Pla. Estat d’ànim. Camp de batalla. Reflexions sobre el Green New Deal (part I)

El canvi climàtic requereix d'accions valentes...però qualsevol transició ecològica és viable?

Pla. Estat d’ànim. Camp de batalla. Reflexions sobre el Green New Deal (part I)

Pla. Estat d’ànim. Camp de batalla. Reflexions sobre el Green New Deal (part I)

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

El canvi climàtic requereix d'accions valentes...però qualsevol transició ecològica és viable?
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Els científics Experts en canvi climàtic ja semblen uns radicals

L’informe del IPCC (Grup Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic per les seves sigles en anglès) del 2018 conclou que es necessitarien «canvis precedents de sentit un tots els àmbits de la societat» per limitar l’augment de temperatura un 1,5 °C. En un informe devastador que explica l’estat precari dels ecosistemes del planeta, el grup de treball per la Biodiversitat i l’ecosistema de Nacions Unides reclama, en paraules del seu director, «una reorganització radical i transversal en els camps tecnològic, econòmic i social, incloent-hi paradigmes, objectius i valors».

La primera (i de moment única) iniciativa de política dels EUA per adreçar la greu crisi és el Green New Deal, que es va introduir en una resolució conjunta al congrés aquest febrer passat. La resolució proposa, entre altres objectius, descarbonitzar l’economia, invertiren infraestructures, i creació de llocs de treball dignes per a milions de persones. Mentre aquesta resolució està, d’una perspectiva planetària, evidentment limitada per la seva escala domèstica, transformar els EUA en aquesta línia segurament tindria repercussions globals per dos motius: els EUA és un impediment principal per una cooperació global per al clima, i partits polítics d’altres llocs del món (per exemple, El Partit Socialista Obrer Espanyol i el Partit Laborista del Regne Unit) han començat per adoptar el Green New Deal com a marc per les seves polítiques interiors.

La dreta ha apel·lat a l’espantall roig i ha titllat el pacte de «monstre socialista», una autopista cap a la servitud a la planificació estatal, racionament i veganisme obligatori. tweet

Després d’uns mesos d’incerteses, podem començar a identificar unes posicions respecte al debat sobre el Green New Deal. La dreta ha apel·lat a l’espantall roig i ha titllat el pacte de «monstre socialista», una autopista cap a la servitud a la planificació estatal, racionament i veganisme obligatori. El centre, tot i estar desapareixent, està aferrant-se al seu sentit de política de triangulació: el Green New Deal és un somni infantil; els adults saben que l’alternativa és segar al camí del bipartidisme i l’incrementalisme.. L’esquerra, òbviament, sap que en el context de la crisi climàtica, la xenofòbia creixent, i el debilitament dels consensos neoliberals, no es pot creure en solucions “orientades al mercat” ni recuperar amb nostàlgia “les normes i institucions” americanes.

Salar de Uyuni. Font: Flickr – Danielle Pereira

Però a l’esquerra hi ha també crítiques i rebutges del Green New Deal (com es veu aquí, aquí, aquí, i aquí). Hi ha la idea que el Green New Deal segueix, com l’antic New Deal, carregant a l’estat a través del seu comitè executiu burgès el rescat del capitalisme de la crisi planetària que ha creat. En aquest marc, més que empoderar les comunitats «més afectades i vulnerables» com reclama la resolució, el que es farà és subsidiar el benestar corporatiu de les empreses a través d’exempcions fiscals, cooperacions público-privades, desenvolupament d’infraestructures que estimulin el mercat immobiliari, i garanties laborals que estimulin el consum. Un win-win per l’estat i el capital que deixarà intacte el model d’acumulació creixentocèntric, el que suposarà una derrota pel planeta i les comunitats més afectades per la crisi climàtica i l’apartheid ecològic. Però hi ha un altre element a tenir en compte. Com apunten algunes anàlisis, aquest escenari de victòria i derrota pels de sempre està basat en una mala interpretació del capitalisme contemporani. En un escenari d’estancament (descens de beneficis, bombolles especulatives, finançament, pensament rendista, acumulació per distribució cap amunt) el vampirisme del capital mai ha estat tan evident. La idea que el capital podria, amb uns petits estímuls, abandonar les seves tendències i invertir en activitats productives no és més que un atac de fantasia.

Tanmateix, un món basat en la mineria passa per l’acumulació i la generació de residus i contaminació. tweet

Pels escèptics d’esquerres amb aquest New Deal, aquest keynesianisme verd tan anacrònic té la seva contrapartida en el nacionalisme econòmic. Ho mostra en el llenguatge emprat a la resolució, que es refereix als EUA com un «líder internacional». O també en l’efecte del carbó, que només es té en compte dins de les mateixes fronteres, ignorant les grans xarxes d’extracció producció, i distribució i l’enorme transició que faria falta per convertir-les a energies renovables. En paraules de Max Ajl, el seu objectiu polític seria «una socialdemocràcia verda de portes endins, amb fronteres terrestres i marítimes militaritzades; de cara enfora, extracció de recursos pel benefici domèstic». Això es podria produir amb, per exemple, conquestes neocolonials per la creació d’energies renovables.

També hi ha límits extractius al Green New Deal, ofuscats per una aproximació basada en el carbó que comença i acaba en el consum elèctric domèstic. Una visió global i holística apunta al fet que l’energia renovable fomentarà la mineria, que al seu torn aporta els materials per reformar el nostre entorn de cara a funcionar exclusivament amb electricitat. Tanmateix, un món basat en la mineria passa per l’acumulació i la generació de residus i contaminació. Un exemple és el liti: extret de la salmorra o la mineria de veta, és un element indispensable per les bateries dels vehicles elèctrics o de l’emmagatzematge d’energia elèctrica. A Sud-amèrica, el liti s’extreu en quantitats alarmants en salines d’alta altura als Andes. Aquestes salines són vulnerables a sistemes hidrològics, i són una mena de desert que aglutina els diferents terrenys de la zona (agricultura i pastures de comunitats indígenes i mestisses). El 2050, amb una transició energètica a un 100% renovable i sense cap canvi en els patrons actuals de consum, la demanda de liti superaria en un 280% les reserves que hi ha avui en dia (dels dipòsits econòmicament viables d’explotar).

Font: Flickr – Chile Satelital

Finalment, hi ha el gran tema pendent que la resolució evita tractar: la indústria dels combustibles fòssils, responsable de la gran majoria d’emissions a tot el món. Aquest sector és un obstacle polític enorme: a causa del boom del fracking, els EUA estan a punt de ser el productor principal de petroli i gas (de fet, el món pot consumir prou petroli dels EUA que les disrupcions del subministrament — «sancions, conflictes o guerra civil»—gairebé no afecten el preu de cru). És difícil imaginar que aquest monstre cessi per voluntat pròpia i abandoni les seves inversions massives. En el cas que hi hagués controls d’emissions i s’apliqués una transició a energies renovables, es perdrien inversions bilionàries en perforadores, canonades, centrals energètiques i hi hauria trilions de dòlars en actius perduts (que provocarien una crisi financera global de la nit al dia).

Aquests són obstacles, cotilles i preocupacions reals. Però crec, tanmateix, que una política de negació pura—una política que, veient el poder dels nostres enemics, i les limitacions del tractat tal com està concebut, es col·loca a l’oposició del Tractat— no és empíricament intel·ligent ni políticament estratègic.

Comencem per l’empirisme. Ningú rebat que reduir els sistemes basats en el carbó a escala global i nacional és desitjable. Els mecanismes de retroalimentació que lliguen l’escalfament atmosfèric i la devastació mediambiental com la sequera, augment del nivell del mar, fenòmens climàtics extrems, és tal que cada grau—o dècima de grau—d’escalfament que evitem millora exponencialment l’habitabilitat humana i no humana del planeta. Això és especialment rellevant de cara als qui ja pateixen cataclismes climàtics. (En el moment d’escriure aquest article, en els dos darrers mesos a la costa est d’Àfrica ja hi ha hagut dos ciclons com mai se n’havien vist. El cicló Idai, per exemple, va matar milers de persones i en va afectar milions).

Font: Flickr – Nils van der Bourg

Ningú no discuteix que deixar de fer servir carbó sigui tecnològicament o fins i tot econòmicament viable. Els inversors i sectors de les energies renovables destaquen les reduccions notables dels costos de producció i emmagatzematge de les energies renovables. Hi ha el dubte, tot i això, de quant territori es necessitaria per implantar un sistema basat en energia solar i eòlica. No hi ha cap dubte que les energies renovables necessiten grans extensions de terreny, tant per la generació (turbines i plaques) i sistemes de transmissió. Però els càlculs d’extensions són divergents. Els més optimistes diuen que una instal·lació solar i eòlica als EUA podria ocupar menys d’un 1% del territori del país. Els més pessimistes, com Jasper Bernes, defensen que ocuparia entre un 20 i un 25%, un marge força ampli. Tot i això, aquests percentatges simplifiquen la complexitat del debat excessivament. A diferència de la biomassa i l’agricultura, una turbina eòlica i l’agricultura no són excloents l’una amb l’altra en l’ús del territori. Les plaques solars poden col·locar-se als terrats dels edificis, així que no afectarien els terrenys necessaris per produir aliments o preservar l’ecosistema. A la vegada, alguns dels usos que es fan avui en dia de la terra són ecoïcides i antisocials, i es podrien substituir per generar energies renovables o la conservació del medi, com per exemple jardins particulars, camps de golf, aparcaments i milers d’hectàrees federals cedides a empreses petrolieres o de gas. Les possibilitats de reducció en l’ús del carbó han d’anar més enllà del sector energètic, també s’han d’incloure en la infraestructura comercial: per exemple, reduir la velocitat dels vaixells de càrrega un 10% reduiria un 20% les seves emissions.

Com es pot veure, «tecnològicament viable» és un terme que engloba i amaga diversos escenaris.

Negar la possibilitat d’un canvi energètic implica amagar el cap sota l’ala de cara a les tasques complexes, històriques i mundials que tenim per endavant. tweet

D’una banda, ja hi ha una transició energètica per part del capitalisme verd i la seva indústria de «tecnologia neta». Les seves esperances es basen en millores tècniques com el control de la radiació solar per alterar el mínim possible el model d’acumulació existent, la quantitat d’energia que es fa servir i per a què o qui controla l’energia. D’altra banda, es podria optar per un model sense energies fòssils amb una combinació d’energies 100% renovables, dissenys en xarxa que maximitzin la resiliència de la distribució, la preservació de l’ecosistema, l’eficiència energètica, la reducció de la demanda (assegurant que les reduccions siguin principalment en activitats supèrflues), i un canvi de paradigma per passar d’un consum privatitzat a un que valori el consum col·lectiu i faci servir els recursos de manera ecològica i sostenible. Aquest paradigma exigeix reconèixer que la base de tots el problema climàtic (la cerca de beneficis per sobre de tot, la competitivitat, el creixement sense fi, l’explotació humana i natural i l’expansió imperialista) no poden formar part també de la solució.

Pas de l’huracà Idai. Font: Flickr – Climate Centre

Decidir entre el capitalisme verd i una transició ecosocialista –i tota la gamma de grisos entremig- és fer política. No només als EUA, sinó a tot el territori on hi afectarien les energies renovables, des de la frontera extractiva als vaixells de transport o les estacions d’emmagatzematge. A Xile, d’on provenen el 40% de les exportacions de liti i on he fet recerca, les comunitats indígenes i mediambientals s’estan començant a organitzar per lluitar contra nous projectes d’extracció de liti a través d’aliances als Andes i amb comunitats a l’Argentina i Bolívia.

A cada punt de la cadena del subministrament energètic hi ha interrelacionades qüestions tècniques i polítiques. Negar la possibilitat d’un canvi energètic implica amagar el cap sota l’ala de cara a les tasques complexes, històriques i mundials que tenim per endavant.

Article originalment publicat a Viewpoint Magazine
Traducció de Frederic Muniente
Foto de portada: Flickr – Oscar F.
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Professora de ciències polítiques al Providence College

Comentaris

Pla. Estat d’ànim. Camp de batalla. Reflexions sobre el Green New Deal (part I)

Registra't per comentar
  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El primer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.