Search
Close this search box.

Per què necessitem una economia planificada?

La pandèmia de SARS-CoV-2 ha palesat la incapacitat dels mercats. És moment de plantejar un model econòmic basat en el bé comú i no en el benefici privat: el que necessitem és una economia planificada.

Per què necessitem una economia planificada?

La pandèmia de SARS-CoV-2 ha palesat la incapacitat dels mercats. És moment de plantejar un model econòmic basat en el bé comú i no en el benefici privat: el que necessitem és una economia planificada.

Diu la dita que en temps de guerra no hi ha ateus a les trinxeres, però pel que sembla ara tampoc hi ha neoliberals: la pandèmia de COVID-19 ha convertit de la nit al dia a la tradicional claca del sector privat en apassionats estatistes, nacionalitzant per ací i decretant per allà per tal de limitar la velocitat de contagi.

Quatre dècades d’aplicació del principi de laissez-faire per part de governs de tots els colors, de la veritat que el sector privat està més capacitat i és més àgil, més innovador i més eficient, de què el paper del govern és fer un pas al costat per deixar fer al meravellós mecanisme d’assignació del mercat s’han acabat llençant per la finestra tot i que cap d’aquests recentment conversos al dirigisme han trobat el temps o la voluntat per entonar un mea maxima culpa.

La nova i sobtada passió per un estat amb més múscul a diferents sectors de l’economia representa una aplicació instintiva, encara que no explícita, de la històrica crítica de l’esquerra al mercat: si quelcom és beneficiós però no aporta benefici, o n’aporta molt poc, no es produirà, mentre que si alguna cosa és perjudicial però aporta benefici, seguirà produint-se. La pandèmia ens permet veure com seria una economia basada en la satisfacció de les necessitats humanes, no en l’acumulació de diners.

Per a aquells que aspirem a una societat més lliure i igual, la planificació econòmica no és, per si mateixa, un motiu tant per celebrar com per reconèixer-ne la seva importància.

El mercat no és tan immoral com amoral. Amb això no pretenem dir que els propietaris de les empreses siguin dolents, sinó que són més aviat presoners d’un sistema que no els permet servir el bé comú si no són capaços de fer diners i han d’acabar declarant-se en fallida. Així és com argumenta l’esquerra en tot moment: que l’amoralitat és el que fa del mercat un mecanisme pobre a l’hora d’assignar recursos. Però en un període d’emergència nacional o de guerra, quan el temps és or, aquesta amoralitat del mercat, aquesta indiferència olímpica, la reconeix fins i tot la dreta, així com tots els governs, com un obstacle per a allò que és necessari fer.

Donant una resposta a la crisi

La sanitat és la més obvia d’aquestes necessitats: la seva manca o disponibilitat suposen la diferència entre la vida i la mort enmig d’una pandèmia. Metges i investigadors han estat advertint des de fa temps de la manca d’incentius de mercat per a les empreses farmacèutiques per investigar tractaments contra el coronavirus des dels anteriors brots de SARS i MERS. Als EUA, el país de la sanitat privada, es reconeix ara més que mai com la sanitat pública és òbviament necessària per evitar el temor de la despesa que significa sotmetre’s a un test o un tractament. Aquest, racionat sobre la base de qualsevol altra cosa que no sigui la necessitat, explicita de manera brutal que a menys que tothom estigui protegit contra el virus ningú no ho està. I en països que tenen sistemes de sanitat públics, privatitzacions i retallades, una rere l’altra, des dels vuitanta que ha donat peu a una quantitat insuficient de llits i personal qualificat s’ha demostrat com un error mortal que ara està sent revertit per l’estat tan ràpid com els és possible.

Foto: Wikipedia – Enric Salard

A Espanya, amb els hospitals públics gairebé tan col·lapsats com els d’Itàlia, el govern de centre-esquerra ha pres el control públic dels subministradors mèdics privats, els seus hospitals i altres instal·lacions. El ministre de Finances de França, el centrista Bruno Le Maire, ha dit que al govern no li tremolarà la mà a l’hora de nacionalitzar grans empreses per evitar una crisi econòmica. «No dubtaré a l’hora de fer servir qualsevol mitjà a la meva disposició per protegir les grans empreses franceses», va afirmar als periodistes, «ja sigui a través d’injeccions de capital o l’adquisició d’accions, fins i tot fer servir el terme nacionalització si és necessari». Itàlia tornarà a nacionalitzar la seva aerolínia estatal, ara en fallida, Alitalia. El ministre d’Economia alemany, el conservador Peter Altmaiter, ha dit que Berlín podria nacionalitzar empreses estratègicament importants que han estat durament colpejades per les turbulències financeres.

La nacionalització pot ser la forma més agressiva de coordinació governamental de la producció, però aquesta mena de direcció de l’economia pot prendre moltes altres formes. En el moment d’escriure aquestes línies, el Regne Unit està únicament demanant als grans fabricants, com ara Rolls Royce, JMB i Unipart, entre d’altres, transformar la seva producció per fer ventiladors, no obligant-los a fer-ho. No obstant, fins i tot aquesta petició és un reconeixement també que el mercat només respon al benefici, no a la necessitat. Àdhuc la Casa Blanca de Donald Trump ha invocat la Defense Production Act (Llei de Producció de Defensa, DPA), una llei que data de la Guerra de Corea, per obligar a General Motors a produir respiradors en una planta que havia tancat a Ohio seguint les directrius del govern i després de fracassar una amable negociació.

És més, mentre les súpliques, a primera vista, no semblen passar de ser una mera crida patriòtica a les empreses perquè facin el que els hi pertoca, fonts internes de l’administració Trump han reconegut privadament que les demandes dels governs a tots dos costats de l’Atlàntic són una forma de pressió implícita: si les empreses no transformen voluntàriament les seves fàbriques per produir el material sanitari que la situació requereix, el govern simplement prendrà el seu control, com saben molt bé els seus directius.

Hi ha una temptació en qualsevol emergència de passar d’immediat de la nacionalització a la militarització

La DPA, que té les seves arrels a la Llei de Poders de Guerra de la Segona Guerra Mundial, atorga al president dels EUA amplis poders per controlar la producció industrial de qualsevol cosa que sigui «essencial per a la defensa de la nació». Hi ha una escala progressiva d’intervenció del mercat que la llei permet, des de contractes governamentals per prioritzar el subministrament de béns que escassegen fins a préstecs garantits o subsidis a empreses clau, passant per proteccions contra les demandes anti-trust a empreses implicades en cooperació o  planificació conjunta. Convé destacar aquest darrer component de la llei: fins i tot si les grans empreses són reduïdes a d’altres més petites, com demanen molts defensors antitrust, mentre les empreses més petites resultants segueixin operant seguint l’exigència del mercat d’obtenir beneficis no hi ha cap garantia de que ho facin en base a criteris de necessitat. És més, reconeix que la cooperació entre empreses és d’alguna manera quelcom desitjable més que no pas a evitar, en la mesura que aquesta cooperació estigui al servei de les necessitats més que del benefici. En el darrer esglaó d’aquesta escala intervencionista, la DPA proporciona al govern «l’autoritat distributiva», és a dir, el dret a comprar abans que ningú, i en darrera instància a nacionalitzar empreses o crear pràcticament de bell nou noves empreses estatals.

Foto: US Army

La raó per a tota aquesta intervenció estatal és, així, senzillament que el mercat, si se’l deixa funcionar per si mateix, pot no produir el que necessitem ara mateix i justament allà on ho necessitem. I fins i tot si alguns béns els actors de mercat podrien respondre eventualment a la nova demanda, simplement no hi ha temps.

Àdhuc el president de França, Emmanuel Macron, un conegut partidari del lliure mercat, va dir en un discurs a la nació, referint-se a la conveniència de tenir un sistema de salut públic, que cap persona contagiada hauria de tenir por de passar una prova o ser tractada, arriscant la vida d’altres: «El nostre estat del benestar no és una despesa, sinó un recurs indispensable, hi ha béns i serveis que han de han de situar-se més enllà del mercat».

Fins i tot si hi ha alguna mena de reconeixement de l’amoralitat, lentitud i ineficàcia del mercat, això no significa que les elits s’hagin curat del neoliberalisme

L’alcalde demòcrata de Nova York, Bill de Blasio, va escriure un article a USA Today afirmant que «és el moment per a un canvi radical: tal i com va fer el govern federal a la Primera Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial i altres moments extraordinaris de la nostra història, l’administració Trump hauria de nacionalitzar la producció i distribució dels subministres mèdics que necessita el poble americà.»

En el cas de conservadors com ara Trump i Johnson, i també de centristes com Macron, hauríem de ser molt cautes abans d’afirmar allò que «ara som tots socialistes», com assegurava un article recent al Daily Telegraph. Els seus instints van encaminats a conservar el mercat, i veuen aquestes intervencions com un últim recurs. Fins i tot si Trump ha invocat la DPA, segueix insistint que el seu ús estarà reservat al «pitjors dels escenaris» i ha dit que no pensa obligar a cap empresa a fabricar mascaretes o altre equipament. Altres a la seva administració es resisteixen a les pressions per ordenar a les empreses que fabriquin aquests béns. Veuen en la Casa Blanca un paper de facilitador més que no pas de director de la producció.

Protesta del sindicat SEIU. Foto: Flickr

No és només l’estat qui crida a distribuir directament béns essencials. A Seattle, un sindicat local del sector de la sanitat, SEIU Healtchcare 1199NW, va adonar-se que la tenda del gegant comercial Target estava venent mascaretes N-95 al públic fins i tot quan els hospitals de la regió, durament colpejats per la pandèmia, patien un subministre insuficient i exigien que aquests estocs es dirigissin al sistema sanitari. L’empresa les retirà ràpidament de la venda i les envià als hospitals després que el sindicat es posés en contacte amb el governador, Jay Inslee. Target es disculpà després, afirmant que allò que semblava un acte descarat de mercantilisme no era més que un error. Potser no era més que un error. O potser és que els van atrapar amb les mans al plat.

Però fins i tot si hi ha alguna mena de reconeixement de l’amoralitat, lentitud i ineficàcia del mercat a l’hora de proporcionar allò que cal, això no significa que les elits s’hagin curat del tot del seu neoliberalisme. L’objectiu de tota aquesta planificació d’emergència i coordinació conscient és rescatar el sistema, retornar les coses a la «normalitat» de l’economia del mercat tan aviat com hagi passat aquesta crisi. La qüestió, per a l’esquerra, és si podem mantenir el geni fora de la llàntia.

Un pla per al segle XXI

La història de la industrialització i desenvolupament de postguerra impulsats per l’estat a Àsia oriental –tot sovint acompanyada per una intensa repressió dels treballadors– ha deixat a aquesta regió amb la capacitat més impressionant per actuar fora del mercat davant l’actual pandèmia. Encara que hi hagi molts aspectes en la resposta de la Xina a la crisi que amb justícia hem de criticar, la construcció de nous hospitals a Wuhan en qüestió de dies ha estat una meravella del segle XXI. El rebuig a passar per sobre dels drets i la seguretat dels treballadors, com els activistes sindicals informen des del terreny, no és el que prevé replicar aquest model a Occident. Es tracta més aviat del que resta del neoliberalisme, o com assenyalà el filòsof Mark Fisher, la impotència reflexiva del «realisme capitalista», l’absoluta incapacitat per creure que es pot fer: «Saben que les coses no van bé, però més que això, saben que no poden fer res al respecte.» Aquesta important expansió de la capacitat del sistema de salut és absolutament factible en qüestió de dies també aquí, però en aquest cas amb les proteccions adequades per als treballadors i una generosa paga per perillositat.

Hi ha uns quantes altres advertències a l’aparent crepuscle del neoliberalisme que hauríem d’adreçar. Uns 60 industrials han respost a la crida de Boris Johnson de produir 20.000 aparells de respiració en dues setmanes. La cadena d’hotels Best Western ha informat al Número 10 de Downing Street que pot transformar els seus edificis en hospitals temporals en cas que es necessitin llits extres, i que està disposada a començar a fer-ho d’immediat. El gegant francès del luxe LVMH va reconvertir les seves fàbriques, que normalment produeixen perfums, per fabricar gel desinfectant en només 72 hores. Una gran gesta, fins i tot heroica.

Foto: pixnio.com

Però no ens oblidem de llegir la lletra petita. Best Western i altres cadenes hoteleres han vist desplomar-se les reserves i un allau de cancel·lacions. Ara els interessa proporcionar aquest servei en la mesura que el govern els pagarà a canvi, i aquesta quantitat fins i tot podria superar el que haurien guanyat de no haver hagut una pandèmia. Aquí caldria destacar que no és perquè els hotelers siguin uns avars, sinó perquè operen en un sistema de mercat en el qual no poden existir sense generar un benefici. El mateix val per a LVMH.

Poden transformar la seva producció ràpidament i gratuïta, però si ho fessin de debades haurien de baixar la persiana en qüestió de dies. Una empresa que posseeix el disseny per a una vàlvula patentada que començava a escassejar als hospitals italians va comunicar a un grup de voluntaris italians que no els enviaria els dissenys perquè poguessin fer-ne còpies en impressores 3D. Un cop més, no es tracta tant d’una tatxa moral per part de l’empresa, sinó d’un imperatiu comercial del qual no poden escapar. Així que la qüestió és si davant les exigències addicionals urgents del mercat els governs reuniran el valor per orquestrar amb confiança l’economia allà on calgui en comptes de fer-ho a contracor i ad hoc només allà on apareguin els casos més extrems d’irracionalitat de la producció.

La desmercantilització és merament una condició necessària més que suficient per a la consecució de la distribució racional. La nacionalització no equival al socialisme

Ja hem vist que mentre Macron, a França, ha intervingut el mercat, i contra el mercat, per donar suport a les petites i mitjanes empreses que altrament haguessin fet fallida d’immediat durant el confinament suspenent el pagament de lloguers i a proveïdors, i a altres llocs estan prometent ajornar o suspendre el pagament de les hipoteques, aquest mateix nivell d’intervenció no s’ha ofert als llogaters en altres llocs. La planificació econòmica ha d’estar al servei de tothom, no només per a la protecció d’alguns. A més, d’implementar-se una planificació així, l’extensió de la intervenció, juntament amb la cadena de subministrament per a les llars i serveis és profunda: suspendre els lloguers exigeix, al seu torn, suspendre les hipoteques; la suspensió de les hipoteques significa la nacionalització de les pèrdues financeres; la suspensió dels serveis significa la suspensió de les obligacions dels seus propis proveïdors i dels proveïdors dels proveïdors. Amb el confinament, el distanciament social i les limitacions a la mobilitat estem imposant, de fet, l’equivalent a una disrupció econòmica pròpia d’una vertadera vaga general mundial. Pocs semblen reconèixer com, de sobte, l’estat esdevé l’administrador de tot. Estem preparats?

En segon lloc, la desmercantilització –treure un bé o servei dels límits de les relacions de mercat–  és merament una condició necessària més que suficient per a la consecució de la distribució racional. La nacionalització no equival al socialisme. Altrament, podríem dir que la Royal Navy o el Pentàgon són socialistes. Quan els bancs de tot el món van ser nacionalitzats parcialment o del tot arran de la crisi econòmica del 2007-2008, va haver-hi, en efecte, una nacionalització de les pèrdues, mentre els beneficis van romandre privatitzats. La meta dels EUA i d’altres estats era ajudar a les finances mundials a escapar d’una situació particularment complicada, no alterar el sistema. Quan els mercats ja no podien posar un preu fiable als actius financers i modificar-lo hagués tingut conseqüències catastròfiques per als mercats financers, l’estat va donar un pas al front comprant aquests actius i prenent el control de les institucions afectades. La planificació funcionà quan els preus no ho feien, però amb la vista posada a que els preus «fossin novament els adequats».

Lehman Brothers després del seu rescat. Foto: Wikimedia Commons – Jorge Ryan

Peter Gowan, al People’s Policy Project, observa que, de fet, la nacionalització dels bancs és ben comuna a causa de la regularitat de les crisis bancàries, i des dels vuitanta ha ocorregut a Noruega, Suècia, Finlàndia, Mèxic, Israel i Bèlgica. En efecte, en els bons temps els bancs fan sucosos beneficis, i quan venen mal dades ens toca a tots absorbir les pèrdues, només perquè aquestes empreses siguin, a continuació, privatitzades tan aviat com sigui possible. Els responsables del darrer crash, la major part d’ells, continuen rebent les seves bonificacions i mantenen les seves mansions i els seus iots. Doncs bé, aquesta vegada la propietat estatal hauria de ser permanent per tal de servir al bé comú i assegurar una estabilitat a llarg termini del sistema financer. Les finances han de ser convertides en un servei públic.

Aquesta vegada, doncs, la desmercantilització ha d’ocórrer al servei de tots. Concretament, això podria concretar-se en que qualsevol empresa o sector en problemes només seria rescatat a canvi d’una participació permanent en les seves accions. L’ajuda ha de funcionar sobre el principi de quid pro quo. Les opcions inclouen des de la participació de delegats dels treballadors a les taules d’administració fins a la prohibició immediata de les bonificacions als directius passant per l’arbitri de l’estat en les decisions d’inversió, l’afiliació sindical de la força de treball i una reducció dràstica de l’escletxa salarial entre càrrecs executius i treballadors. El suport del sector públic ha d’anar acompanyat de beneficis per a la ciutadania, en particular aquells que comencen a transformar i democratitzar l’economia.

En tercer lloc, mentre la nacionalització significa, en general, la propietat estatal, la nacionalització també pot significar nacionalisme, o deixar en mans de l’estat l’interès d’aquells dintre la nació, no necessàriament en interès de tothom, independentment de la nació. L’administració Trump ha intentat comprar una empresa alemanya que desenvolupava una potencial vacuna contra el coronavirus perquè els EUA hi guanyessin un accés exclusiu. La Xina ha prohibit a un destacat fabricant de mascaretes N-95 la seva exportació. França ha pres control del subministrament mèdic, però amb la intenció que els fruïts de la seva nacionalització només els gaudeixin els francesos.

Necessitem mantenir la guàrdia contra el deteriorament dels nostres drets i llibertats

Les empreses que en les darreres dècades han deslocalitzat les seves fàbriques per comptar amb  l’avantatge d’uns costos salarials inferiors ara veuen com les seves cadenes de subministrament s’han congelat o trencat. El ministre d’Economia alemany, Peter Altmaier, vol donar suport a les empreses farmacèutiques perquè reconstrueixin les seves instal·lacions a Europa i relocalitzar així les cadenes de subministrament. Altmaier declarà que s’imagina «un projecte europeu comú de producció farmacèutica». Una empresa farmacèutica pública propietat de la Unió Europea, un ens conegut per la seva fòbia a les ajudes públiques? Seria quelcom digne de veure. Però com passa amb la llibertat de moviments al bloc i les seves polítiques assassines de Fortalesa Europa per a qualsevol que viu fora d’ell, assegurant-se que els alemanys, o fins i tot els europeus, tinguin un millor accés als tractaments anti-COVID.

A més, els dirigents polítics es queixen ara mateix que quan compren equipament mèdic les empreses apugen els preus. El governador de Nova York expressà el seu enuig al declarar que ara paguen 4 dòlars per mascaretes N-95 que abans es venien per 80 cèntims. Però una cosa és nacionalitzar o regular per prevenir aquesta mena d’abusos si l’empresa es troba al territori nacional i una altra de ben diferent és si el proveïdor es troba a l’altra punta del món.

Foto: pxhere.com

Així doncs, hem d’assegurar-nos que un cop l’empresa es trobi fermament en mans públiques, especialment aquelles relacionades amb la producció farmacèutica o d’equips mèdics, els seus béns i serveis han d’estar a disposició internacional en base a la seva necessitat i no la seva nacionalitat. No es tracta d’una qüestió únicament de justícia, sinó, com hem vist, perquè els patògens no necessiten passaports, i el proveïment sobre la base de la necessitat, independent del país, està en l’interès de tothom.

En quart lloc, hi ha una temptació en qualsevol emergència de passar d’immediat de la nacionalització a la militarització. Un assaig vastament llegit publicat pel MIT Press Reader i escrit per Joshua Gans, un acadèmic de comerç a l’Escola d’Empresa Rotman de la Universitat de Toronto, demanava no només un ritme bèl·lic de producció, sinó posar a l’exèrcit a dirigir l’expansió de la capacitat del sistema sanitari seguint l’exemple de la Segona Guerra Mundial: «Economies senceres van transformar-se per a la producció militar: això s’aconseguí abandonant els processos de mercat per a la distribució de recursos i passant a una economia planificada.»

El perill, aquí, és el de la militarització de la producció, com ocorre amb les nostres preocupacions per l’historial de la Xina en la construcció d’hospitals i els drets dels treballadors ferroviaris i les llibertats civils. En el cas del govern annexionista d’Israel, el seu primer ministre, que intenta aferrar-se al poder malgrat la seva imputació en casos de corrupció, Benjamin Netanyahu fa servir la tecnologia de vigilància antiterrorista emprada pels serveis secrets per a l’interior, el Shin Bet, incloent-hi el seguiment dels telèfons mòbils en tems real per identificar violacions de la quarantena i rastrejar els moviments i els contactes del pacients. En un moment en el qual bona part del món es troba confinat o amb una mobilitat restringida d’una manera o d’una altra, els esforços amb més èxit per contenir el contagi a Àsia s’han portat a terme amb tecnologies de vigilància ciutadana similars. Necessitem, per tant, mantenir la guàrdia contra el deteriorament dels nostres drets i llibertats. I fins i tot si el distanciament social és una necessitat per aplanar la corba de propagació del contagi, el descomunal avantatge del control estatal sobre els moviments ciutadans fins i tot en els països més democràtics que s’ha produït en els darrers dies serà quelcom que als governs els serà difícil abandonar un cop l’emergència s’acabi. L’estat de vigilància pot ser un estat planificat, però no un necessàriament lliure i democràtic.

Més que una mesura d’emergència

En últim lloc, tan bon punt sortim de la crisi de la pandèmia hem de reconèixer que l’economia de pla no serveix únicament per a emergències, sinó que veiem com l’emergència senzillament ens mostra com la planificació proporciona una distribució superior i més racional al mercat en general.

Quan tot això hagi passat, i esperem que sigui més aviat del que suggereixen les projeccions que parlen de mesos o fins i tot d’un any, necessitarem més estímuls econòmics del govern que mai.

Ho demostra la situació de les companyies petrolieres i gasístiques, sobretot si acaben sent rescatades o nacionalitzades a causa de la caiguda en picat de la demanda. Ara és quan tindríem l’oportunitat de reorientar aquestes empreses cap a una economia de baix carboni, molt més del que tindríem si aquestes empreses romanguessin en el sector privat, i el mateix s’aplica a les aerolínies: les decisions funcionen més ràpid que els incentius. L’extracció de petroli i el seu processament a curt termini poden descarbonitzar-se a través de l’electrificació sense témer una resposta desafiant dels accionistes, i a mitjà termini en un procés de desmantellament progressiu, en línia amb els temps establerts per evitar un perillós escalfament global. Per la seva banda, les empreses de gas natural poden reconvertir-se a l’hidrogen i el gas natural sintètic, que és neutral en carboni, i utilitzar-los en tots aquells sectors del transport que són difícils d’electrificar.

Foto: pxhere.com

Abans de la pandèmia hi havia ja una urgent necessitat, que fins i tot es reconeixia des de més enllà de l’esquerra, per a l’aprovació d’un paquet d’estímul econòmic en forma de Green New Deal o Revolució industrial verda que comportaria la construcció, encapçalada pel sector públic, d’una quantitat colossal d’infraestructures per a la producció d’energia neta.

Quan tot això hagi passat, i esperem que sigui més aviat del que suggereixen les projeccions que parlen de mesos o fins i tot d’un any, necessitarem més estímuls econòmics del govern que mai. Haurien d’anar acompanyats d’una reorientació planificada i seriosa de la producció, allunyada de l’economia actual, basada en la combustió de combustibles fòssils. No podem permetre que els rescats o les nacionalitzacions ocorrin en aquests sectors sense comprendre que, un cop hagi passat aquesta emergència, n’hi ha una altra que es va covant, d’escala planetària, que exigeix d’igual manera una planificació econòmica com a columna vertebral de la resposta. I a més del Green New Deal, potser sigui també el moment de convertir les finances en un sector públic.

El cop de volant cap a diverses formes de planificació econòmica en les darreres setmanes realitzat per governs de tots els colors pot indicar un allunyament del neoliberalisme TINA (There Is No Alternative, no hi ha cap alternativa) de les quatre darreres dècades. Però per a aquells que aspirem a una societat més lliure i igual, la planificació econòmica no és, per si mateixa, un motiu tant per celebrar com per reconèixer la seva importància. En aquest camí encara hi ha molts i molts grans perills.

Article publicat originalment a Tribune
Traducció: Àngel Ferrero
Foto de portada: pxhere.com

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Periodista i escriptor. Autor d'Austerity Ecology (Zero, 2015) i coautor de The People's Republic of Walmart (Verso, 2018).

Investigador canadenc sobre moviment sindical. Economista i filòsof i coautor de People's Republic of Walmart (Verso, 2018).

Comentaris

Per què necessitem una economia planificada?

Feu un comentari

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

Cataris-blau