Per un grapat d’euros: apologia de la universitat gratuïta

La gratuïtat és la millor opció per garantir que l'educació superior és un dret a l'abast de tothom.

Per un grapat d’euros: apologia de la universitat gratuïta

La gratuïtat és la millor opció per garantir que l'educació superior és un dret a l'abast de tothom.

A finals de curs el tema dels preus de matrícula sempre cobra rellevància. Aquest any especialment: el passat 9 de juny la consellera de Recerca i Universitats de la Generalitat, Gemma Geis, va anunciar canvis en els preus dels estudis de màsters. En concret, la consellera va anunciar una rebaixa d’un 40% dels preus de màsters de caràcter general —els professionalitzadors ja tenien un preu inferior— de manera que s’equiparaven amb els preus dels graus d’experimentalitat C, com medicina o enginyeria. Aquesta mesura situa els preus d’aquests màsters en 27,67 € per crèdit, o 1660 € anuals.

Això va provocar algunes reaccions contràries per part de persones vinculades al món universitari. Per exemple, Eduard Voltas, periodista i professor de la universitat privada Blanquerna-Universitat Ramon Llull, va comentar a Twitter “li estem baixant el preu del màster igual al fill de papà que al fill del currante” [sic]. Per entendre aquest comentari i d’altres de similars cal rastrejar l’origen d’aquest discurs. Si a més contextualitzem correctament la mesura, aquest discurs no només és qüestionable, sinó que la polèmica sencera desapareix.

En concret, al llarg d’aquest article vull demostrar que:

  1. No s’està produint una rebaixa de preus.
  2. Els serveis públics no haurien de tenir preu, ni tan sols en funció de la renda.
  3. La universitat gratuïta és un dret humà i la normalitat al nostre entorn.

Història antiga: l’augment de preus de 2012

Retrocedim una dècada. Abans de l’1-O, de l’hegemonia independentista i del govern de Pedro Sánchez, les coordenades polítiques eren molt diferents. L’any 2010 Convergència i Unió guanyava les eleccions al Parlament de Catalunya, desbancant el Tripartit. L’any següent el Partit Popular de Mariano Rajoy faria el mateix amb el govern socialista de José Rodríguez Zapatero. Crisi econòmica mundial i atur desbocat. CiU i PP pactaven amb naturalitat, encara, per exemple els pressupostos de la Generalitat de 2011. L’artífex de les polítiques econòmiques era el conseller Andreu Mas-Colell, el Chicago boy nostrat.

Les polítiques neoliberals també van arribar, com és natural, a les universitats públiques. Fins llavors, els preus de matrícula —les mal anomenades taxes universitàries— variaven percentualment cada any, però realment no tenien cap explicació al darrere. La Llei Orgànica d’Universitats (LOU) no especificava res al respecte, simplement, eren un 1% més alts o més baixos que els de l’any anterior depenent de la decisió arbitrària dels governs. El 2012, José Ignacio Wert, l’infame ministre d’Educació del PP, va fer saltar pels aires aquest model que havia funcionat per bé o per mal durant dècades. Amb una reforma exprés de la LOU es va implantar un nou sistema de càlcul dels preus de matrícula a partir del cost de prestació del servei.

Mas-Colell, ara, tenia l’instrument legal que necessitava. El nou marc legal permetia a les comunitats autònomes decidir el preu dins d’una forquilla de percentatges. Aquests percentatges estaven codificats en la mateixa llei, i per a tots els estudis tenien mínims. Per exemple, els graus havien de pagar-se d’un 15% a 25% del cost de prestació del servei. Els màsters de caràcter general a un mínim d’un 40%. La Generalitat d’Artur Mas i Andreu Mas-Colell va escollir el màxim per als graus. Aquest 25% que van calcular suposava el conegut increment del 66% respecte als preus del sistema anterior, situant Catalunya com a comunitat més cara de tot l’Estat Espanyol.

Aquest canvi no va ser rebut amb simpatia per part del moviment estudiantil, en absolut, i tampoc per la resta de la societat, convertint-la en molt impopular.

El sofisma de les taxes progressives

Una mesura tan dràstica i impopular necessitava un aparell ideològic sofisticat, i per sofisticat vull dir sofista, “persona que empra arguments capciosos”. I és que en la idea de pagar per usar els serveis públics ens hauria de resultar estranya. En el cas de la sanitat aquesta mateixa mesura s’anomenava, correctament, copagament, i va ser rebuda amb una gran oposició, demostrant que la idea d’una sanitat universal gratuïta està fortament arrelada en la nostra societat. De manera similar, l’educació pública és un servei gratuït protegit constitucionalment. Com és que no ocorre el mateix en el cas de la universitat?

La idea de lligar els preus dels serveis públics a la renda comença a ressonar amb força a partir de l’increment de preus de 2012. És un argument tenaç. La tesi central és que certs serveis públics, com l’educació universitària, no són accessibles per a tota la població per igual. En concret, les classes populars tenen més dificultats per accedir-hi que les classes benestants. La conclusió lògica és que si aquest servei és gratuït, les classes populars estan sufragant amb els seus impostos els estudis dels rics. Així ho expressaven Lluc Puig, Martí Jiménez i Roger Medina en un article al Diari ARA (“La universitat gratuïta ajuda els rics”, ARA, 10/1/2017). La seva proposta, per tant, és que en lloc de ser gratuïta la universitat tingui preus de matrícula progressius, taxant l’estudiantat ric. És més, citen estudis que mostren que és més efectiu invertir en les etapes primerenques de l’educació que en els estudis superiors, de manera que la millor manera d’afavorir les classes populars és invertint més en educació primària i menys en universitat.

Vaga general d’educació 2017. Foto: Flickr – Fotomovimiento

Aquest discurs tan ben trenat no sorgeix del buit. Els seus autors són membres de l’Institut Ostrom, un autoanomenat think tank liberal, anteriorment conegut com a Col·lectiu Catalans Lliures. Les seves idees són agressivament neoliberals i en contra de tota mena d’estat del benestar o regulació dels mercats. Per posar un exemple recent, estan frontalment en contra de la regulació de lloguers. Això no desmereix els seus arguments, però resulta contradictori per algú d’esquerres o progressista compartir una proposta sorgida d’aquest marc ideològic. De fet, fins abans de l’augment de preus, la idea dels preus dels serveis públics progressius era defensada amb cert fervor dins de partits com Iniciativa per Catalunya-Verds.

Aquí cal afegir una altra reflexió sobre preus i titularitat del servei: fins a quin punt un servei que és pagat mitjançant taxes ex post pels usuaris, en lloc d’impostos progressius ex ante, es pot considerar públic? Perquè un servei finançat de manera privada no té altre nom que empresa, i els seus usuaris clients. Tampoc entren, des de l’Institut Ostrom, en la problemàtica fiscal que planteja el seu model. La idea fonamental dels serveis públics és la de redistribuir la riquesa. Si només es fa a partir de taxes per ús dels serveis, com taxarem als usuaris dels serveis privats? Els rics, que tenen pensions privades, hospitals privats i escoles privades, s’estalvien la seva aportació.

L’apocalipsi de Sant Andreu (Mas-Colell)

Andreu Mas-Colell ha repetit ad nauseam aquestes idees: la gratuïtat de la universitat és regressiva; incrementar els preus afavoreix les classes populars. Però la segona pota del seu discurs era el gran cost de la gratuïtat. Per tractar-se d’una eminència mundial en l’àmbit de l’economia, les seves reflexions sovint resulten simplistes:

No negaré l’existència d’una demanda en sentit contrari: acostar-se a la gratuïtat. L’argument és que així és a Alemanya i en altres països europeus. Però en aquests països han estructurat les seves prioritats de formes diferents. A Alemanya existeix el copagament sanitari. Una vegada establerta una política pronunciadament favorable a les pensions i a la gratuïtat de la salut i l’educació, tota la resta, incloses les universitats, sofrirà. El dilema, doncs, perdurarà.

Andreu Mas-Colell, “Tiempo de reforma en la universidad”, EL PAÍS, 2/12/2018.

És a dir, que segons Mas-Colell existeix una certa dicotomia entre salut-educació i la resta de serveis com la universitat. Si a casa nostra la salut i l’educació obligatòria són gratuïts, la universitat no ho pot ser. Vegem un altre exemple, en una resposta que donava Mas-Colell a Xavier Domènech quan el segon va defensar la gratuïtat de la universitat:

Professor Domènech, si ara caiguessin del cel 70 milions anuals aplicables a qualsevol despesa, ¿de veritat que vostè ho dedicaria a una reducció lineal de les matrícules universitàries? ¿Per sobre de les llars d’infants o de l’educació primària? ¿Per sobre de la renda de ciutadania? ¿Per sobre d’atendre més generosament el tercer sector i la dependència? ¿O els aspectes més crítics de la sanitat?

Andreu Mas-Colell, “El ridícul i les matrícules universitàries”, ARA, 30/3/2019

En aquest cas, Mas-Colell utilitza un to més dur i agressiu cap a Domènech, demostrant que la Iniciativa Legislativa Popular per rebaixar els preus va tocar una fibra sensible. En aquest cas, Mas-Colell amenaça de manera ja totalment cínica amb la desaparició de llars d’infants, la mort de pacients en els hospitals i la pobresa absoluta per manca de la renda de ciutadania. El mateix Mas-Colell que és responsable d’una de les retallades més brutals de tots aquests serveix.

Podríem posar més exemples d’aquesta mena d’argumentació, en especial els de Germà Bel (“Plató, Aristòtil i les taxes universitàries”, ARA, 13/3/2019, i “Passant comptes: la rebaixa de les taxes universitàries”, ARA, 17/6/2020). El mateix Bel despatxa assumptes com l’ampliació de l’Aeroport del Prat dient que, si cal, traslladem els ànecs al Delta de l’Ebre.

El fet és que aquesta falsa dicotomia sobre els preus mai havia existit abans del 2012. Inicialment Mas-Colell justificava l’increment de preus per cobrir les retallades i insistia que era temporal. Posteriorment, la temporalitat ha desaparegut i l’argument és que hem d’escollir entre hospitals o preus de matrícula baixos. Que estrany que durant dècades hàgim gaudit d’ambdues coses.

Desfent el que mai hauria d’haver-se fet

Des de 2012 el moviment estudiantil ha seguit una estratègia de creixent intensitat en contra de l’augment de preus. La tornada al sistema previ va anar recollint suports cada cop més amplis —mocions als claustres universitaris, declaracions dels rectors, suport de sindicats i organitzacions juvenils incloent el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, etc.—, amb diverses mocions aprovades al Parlament de Catalunya que instaven al Govern de Junts pel Sí a efectuar una rebaixa del 30%, fet que resultaria en un retorn als preus pre-2012. La primera victòria va arribar el 2017, quan a partir d’una esmena de Catalunya Sí Que Es Pot que comptava amb una majoria al Parlament —incloent la CUP, PSC, PP i Ciutadans— el Govern es va veure obligat a cedir i incloure una rebaixa del 30% en els trams més baixos en els pressupostos. Cal dir que va ser l’única esmena que es va aprovar per unanimitat en aquells pressupostos. El moviment va agafar inèrcia i va cristal·litzar en una Iniciativa Legislativa Popular per codificar aquestes rebaixes en la Llei Catalana d’Universitats.

Antoni Castellà i Andreu Mas-Colell. Foto: Flickr

Interludi: una de les darreres mesures del govern de Mariano Rajoy va ser eliminar el mínim de preus, de manera que des de 2018 Catalunya i la resta de comunitats eren lliures de rebaixar els preus per sota del 15%. Fins i tot el PP reconeixia la impopularitat de la mesura.

A principis de 2020 el PSOE i Unidas Podemos van eliminar el sistema de preus de Wert, tornant efectivament al marc legal pre-2012: els preus els decidia el govern, i la llei no marcava cap mínim ni màxim. Aquell mateix any la Generalitat va anunciar una rebaixa per a tots els estudis de grau, desfent de manera efectiva l’increment de 2012 per aquests estudis. Aquesta mesura va costar entre 45 i 50 milions d’euros. I arribem ara ja al present, on la nova consellera ha anunciat l’equiparació de preus de graus i màsters no habilitants, eliminant les restes de l’increment de preus de Mas-Colell. Aquesta darrera mesura costarà 9 milions d’euros. Aquest 2021 podem dir que el model de preus de Mas-Colell i l’Institut Ostrom és, per fi, mort.

En total, desfer els augments de preus suposarà que les famílies han deixat de pagar uns 60 milions d’euros aproximadament, que han estat assumits per la Generalitat. Posem-ho en context:

  • Tornar als preus de grau pre-2012: 45-50 milions d’euros
  • Equiparar màsters i graus: 9 milions d’euros
  • Circuits de Catalunya, SL: 15 milions d’euros
  • Compra dels terrenys de BCN World: 120 milions d’euros

Sí, Circuits de Catalunya, SL, és l’empresa pública que gestiona el circuit de Montmeló. Aquí es podria argumentar que comparar la rebaixa de preus amb els pressupostos d’educació —5.200 milions— o sanitat —9.600 milions— no té sentit. Que no haurem de tancar llars d’infants per desfer aquest increment de preus d’un servei públic. Però és més senzill mostrar que resulta ridícul que Mas-Colell o Bel posin el microscopi sobre els preus de matrícula quan destinem com a país quantitats en el mateix ordre de magnitud a les carreres de cotxes o a un complex de macro-casinos. O quan Mas-Colell va justificar el rescat a la banca, una despesa 1.000 vegades superior al que ha costat la rebaixa de preus de la universitat.

L’argumentació de Mas-Colell, de Bel o de l’Institut Ostrom és infinitament cínica. Mentre amb una mà escanyen els serveis públics, amb l’altra financen indústries extractives i rescaten a la banca. I ens demanen que escollim entre universitats o llits d’hospital.

I per acabar-ho d’adobar, els preus que s’ha cobrat des de 2012 fins a 2020 són qüestionables des d’un punt de vista legal. El redactat perpetrat el 2012 especifica uns percentatges sobre el cost de prestació del servei. No s’especifica en cap cas quin és aquest cost, ni com es calcula, deixant en mans de cada comunitat autònoma escollir un percentatge i produir aquest número. La fórmula usada a Catalunya consistia, en termes generals, en dividir el cost sencer de la universitat entre tot l’alumnat. Aquest mètode, com assenyalava l’Observatori del Sistema Universitari en un informe del 2015, tenia una deficiència i és que a les universitats no només s’hi fa docència. Segons els càlculs de l’OSU, aplicant una metodologia de comptabilitat analítica que permet separar els costos de docència dels de recerca, l’estudiantat hauria passat a pagar entre el 31% i el 56% del cost de la docència el 2012. És a dir, no només ja pagaven més del que marca la llei, sinó que amb la reforma es disparava fins a quasi la meitat del cost de docència. I és que si s’ha imposat un model de recerca —la transferència de coneixement— al servei de les empreses privades, només faltaria que l’hagués de pagar l’estudiantat. Per tant, un cert discurs segons el qual l’estudiantat paga massa poc pel servei que rep és rotundament fals.

Per un grapat d’euros

I aquí és on arribem al moll de l’os: els preus de matrícula són una quantitat menor. Els nostres governs gasten quantitats similars en despeses supèrflues. De la mateixa manera que la rebaixa de preus ha estat una despesa menor, augmentar-los un 66% va representar un ingrés irrellevant per a la Generalitat, sacrificat a l’altar del dèficit. En canvi, per a les famílies ha resultat en un augment de centenars o milers d’euros per curs. Aquesta asimetria és la clau per entendre la mesura. Els preus de matrícula són una polèmica artificial generada en un laboratori de pensament neoliberal. Una solució falsa a un problema inexistent.

La crítica d’Eduard Voltas, o d’altres persones, a la rebaixa de preus de màster d’aquest any per un total de 9,3 milions d’euros no té cap sentit quan la situem en el context històric. Ni es tracta de regalar una rebaixa de preus —s’està retornant als nivells de preus que han funcionat durant dècades— ni la quantitat que suposa per als pressupostos afectarà de manera substancial el benestar de les classes populars.

Vaga estudiantil del 2 març de 2019. Foto: Flickr – Fotomovimiento

Quin interès hi ha en un ingrés marginal per un govern, però que representa una despesa molt alta en l’àmbit individual? L’única explicació que aventuro és l’enorme negoci que suposa l’educació superior, que a Catalunya és pràcticament monopolitzada per la universitat pública. Incrementar els preus de la universitat pública fa que la universitat privada resulti més llaminera, ja que s’escurça la diferència. Per exemple, la facultat Blanquerna ofereix estudis de grau a 176,75 € per crèdit, 10.000 € per curs. Una política altament ideologitzada com la de Mas-Colell hauria anat acostant, progressivament, els preus de la universitat pública als de la universitat privada. Com que les classes populars mai es podran permetre aquests preus, Mas-Colell es podia permetre oferir-los descomptes. L’important és que les rendes mitjanes vegin amb bons ulls la universitat privada. La mà dreta de Mas-Colell durant l’increment de preus va ser Antoni Castellà, que va ser professor associat d’ESADE —també de l’URL, com Blanquerna— i secretari general de Demòcrates de Catalunya, l’escissió independentista d’Unió Democràtica de Catalunya, és a dir el sector més neoliberal de la postconvergència.

No és una qüestió menor. A Catalunya hi ha més de 100.000 estudiants universitaris, fet que representa un mercat potencial de més de 1.000 milions d’euros a preus d’universitat privada. El modus operandi és ben conegut: s’escanya el servei públic, s’empitjoren les seves condicions, i quan l’empresa privada ha ocupat la seva funció resulta molt difícil revertir-ho. Els artífexs de l’increment de preus són de la mateixa família política que van implantar l’educació i la sanitat concertades a Catalunya, subvencionant escoles religioses que segreguen per gènere i donant facilitats a les universitats privades perquè homologuin els seus títols com a oficials. A l’altra banda de l’Atlàntic tenim un exemple molt clar de què passa quan s’abandona l’ensenyament superior a les eficients mans del mercat: l’escalada de preus de les universitats privades dels Estats Units ha dut a una bombolla de deute estudiantil d’un bilió de dòlars. Estem parlant de quasi el 8% del PIB del país més ric del món, una quantitat que supera el PIB de l’Estat Espanyol. Un problema econòmic de primer ordre que amenaça amb l’enfonsament de l’economia estatunidenca sencera.

Apologia de la gratuïtat de la universitat

Hem repassat com la rebaixa de preus, lluny de ser un regal que beneficia als rics i perjudica la classe treballadora, és una polèmica artificial creada el 2012 que només interessa a la universitat privada. Vegem ara, per acabar, per què la gratuïtat és el següent pas lògic.

El Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides és un acord aprovat el 16 de desembre de 1966 que desenvolupa entre d’altres el dret a l’educació. En el seu article 13.2, apartat c, estableix el següent:

L’ensenyament superior ha de fer-se igualment accessible a tots, sobre la base de la capacitat de cadascú, per quants mitjans siguin apropiats, i en particular per la implantació progressiva de l’ensenyament gratuït

Es tracta d’un acord ratificat per l’Estat Espanyol el 27 d’abril de 1977 i sobre el qual no ha expressat cap reserva. D’aquí en deduïm tres coses: la primera, que l’ensenyament superior gratuït és un dret humà reconegut per les Nacions Unides; la segona, que l’Estat Espanyol i Catalunya s’han compromès a aplicar-lo; i la tercera, que no només no ho estan fent sinó que han impulsat models que van en sentit contrari.

En virtut dels articles 16 i 17 del Pacte, l’Estat Espanyol ha d’enviar informes periòdics sobre l’estat d’aplicació dels diferents drets. En els darrers vint anys s’han enviat tres informes: el 2002, el 2009 i el 2017. En cap d’ells es fa menció a l’article 13.2, ni com les seves polítiques de preus van en sentit contrari.

Existeix un altre argument important a favor de la gratuïtat de la universitat, i és el de la comparació amb el nostre entorn europeu. Per exemple, en el darrer informe de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OECD), Education at a Glance 2020, mostra que l’Estat Espanyol és el cinquè país europeu amb els preus més alts —per darrere d’Anglaterra, Irlanda, Països Baixos i Itàlia— mentre una gran majoria té preus més baixos —Portugal, Suïssa, Àustria i Bèlgica—, marginals —França i Alemanya cobren taxes de gestió de l’expedient de menys de 200 €— o gratuïts —Dinamarca, Finlàndia, Grècia, Noruega, Eslovàquia, Eslovènia, Suècia i Letònia. En altres paraules, la tendència europea és la de la gratuïtat, mentre que els preus alts són una tendència anglosaxona amb resultats desastrosos.

Acabo amb dues conclusions. La primera, que els canvis de preus que s’han practicat en els darrers quatre anys són el retorn a la situació anterior al 2012. En termes històrics no hi ha hagut a Catalunya una rebaixa, tan sols un model de preus alts des de 2012 fins a 2021. I la segona, que és de justícia que s’implanti la gratuïtat de la universitat com a dret humà. És fals que tal mesura afecti negativament a les classes populars, ja que com hem vist el volum econòmic de les polítiques de preus és, per desgràcia, totalment insuficient al costat de les necessitats de serveis públics com la sanitat o l’educació. El que sí que és cert és que per si sola no revertirà el desigual accés de les classes populars a la universitat, però és un primer pas que, juntament amb les beques salari, ho pot fer possible.

Foto de portada: Flickr – Universitat de Barcelona
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Doctor en Arquitectura de Computadors i militant de Comunistes de Catalunya

Comentaris

Per un grapat d’euros: apologia de la universitat gratuïta

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.