Per què socialisme?

La setmana passada es va fer viral la noticia de què un dels manuscrits originals on Albert Einstein va desenvolupar la teoria de la relativitat es subhastava per una xifra astronòmica. No obstant, el seu autor va abocar per una forma més racional d’organització de la riquesa.

Per què socialisme?

La setmana passada es va fer viral la noticia de què un dels manuscrits originals on Albert Einstein va desenvolupar la teoria de la relativitat es subhastava per una xifra astronòmica. No obstant, el seu autor va abocar per una forma més racional d’organització de la riquesa.

Aquest article fou publicat al primer número de la revista socialista Monthly Review al maig de 1949. Es va republicar on-line al maig de 1998 en el cinquantè aniversari de la revista.

És aconsellable que una persona que no és experta en temes econòmics i socials opini sobre el tema del socialisme? Crec que sí, per diverses raons.

Considerem primer la qüestió des del punt de vista del coneixement científic. Podria semblar que no hi ha diferències metodològiques essencials entre l’astronomia i l’economia: els científics de tots dos camps intenten descobrir lleis d’acceptació general per a un grup circumscrit de fenòmens amb la finalitat de fer que la interconnexió d’aquests fenòmens sigui el més clarament possible. Però, en realitat, aquestes diferències metodològiques existeixen. El descobriment de lleis generals en el camp de l’economia es veu dificultat per la circumstància que els fenòmens econòmics observats solen estar afectats per molts factors que són molt difícils d’avaluar per separat. A més, l’experiència acumulada des del començament de l’anomenat període civilitzat de la història de la humanitat ha estat, com és ben sabut, molt influïda i limitada per causes que no són en absolut de naturalesa exclusivament econòmica. Per exemple, la majoria dels grans estats de la història van deure la seva existència a la conquesta. Els pobles conqueridors es van establir, legal i econòmicament, com la classe privilegiada del país conquistat. Es van fer amb el monopoli de la propietat de la terra i van nomenar un sacerdoci d’entre les seves pròpies files. Els sacerdots, en el control de l’educació, van convertir la divisió de classes de la societat en una institució permanent i van crear un sistema de valors pel qual el poble es va guiar a partir de llavors, en gran manera inconscientment, en el seu comportament social.

Però la tradició històrica és, per dir-ho així, d’ahir; enlloc hem superat realment el que Thorstein Veblen va dir «la fase depredadora» del desenvolupament humà. Els fets econòmics observables pertanyen a aquesta fase i fins i tot les lleis que podem derivar d’ells no són aplicables a altres fases. Atès que el veritable propòsit del socialisme és precisament superar i avançar més enllà de la fase depredadora del desenvolupament humà, la ciència econòmica en el seu estat actual pot llançar poca llum sobre la societat socialista del futur.

En segon lloc, el socialisme s’orienta cap a una fi ètica-social. No obstant això, la ciència no pot crear fins i, menys encara, inculcar-los als éssers humans; la ciència, com a màxim, pot subministrar els mitjans per a aconseguir determinats fins. Però els fins mateixos són concebuts per personalitats amb elevats ideals ètics i —si aquests fins no neixen morts, sinó vitals i vigorosos— són adoptats i portats endavant per aquests molts éssers humans que, de forma mig conscient, determinen la lenta evolució de la societat.

Per aquestes raons, hem d’estar en guàrdia per a no sobrevalorar la ciència i els mètodes científics quan es tracta de problemes humans; i no hem de suposar que els experts són els únics que tenen dret a expressar-se sobre qüestions que afecten l’organització de la societat.

Són innombrables les veus que afirmen des de fa temps que la societat humana està travessant una crisi, que la seva estabilitat s’ha vist greument infringida. És característic de tal situació que els individus se sentin indiferents o fins i tot hostils cap al grup, petit o gran, al qual pertanyen. Per a il·lustrar el que vull dir, permetin-me que els expliqui una experiència personal. Fa poc vaig discutir amb un home intel·ligent i ben disposat sobre l’amenaça d’una altra guerra, que al meu entendre posaria en greu perill l’existència de la humanitat, i vaig comentar que només una organització supranacional oferiria protecció contra aquest perill. Llavors el meu visitant, amb molta calma i fredor, em va dir: «Per què s’oposa vostè tan profundament a la desaparició de la raça humana?»

Estic segur que fa a penes un segle ningú hauria fet una declaració d’aquest tipus amb tanta lleugeresa. És l’afirmació d’un home que s’ha esforçat en va per aconseguir un equilibri en el seu interior i ha perdut més o menys l’esperança d’aconseguir-lo. És l’expressió de la dolorosa solitud i l’aïllament que sofreixen tantes persones en aquests dies. Quina és la causa? Hi ha una sortida?

És fàcil plantejar aquestes preguntes, però és difícil respondre-les amb una certa seguretat. No obstant això, haig d’intentar-ho el millor que pugui, encara que soc molt conscient que els nostres sentiments i esforços són sovint contradictoris i foscos i que no poden expressar-se amb fórmules fàcils i senzilles.

L’home és, al mateix temps, un ésser solitari i un ser social. Com ser solitari, intenta protegir la seva pròpia existència i la dels seus afins, satisfer els seus desitjos personals i desenvolupar les seves capacitats innates. Com ser social, cerca guanyar-se el reconeixement i l’afecte dels seus semblants, compartir els seus plaers, consolar-los en les seves penes i millorar les seves condicions de vida. Només l’existència d’aquests esforços variats, sovint contradictoris, explica el caràcter especial d’un home, i la seva combinació específica determina la mesura en què un individu pot aconseguir un equilibri interior i pot contribuir al benestar de la societat. És molt possible que la força relativa d’aquestes dues pulsions es fixi, en la seva major part, per herència. Però la personalitat que finalment emergeix està formada en gran manera per l’entorn en el qual l’home es troba durant el seu desenvolupament, per l’estructura de la societat en la qual creix, per la tradició d’aquesta societat i per la seva valoració de determinats tipus de comportament. El concepte abstracte «societat» significa per a l’ésser humà individual la suma total de les seves relacions directes i indirectes amb els seus contemporanis i amb totes les persones de les generacions anteriors. L’individu és capaç de pensar, sentir, esforçar-se i treballar per si mateix; però depèn tant de la societat —en la seva existència física, intel·lectual i emocional— que és impossible pensar en ell, o entendre-ho, fora del marc de la societat. És la «societat» la que proporciona a l’home l’aliment, el vestit, la llar, les eines de treball, el llenguatge, les formes de pensament i la major part del contingut del pensament; la seva vida és possible gràcies al treball i als assoliments dels molts milions de persones passades i presents que s’amaguen darrere de la petita paraula «societat».

És evident, per tant, que la dependència de l’individu respecte la societat és un fet de la naturalesa que no pot ser abolit, com en el cas de les formigues i les abelles. No obstant això, mentre que tot el procés vital de les formigues i les abelles està fixat fins al més mínim detall per instints rígids i hereditaris, el model social i les interrelacions dels éssers humans són molt variables i susceptibles de canvi. La memòria, la capacitat de fer noves combinacions i el do de la comunicació oral han fet possible una evolució entre els éssers humans que no està dictada per les necessitats biològiques. Aquests desenvolupaments es manifesten en les tradicions, les institucions i les organitzacions; en la literatura; en els assoliments científics i d’enginyeria; en les obres d’art. Això explica com succeeix que, en un cert sentit, l’home pot influir en la seva vida a través de la seva pròpia conducta, i que en aquest procés poden intervenir el pensament i el desig conscients.

L’home adquireix en néixer, per herència, una constitució biològica que hem de considerar fixa i inalterable, incloent els impulsos naturals característics de l’espècie humana. A més, al llarg de la seva vida, adquireix una constitució cultural que adopta de la societat a través de la comunicació i de molts altres tipus d’influències. És aquesta constitució cultural la que, amb el pas del temps, està subjecta a canvis i la que determina en gran manera la relació entre l’individu i la societat. L’antropologia moderna ens ha ensenyat, a través de la recerca comparativa de les anomenades cultures primitives, que el comportament social dels éssers humans pot ser molt diferent, depenent dels patrons culturals imperants i dels tipus d’organització que predominen en la societat. És en això en el que poden basar les seves esperances els qui s’esforcen per millorar la sort de l’home: els éssers humans no estan condemnats, per la seva constitució biològica, a aniquilar-se els uns als altres o a estar a la mercè d’un destí cruel i autoinfligit.

Si ens preguntem com ha de canviar-se l’estructura de la societat i l’actitud cultural de l’home perquè la vida humana sigui el més satisfactòria possible, hem de ser constantment conscients que hi ha unes certes condicions que no podem modificar. Com ja s’ha dit, la naturalesa biològica de l’home és, a efectes pràctics, inalterable. A més, l’evolució tecnològica i demogràfica dels últims segles ha creat unes condicions que han arribat per a quedar-se. En poblacions relativament denses i amb els béns indispensables per a la seva continuïtat, són absolutament necessàries una divisió extrema del treball i un aparell productiu altament centralitzat. L’època —que, mirant cap endarrere, sembla tan idíl·lica— ha passat per sempre en la que els individus o grups relativament petits podien ser completament autosuficients. Només és una lleugera exageració dir que la humanitat constitueix fins i tot ara una comunitat planetària de producció i consum.

Ara he arribat al punt en el qual puc indicar breument el que per a mi constitueix l’essència de la crisi del nostre temps. Es tracta de la relació de l’individu amb la societat. L’individu és més conscient que mai de la seva dependència de la societat. Però no experimenta aquesta dependència com un avantatge positiu, com un vincle orgànic, com una força protectora, sinó més aviat com una amenaça per als seus drets naturals, o fins i tot per a la seva existència econòmica. A més, la seva posició en la societat és tal que els impulsos egoistes de la seva constitució s’accentuen constantment, mentre que els seus impulsos socials, que són per naturalesa més febles, es deterioren progressivament. Tots els éssers humans, sigui com sigui la seva posició en la societat, sofreixen aquest procés de deterioració. Presos sense saber-ho del seu propi egoisme, se senten insegurs, sols i privats del gaudi ingenu, senzill i poc sofisticat de la vida. L’home pot trobar el sentit de la vida, per tala i perillosa que sigui, només a través de la seva dedicació a la societat.

L’anarquia econòmica de la societat capitalista tal com existeix avui és, al meu entendre, la veritable font del mal. Veiem davant nosaltres una immensa comunitat de productors els membres dels quals s’esforcen incessantment per privar-se mútuament dels fruits del seu treball col·lectiu, no per la força, sinó en general complint fidelment les normes legalment establertes. Referent a això, és important adonar-se que els mitjans de producció —és a dir, tota la capacitat productiva necessària per a produir béns de consum així com béns de capital addicionals— poden ser legalment, i en la seva major part són, propietat privada dels individus.

En nom de la simplicitat, en la discussió que segueix diré «treballadors» a tots aquells que no comparteixen la propietat dels mitjans de producció, encara que això no es correspon del tot amb l’ús habitual del terme. El propietari dels mitjans de producció està en condicions de comprar la força de treball del treballador. En utilitzar els mitjans de producció, el treballador produeix noves mercaderies que passen a ser propietat del capitalista. Allò essencial d’aquest procés és la relació entre el que produeix el treballador i el que se li paga, tots dos mesurats en termes de valor real. En la mesura en què el contracte de treball és «lliure», allò que el treballador rep està determinat no pel valor real de les mercaderies que produeix, sinó per les seves necessitats mínimes i per les necessitats de força de treball dels capitalistes en relació amb el nombre de treballadors que competeixen pels llocs de treball. És important comprendre que, fins i tot en teoria, la remuneració del treballador no està determinada pel valor del seu producte.

El capital privat tendeix a concentrar-se en poques mans, en part a causa de la competència entre els capitalistes, i en part perquè el desenvolupament tecnològic i la creixent divisió del treball fomenten la formació d’unitats de producció més grans a costa de les més petites. El resultat d’aquesta evolució és una oligarquia del capital privat l’enorme poder del qual no pot ser controlat eficaçment ni tan sols per una societat política organitzada democràticament. Això és així perquè els membres dels òrgans legislatius són seleccionats pels partits polítics, finançats en gran manera o influenciats d’una altra manera pels capitalistes privats que, a efectes pràctics, separen a l’electorat del poder legislatiu. La conseqüència és que els representants del poble no protegeixen prou els interessos dels sectors desfavorits de la població. A més, en les condicions existents, els capitalistes privats controlen inevitablement, de manera directa o indirecta, les principals fonts d’informació (premsa, ràdio, educació). Per tant, és extremadament difícil, i fins i tot en la majoria dels casos impossible, que el ciutadà individual arribi a conclusions objectives i faci un ús intel·ligent dels seus drets polítics.

La situació que preval en una economia basada en la propietat privada del capital es caracteritza, doncs, per dos principis fonamentals: en primer lloc, els mitjans de producció (el capital) són de propietat privada i els propietaris disposen d’ells com els sembla; en segon lloc, el contracte de treball és lliure. Per descomptat, no existeix una societat capitalista pura en aquest sentit. En particular, cal assenyalar que els treballadors, a través de llargues i amargues lluites polítiques, han aconseguit assegurar una forma una mica millorada del «contracte de treball lliure» per a unes certes categories de treballadors. Però en el seu conjunt, l’economia actual no difereix molt del capitalisme «pur».

La producció es duu a terme pel benefici, no per l’ús. No està previst que tots els que puguin i vulguin treballar estiguin sempre en condicions de trobar ocupació; gairebé sempre existeix un «exèrcit d’aturats». El treballador tem constantment perdre la seva ocupació. Com els treballadors desocupats i mal pagats no proporcionen un mercat rendible, la producció de béns de consum es veu restringida, i la conseqüència és una gran penúria. El progrés tecnològic sol generar més desocupació en lloc d’alleujar la càrrega de treball per a tots. L’afany de lucre, juntament amb la competència entre capitalistes, és responsable d’una inestabilitat en l’acumulació i utilització del capital que condueix a depressions cada vegada més greus. La competència il·limitada condueix a un enorme balafiament de mà d’obra i a aquesta paralització de la consciència social dels individus que he esmentat abans.

Aquesta paralització dels individus la considero el pitjor mal del capitalisme. Tot el nostre sistema educatiu sofreix d’aquest mal. S’inculca una actitud competitiva exagerada en l’estudiant, que és entrenat per a adorar l’èxit adquisitiu com a preparació per a la seva futura carrera.

Estic convençut que només hi ha una manera d’eliminar aquests greus mals, a saber, mitjançant l’establiment d’una economia socialista, acompanyada d’un sistema educatiu que s’orienti cap a objectius socials. En una economia així, els mitjans de producció són propietat de la pròpia societat i s’utilitzen de forma planificada. Una economia planificada, que ajusta la producció a les necessitats de la comunitat, distribuiria el treball a realitzar entre tots els que puguin treballar i garantiria un mitjà de vida a cada home, dona i nen. L’educació de l’individu, a més de promoure les seves pròpies capacitats innates, tractaria de desenvolupar en ell el sentit de la responsabilitat pels seus semblants en lloc de la glorificació del poder i de l’èxit en la nostra societat actual.

No obstant això, és necessari recordar que una economia planificada no és encara el socialisme. Una economia planificada com a tal pot anar acompanyada de la completa esclavització de l’individu. La consecució del socialisme requereix la solució d’alguns problemes sociopolítics extremadament difícils: com és possible, en vista de l’àmplia centralització del poder polític i econòmic, evitar que la burocràcia es torni omnipotent i prepotent? Com es poden protegir els drets de l’individu i assegurar així un contrapès democràtic al poder de la burocràcia?

La claredat sobre els objectius i els problemes del socialisme és de la major importància en la nostra època de transició. Atès que, en les circumstàncies actuals, la discussió lliure i sense traves d’aquests problemes s’ha convertit en un poderós tabú, considero que la fundació d’aquesta revista és un important servei públic.

Article publicat originalment a Monthly Review
Traducció de Catarsi Magazín
Foto de portada: Wikipedia
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Físic i autor de la Teoria especial de la relativitat (1905). Guanyador del premi Nobel de física l'any 1921.

Comentaris

Per què socialisme?

Deixeu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.