Per què necessitem un Spotify socialista?

L'explotació dels artistes per part dels serveis de streaming com Spotify va quedar plenament palesa durant la pandèmia, però hi ha una alternativa a la música monopolitzada per les empreses: una plataforma construïda per al bé comú. Un Spotify socialista.

Per què necessitem un Spotify socialista?

L'explotació dels artistes per part dels serveis de streaming com Spotify va quedar plenament palesa durant la pandèmia, però hi ha una alternativa a la música monopolitzada per les empreses: una plataforma construïda per al bé comú. Un Spotify socialista.

Al clàssic de culte de 1972 de Perry Henzell, The Harder They Come, l’aspirant a cantant Ivan Martin accepta, a contracor, una oferta degradant de 20 dòlars pel seu single d’èxit del cap de la discogràfica més poderosa de Kingston, Hilton, qui de forma infame respon que és ell qui fa els èxits, no el públic. Ivan intenta en va acabar amb el sistema d’injustícia i payola. Al final, es veu obligat a dedicar-se a activitats delictives per a pagar les factures, mentre el seu disc encapçala les llistes jamaicanes d’èxits.

The Harder They Come serveix com a representació d’una indústria construïda sobre els fonaments de l’explotació. Amb l’arribada de la Web 2.0, a la qual els músics i els segells independents podien publicar música per a un públic connectat a nivell mundial amb uns costos marginals molt baixos, algunes veus van argumentar que la indústria es democratitzaria. Tots els artistes podrien guanyar-se bé la vida, mentre que els segells independents podrien competir en igualtat de condicions amb les grans discogràfiques.

No obstant això, com la majoria de les visions de la utopia digital, això ha resultat estar molt lluny de la realitat. La quota de mercat de les companyies «Big Tech» a la indústria musical ha augmentat enormement en els últims anys -l’streaming ha substituït a la música gravada com a major font d’ingressos dins de la indústria- i les plataformes digitals exerceixen un poder cada vegada més depredador.

Durant la pandèmia, els artistes van passar a dependre en gran mesura de les plataformes digitals de streaming per a la seva subsistència, a causa de les prohibicions imposades a les actuacions en directe i a les inadequades ajudes estatals. Com els músics depenien de les actuacions en directe, els problemes estructurals de l streaming van posar-se de manifest, ja que els artistes van veure’s obligats a acceptar,  com a única font d’ingressos, pagaments de drets d’autor fets a la baixa.

L’auge de l’streaming durant el confinament ha consolidat encara més la posició de les grans plataformes, la qual cosa ha provocat un augment de la desigualtat i la falta d’equitat en els pagaments. Els grans segells utilitzen el seu avantatge estructural per a obtenir grans beneficis a costa dels segells i músics independents, mentre que la «gamificació» de l’èxit intenta enfrontar entre ells al conjunt de músics separats i atomitzats. Com escriu la crítica cultural Liz Pelly a The Baffler, Spotify té un «model similar a Uber per als artistes independents».

The Harder They Come

L’actiu més comercialitzable de Spotify és el seu algorisme, que busca mercantilitzar els gustos dels usuaris amb suggeriments i llistes de reproducció curades. Mitjançant la vigilància, la plataforma pretén rivalitzar amb Facebook i Google com a espai publicitari. A través de contractes secrets desconeguts per al públic, els algorismes i les llistes de reproducció de marca guien a la gent cap als  artistes representats per les grans discogràfiques, assimilant-se així a la payola excloent vista a The Harder They Come. Els segells paguen, o accepten drets d’autor més baixos, a canvi d’una major exposició a Spotify a través de llistes de reproducció i del seu algorisme, com al servei de «pagament per reproducció» de Spotify.

Només els artistes que estan al servei de la indústria cultural tendeixen a tenir èxit amb l’streaming. L’1% dels artistes més importants acapara entre el 78 i el 80% dels streams, i Cherie Hu ha arribat a la conclusió que només el 0,4% dels artistes del Regne Unit (1.723) viuen de l’streaming, i la majoria d’ells han signat amb les grans discogràfiques.

Juntament amb les devastadores retallades al finançament de la música, cada vegada més artistes procedeixen d’entorns privilegiats i els músics de classe treballadora estan cada vegada més exclosos econòmicament. Com assenyala Donen Hancox a Inner City Pressure: The Story of Grime, es tracta d’una tendència que es ve perfilant des del New Deal neoliberal del 1998, que excloïa als músics de la possibilitat de sol·licitar l’atur. L’any passat, el Sindicat de Músics va demanar una renda bàsica universal per a augmentar el finançament públic del sector.

Com suggereix Nick Scrineck a Platform Capitalism, aquestes plataformes tenen tendències monopolístiques. Els seus «efectes de xarxa», amb els quals el valor augmenta amb el nombre d’usuaris, signifiquen que és gairebé impossible per a les plataformes més petites entrar al mercat i competir de forma efectiva. Una vegada una plataforma de streaming és capaç d’establir-se i adquirir importància, pot incloure més música al seu catàleg, la qual cosa comporta més subscripcions i, en última instància, més valuoses dades dels usuaris.

A principis d’enguany, una investigació parlamentària sobre el mercat de l’streaming va suggerir la necessitat d’un «reajustament total» del mercat, i es va anunciar que la CMA (Autoritat Mercantil i de Competència), Competition and Markets Authority en anglès) posarà en marxa un estudi sobre la base d’aquestes recomanacions. No obstant això, els intents de regulació dels monopolis naturals solen ser ineficaços i tendeixen a reforçar els principis neoliberals de competència, atomització i explotació.

Font: Unsplash

Les peticions del Sindicat de Músics i l’Acadèmia Ivors han sigut la causa de l’acció parlamentària. Als EUA, el Sindicat de Músics i Treballadors Aliats també va llançar, el 2020, la campanya «Justícia a Spotify», aconseguint més de 4.000 signatures de treballadors de la indústria musical, que van fer una sèrie de demandes a Spotify. Encara que l’acció col·lectiva dels treballadors és vital per a la lluita contra les pràctiques d’explotació de les Big Tech, només pot ser una solució a curt termini. Només es farà justícia quan la música surti de la lògica del lliure mercat.

Recentment s’ha produït una tendència a utilitzar plataformes més equitatives, com Bandcamp i Resonate, així com el servei d’afiliació Patreon. Aquestes plataformes són més amables amb els artistes i han estat un salvavides per a molts durant la pandèmia. No obstant això, de nou, són solucions a curt termini que depenen del fet que els artistes ja tinguin una base substancial de fans per a guanyar un salari decent. Els músics continuen expressant la seva frustració per les baixes tarifes que es paguen per l’streaming del seu treball a Bandcamp.

Per a canviar el paradigma actual, cal presentar propostes de regulació juntament amb canvis més fonamentals i a llarg termini en la propietat i el control de les plataformes digitals. Una plataforma de streaming finançada amb fons públics en la qual la música es considerés un bé públic d’accés universal, de propietat col·lectiva i controlat per la gent, democratitzaria la indústria musical i crearia una economia digital més sostenible.

Com escriu Common Wealth al seu informe A Common Platform, les cooperatives digitals solen enfrontar-se a dos problemes. En primer lloc, és difícil per a una cooperativa atreure finançament ètic per a les seves empreses. En segon lloc, les cooperatives digitals continuen estant impulsades pel benefici i, per tant, no separen l’art de la mercantilització.

Igual que l’aparició dels recursos culturals públics —com les biblioteques, les galeries d’art i els arxius públics—, lstreaming públic seria una plataforma pública, on el finançament estatal substituiria a la inversió de capital de risc. I el que és més important, sense algorismes ni llistes de reproducció, un fons comú de streaming reduiria la desigualtat entre els segells independents i els grans, a més d’evitar la vigilància i la mercantilització de les dades. A través de la democratització i la propietat col·lectiva, els algorismes podrien ser transparents i responsables, garantint així la privacitat i la protecció de dades en línia amb els desitjos i necessitats del públic.

L’actual model de streaming no es va construir pensant en els artistes. Els interessos dels grans segells discogràfics, les plataformes i el capital-risc pretenen que el sistema romangui inalterat i serveixi als seus interessos, mentre continua l’explotació dels artistes i la devaluació de la seva música. En contra de l’opinió de Rishi Sunak i del govern conservador, tots els músics, comercialment viables o no, poden rebre els recursos adequats. La música no hauria de ser simplement contingut fet servir per a vendre publicitat a les grans marques: dissenyat per a servir als artistes, els treballadors i el públic, un model de streaming cooperatiu i de propietat pública rescataria el potencial radical de les plataformes de streaming dels preus salvatges, el capitalisme de la vigilància i la financerització.


Article publicat originalment a Jacobin

Traducció: Albert Jiménez

Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

Vols que t'informem de les novetats de Catarsi Magazín?

Les dades personals s’utilitzaran per l’enviament d’informació i promocions. El responsable és Cultura 21, SCCL. L’usuari pot revocar el seu consentiment en qualsevol moment i exercir els drets que l’assisteixen mitjançant correu electrònic a [email protected]. Pot consultar aquí la política de privacitat.

Charlie Bird és estudiant a la Universitat de Manchester.

Comentaris

Per què necessitem un Spotify socialista?

Deixeu un comentari

[bookmark]
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email
Compartició en facebook
Compartició en twitter
Compartició en whatsapp
Compartició en telegram
Compartició en email

El nou número de Catarsi ja és aquí!

Subscriu-te ara i te l'enviem a casa!

El nou número ‘D’allò personal a allò polític’ ja és aquí! Més de deu articles, infografies i dossiers de reflexió sobre la lluita feminista a casa nostra i al món! 

Aquest web fa servir cookies per a millorar l'experiència de l'usuari. Si continueu utilitzant aquest lloc, entenem que hi esteu d'acord.