Per què Sud-àfrica necessita una alternativa socialista?

La política a Sud-àfrica necessita urgentment una injecció d’energia electoral de l’esquerra, d’una esquerra que parli un llenguatge que tingui eco entre els votants, rebutgi el nacionalisme excloent i defensi la democràcia.

Per què Sud-àfrica necessita una alternativa socialista?

Per què Sud-àfrica necessita una alternativa socialista?

  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

La política a Sud-àfrica necessita urgentment una injecció d’energia electoral de l’esquerra, d’una esquerra que parli un llenguatge que tingui eco entre els votants, rebutgi el nacionalisme excloent i defensi la democràcia.
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Necessites estar registrada per poder guardar articles

Després de 25 anys al poder, hom esperaria que el Congrés Nacional Africà (ANC) –el partit que ha donat als sud-africans la massacre de Marikana, un 40% d’atur, talls d’electricitat de sis hores, una gestió sistèmica fracassada, la corrupció de Jacob Zuma i els Guptas i molt més– estaria contra les cordes, però per algun motiu l’oposició no ha estat capaç de capitalitzar el descontentament. Quan s’anunciaren els resultats, l’ANC encara va guanyar amb una clara majoria (57,60%) i vuit de les nou províncies. L’oposició, malgrat el dany que l’ANC s’ha infligit a si mateixa i al país, no és encara una amenaça política a considerar, però per què no ha aparegut cap alternativa a l’ANC digna de ser considerada?

Durant 25 anys, a l’esquerra molts van creure que construir una alternativa passava per una societat civil, ONG i moviments socials per crear un contrapoder fora de l’estat perquè l’ANC hagués de retre comptes, però aquest camí no ha produït els resultats desitjats. La resposta curta és que la política sud-africana necessita urgentment una injecció d’energia electoral des de l’esquerra, una que parli un llenguatge que ressoni entre els votants, rebutgi totes les formes de nacionalisme excloent i defensi la democràcia sense embuts.

Una de les coses més destacades d’aquests comicis ha estat la poca participació. Donada l’oferta d’opcions desagradables es fa difícil culpar a algú que no tingués l’estómac com per anar a votar. D’acord amb la comissió electoral nacional sud-africana (IEC), 36,5 milions de persones poden votar, però només 26,7 milions estan registrades. Això significa que al voltant de 9,8 milions de sud-africans no es van registrar per votar, com va senyalar la Federació de Sindicats Sud-Africana (SAFTU) després de les eleccions. Uns altres 9,7 milions es van registrar però van decidir no votar. L’IEC va informar que més d’un terç d’un milió de persones va emetre un vot nul.

Els Lluitadors de la Llibertat Econòmics (EFF), el tercer partit al parlament, té motius per celebrar els resultats després d’augmentar substancialment la seva representació de 25 a 44 escons. tweet

El segon partit més gran, l’Aliança Democràtica (DA), va aconseguir obtenir un 20,77% del vot (en va obtenir un 22,23% a les darreres eleccions, el 2014), però va fracassar a l’hora de guanyar qualsevol província més enllà del seu feu al Cap occidental (una estadística interessant és que un terç dels votants de la província no es va prendre la molèstia d’anar a votar). DA és encara més moribund que l’ANC i a l’era post-Jacob Zuma només pot oferir una retòrica vaga, trucs barats i oportunisme, com la campanya xenòfoba per «protegir les nostres fronteres».

La sorpresa d’aquestes eleccions ha estat la pèrdua de vots de DA cap al partit nacionalista ultradretà afrikaner, el Front de la Llibertat Plus (FF+). Aquesta formació s’oposa a la discriminació positiva i la integració, nega els efectes de l’apartheid i s’oposa a la reforma agrària a qualsevol preu. Tot i els orígens de DA a l’oposició liberal a l’apartheid (durant anys va ser l’únic partit opositor, en ocasions amb un sol diputat, al parlament només per a blancs), va abasar la seva estratègia de creixement electoral posterior al 1994 en absorbir als votants de dreta que donaven suport al vell Partit Nacional. Encara que va atreure votants negres, el partit s’ha esforçat de valent per convertir-se en un partit de govern, i el seu primer candidat negre, el feble i trivial Mmusi Maimane, no ha estat a l’alçada a l’hora d’oferir un projecte de futur.

Els Lluitadors de la Llibertat Econòmics (EFF), el tercer partit al parlament, té motius per celebrar els resultats després d’augmentar substancialment la seva representació de 25 a 44 escons. Encara que no és suficient per forçar als governs de coalició provincials, EFF és ara l’oposició oficial a tres províncies normalment dominades per l’ANC, en concret al Nord-oest, Mpumalanga i Limpopo.

Jacob Zuma. Font: Wikimedia Commons

L’ANC pot haver-se ressentit per les seves disputes internes, però continua sent l’única força a tenir en compte. Els seus aliats –la federació de sindicats, COSATU i el Partit Comunista Sud-Africà–, que podrien haver servit com a contrapès del poder de l’ANC, són ombres d’allò que havien estat, lluitant per sobreviure alineant-se amb el president Cyril Ramaphosa. És poc probable que aquestes i altres forces d’esquerres properes a l’ANC puguin influir perquè la política pugui sortir de l’atzucac. Al cap i a la fi, a l’ANC, com a la resta, se li han acabat les idees, i ha estat prometent la seva renovació més d’una dècada. El millor que podem esperar és una mica de creixement econòmic i la reparació, ja en marxa, d’algunes de les institucions més danyades.

Entenent la política sud-africana

Entre els experts sud-africans i internacionals és habitual representar la política a partir d’un eix tradicional esquerra/dreta, amb l’ANC ocupant l’espai del centre-esquerra, DA el del centre-dreta, i l’EFF i FF+ ocupant l’extrem esquerra i dreta respectivament. Però cal entendre DA i l’ANC com a ‘cases comunes’ que abasten un espectre de diverses tendències polítics a la mateixa formació més aviat exòtic. Pel que fa a l’ANC aquest espectre inclou a nacionalistes negres, conservadors, neoliberales, unionistes, socialdemòcrates i comunistes, mentre que DA uneix a llibertarians, thatcheristes, liberals, conservadors afrikaner i nacionalistes negres, entre d’altres. Partits com FF+ i el partit de l’antic líder bantu, ja nonagenari, Mangosuthu Buthelezi, el Partit de la Llibertat Inkatha (IFP) són, essencialment, partits nacionalistes ètnics. Els seus resultats a aquestes eleccions estan vinculats als sentiments creixents entre grups que perceben que els seus interessos ja no estan representats pels partits majoritaris.

Si els partits polítics existents són decebedors i la política, rància, és evident que Sud-Àfrica necessita una injecció des de l’esquerra. Durant massa temps l’espai d’una política d’esquerra ha estat dominat per la idea que la política només pot construir-se sense enfrontar-se al poder estatal i a través dels moviments socials i les ONG. L’esquerra ha de començar a pensar electoralment. tweet

l’EFF és un partit populista ètnic que fa servir una retòrica esquerranosa. Les seves posicions polítiques i el seu suport a les lluites sobre drets agrícoles i econòmics fa que la major part de la seva base social estigui composta per treballadors, estudiants i activistes dels moviments socials. La cúpula de l’EFF pot ser corrupta i oportunista, però eliminar per complet el suport al partit significaria, a l’hora de la veritat, eliminar una base considerable per a la formació d’una plataforma d’esquerres. L’EFF mobilitza els sentiments d’agreujament en termes ètnics més que no pas de classe, i la seva cúpula autoritària s’ha d’entendre més aviat com una altra facció de l’ANC, amb la que competeix amb un missatge més carismàtic i ardent.

Els partits més petits són principalment formacions religioses amb una base confessional o vehicles per a polítics veterans com els que han creat Patricia de Lille (l’antiga alcaldessa de Ciutat del Cap per DA), que, com una paparra, ha extret tota l’energia necessària per mantenir-se a l’administració a qualsevol preu. La manca d’èxit en comparació dels partits confessionals contrasta amb el que hem vist a altres llocs, sobretot al Brasil, encara que és evident que tant l’ANC com DA absorbeixen pel moment aquestes esglésies i els seus líders voraços.

DA s’enfronta a un futur incert a l’era post-Zuma. No té una política coherent, el seu atractiu com a partit majoritari de centre-dreta sembla que ja no inclou a molts blancs conservadors i no es distingeix en res ideològicament de Cyril Ramaphosa, eloqüent i inclinat al món empresarial. Els trucs de pacotilla oportunistes i les banalitats són insuficients per convèncer als cansats sud-africans que DA està realment disposat a governar. Les lluites internes, les rabioles i les picabaralles a Twitter són un enuig.

Si els partits polítics existents són decebedors i la política, rància, és evident que Sud-Àfrica necessita una injecció des de l’esquerra. Durant massa temps l’espai d’una política d’esquerra ha estat dominat per la idea que la política només pot construir-se sense enfrontar-se al poder estatal i a través dels moviments socials i les ONG. L’esquerra ha de començar a pensar electoralment.

Marxa de membres de l’EFF – Font: Wikipedia

Els sud-africans encara creuen en la democràcia malgrat les decepcions dels darrers 25 anys. La majoria dels votants han optat per partits que defensen més que no pas rebutgen els acords democràtics. Partits marginals, com Els negres primer, la terra primer (Black First Land First) i el seu còmic líder, Andile Mngxitama, qui afirma que el 1994 no va canviar res i que al poble Sud-Àfrica se li ha venut un somni evanescent conegut com a democràcia, van ser rebutjats de manera clara per l’electorat. Els sud-africans tenen poca paciència per a la retòrica militant i les promeses d’una revolució distant de les seves realitats materials. Anys de retòrica buida de l’ANC, COSATU i el Partit Comunista han esgotat a molts treballadors.

L’espai per a un partit d’esquerres ha estat ocupat en aquestes eleccions pel recentment format Partit Socialista dels Treballadors Revolucionaris (SRWP). El SRWP és el resultat de la Unió Nacional de Treballadors del Metall de Sud-Àfrica (NUMSA), el major sindicat al país. El 2016, NUMSA va trencar amb la COSATU per ajudar a formar la Federació de Sindicats Sud-Africana (SAFTU). El president del SRWP és Irvin Jim, que també és el secretari general de NUMSA. Ben estranyament, el SRWP només va anunciar el seu manifest dos dies abans de les eleccions, després de comprometre’s a participar a les eleccions un mes abans de les eleccions. Finalment, SAFTU va refusar donar suport al SRWP i el partit va obtenir només 24.439 vots.

Un cop passades les eleccions, el SRWP va atribuir els seus mals resultats al frau electoral (encara que no va proporcionar-ne cap prova) i l’imperialisme. Concorrent en una plataforma basada més que res en dogmes soviètics de l’època de Brezhnev (Irvin Jim és especialment culpable d’aquest punt) i cites de Lenin més que parlar als sud-africans directament de la seva situació actual, el SWRP va aconseguir alienar els pocs vots que podia obtenir, incloent els de la majoria dels seus militants.

Necessitem una política que tingui les seves arrels a les lluites que s’oposen al patrocini polític dels grans homes que és endèmic als partits polítics, els moviments socials i els sindicats, una política que es prengui seriosament la lluita contra el patriarcat i rebutgi el postureig autoritari. tweet

La democràcia no es pot donar per fet, els clixés gastats sobre la revolució i l’estat com un instrument de la classe capitalista de poc serveixen per ajudar-nos a entendre l’estat de coses o començar a veure una estratègia. L’atac del SWRP a la comissió electoral del país, per exemple, no és només oportunista, sinó antimarxista. La democràcia ha proporciona un espai obert per organitzar i construir moviments sense haver d’enfrontar-se a les pistoles i les botes militars, fins i tot si els manifestants, a Sud-Àfrica, a d’enfrontar-se cada cop més a la violència policial. Agradi o no, la majoria dels sud-africans creuen en la democràcia. Rebutjar això com a falsa consciència i les eleccions, per les quals tants van lluitar i morir, com un truc de la burgesia i res més, és insultar la nostra lluita. Qualsevol projecte d’esquerres al futur necessita començar per la premissa que el 1994 va constituir una victòria per a les forces democràtiques i de progrés, i, a partir d’aquí, construir en comptes de rebutjar-ho o desestimar-ho. (1994 pot haver estat un acord negociat, però fou una victòria en comparació amb l’alternativa d’una guerra civil.)

És evident que l’espai per a una nova política d’aquesta mena existeix. Qualsevol política que vulgui fer front als efectes de la desigualtat ètnica i el neoliberalisme a Sud-Àfrica només pot venir de l’esquerra. Es calcula que sumant l’abstenció, els vots nuls i la baixa participació, només el 27% de la població adulta de Sud-Àfrica va votar per l’ANC.

La democràcia proporciona una plataforma per a la mobilització i la construcció de moviment, i la majoria encara creu, ni que sigui una mica, en ella. En els darrers anys hem vist un rebrot de la política socialista democràtica a Mèxic, els Estats Units i el Regne Unit amb figures con Andrés Manuel López Obrador, Bernie Sanders i Jeremy Corbyn defensen una alternativa democràtica a les fantasies revolucionàries que van empal·lidint. També a Sud-Àfrica necessitem una plataforma que defensi polítiques a favor de la immensa majoria. Necessitem una política que tingui les seves arrels a les lluites que s’oposen al patrocini polític dels grans homes que és endèmic als partits polítics, els moviments socials i els sindicats, una política que es prengui seriosament la lluita contra el patriarcat i rebutgi el postureig autoritari. L’esquerra no pot construir una alternativa ni a través de la nostàlgia ni de les fantasies revolucionàries. No tenim una base, però això no significa que no en puguem construir una. La tasca que se’ns prsenta és la de crear un programa creïble que s’adreci als temes clau: corrupció, criminalitat, treball i creixement sota la presidència de Ramaphosa, sense rendir-se als dogmes de l’esquerra fracassada o el centre liberal. Les properes eleccions governamentals al 2021 ens presenten aquesta oportunitat.

Foto de portada: Flickr – Paul Saad

Traducció: Àngel Ferrero

Article extret de Africa Is a Country

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Comentaris

Per què Sud-àfrica necessita una alternativa socialista?

  Notificacions  
Notificació per rebre
llegir comentaris Ocultar comentaris
  • Guarda't l'article

You need to login or register to bookmark/favorite this content.

Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email
Share on facebook
Share on twitter
Share on whatsapp
Share on telegram
Share on email

El segon número de Catarsi ja és aquí!

Amb la subscripció en paper t’enviem Catarsi a casa

Cerca a Catarsi

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.