El banc Silvergate, amb seu a Califòrnia i centrat en la criptomoneda, es va enfonsar el 8 de març. L’endemà passat, Silicon Valley Bank també es va enfonsar. Aquest últim ha estat el segon banc més gran que ha fet fallida en la història dels Estats Units, i la institució financera més influent des de la crisi de 2008.

La fallida de bancs que s’està produint ara als Estats Units és el resultat inevitable de la forma en què l’administració Obama va rescatar als bancs el 2008. Quan els preus immobiliaris es van desplomar, la FED va inundar el sistema financer amb quinze anys de flexibilització quantitativa (QE) per a tornar a inflar els preus immobiliaris -i amb ells, els preus de les accions i els bons-.

Però el que es va inflar van ser els preus dels actius, sobretot de les hipoteques empaquetades que tenien els bancs, així com també de les accions i els bons en general. Això és el que fa el crèdit bancari. Això va fer guanyar bilions de dòlars als posseïdors d’actius financers: bàsicament les elits. En caure els tipus d’interès per sota de l’1%, els preus de les accions es van recuperar, el cost de l’habitatge en propietat es va disparar (amb hipoteques a baix interès) i l’economia dels EUA va experimentar l’auge més gran del mercat de bons de la història. Però responent als interessos del sector financer,, la FED es va posar en un carreró sense sortida. Què ocorreria quan finalment els tipus d’interès tornessin a pujar?

L’augment dels tipus d’interès provoca la caiguda dels preus dels bons. I aquesta està sent una de les conseqüències de la lluita de la FED contra la “inflació”, que entén com una conseqüència de l’augment dels nivells salarials. Els preus dels bons estan caient en picat, i també ho està fent el valor capitalitzat de les hipoteques empaquetades (titularitzacions i productes derivats) i altres valors financers on els bancs tenen invertits els diners dels dipòsits d’empreses i ciutadans. La conjuntura actual té força similituds amb la situació en la que es trobaven les associacions d’estalvi i préstec (S&L) -semblants a les Caixes d’Estalvi- en la dècada de 1980, que va conduir a la seva desaparició. Les S&L havien concedit hipoteques a llarg termini a tipus d’interès assequibles. Però arran de la inflació Volcker, el nivell general dels tipus d’interès va pujar. Les S&L no podien pagar als seus dipositants tipus més alts, perquè els seus ingressos procedents de les hipoteques estaven fixats a tipus més baixos. Així que moltsdipositants van voler retirar els seus diners.

Però per obtenir els diners per retornar el valor dels dipòsits a aquests dipositants, les S&L van haver de vendre les seves hipoteques. Però el valor nominal d’aquests deutes era inferior, a conseqüència dels tipus més alts. Les S&L (i molts bancs) devien diners als dipositants a curt termini, però no tenien liquiditat i estaven atrapades en actius a llarg termini amb preus a la baixa.

La FED ha intentat evitar aquesta situació tot el temps que ha pogut. Però quan l’ocupació va començar a repuntar de nou i els salaris a recuperar-se, la FED no es va poder resistir a lliurar l’habitual guerra de classes contra el treball i ha augmentat els tipus d’interès. I s’ha convertit també en una guerra contra el sistema bancari.

Silvergate va ser el primer en caure. Havia intentat pujar a l’onada de les criptodivises, servint també de banc per a diverses empreses. Després que es descobrís l’enorme frau de Sam Bankman-Fried (SBF), es va produir un pànic borsaricontra les criptodivises. Els seus gestors van pagar retirant els dipòsits que tenien en els bancs, sobretot a Silvergate, i en conseqüèncias va enfonsar. I amb Silvergate se’n van anar molts dipòsits de criptodivises.

La impressió popular era que les criptodivises oferien una alternativa als bancs comercials i a la “moneda fiduciària”. Però en què podien invertir els gestors d’aquests bancs de criptomonedes per finançar les seves compres de monedes, sinó en dipòsits bancaris i valors públics o accions i bons privats? Què era el cripto, en última instància, sinó un simple fons d’inversió amb titularitat secreta per a protegir els blanquejadors de diners?

Silvergate era un “cas especial”, donada la seva especialització. Silicon Valley Bank també era un cas força especial, ja que concedia préstecs a noves empreses de tecnologies de la informació. First Republic Bank també, ja que prestava diners a inversors adinerats de San Francisco i la zona nord de Califòrnia. Tots aquests bancs havienvist com queia el preu de mercat dels seus títols financers a mesura que el president de la FED Jerome Powell apujava els tipus d’interès. I ara, també en conseqüència de l’augment dels tipus d’interès, els seus inversors volien retirar els diners que hi tenien en dipòsits, obligant-los a vendre valors per sota del seu valor inicial, i per tant, amb pèrdues. Reuters va informar el 10 de març que les reserves bancàries en la FED estaven caient en picat. No és d’estranyar, ja que els bancs estan pagant al voltant del 0,2% pels dipòsits, mentre que els dipositants poden retirar els seus diners per a comprar bons del Tresor dels EUA a dos anys que rendeixen el 3,8% o gairebé el 4%. No és d’estranyar que els inversors acomodats fugin dels bancs.

Aquest és el dilema en el qual es troben els bancs i, després d’ells, la FED. La pregunta òbvia és per què la FED no els rescata sense més ni més. El problema és que la caiguda dels preus dels actius bancaris a llarg termini enfront dels passius per dipòsits a curt termini sembla que ara és la nova normalitat. La FED pot prestar als bancs pel seu actual dèficit, però com pot resoldre’s la solvència sense reduir dràsticament els tipus d’interès, és a dir,restablir l’anòmala Política de Tipus d’Interès Zero (ZIRP) durant quinze anys?

Els tipus d’interès es van disparar el 10 de març. Com que s’estaven contractant més treballadors del que s’esperava, el Sr. Powell va anunciar que la FED podria haver de pujar els tipus d’interès fins i tot més del que havia advertit. La volatilitat va augmentar. I amb ella, van tornar a proliferar els productes derivats, que ha assol·lit magnituds enormes, a banda  deser un element determinant en la fallida d’AIG i altres especuladors el 2008.

JP Morgan Chase i altres bancs novaiorquesos tenen desenes de bilions de dòlars en derivats, que no son altra cosa que apostes de casino sobre com canviaran els tipus d’interès, els preus dels bons, les cotitzacions borsàries i altres mesures. Per cada aposta guanyadora, hi ha una perdedora. Quan s’aposten bilions de dòlars, algun operador bancari està obligat a assumir una pèrdua que pot acabar fàcilment amb tot el patrimoni net del banc, és a dir, provocar-ne la fallida.

Aactualment hi ha una fugida cap a valors més líquids, més semblants a l’”efectiu”, buscant un refugi de valor més segur enalguna cosa que és fins i tot millor que l’efectiu: els Bons del Tresor dels EUA. A pesar que els republicans es neguen a elevar el sostre del deute, el Tresor sempre pot imprimir els diners per a pagar els seus deutes en forma de bons i ara sembla ser que el Tresor es convertirà en el nou dipositari preferit delsqui disposin de recursos financers. Els dipòsits bancaris cauran, i amb ells, les reserves bancàries en la FED.

Fins ara, el mercat de valors s’ha resistit a seguir l’enfonsament dels preus dels bons. La meva hipòtesis és que ara veurem el Gran Desenvolupament del gran auge del Capital Fictici de 2008-2015.

La versió original de l’article “Why the Banking System is Breaking Up” es va publicar a Brave New Europe el 12 de març de 2023.