaran i, inevitablement, hauran de canviar de pla i «expropiar la classe capitalista i reorganitzar l’estat amb criteris socialistes». Aquestes institucions, però, «són estructures inherentment inertes», i un cop s’han dissenyat no poden retransformar-se.


Però em sembla una afirmació estranya. En les ciències socials, la «dependència dels factors» és un mantra teòric del sistema institucional que serveix per resignar ideològicament a mantenir l’statu quo. Una visió crítica, fonamentada i amb perspectiva història de les institucions sempre les veu com elements dinàmics, provisionals, amb possibilitats de resoldre el conflicte de classes i en constant necessitat de reproducció i legitimació. Les institucions són convencions socials a través de les quals la dominació per la força es canalitza en forma d’hegemonia.

És una lliçó que la dreta té ben apresa, a la vista de com intenta maniobrar per fer-se lloc a cada escletxa de vida institucional: direccions escolars, governs, tribunals, comissions. En altres llocs com al Partit Comunista de Kerala o a Espanya, els partits d’esquerres i els moviments socials han aconseguit forçar canvis institucionals. Amb una barreja d’innovació en les polítiques, prova i error, organització social i altres elements han aconseguit llimar part de la dominació del sistema. A Kerala, per exemple, les institucions locals van mobilitzar xarxes de solidaritat com a resposta a les inundacions de l’estiu de 2018. Aquest és un exemple que podem fer molt bé d’aprendre de cara al nostre futur més pròxim.

Font: Flickr – Lumiago


Entre la desesperança ambiental i l’optimisme cruel

Resulta, tanmateix, que els defensors del Green New Deal no tendeixen només a l’engany sinó que també n’han estat víctimes. En el seu món futur de color de rosa, «el món que ens deixarà el Green New Deal és aquest món, però millor: amb zero emissions, sanitat universal i universitat pública». Però els espera un despertar força dur: «és temptador però factualment impossible de combinar. No podem seguir amb aquest món». Tan sols una «reorganització completa i profunda de la societat» servirà per avançar.

Però no només els partidaris tenen grans esperances. Bernes també apunta que «una societat emancipada, en la que ningú pot obligar un altre a treballar per sortir de la pobresa implicaria felicitat, sentit, llibertat, satisfacció i una mena d’abundància». S’assembla al meu propi horitzó de radicalitat. Però com hi arribem? «Cal una revolució». Però la sensatesa respon: «no s’albira cap revolució a l’horitzó». I aquesta reflexió va en la mateixa línia que tot l’article, de dir la veritat en lloc de donar falses esperances. «Diguem el que sabem que és veritat», «però sense mentir-nos els uns als altres», o com diu Clover, «hem arribat als temes seriosos».

Aquests exhortations mostren l’autor per sobre del debat, calmat i objectiu i pinta els seus opositors com confusos, falsos i enganyats. Tornant a la cita anterior, seduïts per la, va enredar, i, per retornar a la cita abans esmentada, va seduir pel gran somni verd. Però la «tristor ambiental» que descriu Bernes no és una altra forma de copsar l’estat de la realitat?

Una crítica fonamentada diria que el Green New Deal se sustenta en una fantasia: que un estat amb consciència ecològica ens pot salvar d’una catàstrofe climàtica. tweet


Curiosament, algunes rebutges de l’esquerra al Green New Deal coincideixen amb els arguments dels enemics conservadors que tenim en comú: ambdós titlles aquestes polítiques de fantasia, o encara pitjor, de ser un pla ocult disfressat de fórmula per a un món millor. Mentre que la dreta es fixa en el possibilisme i l’impacte econòmic de la inversió pública que requeriria, Bernes se centra la improbabilitat objectiva del projecte («morirà en la fase d’implementació»). Paradoxalment, centrant-se en aquests aspectes els escèptics d’esquerra perden l’oportunitat de treballar arguments més convincents. Segons Bernes, el problema del Green New Deal no és d’implementació sinó de política. Una crítica fonamentada diria que el Green New Deal se sustenta en una fantasia: que un estat amb consciència ecològica ens pot salvar d’una catàstrofe climàtica. Aquesta fantasia ens fa abandonar la via d’actuacions radicals i és, en el fons, un pretext perquè l’estat no faci res. El risc de desmobilització, de projectar l’alienació de les classes populars cap a l’estat pot ser una idea seductora del Partit Demòcrata en cas de victòria el 2020. El Green New Deal és, en aquest cas, un exemple molt clar d’optimisme cruel: les esperances que genera són precisament el que impedeix la seva realització.

Font: Flickr – Gabriele Giusto


El pessimisme, per la seva banda, ens protegeix del dolor que provoca la decepció. Tanmateix, el risc del pessimisme és que tendeix a precedir el fatalisme, que té el mateix element desmobilitzador que esperar una salvació per part del sistema. Però hi ha una altra opció. L’alternativa oposada al pessimisme no és un optimisme desmesurat, sinó una militància incondicional a una acció conjunta davant el perill i la incertesa. Podem seguir el rastre dels moviments socials que fan un suport crític al Green New Deal i en volen aprofitar les escletxes, mentre que alhora remen en contra d’altres elements que proposa i volen expandir les possibilitats polítiques que hi pot haver. Els moviments indígenes pro-medi ambient han publicat manifestos donant suport a alguns punts de la resolució i el seu rebuig a altres (especialment el llenguatge d’energia «neta» o «de cost zero», que obre la porta a tecnologies de geoenginyeria que encara no han estat provades), prioritzant sempre les demandes dels exclosos, explotats i desposseïts per sobre de la tecnocràcia.


El grup de treball ecosocialista dels Socialistes Demòcrates d’Amèrica (DSA) (nova: formo part del comitè de direcció) va desenvolupar un seguit de principis que donen suport la resolució mentre van més enllà del seu contingut, emmarcant-lo en «la lluita pel clima com a lluita contra el capitalisme i les diverses formes d’opressió que el sostenen.» En una línia similar, KaliAkuno de Cooperation Jackson ha criticat el productivisme i nacionalisme del marc conceptual del Green New Deal, mentre defensa el desenvolupament d’alternatives de base (com les cooperatives, l’agricultura urbana, la restauració de l’ecosistema) i la desobediència civil per lluitar per una transició radical i amb justícia cap a l’ecosocialisme.

Més que refugiar-se en la negació, aquests moviments ataquen de soca-rel un dilema estratègic molt complex: el repte d’afrontar simultàniament les fraccions entre el capital i molts dels aliats a l’estat que lluitaran per conservar el monopoli de l’energia fòssil i radicalitzar les polítiques del Green New Deal més enllà de les seves limitacions actuals.

En un conflicte tan asimètric com el dels combustibles fòssils, béns privats, terratinents, dirigents i polítics que van a la seva, necessitem una acció disruptiva extraparlamentària que surti des de baix. tweet

Com pot néixer aquest nou món a partir de l’actual és una pregunta que s’ha de fer qualsevol moviment transformador i radical. Quines propostes es poden fer en demandes programàtiques, formes d’organització i disseny institucional, mobilització i implementació? I un cop engegades, trencarien amb la sacralització del creixement, acumulació de capital i beneficis? Quines coalicions poden teixir complicitats dintre d’elements de la transició energètica? Quines crisis financeres es poden albirar? El repartiment de capital anirà cap a dalt o cap a baix? Quines són les vulnerabilitats en l’ordre hegemònic?

Font: Flickr – Samuel Tristán

Estem vivint un moment de turbulències; pronosticar o predir el futur és analíticament menys rigorós que intervenir-hi activament. Encara no sabem com s’aplicaran les polítiques del Green New Deal. El que sabem segur és que la resignació vestida de realisme és la millor manera d’assegurar l’opció menys transformadora. Esperar una ruptura democràtica és el mateix que evaporar les esperances. En un conflicte tan asimètric com el dels combustibles fòssils, béns privats, terratinents, dirigents i polítics que van a la seva, necessitem una acció disruptiva extraparlamentària que surti des de baix. Agafant l’exemple de Standing Rock, les vagues de mestres, Extinction Rebellions, les vagues juvenils pel canvi climàtic i l’experimentació creativa de les polítiques i institucions. Aquestes lluites tenen oportunitats de satisfer aquests desitjos i generar canvis que transformin identitats. N’aprendrem, ens equivocarem i en tornarem a aprendre. Aquest Green New Deal no aporta cap solució, però obre un nou terreny polític. Prenguem-lo.

Article originalment publicat a Viewpoint Magazine
Traducció de Frederic Muniente
Imatge de portada: Flickr – Ministerio del Ambiente
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Professora de ciències polítiques al Providence College

Comentaris

Pla. Estat d’ànim. Camp de batalla. Reflexions sobre el Green New Deal (part II)

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Scroll to Top

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.