Per un eco-leninisme

Andreas Malm estudia el camp de l’ecologia humana, que investiga els vincles entre el canvi climàtic i el capitalisme. En aquesta entrevista, realitzada per Astrid Zimmermann, Malm explica per què s’ha esgotat el temps per a una política de gestos.

Per un eco-leninisme

Per un eco-leninisme

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Andreas Malm estudia el camp de l’ecologia humana, que investiga els vincles entre el canvi climàtic i el capitalisme. En aquesta entrevista, realitzada per Astrid Zimmermann, Malm explica per què s’ha esgotat el temps per a una política de gestos.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Ja podeu llegir el llibre Qui apagarà aquest incendi d’Andreas Malm, editat en català per Tigre de Paper Edicions

Quan llegim els pronòstics sobre l’escalfament global gairebé semblen escenes apocalíptiques, que condueixen a un relat hegemònic de resignació segons el qual tota resistència és sobrera. En quin marc polític s’esdevé aquest fatalisme climàtic?

Als Estats Units actualment està fent arrels un moviment de masses de survivalistes (prepper), gent que compra búnquers per preparar-se per a la fi del món. Penso que aquesta conducta és simptomàtica del context polític actual: milions de persones estan disposades a adoptar mesures per preparar-se per al pitjor escenari possible, però ho fan individualment, com a propietaris. Ens esperen greus catàstrofes naturals i molts creuen que no podem fer res per evitar-ho i que el que hem de fer és sortir-nos-en nosaltres sols.

Aquesta mena de fatalisme és la culminació d’una societat alienada en la qual els homes i dones tenen la sensació que les forces que ens arrosseguen a aquest futur de crisis es troben per complet més enllà del nostre control col·lectiu. I aquells que disposen de suficient capital canalitzen aquest sentiment en un projecte destinat a assegurar la seva supervivència de manera individual. Objectivament parlant, estem, per descomptat, capacitats per modificar aquest curs dels esdeveniments. Podem lluitar de manera específica contra les causes d’aquesta crisi, en concret les fonts d’emissions de CO2. D’arribar a concebre que això pot fer-se en el marc de les seves possibilitats, ens trobaríem aleshores en un altre escenari.

Podria, aleshores, considerar-se aquesta posició com una mena de profecia autocomplerta que tindria les seves arrels en una manca d’imaginació política?

Sí, exacte. Si milions de persones senzillament accepten que ens dirigim a una catàstrofe i no tenim res més a fer que arrossegar-nos fins al búnquer, aleshores s’eleva la probabilitat que aquest presagi acabi esdevenint una realitat. En comptes d’això es podria lluitar també per aconseguir una solució col·lectiva, que tingués com a objectiu evitar aquest escenari extrem.

Al mateix temps no pot negar-se que vivim clarament en una catàstrofe. Seria fals afirmar que podem impedir que el desastre acabi passant si som suficientment radicals. Però en l’espectre de les misèries que ens esperen hi ha una sèrie de graus que ens deixen encara molt d’espai per a gestionar-ho políticament.

Andreas Malm

Critiqueu les propostes socialdemòcrates i argumenteu que no han canviat en una situació d’emergència que es transforma ràpidament com és la del canvi climàtic. On veieu els límits de la socialdemocràcia?

El reformisme socialdemòcrata clàssic es basa en un canvi progressiu, en el qual es disposa de dècades per millorar els greuges socials. Però si se’ns abraona una catàstrofe d’aquestes dimensions, aleshores hem de trencar d’immediat amb una política que no canvia res. Com més duri aquesta situació, com més temps es perdi, més radical haurà de ser aquest trencament.

Si tenim en compte que les elits polítiques han demorat totes les mesures per limitar l’escalfament global, clourem que elles mateixes s’han disparat un tret al peu, perquè després de dècades d’ajornaments i negació, els únics cursos d’acció que ens queden són molt radicals. Haguéssim començat a ocupar-nos de la crisi climàtica als noranta, aleshores hauríem pogut prevenir-la gradualment. Però des que es van trencar totes les promeses i la Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic es va convertir en paper mullat, aquestes opcions cada cop són menys accessibles.

La política socialdemòcrata perd així la seva raó de ser, però això no vol dir que els partits socialdemòcrates no hagin de jugar cap paper. La nostra millor opció podria ser un projecte com el Green New Deal, perquè aquest preveu una transformació radical de les nostres economies en un període de temps concret. Amb això, el Green New Deal transcendeix en alguns aspectes el marc socialdemòcrata clàssic, encara que es basteixi de manera clara a partir d’ell.

Una transformació econòmica com aquesta no es podria portar a terme sense mesures ordenades per l’estat. Veieu perill d’autoritarisme?

Qualsevol mesura coercitiva estatal comporta sens dubte el risc que aquesta es desenvolupi en una direcció autoritària. Però aquest risc augmenta amb el pas del temps, ja que com més esperem, més draconianes hauran de ser les mesures que es prenguin. Ara mateix no hi ha gairebé cap indici que cap govern estigui presentant per pròpia iniciativa mesures per limitar l’abast de la crisi climàtica. El més probable és que els governs es vegin obligats per pressió de la població a fer aquest canvi, i crec que aquesta resistència popular pot arribar a ser la nostra defensa efectiva contra el sorgiment d’un estat autoritari.

Però tot això és molt especulatiu. Sota les circumstàncies actuals es parla de tecnologies com la solar radiation management per contrarestar l’escalfament global. Aquesta tecnologia ja comporta tendències autoritàries, perquè el seu desplegament exigeix una institució central que sigui responsable de la regulació de les temperatures a escala planetària i ruixi amb aerosols de sulfats l’estratosfera. Qui exercirà aquest control sobre el planeta? El perill de l’autoritarisme augmenta a mesura que es perllonga la crisi.

Una granja solar a Bavària, Alemanya. Foto: Flickr- Windwärts Energie

Heu senyalat que la consciència d’una catàstrofe imminent fou decisiva en el sorgiment del marxisme revolucionari i destaqueu en especial el cas de Lenin. Quin aspecte podria tenir un «leninisme ecològic» avui dia?

Aquest concepte es basa en una determinada interpretació dels anys de la Revolució d’octubre. Per a Lenin, la Primera Guerra Mundial era la catàstrofe definitiva, l’episodi que demostrava la capacitat destructiva que el capitalisme havia assolit en la seva fase imperialista. Segons Lenin, en aquest moment la crisi que suposava la guerra havia de transformar-se en una crisi per a les forces que impulsaven la guerra, i amb això es referia directament al capitalisme imperialista. Si traduïm aquest pensament al nostre present, aleshores la nostra demanda ideològica hauria de ser transformar la crisi ecològica en una crisi per als seus causants, és a dir, el capital fòssil. Aquest és el pensament fonamental de l’eco-leninisme.

Una altra característica de la política de Lenin és la consciència que els retards poden ser extremadament perillosos. Ho va reconèixer el 1917, quan demanava la revolució, i un cop més a inicis del 1918, quan es va veure confrontat a la decisió d’haver d’arribar a un acord de pau amb Alemanya i les potències centrals. La idea que havia de negociar-se ràpidament per evitar una catàstrofe era central a la política de Lenin i segueix sent vàlida fins al dia d’avui.

Finalment, crec que Lenin tenia raó amb la seva crítica de l’anarquisme. No podem prescindir de l’estat en temps de necessitat de manera tan senzilla. Es difícil imaginar-se com podria ser una transició dels combustibles fòssils a les energies renovables sense la intervenció de l’estat.

Però creieu que el marxisme revolucionari encara té alguna oportunitat? Si ens fixem en quines forces al si de l’esquerra han estat capaces de mobilitzar amb èxit, aleshores ens trobem amb corrents reformistes i socialdemòcrates d’esquerres. On veieu la base social d’aquest eco-leninisme?

La qüestió del subjecte revolucionari és clau, per descomptat. Lenin no havia d’anar gaire lluny per trobar la resposta, però això ja no és així per a nosaltres. No podem comptar amb el proletariat industrial com a una base clara per al canvi social. Hi ha, és clar, restes al Nord global. Amb això no vull dir que el que queda de la classe d’obrers industrials no pugui contribuir-hi. Reivindicacions com ara crear nous llocs de treball en el sector de les energies renovables i transformar la producció industrial per a objectius ecològics són, en la meva opinió, extremadament importants.

Una lliçó que podem extreure del darrer any és que el moviment contra el canvi climàtic té el potencial d’incorporar a una gran part de la societat. El problema de les protestes contra el canvi climàtic del 2019 era, però, que els activistes eren majoritàriament homes blancs de classe mitjana. En aquest tema hem de mobilitzar molt més.

Hem de preparar-nos a més per a les reaccions en contra. Ho van demostrar els fets del 2018: quan a causa de l’onada de calor que patia Europa es feia molt difícil negar la crisi ecològica, l’antagonisme entre el moviment contra el canvi climàtic i els defensors de la indústria de combustibles fòssils empitjorà. En cap lloc es palesà millor això que a Alemanya, on es van portar a terme les majors manifestacions contra el canvi climàtic i, al mateix temps, Alternativa per a Alemanya (AfD) va incloure la negació del canvi climàtic al seu programa electoral. Penso que amb les properes catàstrofes mediambientals veurem més episodis de polarització com aquest. I crec que aquests moments presenten la possibilitat de formar un subjecte polític que impulsi la lluita per un futur habitable.

No es formaran amb tota seguretat de cop partits leninistes que ens portin a la victòria. L’esborrany de l’eco-leninisme és, més aviat, un intent d’elaborar les implicacions estratègiques d’una política mediambiental d’esquerres.

Foto: pxhere.com

Heu mencionat AfD, que s’oposa vehementment a reduir l’ús del carbó a Alemanya i d’aquesta manera aconsegueix èxits electorals a les regions mineres. Però també a altres països europeus, als EUA i al Brasil, la dreta, que es troba en ascens, s’ha presentat com a defensora de la indústria de les energies fòssils. Què significa per a l’esquerra aquesta aliança entre les forces de la dreta i el capital fòssil?

Aquest suport representa una seriosa amenaça política que hem de tractar. Sense una derrota política de les dretes és impensable una protecció del medi ambient real. A Alemanya no s’assolirà l’objectiu de la neutralitat de carboni sense combatre AfD. Quan es tracta de reaccionar a les pors de pèrdua d’estatus social dels qui treballen a la indústria dels combustibles fòssils, l’esquerra ha de presentar un pla tangible que garanteixi que s’oferirà als treballadors i les treballadores una ocupació atractiva en el sector de les energies renovables o en la fabricació dels recursos necessaris per a la transformació verda.

A més considero que hi ha un enorme potencial per guanyar-se l’ampli suport dels treballadors de la indústria de l’automòbil, ja que aquest sector té la possibilitat de produir en molt poc de temps mercaderies importants i en massa. Això mateix és el que va passar a la primera fase de la pandèmia de coronavirus: moltes fàbriques van transformar la seva producció i van passar de produir automòbils a produir respiradors que es necessitaven urgentment per a la lluita contra la COVID-19. Aquí tenim un exemple que constitueix un precedent a l’hora d’establir la idea que aquestes fàbriques poden fer una cosa completament diferent sense posar en risc poder garantir l’ocupació.

Descriviu la pandèmia de coronavirus com a resultat de l’acció humana, a través de les catàstrofes ocasionades pel canvi climàtic. En els debats sobre la crisi del coronavirus el moviment contra el canvi climàtic ha quedat no obstant paralitzat en gran mesura. No hauria d’haver-se mobilitzat en aquest moment?

El moviment contra el canvi climàtic hauria de deixar clar que pandèmies com aquesta es repetiran mentre no adrecem les seves causes profundes. El moviment ha de generar consciència que aquesta epidèmia ha estat un símptoma de la crisi ecològica del nostre temps, de la mateixa manera que el 2018 comunicà amb èxit que l’onada de calor es tractava d’un símptoma del canvi climàtic. Les zoonosi, és a dir, les malalties que es transmeten d’animals a humans, com són els coronavirus, les causen sobretot els hàbits de consum dels més rics, que han d’adreçar-se específicament. Aquí hi ha un gran potencial a l’hora de mobilitzar una oposició en contra de com els més rics posen en risc les nostres vides i el nostre planeta, encara que aquesta pandèmia ha creat una situació en la que s’ha prohibit la reunió de grans grups de persones, el que fa que les condicions siguin molt poc favorables a un moviment polític.

Foto: pxhere.com

En aquest sentit, m’ha impressionat el moviment Black Lives Matter, que ha trencat aquesta paràlisi política. Qui vulgui aconseguir políticament alguna cosa ha d’anar als carrers i, arribat el cas, no ha de fer-se enrere a l’hora d’emprendre accions militants. Això és el que aquestes protestes ens han ensenyat. La mobilització de masses té lloc realment després que els manifestants incendiessin la comissaria de policia de Minneapolis. En contra del que deien els pronòstics dels pacifistes, això no portà a què la gent es distanciés de les protestes, sinó a tot el contrari. Aquest episodi fou el catalitzador d’un moviment de masses que unificà l’activisme pacífic amb la destrucció de propietat així com una posició de confrontació amb la policia. I aquesta forma de protesta ha demostrat la seva efectivitat: ha aconseguit reformes dels reglaments policials als EUA i una onada de protestes contra el racisme a moltes parts del món. Ningú s’esperava que les protestes per la mort de George Floyd tinguessin aquesta repercussió. Aquesta és, possiblement, la lliçó més important de l’any: sempre poden ocórrer coses inesperades.

Article publicat originalment a Jacobin.de
Traducció d’Àngel Ferrero
Foto de portada: Amerissa Giannouli
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Andreas Malm és professor a la Universitat de Lund i membre del moviment per la justícia climàtica. És autor de Fossil Capital: The Rise of Steam Power and the Roots of Global Warming (Verso, 2016) i The Progress of This Storm: Nature and Society in a Warming World (Verso, 2018).

Comentaris

Per un eco-leninisme

Notificacions
Notificació per rebre
0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments
LLEGIR COMENTARIS OCULTAR COMENTARIS

El tercer número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.